Que bonic és el basquet

Ahir vaig sortir amb una sensació estranya del Barris. Les derrotes fan mal i la d’ahir n’havia d’haver fet una mica més, però no va ser aquesta la sensació que em predominava dins meu. Veure com durant dues temporades el Barris esdevé un temple amb afluència de públic i molt probablement el pavelló amb més ambient de la categoria (després de tot el que hem viscut) em va provocar un sentiment de satisfacció que no m’esperava després de la derrota que ens feia acabar la temporada. Crec que es quan vaig travessar les portes de sortida plenes de gom a gom quan vaig pensar ”que bonic és el basquet”. I que menys, que ja agrair aquí la feina feta per tots aquells que han fet això possible (equip tècnic, jugadors, directiva, treballadors i voluntaris).

I es que és això. S’ha comentat molt durant aquesta temporada, i és que el sentit de pertinença a un equip és el més difícil d’aconseguir. I ho hem fet, i s’ha de fer tot el possible per que es mantingui. La identitat que ha agafat tant de l’equip com de l’afició aquests dos últims anys defineix equip i fins i tot a la ciutat: combatius, èpics, orgullosos i, perquè no dir-ho (perquè tampoc és implícitament dolent) sovint feréstecs i esquerps. I no es casualitat que quan el Caprabo Lleida va tocar sostre fa 20 anys, ens sentíssim identificats amb els mateixos valors.

I ara que? Com podem mantenir el màxim de temps possible aquesta dinàmica? És la pregunta del milió. El projecte hi és i ha de seguir desenvolupant-se. Els resultats òbviament és el que més influeix sempre, però s`ha d’aprofitar el moment per avançar en altres sentits com per exemple la renovació del pavelló (parquet, vídeomarcador, equip de so…) que es va donar a intuir a mitjans d’aquesta temporada i la modernització de certs processos que el soci o els i les  assistents al Barris agrairien ja sigui en compra d’entrades, comunicació digital amb el soci, optimització del bar en partits d’alta afluència… en definitiva, aspectes per millorar la conversió econòmica i la monetització dels fans que a la postre portarien la possibilitat de portar millors jugadors al Barris. Ja no parlo de les coses que es fan bé, perquè tots ho sabem (ambient a partits, activitat per xarxes, sinergies amb clubs de superior categoria, gestió esportiva…).

La salut a mig/llarg termini d’un club ve donada habitualment pels abonats. És aquí on es demostra on vol o pot estar un equip. Conec gent nova que ha vingut al Barris aquesta temporada i literalment han flipat. És una feina de club, està clar, però també de cadascun de nosaltres. El club ha de pensar amb propostes enginyoses i efectives, però som els socis amb més batalles viscudes els qui donaríem el que fos per tal de que aquest ambient no acabi mai. Així doncs, també ens cal picar pedra, com una feina de formiguetes. O millor dit, de cargols.

Perquè anar els divendres al Barris ja ha deixat de ser des de fa temps un acte de fe i a passat a ser una festa, un orgull i show assegurat.

Perquè és molt bonic estar satisfet després de la derrota.

Perquè que bonic… que bonic és el basquet.