Els últims dies

Des que naixem, estem predestinats a què a la nostra vida hi hagi molts “últims dies”. Hi ha molts tipus diferents d’últims dies, però m’he trobat que tots tenen algunes característiques més o menys similars.

Els últims dies costen. Costen d’assimilar. Els humans tenim una mentalitat rutinària tan incorporada que no veiem a venir el descarrilament dels esdeveniments pautats, encara que sabem que apareixeran, bàsicament perquè has decidit que així sigui.

Els últims dies sempre s’apropen, i no és ben bé segur que en siguis conscient al moment. Arriben. Passen. I quan l’últim dia dels últims dies ja ha passat, buidor. Allò ja s’ha acabat.

Durant els últims dies vols aprofitar i gaudir al màxim d’allò a què t’has dedicat o has conviscut durant molts mesos. Però no saps que fer, i plantejant que hauries de fer passen els segons, els minuts, les hores. No pots simplement seguir fent el que faries, cal fer alguna cosa més. Però, que? Un últim sopar, una última cervesa, una última xocada de mans. Però no cal dramatitzar: no és realment l’últim de la vida, és l’últim dels últims dies. Potser no té sentit. Res acaba i res comença. Tot acaba i tot comença. Llei de vida.

Els últims dies mai no són últims dies d’una cosa en concret. Normalment són últims dies de moltes coses. D’un cúmul de circumstàncies que t’avoquen a un final. D’una decisió pressa a consciència per canviar un rumb vital. Un següent pas inevitable d’una planificació. Són últims dies de rutines, de persones, de llocs i de certeses.

Els últims dies sempre precedeixen primers dies. El cicle de la vida. Primers dies d’una intensitat diferent i similar a parts iguals amb els últims dies. Són els primers dies de noves rutines, de noves persones, de nous llocs i d’incerteses.

I d’aquí a un temps, quan deixin d’existir els primers dies, tornarà la rutina.

Una rutina que, inevitablement, evocarà tard o d’hora cap a uns últims dies que encara no podem ni imaginar.

Pels últims dies, que tant ens fan pensar i ens ajuden a créixer.

Les actes del Casal de Can Llos – La façana

  • Comencem la reunió d’avui! Un únic punt a l’ordre del dia: pintar la façana de la nostra entitat de color roig. Vots a favor?

4 dels assistents a la reunió van aixecar el braç.

  • Mmm… una, dues, tres… i quatre. D’acord, molt bé, apuntat. Vots en contra?

Uns altres 4 assistents van aixecar el braç.

  • Vejam… una, dues… tres… i ja està! Però… un moment, avui érem 8 a la reunió. Qui falta?

La Joana feia la mateixa broma cada dia. Era ella, la persona que faltava, però fins que ningú li recordés no es podria procedir amb la votació.

  • Ets molt despistada! Faltes tu!- va dir un dels assistents rient forçadament
  • Ai, si, quina vergonya! – li va contestar amb un esclafit de riure encara més fort- amb el meu vot són… una, dues…
  • Quatre. Són quatre Joana – va replicar el mateix assistent. La Joana també comptava amb els dits i a poc a poc, perquè es pensava que així feia gràcia.
  • A veure, a veure, no ens precipitem. Tres i … jo! Quatre, amb jo quatre! Empat!
  • Si, empat… Com desempatem?

A partir d’aquí, van intervenir els altres assistents.

  • Tirem una moneda a l’aire i si surt cara, roig. I si surt creu, un altre.
  • Que dius. Hem d’arribar a un consens.
  • A més, primer hauríem de decidir de quin color pintem la façana si surt creu.

Tots vam estar-hi d’acord.

  • Doncs decidim de quin color pintem la façana si surt creu?
  • Sí, és clar.

La Joana va apropar una pissarra i va començar a apuntar-hi noms de colors.

  • Blau, verd, taronja, groc, gris, blanc, negre… – anava dient les paraules a poc a poc, al mateix ritme amb el qual les estava escrivint – alguna proposta més?
  • No, no, ja són prous. No?
  • Potser són prous. Però potser no. Ho hauríem de mirar.
  • El què hauríem de mirar?
  • Si no ens deixem cap color.
  • Clar que ens deixem algun color. Però no podem incloure tots els colors.
  • No? Segur? Llavors estem discriminant.
  • Segons els nostres estatuts, estem en contra de les discriminacions per raça, sexe i origen. Però no diu res de la discriminació de colors.
  • No estic del tot d’acord. La discriminació de raça es basa entre “blancs” i “negres”, no? Llavors, d’alguna manera, sí que seria discriminació de colors.
  • Però això són extrems. Oju, faig una hipòtesi. És a dir, no cal votar-ho eh. Però faig una hipòtesi.
  • Sí, fes.
  • D’acord, faig una hipòtesi. Posem per cas, que, és només una hipòtesi, surt que volem pintar la façana de color negre. En aquest cas… – un dels assistents el va interrompre.
  • Perdoneu, potser m’estic perdent, però no estem debatent sobre quin color pintaríem la façana, sinó sobre quin color pintaríem la façana en el cas que sortís creu.
  • Si, això volia dir, perdoneu, no m’he sabut explicar. Imaginem la hipòtesi que surt que volem pintar la façana de color negre només en el cas que sortís creu. En aquest cas, el que seria racista seria pintar la façana de color marró fosc. En aquest cas ho seria, ja que relacionaríem parlar de negre amb una persona racionalitzada. Oi? És a dir, que els colors són els colors, i les races són les races.

Tothom va estar en silenci durant una estona. Un dels assistents, el Pep, va tenir el valor de reprendre el debat. 

  • No sé ben bé si el que has dit és racista o és una genialitat. Però… – de sobte el va interrompre la persona que havia fet hipòtesi
  • No ho sé, però en cas que hagi dit quelcom racista, pressuposem tots plegats que es tractava d’una hipòtesi. Pensava que ho havia deixat clar.
  • Si, si, crec que havia quedat clar. El que anava a dir, és que… hòstia, ara no sé que anava a dir.

La resta d’assistents van mantenir-se callats, esperant que li vingués al cap el que volia dir. Però l’assistent que anava a dir una cosa es va quedar en blanc (el Pep), cada cop suava més i s’estava posant més nerviós. Algú ho va percebre i va sortir al pas.

  • Bé, pot ser que fem 5 minuts de descans perquè ens toqui l’aire i hi tornem?

Però no tothom ho va percebre.

  • Perdona, en tot cas, que el Pep acabi el seu argument, no?
  • Sí. A més, jo prefereixo deixar el tema enllestit abans del descans.

El Pep va col·lapsar, però al final se’n va sortir.

  • Ah, sí. Ja sé el que anava a dir. Però no, tant se val, ara que ho penso, no importa, deixem-ho córrer.

Òbviament el Pep no tenia ni puta idea del que volia dir. Va seguir parlant una persona que tenia una mica de gana.

  • Gent, estem perdent el rumb.
  • Com vols dir?
  • Que hauríem de decidir de quin color pintem la façana.
  • Però jo penso que el debat que estem tenint és enriquidor.
  • Sí, oi tant que ho és, jo només volia dir que… – aquest cop també el van interrompre
  • Estàvem decidint sobre si pintar la paret de color marró fosc seria racisme o bé… – ara va interrompre el de la hipòtesi
  • Que consti en acta que el que jo he dit era dins el context d’una hipòtesi, i que… – ara va interrompre un altre.
  • Perdoneu, algú està prenent l’acta?

Es va fer un silenci. Una de les persones assistents portava estona amb el braç aixecat. Es va armar de valor, va veure un espai de silenci on intervenir i va fer-ho, fluixet.

  • No creieu que ens estem interrompent massa?

Ningú li van fer cas. O no el van sentir gaire. Algú el va interpel·lar, però per un altre tema.

  • No eres tu el que prenia l’acta? De veritat ningú ha pres l’acta?

La persona tímida va fer que no amb el cap. Va intervenir la Joana.

  • Jo, jo! Perdoneu, l’havia de prendre jo. A veure, fem un resum… Primer havíem dit de si pintàvem la façana de color… de quin color?
  • Vermell – va dir una esbufegant
  • Vermell? – va respondre la Joana – No havíem dit roig?
  • Si, vermell i roig és el mateix color.
  • Ah – va dir la Joana – Així no patiu! Jo voto a favor de pintar-la de color vermell!

Els 7 passos definitius i imprescindibles que has de seguir per rentar-te correctament l’anus després de cada deposició

L’acte de defecar és un dels més quotidians que mai han pogut existir, malgrat ser tabú en moltes llars. Tot i això, cal trencar aquest estereotip d’activitat obscura i sinistra, ja que segons un estudi recent, el 78% dels catalans i catalanes es renten malament l’anus després d’una cagada.

Que cal fer al finalitzar l’acte de defecar:

1. En primer lloc, és molt important fer contacte visual amb l’excrement que acabem de generar i analitzar-lo. Ens podem fer moltes preguntes sobre la nostra deposició, però pel que fa a el tema que ens pertoca, cal interpretar correctament aquestes tres característiques:

  • Dimensions
  • Viscositat
  • Olor

2. Segons aquestes tres variables, podem arribar a interpretar fàcilment com de brut està el nostre anus, que és el més important a l’hora de netejar-lo. Per exemple, si hem fet un excrement lleuger, dur i sense olor, estaríem parlant que són necessaris pocs esforços a l’hora de netejar, inclús potser no cal ni fer-ho. Però si parlem d’una cagada colossal, pastosa i pudorosa, ja ens podem anar posant uns guants de làtex.

3. Un petit parèntesi: el pas 1 i el 2 es pot evitar si ens podem guaitar l’anus directament a través d’un mirall, o bé tenim a la nostra parella a prop per descriure’ns el grau de brutícia als voltants del nostre forat negre.

4. Una vegada sabem quin és el nivell de brutícia que tenim incrustat al voltant del nostre forat noble, cal procedir a l’elecció de la millor eina per netejar-lo. Habitualment, i per força, haurem d’elegir el paper de vàter. Però cal ser curosos i sostenibles amb el medi ambient i farem servir la següent formula matemàtica per calcular quants quadrants de paper farem servir en la nostra neteja:

On:

  • d = Dimensió (en cm cúbics)
  • v = Viscositat (sent 0 dura com una pedra i 10 viscosa nivell explosió d’un volcà)
  • o = Olor (sent 0 olor nul·la i 10 pudor espantosa)

5. Quan ja tenim calculats els quadrants de paper de vàter que farem servir, cal procedir a l’extracció de la femta. Caldrà inclinar-nos cap a davant i refregar el paper de vàter exactament pel centre del punt de màxima fragilitat, el punt on senzillament hi ha més merda. Una vegada passat per aquí, cal treure el paper sencer del nostre cul i fixar-nos bé la quantitat de marró que hi ha. Això ens serveix per:

  • Rectificar, si els nostres càlculs del punt 4 han sigut erronis per falta d’experiència a l’hora d’avaluar correctament les variables.
  • Veure amb la llum del lavabo el color real de la nostra femta, que molt sovint ens pot donar pistes sobre possibles malalties (però això ja en parlarem un altre dia)
  • Plegar-lo per la meitat sense embrutar-nos els dits, i procedir de nou a l’inici del pas número 5 fins a plegar-lo tres vegades, és a dir, que ens freguem amb el quadrant 3 cops.

6. Una vegada ens hem fregat els 3 cops corresponents, llencem el paper dins del vàter i tornem a repetir el procés tantes vegades com ens hagi indicat la fórmula de quadrants. ALERTA: Sovint pensareu que, quan heu fet una passada i no veieu merda incrustada al paper, no cal escurar i fer les 3 passades reglamentàries. NO HEU DE CAURE MAI EN AQUESTA TRAMPA. Molt sovint, surten rastres després de fer una passada neta, a conseqüència de la fricció intraanal, que guardava petites sorpreses i que deixa anar restes degut a la dilatació de la fricció. 

A més, ja que em gastat un quadrant paper, gastem-lo bé si us plau, no fotem.

7. Veureu que després d’utilitzar els quadrants que marcava la formula, l’última passada no desprèn ni un mil·límetre d’excrement. Felicitats! Ja tens l’anus net. Ara només cal tirar de la cadena, desitjar un feliç dia a la femta que s’esmuny cap a les clavegueres i, si has de veure a gent que t’estimes o cuinar, rentar-te les mans.

PD. En el cas que després de tots aquests passos segueixis tenint rastre d’excrements al teu anus, és molt important no fregar-te’ls i ser coherent i conseqüent amb la filosofia que hem descrit en aquest post. La fórmula és infal·lible, i si aquesta exigeix que et quedin restes, doncs endavant i a encarar el dia amb poca dignitat però amb la fermesa de ser fidel a les teves conviccions.

Pep el tió (4/4)

Aquest és el quart capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 3

En Hans va pujar la cabina i, plorant, va treure el cinturó al tronc. Abans d’oferir-li a Thierry, va acostar-se a prop seu i li va xiuxiuejar:

  • Em sap greu… Ho sento…

“Que estàs fent, Hans?” va pensar Pep el tió.

En Hans Schubinger va agafar-lo i va baixar.

  • Que és aquesta merda? – va cridar el Thierry, que seguia apuntant amb la pistola
  • No no, no disparis! És màgic, t’ho prometo!

I llavors li va explicar tota la història, i la màgia dels tions de Nadal.

Però el Thierry mai havia sentit a parlar d’uns troncs que treien regals per l’anus (o era per l’escorça? No ho havia entès). Aquella explicació havia de ser fruit de la droga que havia consumit. I encara que fos veritat, perquè volia un tronc que cagava regals?

  • L’has cagat, Hans. T’ho vaig dir. Consumeixes i pagues. Pagues amb diners. No amb troncs
  • Si us plau, t’ho pagaré… t’ho prometo, sempre t’he pagat.
  • Tothom paga fins que no paga, Hans…

La situació era molt tensa. La vida de en Hans corria perill, i Pep el tió ho sabia. Un home l’estava apuntant amb una pistola i no estava gens dubitatiu. I aquell home no era pas un policia. Feia pudor de criminal. Havia d’intervenir com fos. No ho havia fet mai, però va centrar totes les seves forces per treure un regal. Potser allò faria calmar la situació. En Pep va concentrar-se. Va fer molta força. Es va imaginar que el picaven ben fort. I va imaginar els Puiggrós cantant les estrofes d’aquella dolça cançó.

Caga, tió.

Tió de Nadal.

No caguis arengades, que són salades.

Caga torrons, que són més bons.

I llavors, màgia.

PLOF!

El regal va sortir amb molta força i va anar a parar als peus de en Thierry. Sorprès, es va ajupir i va recollir amb una mà el paquet. A l’altra, encara hi tenia la pistola.

Hi havia el seu nom escrit amb un retolador permanent.

Va desembolicar el regal amb una sensació d’il·lusió que feia anys que no tenia. De fet, feia anys que ningú li feia cap regal.

En Hans mirava perplex la situació. El Thierry havia tret de dins el regal una samarreta de la selecció francesa de l’any 98, amb el dorsal 12 i el nom de “Henry” a l’esquena. I estava plorant. El qui fins feia pocs segons era el seu potencial assassí, ara plorava desconsoladament. Va intentar aprofitar la situació.

  • Et pagaré, Thierry. Tan sols dona’m una setmana.

En Thierry va assentir amb el cap.

  • Va, vine. Pots dormir al sofà. Ja sortiràs demà a primera hora.

En Thierry va passar el braç per damunt les espatlles del Hans.

  • Estem cansats. Anem a dormir.

Els dos van pujar cap a l’habitació 222 a poc a poc, van entrar cap a dins i van dormir a la mateixa habitació, un al seu llit i l’altre al sofà. Anaven tant beguts que no van veure que la porta de l’habitació no acabava de tancar. Hi havia un objecte que s’interposava. Era la cartera de Hans Schubinger.

Ara, Pep el tió SÍ que sabia que estava passant.

En Hans i en Thierry l’havien abandonat. S’havien oblidat d’ell i l’havien deixat tirat a un fred i lúgubre pàrquing d’un hostal de carretera.

I si, és cert: un tió de Nadal no vola, no té calefacció incorporada i no té una vareta màgica per defensar-se d’animals feréstecs. Però sí que té altres habilitats. I el més important. Té sentiments.

I ara l’envaïa un sentiment de ràbia. Per la seva saba tan sols hi corria rancor i venjança.

Pep el tió no podia pujar escales, però va veure una rampa per on els minusvàlids podien pujar fins al segon pis. El temps li corria en contra així que es va afanyar per saciar la set de venjança. Va somriure quan va veure la porta ajustada de l’habitació 222: no hauria de fer malabars per entrar-hi.

Un cop dins, va veure com els dos estaven dormint, vestits i sense tapar-se amb cap manta. Va insultar-los per dins i llavors va dur a terme el seu pla.

Al cap de dues hores, Pep el tió va sortir de l’habitació i va començar a enfilar cap al sud.

[…]

L’endemà, tot França va despertar-se amb una notícia molt xocant. Dues persones havien mort calcinades dins un hostal als afores de la ciutat de Reims. El sorprenent del cas era el com: algú hi havia abocat centenars de quilos de carbó, que havia entrat en combustió amb la llar de foc i havia provocat una trampa mortal i d’impossible sortida.

Van tardar unes setmanes a identificar una de les víctimes: era Thierry Hamou, un conegut criminal francès, fugitiu de la justícia. La dentadura, l’única part del seu cos que havia quedat després de l’incendi, va servir per fer la prova de l’ADN.

A en Hans Schubinger no el van identificar mai, però van deduir que era ell, ja que va desaparèixer el dia abans del succés i tenia el seu camió aparcat en aquell hostal.

La Elena Füss va plorar molt la seva mort. S’estava enamorant d’ell. Sempre va esperar aquella trucada del Hans, on li havia d’explicar els plans per saber què fer amb el tió que havia trobat a Catalunya. Fossin quins fossin els plans, ella tenia previst preguntar-li si volia anar a sopar amb ella quan arribes a Düsseldorf.

Pep el tió ja no era a temps d’arribar a casa dels Puiggrós aquest Nadal.

Però amb molta paciència, potser hi seria pel de l’any 2021.

Pep el tió (3/4)

Aquest és el tercer capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 2

En Hans va donar contacte i va tenir la gentilesa de posar el cinturó de seguretat al tronc.

Pep el tió no sabia que estava passant. Es trobava al seient del copilot d’un camió alemany, travessant la frontera de França. La veritat és que aquell home corpulent, que parlava un idioma que no entenia, l’havia tractat molt bé, però no sabia quines eren les seves intencions. L’idioma que parlava era molt estrany i no parava de xerrar per telèfon. Pep el tió s’imaginava que explicava a alguns amics seus la captura que acaba de fer.

I no anava pas mal encaminat.

Hans Schubinger havia trucat a Elena Füss, la cap de Greenpeace de la seu de Düsseldorf, i li havia explicat la seva captura. Elena Füss havia reaccionat primer amb alegria, però després li havia preguntat que quins creia que havien de ser els següents passos.

  • No he pensat quins han de ser els següents passos… Però tranquil·la, tinc moltes hores per donar-hi voltes! Et truco més tard!

En Hans tenia molt temps (concretament, tot el que tardes creuant França) per idear un pla. Però en Hans no era molt bo pensant. Al contrari, pensar no se li anava especialment bé. Pensar era la seva perdició.

Pensant pensant, pensant massa, en Hans va entrar en un cercle viciós de pensaments negatius. Totes les coses que feia sense pensar ho feia bé. Com salvar instintivament aquell tió d’una furgoneta. Però pensar que fer amb el tió? A ell mai se li acudiria una bona idea. Això ho faria molt millor la Elena Füss. Però havia de demostrar a la Elena Füss que ell era un home valent, activista, decidit i amb bones idees. Perquè… merda! Merda, ara pensava que es va fer activista perquè es va enamorar de la Elena Füss un dia que la va veure per la TV local de Düsseldorf, encadenada a un arbust per aturar la tala d’arbres d’un parc del centre de la ciutat. Ell no en tenia res, d’activista. Ell era un farsant! Era activista per conviccions? Per amor? O tan sols perquè volia sexe?

Mentrestant, Pep el tió mirava com aquell humà suava cada cop més, es rascava repetidament darrere l’orella i es passava constantment les mans per la cara. I anava a una velocitat superior a la permesa. Ho notava perquè frenava cada cop que un aparell que tenia damunt la guantera sonava avisant-lo d’un radar.

En Hans potser no era tan mala persona com s’estava pensant ell mateix. Potser, fins i tot, tenint en compte la bondat mundial mitjana per persona, era de les que estaven de la meitat cap amunt. Però en Hans, a banda de tot el que sabeu fins ara, tenia una altra característica que encara no havíem esmentat. En Hans era addicte a la cocaïna. I la cocaïna l’havia salvat en nombroses ocasions, la cocaïna l’ajudava a evadir-se i deixar de pensar en l’horrorós humà que es pensava que era, però que en realitat no era. Tant se val.

El camió d’en Hans va aparcar a un hostal prop dels afores de Reims, una ciutat situada al nord de França. S’hi quedaria a dormir. Ja hi havia estat més d’una vegada. I coneixia qui li podia traficar uns grams del que necessitava.

En Hans va trucar 2 cops seguits a la porta de l’habitació 222. Va parar dos segons, i va fer 3 tocs més. La porta es va obrir enèrgicament.

  • Thierry!
  • Hans!

En Hans Schubinger era un client habitual del Thierry Hamou, un traficant de drogues molt conegut i buscat per la policia francesa. Normalment feia tractes ràpids i efectius, sense gaire soroll. Droga a canvi de diners i fins a una altra. Però feia molt temps que no es veien, i en Thierry va convidar-lo a passar dins l’habitació de l’hostal, que era austera, però molt acollidora gràcies a una llar de foc que donava molt d’escalf.

I van fer una cervesa.

I després d’una cervesa es van demanar un kebab.

I després van obrir una botella de vi.

I quan se la van acabar, va treure a passejar mitja botella de whisky que li havia quedat del dia abans.

I quan s’havien acabat la botella de whisky, van esnifar diverses ratlles de cocaïna.

I quan es va acabar la cocaïna, la festa es va acabar de sobte.

  • Ja te’n pots anar – va dir seriosament en Thierry

En Hans es pensava que era una broma. Però no. Quan en Thierry parlava seriosament, o se li feia cas, o tenies problemes. Així que en Hans va assentir va anar cap a la porta i va intentar obrir. Però estava tancada en clau. Va sentir com en Thierry reia de fons. Es va girar i va veure que feia el gest de “diners” amb les mans.

Clar, clar. No podia marxar sense pagar. En Hans va posar-se la mà a la butxaca. I després a l’altra butxaca. I després a la butxaca de la jaqueta. “D’acord, tranquil. Vas begut, però la cartera ha de ser aquí”. Però no hi era. I cada cop estava més nerviós. Igual que en Thierry.

  • Obre’m que tinc la cartera al camió.
  • Tranquil. T’acompanyo – va dir en Thierry després de treure’s de la butxaca una pistola i apuntar-lo

Lluny de calmar-lo, allò el va posar neguitós.

En Hans va sortir de l’hostal amb el Thierry al seu darrere i va pujar a la cabina. Va buscar per tot arreu, però no hi era. La cartera. Merda, segur que li havia caigut després de donar-se la fuga d’aquell bar de carretera. Va buscar 6 vegades pels mateixos llocs. Però no. No hi era. No hi era!

  • Thierry, Thierry… tinc una idea, vine, vine.

En Hans va baixar i va obrir la porta de darrere el camió. Va agafar una capsa allargada i li va obrir davant seu.

  • Mira mira…  Pernil de jabugo, primera qualitat… El millor pernil d’Europa… En tinc 2.000 com aquests… diguis quants en vols i estem en paus Thierry, amic meu…
  • Amic? Amic? Si fossis amic, sabries que la meva religió m’impedeix menjar porc.
  • Perdó Thierry, no trobo la cartera, et pagaré quan torni a passar per aquí…
  • Mai tinc deutes amb persones vives, Hans – en Thierry va treure el seguro de la pistola
  • No Thierry, no!
  • No creguis que em sap greu tenir un cadàver més al meu historial…
  • Espera! Deixa’m fer-te una última oferta.

En Hans va pujar la cabina i, plorant, va treure el cinturó al tronc. Abans d’oferir-li a Thierry, va acostar-se a prop seu i li va xiuxiuejar:

  • Em sap greu… Ho sento…

Una vegada més, Pep el tió no sabia que estava passant.

Pep el tió (2/4)

Aquest és el segon capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 1

Els boletaires van agafar Pep el tió i van deixar a terra humit del bosc el LEGO edició especial Super Mario. Tenien un pla per ell.

Però abans de dur-lo a terme, van parar a fer un senyor esmorzar de forquilla al bar de carretera on anaven habitualment.

  • Com ha anat la cacera, lladregots? – va preguntar-los l’amo del restaurant
  • Ens ha tocat la grossa!
  • Quants cistells mal parits?

El Joan i el Joaquim es van mirar mútuament. Havien acordat no dir res a ningú de moment.

  • Els suficients!

Els dos van esclatar i es van fer un panxot de riure. L’amo no va entendre res.

  • Us poso el de sempre?
  • Sí, però avui posa’ns el vi car!

El Joan i el Joaquim van allargar l’esmorzar durant dues hores. Tant, que havien decidit encadenar l’esmorzar amb el dinar. Quan ja havíem demanat la carta per demanar el menú, es va sentir un fort soroll a vidre trencat. Un cambrer va córrer cap a la finestra.

  • Òstia! Que us estan fotent els bolets!

La parella de boletaires es va aixecar de cop i després d’entrepusar un parell de vegades l’un amb l’altre, van sortir a fora. Temps suficient per veure un home corpulent carregant un tronc al seient del copilot del camió, arrencar i veure una matrícula alemana.

En Hans Schubinger era transportista des de feia anys. Normalment feia només transports nacionals per dins el seu país, Alemanya, però aquell any li havia sortit un encàrrec internacional i havia d’anar a Extremadura, on deixava el seu carregament de bratwurts en conserva i omplia el camió amb pernils de jabugo que tornaven cap a Düsseldorf.

De jove no hauria pensat mai que seria transportista, i tampoc era una feina que l’enorgullia especialment, però era una feina. El que si el feia sentir bé era el fet de ser activista, concretament de Greenpeace, especialitzat gestió agroforestal. Precisament per això, li havien dit una vegada que a Catalunya tenien uns troncs màgics que per Nadal els cosien a cops de bastó per tal que traguessin regals per l’anus (o era per l’escorça? No se’n recordava). Per ell, era obvi que això resultava un abús dels humans cap a un ésser que provenia de la natura, i Greenpeace ja havia fet múltiples accions per la deseclavització d’aquests troncs màgics. La veritat, però, és que mai donaven una resposta convincent a l’opinió pública quan se’ls hi qüestionava que els tions sempre tornessin voluntàriament cap a la casa on havien anat l’any passat. Això era esclavatge?

En Hans havia fet nit en un hostal de mala mort d’Aragó i havia sortit ben aviat per travessar la frontera abans de dinar. Va parar unes hores abans a un bar de carretera per fer un riu i continuar amb la carretera. Abans de tornar a pujar al camió, no sap ben bé perquè, una cosa que estava dins una furgoneta li va cridar l’atenció. Va fer de xafarder i va mirar a través dels vidres. No es va creure el que veien els seus ulls.

Sense dubtar ni un segon, en Hans va pujar al camió i va agafar una barra d’acer que tenia al terra de la cabina. Va baixar, va encastar-la contra el vidre de la furgoneta i va agafar aquella soca que complia totes les característiques de ser un tronc màgic. Quan pujava al camió va veure com dos homes sortien de dins el bar cridant i corrent maldestrament.

En Hans va donar contacte i va tenir la gentilesa de posar el cinturó de seguretat al tronc.

Pep el tió no sabia que estava passant.

Pep el tió (1/4)

Aquest és el primer capítol de “Pep el tió” 

Pep el tió anava cada Nadal a casa dels Puiggròs. Després d’una dura hibernació d’onze mesos, més llarga que la de qualsevol ésser viu , Pep es colava en nocturnitat (i sense gens d’alevosia) a la seva llar, plena d’escalf, bondat i esperit solidari nadalenc.

No se’n parlava ni se n’ha parlat mai, de la hibernació d’un tió. Amb el pretext de ser un tronc màgic, els humans pressuposaven que també tenia una fórmula màgica per escapolir-se del fred hivernal i dels perills estiuencs. Però no. Un tió de Nadal caga regals, però no vola, no té calefacció incorporada i no té una vareta màgica per defensar-se d’animals feréstecs.

La hibernació del 2020 havia estat ple d’entrebancs per Pep el tió. Degut un temporal a principis d’any, just quan pensava que havia trobat un lloc ideal per passar els onze mesos, un temporal va desbordar el riu de la vora i se’l va endur quilòmetres i quilòmetres avall, sense aturador. Va tardar mesos a refer-se de l’incident i va dubtar poder recuperar tot el terreny perdut i arribar a principis de desembre a casa dels Puiggròs. Gràcies al confinament, va poder avançar ràpidament (al ser un tronc, això vol dir mesos) a través dels boscos, sense ser vist per humans. Però abans d’arribar al lloc on s’amagava habitualment, un fet va trasbalsar definitivament la seva existència. Va passar en un dia fred i humit, després de dies de pluja abundant. Va sentir les seves passes de lluny. Però es van anar acostant. Eren les veus de dos humans.

  • Mira Joaquim! Venim d’aquí!
  • Que cardes Joan! Per aquí no hem passat!
  • Collons que no…. Me’n recordo d’aquell arbre!
  • Però si tots són iguals! Òstia santa…
  • Mira tu, fem una fita amb aquest tronc d’aquí, així sabrem després si tornem a passar per aquí.

A Pep el tió, que havia estat tranquil fins aquell moment, se li va glaçar la saba de cop. Va resar perquè no el toquessin. Feia estona que tenia ganes de fer les seves necessitats i una sacsejada provocaria l’inevitable. Però sí que el van tocar. El van tocar i el van sacsejar una mica. No va poder aguantar.

  • La mare que em va parir!
  • Que passa Joan?
  • Nen, mira que ha sortit d’aquest tronc!

Al terra humit del bosc, acaba de caure una capsa embolicada amb paper de regal.

  • Ostia no fotis.

Un dels dos boletaires va agafar ràpidament la capsa i el va desembolicar. Era un LEGO edició especial de Super Mario.

  • Nen que no hem enganxat cap rovelló, però marxarem cap a casa amb un tió de Nadal!

Pep el tió no se’n sabia avenir. Feia mesos que havia estat gestant aquell regal pel Biel, el fill mitjà dels Puiggròs, un nen de 7 anys a qui l’any passat li havia cagat un LEGO standard i un peluix del Mario Bros. El Pep sabia que el LEGO del Mario faria tornar boig al Biel. Però això ja no podria ser.

Els boletaires van agafar Pep el tió i van deixar a terra humit del bosc el LEGO edició especial Super Mario. Tenien un pla per ell.

Fes clic aquí per veure el capítol 2


Diari personal de l’estenedor de roba MULIG

Dia 0

La veritat és que ja em sentia preparat per afrontar la meva primera experiència fora del gran magatzem on era reclòs des del meu naixement. Allà estava rodejat d’altres estenedors, tots iguals que jo, tots esperant l’oportunitat per fugir d’un lloc on no ets especial i recaure a una llar on tu ets únic i a més pots dur a terme la tasca per la qual has nascut: estendre roba.

Demà començo a ser útil a la casa d’una família que porta per cognom Gutiérrez.

Nervis.

Dia 1

El repartidor que m’ha portat fins a casa dels Gutiérrez no ha estat gaire amable amb mi. Durant el brusc trajecte fins al meu destí final, he patit un parell de contusions a una de les meves cames, claus per l’estabilitat de la roba la qual he d’aguantar. Al final, però, sembla que només ha estat un cop sense importància. Al ser dins d’una capsa, no puc veure fins si m’he fet algun

Sento que arribo a casa dels Gutiérrez tard, per un forat de la capsa veig que ja no és de dia. Espero ser obert amb tota la il·lusió del món però deuen estar cansats i em toca passar la nit dins la capsa.

Dia 2

Segueixo dins la capsa. Al matí m’han mogut i m’han posat a una habitació a les fosques. Tot i així, he pogut fer amics: un penjador SAMMANKOPPLA i una prestatgeria HYLLIS estan en la mateixa situació que jo. No entenem res: se’ns havia informat que un cop sortíssim de la botiga ja podríem ser útils i estar al servei dels nostres propietaris.

Dia 5

La situació comença a ser angoixant. No ens falta aire per respirar ja que no respirem, però… i si ens han segrestat? Com a mínim puc compartir les inquietuds amb la prestatgeria HYLLIS. El penjador SAMMANKOPPLA també hi és, però és força tímid i sembla que no li agrada xerrar gaire.

Sentim sorolls aguts i estranys que provenen de més enllà de la foscor. Preferim no fer hipòtesis.

Dia 8

ATENCIÓ. Ens han mogut. És de nit. Estem tots a una altra habitació. Demà us informo.

Dia 9

El dia d’avui sí que es pot dir que ha estat el meu debut a casa dels Gutiérrez. Ben d’hora al matí, una dona m’ha tret de la capsa. Tot i que li ha fet menys il·lusió de la que jo pensava.

De fet, molta menys: quan ha vist el que era, s’ha aixecat, li ha clavat una bufetada al qui suposo que era el seu marit i ha marxat plorant. Un nen petit de 8 anys era present a l’escena, tot i que no li ha fet gaire cas: estava jugant amb una joguina.

És 25 de desembre. No sé com no hi havíem caigut abans.

Dia 12

Des del dia 25 estic dreta a la mateixa habitació que la rentadora. Espero impacientment el meu moment.

Dia 14

Avui han encès la rentadora ben d’hora al matí. Sabia que arribava el meu debut a casa els Gutiérrez.

La rentadora ja estava acabada al matí però ningú hi ha pensat fins a la tarda a treure-la i estendre la roba sobre meu.

He de reconèixer que m’he endut una decepció al veure que jo no era l’únic estenedor de roba de la casa, n’hi ha un altre de vell al qui, de moment, tenen més confiança. A mi m’ha tocat la majoria de la roba interior.

Dia 34

Quina vergonya. Avui, el primer dia al qual el senyor Gutiérrez ha confiat en mi per tal d’assecar els pantalons texans, he cedit per l’excés de pes en un lateral i he caigut a terra.

He sentit com reia de fons el tímid penjador SAMMANKOPPLA.

Dia 65

Avui han tornat a confiar en mi pels texans. Ho ha fet la senyora Gutiérrez, aquest cop amb més calma i delicadesa de com ho va fer l’últim cop el senyor Gutiérrez.

He aguantat sense cap mena d’esforç.

No va ser culpa meva!

Dia 112

Després de més de 100 dies a aquesta llar, he començat a dubtar sobre la meva utilitat. Des de petit sempre havia volgut ser un estenedor de roba… però, i si estava equivocat? Ara ja és massa tard.

Dia 154

M’he vist obligat a suplir amb enginy l’avorriment que comporta aquesta espantosa rutina.  Que et posin roba humida a sobre constantment no em fa sentir especialment orgullosa així que m’he inventat jocs molt divertits. Per exemple, em distrec mirant quina és la primera peça de roba que queda eixuta, i li dono un premi tot i ser un objecte inanimat sense vida ni personalitat.

També em distrec imaginant que és el senyor Gutiérrez qui es posa les peces de roba de la senyora Gutiérrez, i viceversa.

Dia 156

Els jocs que em vaig inventar l’altre dia no eren tan divertits.

Dia 221

Quan ningú em veia, m’he mogut amb força per llençar un mitjó per la finestra.

Encara he rigut més quan li han posat la culpa a la rentadora.

Dia 281

Avui he tornat a caure, per segona vegada. Ha estat culpa de la criatura tot i que ell no ha confessat i es pensen que he caigut un altre cop per excés de pes de roba.

This is karma, bitches?

Dia 282

Estic preocupat. He sentit com el senyor Gutiérrez ha trucat a la meva fàbrica i ha preguntat quelcom sobre una garantia.

Per la seva reacció, he entès que no estic en garantia.

Dia 283

El senyor Gutiérrez ha embogit. Em considera l’origen de tots els seus mals. No m’havia adonat , però sembla que fa unes setmanes s’ha divorciat.

Ha tornat a trucar a la fàbrica dient que no em volia i, en tornar a rebre la negativa, ha penjat el telèfon i m’ha agredit. He caigut a terra. Llavors m’ha agafat amb violència i s’ha dirigit enèrgicament cap a la porta per on vaig entrar el primer dia.

Pel camí he vist a la meva vella amiga HYLLIS. Se la veia prou feliç aguantant un grapat de llibres d’autoajuda.

El senyor Gutiérrez ha baixat per les escales i m’ha deixat tirat al carrer. Ha tingut prou decència per deixar-me dret recolzat a un arbre.

És de nit i fa fred, però crec que me’n sortiré.

Dia 284

A primera hora del matí ha vingut un home amb un carro de supermercat. Sembla molt amic d’objectes de ferro que estan en la mateixa situació que jo.

Potser aquest és una bona oportunitat per un millor futur per mi com a estenedor

🙂

Amor d’oficina – Fresh Bubbles Corp. (2)

Capítols anteriors: Capítol 1

Fresh Bubbles Corp. va ser creada a principi dels anys 70 per Tomás Fernando de Copón, un entrepeneur (tot i que llavors aquesta paraula encara no existia) que va tenir una brillant idea de negoci. A part d’una brillant idea de negoci, també tenia un cognom que congeniava amb els qui manaven llavors. El llinatge dels Fernando de Copón era respectat per tothom, tot i que ningú sabia ben bé perquè.

Tomás Fernando de Copón era amant de la cervesa des de ben petit, en part potser era perquè la seva mare no havia deixat l’alcohol durant l’embaràs i li feia gràcia veure com s’emborratxaven els seus fills petits. Ella explicava al club de cultura femenina (on hi havia més vi que llibres) que estava demostrat que la cervesa no havia afectat negativament a cap dels 4 fills que havia tingut. A casa la seva àvia sempre li havien dit que “Mejor cerveza que cereza”. A cap de les mares els hi feia gràcia aquesta frase però sempre reien, ja que era la dona de Fernando de Copón.

El dia que havia fet 18 anys, Tomàs va gosar a comentar-li una idea de negoci que havia tingut al seu pare. Fer uns glaçons de gel que mantinguessin freda la cervesa a les caloroses tardes d’estiu, ja que l’empipava molt que se li escalfés i haver de llençar-la. A casa li havien ensenyat que el menjar no es llença i idear aquests glaçons de gel no només evitaria que ell llences menjar (beure, en aquest cas). Aquesta idea va sorprendre realment al marquès Don Luís Fernando de Copón, que donava per inútils a tots els seus 4 fills, tots barons. Va pensar que tenia lògica i sentit, així que va allargar un xec en blanc al seu fill Tomàs per crear l’empresa.

Durant els 6 primers anys es va rodejar de prestigiosos científics de llinatge feixista els quals van fer constants experiments per tal d’esbrinar quin líquid (o mescla de líquids) es podrien utilitzar per tal a no liquar la cervesa i fer-li perdre el gust. Es van topar amb tota mena de problemes. Quan pensaven que tenien el líquid adequat, no es podia congelar. Quan trobaven una altra barreja que si que es congelava i mantenia el gust, resultava ser tòxica. També van fer experiments fent glaçons de cervesa, però passava una cosa amb el gas que el Tomàs no era capaç d’explicar però el fet és que no resultava.

Amb el pas d’aquests anys, al Tomàs va aprendre a esforçar-se i acabar-se sempre la cervesa abans que s’escalfés per tal de no llençar-la. Però el seguia turmentant el fet de no trobar una combinació que satisfés el seu dret a gaudir d’una cervesa durant tot el temps que volgués. Si uns anys que l’home havia arribat a la lluna, com dimonis no podien trobar una solució a això?

Al cap d’aquests 6 anys Don Luis Fernando de Copón va decidir anar a veure al seu fill per veure com li anava el negoci. Quan Franco va morir va fugir amb gran part dels seus estalvis a Colòmbia deixant enrere família i amics.  Es pensava que li retirarien tots els seus privilegis en qüestió d’hores. Passades aquestes hores es va pensar que passaria en qüestió de dies. Després en qüestió de setmanes. Després en qüestió de mesos. Després en qüestió d’anys. Fins que va veure que si esperava que passes en qüestió de dècades, potser li seria més rentable tornar a casa seva i aprofitar la gran quantitat de terrenys, privilegis i diners que hi tenia.

Don Luís, es va posar les mans al cap en veure que l’empresa era un forat negre de diners i que no havia entrat cap ingrés des que es va crear Fres Bubbles Corp. Però el marques, tot i ser feixista, tenia moments d’inspiració. Va reunir-se amb els científics i els va fer beure que potser la mescla de líquids no era la solució, sinó la mescla d’altres materials amb líquid a dins. Els científics no el van entendre i després els hi va preguntar que quin problema hi hauria en fer una petita esfera de plàstic amb aigua a dins per tal que es pogués congelar i descongelar sense que aquell líquid alterés el gust de la cervesa.

Don Luis, després d’estar uns dies a Espanya i veure que la vida a Colòmbia era molt millor, va decidir vendre’s totes les seves propietats i va tornar a marxar. Aquest cop a Brasil. Al cap d’uns mesos va veure als breus d’un diari d’allà una notícia sobre una empresa espanyola que havia asfixiat a centenars de persones perquè havien tingut la brillant idea de fer glaçons de plàstic amb aigua dins. El glaçó de plàstic era massa petit i massa transparent, però el problema es va veure quan ja s’havia distribuït per tot el país.

Va costar refer-se a causa dels problemes judicials, però gràcies al xec en blanc (i un jutge feixista que va dictaminar que la responsabilitat de l’asfíxia requeia sobre qui bevia la cervesa sense saber el que hi havia i no pas als fabricants feixistes de glaçons de plàstics transparents) van poder reorientar l’empresa. Fresh Bubbles Corp. va adoptar per un radical canvi d’imatge que va consistir a engrandir la mida dels glaçons de plàstic i donar un color blavós al contorn. El departament de màrqueting que tot just s’acaba de crear va decidir que era necessari que el color havia de ser el complementari de la cervesa, així que no va ser gaire difícil triar el color blau.

Així que als inicis dels anys 80 Fresh Bubbles Corp. va tenir ingressos per primera vegada. El president de l’empresa, Tomàs Fernando de Copón, preveia guanys milionaris, i encara més després d’un pla d’externalització i exportació que havia preparat junt amb els seus amics que ja començaven a sortir de les universitats privades més prestigioses de Madrid. Però els seus plans es van truncar de nou. Les vendes de les “Fresh Bubbles” de color blau s’havien estancat tan sols 2 anys després del seu llançament. El departament de màrqueting va tardar tres anys a determinar quin era el problema: els glaçons de plàstic s’havien construït amb el millor plàstic possible i no es desgastaven mai. Els glaçons de plàstic eren perfectes. Tan perfectes que només calia comprar-los una vegada a la vida.

Les ments pensants de departament de màrqueting van estar dos anys més pensant com podrien refer la situació de nou. Finalment van creure que la millor solució seria fer una nova remesa de glaçons de plàstic, però aquest cop amb un plàstic de mala qualitat, que es deteriorés sovint i calgués renovar-lo.

El 1990 va sortir al mercat aquesta nova tongada de glaçons de plàstic de menys qualitat (descripció que no es detallava a la campanya de publicitat). Una de les claus de l’èxit va ser que els glaçons ja no eren del mateix color blavós. Ara eren verds.

L’empresa va començar a ser viable, tot i que era sobretot pel xec en blanc que encara tenía fons. Però l’any 2017 va morir a les illes del Carib el patriarca Don Luís. El Tomás, molt afectat, va decidir prejubilar-se a l’edat de 62 anys i anar a seguir el llegat del seu pare al Carib.

Va vendre’s l’empresa a un grup català d’inversió anomenat “Revaluables Offices”. Una de les primeres coses que van decidir fer va ser comptabilitzar l’estoc dels dos tipus diferents de glaçons de plàstic. Ho podien haver fet molt fàcilment amb una màquina que precisament servia per això… però no diferenciava entre colors. Van decidir externalitzar la feina a través d’una ETT.

Una persona podria fer aquesta feina en menys d’una setmana.

Sempre que no fos daltònica. Encara que fos daltònica de mentida.

Amor d’oficina – ETT (1)

“Hace tiempo alguien me dijo, cual era el mejor remedio, cuando sin motivo alguno, se te iba el mundo al suelo. La Sofia va sospirar i es va treure els auriculars. Feia temps que no sentia aquella cançó. Ni aquell grup. Però ara aquell cantant havia mort i l’envaïa una sensació estranya. Com si no hagués estat prou atenta per adonar-se abans dels continguts i del missatge de les cançons, i que ara fos com massa tard per… per què? No ho sabia.

Va deixar de reflexionar quan el Ricardo va passar per davant i li va fer aquella mirada còmplice que es feien cada dia a l’hora del cafè. Això volia dir que tot funcionava. Que tot anava bé.

Ella havia entrat feia 3 anys a treballar a aquella oficina, per fer una feina de havia de durar 1 setmana. La cosa s’havia allargat. Gràcies a una preciosa història d’amor d’oficina.

No li havia calgut fer una entrevista per començar a treballar. Ella estava a una empresa privada de treballs temporals i el cap de la Sofia havia decidit que la feina era prou simple per enviar-hi a qualsevol. Així va ser com va dir-li. No s’ho va prendre malament, valorava la sinceritat.

El primer dia de la feina va entrar a una reunió i es va limitar a fer que si amb el cap durant l’hora que la cap del departament de Marketing li explicava quina seria la seva feina. No va pensar a escoltar. Només recordava una de les seves últimes frases que havia dit “Com m’enrotllo! Ja ha passat una hora? Si t’ho podria haver explicat amb 5 minuts!”. La Sofia no ho sabia, però havia respost rient i fent que si amb el cap.

El seu pla era fer una foto amb el mòbil a tot el que la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant havia estat escrivint a la pissarra durant una hora. Però s’havia deixat el mòbil a la taquilla personal per tal de concentrar-se i no tenir la temptació de mirar el mòbil durant l’hora que la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant li explicava la seva senzilla tasca que es podria haver explicat en 5 minuts.

Quan va acabar la reunió va anar àgilment (sense córrer, no volia pas que ningú la veies amb presses el primer dia de feina) cap a la taquilla a agafar el mòbil. Pel camí, un jove que estava prenent un cafè amb dos altres treballadors més veterans li va preguntar si era campiona olímpica en marxa. No ho va entendre, i va respondre igual que a la reunió que havia tingut amb la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant: rient i fent que si amb el cap. Potser allò era una pista de la feina que havia de fer davant l’ordinador? A partir d’ara havia decidit escoltar una mica més.

Va obrir la taquilla, va agafar el mòbil i va tornar amb el mateix ritme cap a la sala on acabava de fer la reunió. Li va semblar que els mateixos que li havien fet aquell comentari reien quan tornava a passar àgilment per davant d’ells. Primer es va pensar que potser se’n reien d’ella però ho va descartar al moment: qui seria tan cruel de riure’s d’una persona al seu primer dia de feina?

Quan va arribar a la sala la portava estava tancada. Pensava que seria de molt mala educació entrar i que hi hagués algú dins fent una reunió privada. Però en una balança, entre això i no saber quina era la seva feina al lloc on just començava a treballar, va creure que l’assumpte es decantava més cap a la importància de saber perquè havia de ser allà durant una setmana. Va entrar directe (no es va plantejar trucar a la porta, pensar dues opcions ja havia sigut prou desgast mental) i es va trobar la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant fent una reunió amb el Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant Sales. I quan va veure el que estaven fent dins aquella sala li va fer glaçar la sang: estaven esborrant tot el contingut de la pissarra. Per ser més concrets: ja estava esborrat. Els dos se la van quedar mirant i ella va dir “Perdoneu!” (va intentar recordar com es deia ella però tampoc ho sabia. Que podia dir ara? Això no ho havia pensat)  “Crec que m’he deixat el mòbil aquí”. Els tres van buscar el mòbil quan de sobte va començar a sonar a la seva butxaca. “Oh! Si el tinc a sobre!”. Va riure nerviosament i es va posar les mans al cap. Llavors va ser quan la cap del departament de Marketing (tot i que més endavant se’n va assabentar que realment no era la cap del departament, sinó una treballadora més) li va dir “Ah, disculpa! Que no m’he presentat!”, va treure de la butxaca un feix de targetes de presentació i li’n va donar una. “Per cert, em dic xxxxxx! És que es van equivocar al fer la targeta i no em van posar el nom”. Merda”, va pensar la Sofia, ja que en menys d’un segon s’havia oblidat del seu nom. “Que has dit?” va dir de cop la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant. Va pensar que potser havia pensat en veu alta i llavors se li va acudir quelcom molt enginyós.

  • Verda! La targeta, que és verda. M’agrada.
  • No és verda, és blava.
  • Ah, si? (va tornar a riure incòmodament) És que em fa vergonya dir-ho…
  • Ets daltònica?
  • (No ho havia pensat. Era l’única sortida) Sí, sí, sóc daltònica…
  • No et serà un impediment per fer la feina?
  • No, no. Ja estic acostumada (perquè hauria de necessitar diferenciar entre verd i blau a la seva nova feina?)

Després d’aquesta resposta es va crear un silenci incòmode que va trencar el Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant Sales, que havia estat dret observant la conversa sense dir res. Ja li havia anat bé no dir res, perquè s’havia quedat embadalit mirant la nova treballadora.

  • Té! Per si la vols… la meva targeta! Amb nom i tot!

La Sofia va agafar les dues targetes i va marxar immediatament de la sala. En va mirar una i va llegir “Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant”. No tenia nom, així que va pensar que era de la dona. Almenys ja sabia quin càrrec tenia a l’empresa.

Va mirar l’altra targeta. “Ricardo Gonzalez. Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant Sales. Confirmat, l’altra targeta era de la dona.

Encara no havia tancat la porta, que li va semblar sentir que el Ricardo li preguntava a la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant:

  • Així que només es queda a treballar una setmana aquesta noia…?