Torno a ser aquí! Com que ja vau llegir el primer post sore Auroville (i sinó, feu clic aquí per llegir-lo), segueixo amb la meva vivència per la ciutat experiment!
Com ja vaig comentar, la primera impressió que reps de l’Auroville actual és una barreja de atracció turística i resort per turistes europeus. Quan vaig arribar al meu hostel, i vaig preguntar “que és pot fer, aquí?” el recepcionista em va assenyalar una revista setmanal (bé, més aviat eren un grapat de fulls impresos que recordaven als anuncis classificats d’un diari convencional català). 20 fulls amb lletres petites, desordre i sobreinformació. D’entre tot el que vaig veure, vaig decidir començar per fer un taller de 3 dies de permacultura (un tipus d’agricultura) a una granja anomenada “Solitude Farm”, ja que començava just l’endemà i així vaig pensar que aprofitaria més el temps.
A Solitude Farm vaig començar a veure allò que, a simple vista, no es veu a Auroville. Tal com indica el nom, la granja estava força amagada i s’havien d’agafar alguns camins que estaven lluny de les principals vies per arribar-hi (ah! M’he deixat dir-vos que vaig llogar una bicicleta per mourem per Auroville!). Allà, en Krishna McKenzie, l’home que va començar aquest projecte fa 26 anys i que organitzava el taller, és un personatge mediàtic, molt conegut a la regió (fins i tot alguns visitants li demanen selfies). Petita curiositat: tot i néixer a Inglaterra i viure-hi fins els 19 anys, la seva mare és catalana i té família a Tarragona.
Ell ens va transmetre, a tots els participants del taller, com el seu projecte encaixava a la ciutat d’Auroville: d’un lloc on fa 26 anys hi havia desert i arbres d’eucaliptus, ara s’ha convertit en un terreny molt fèrtil on aplica els seus coneixements de permacultura: un tipus d’agricultura que treballa amb pràctiques sostenibles, eficients, respectuoses amb el essers vius i fomentant el creixement de la natura “salvatge”. Sovint es parla de “do nothing agriculture”, ja que una vegada s’ha fet la plantació, la interacció humana ha de ser mínima perquè tot creixi en base la seva pròpia naturalesa. Que diuen que és sàvia.
L’objectiu del Krishna és fer entendre a totes les persones de la regió que no cal una agricultura agressiva i extensiva per abastir-nos com a persones, sinó que moltes de les plantes, arbres i hortalisses que creixen a la regió no només són fàcils de plantar i recollir, sinó que en molts casos creixen salvatgement en plena natura i ningú ho sap. El problema de tot plegat, diu, és que ens basem amb la moneda. Això fa que ni ens preguntem d’on ve el menjar i també que quan anem al super sempre comprem patates, encara que al nostre voltant no hi ha ni un camp de patates en kms i kms a la redona. I si hi és, creix de forma antinatural. En resum: que ens hauríem d’adaptar nosaltres a la natura, i no fer que la natura s’adapti a nosaltres (que és com funciona el món a dia d’avui… i així ens va)
Una vegada acabat el taller (que durava tres dies sencers), vaig fer una visita guiada per Auroville, on una noia que vivia allà ens explicaria detalladament com funcionava Auroville. Em va explicar com funcionaven econòmicament. Tot Aurovillian ha de pagar un 33% del que guanya a la ciutat. Una entitat/fundació gestiona els diners on es destinen les següents inversions (que no comencen fins que s’assegura la viabilitat econòmica, ja que a Auroville els préstecs estan prohibits). Per exemple, ara s’està construint un edifici que serà la primera residencia per a gent gran de Auroville. L’edifici, que es preveu que estigui acabat d’aquí uns dos anys, demostra el mateix problema que passa a molts països europeus: l’envelliment de la població. La població de Auroville creix molt lentament any a any, i quan li preguntava si hi ha alguna planificació per canviar aquesta dinàmica, em va dir que no, que tot va creixent a poc a poc, sosteniblement. A Auroville no hi ha una entitat que gestioni polítiques de ciutat en tant a unitat que promou projectes, sinó que cadascú hi viu a la seva manera, dins la filosofia que ja he explicat. “Auroville no pertany a ningú, així que no hi pot haver un òrgan que defineixi que han de fer les altres persones”. Això te parts bones, parts dolentes i segurament algunes excepcions.
També vam parlar de l’educació. Totes les escoles aquí són vivencials, amb les taules de les classes en disposició circular i no s’ensenya de la manera convencional. No s’ensenya a llegir, no s’ensenya la suma, la resta, la multiplicació i divisió. Bé, els que esteu al món de la educació ja m’enteneu, no? Cada infant és protagonista del seu propi creixement, indagant a les seves inquietuds, llegint el que vulgui, potenciant la part creativa i deixant expressar-lo a la seva manera, tot fent-li l’acompanyament. I tot això, en un entorn de total natura, on a escassos metres de les classes pots entrar a un profund bosc. Molts professors i professores d’Europa venen tant per observar el sistema com per fer classes. Inclús s’ha donat algun cas de alumnes de 15/16 anys que després de passar unes vacances a Auroville s’hi queden a estudiar.
Tot i que ara per ara l’espai i l’allotjament no és una necessitat, la visió de Auroville és fer una ciutat on hi visquin 50.000 persones. I aquí també tenen un problema amb el que hauran d’enfrontar-se de cara al futur: molts dels terrenys on tenen previst que s’hi construirien zones residencials pertanyen a terceres persones que no es volen vendre el seus terrenys (ja sigui perquè hi ha casa seva, ja sigui perquè és terra on hi treballen). “Com està previst solucionar aquest problema?” pregunto. “Ja ho veurem en un futur…”.
Acabo el tour amb bones sensacions ja que ara entenc més que es Auroville: m’imagino un laboratori de científics treballant plegats per trobar una cura o una solució a una malaltia. Això és Auroville, un laboratori on s’experimenta amb temes ecològics, educatius, musicals, culturals, socials… I on la gent pot venir per veure aquests experiments, o per formar-hi part. Encara que hi trobo algunes mancances, com la necessitat d’integrar-se i trobar la manera més sinèrgies per conviure amb tot el que l’envolta. Auroville és un petit laboratori envoltat de situacions completament contraries amb les que treballa. I en alguns casos, alguns “científics” no miren per la finestra.
Jo, els dies que estic aquí, visc dins d’aquest laboratori i l’intento aprofitar. Tot i que em provoca una certa paradoxa interior, ja que sento que realment no estic vivint dins la cultura hindú (encara que sé que tindré temps per fer-ho).
Em sento arrossegat per les “atraccions” d’Auroville i durant la setmana faig una mica de guiri: vaig a classes de diferents tipus de meditació, a teràpies, menjo bé, faig una mica de voluntariat en altres granjes i visito els edificis que m’han recomanat.
L’últim dia visito l’interior de Matrimandir (on malauradament no es poden fer fotos) i quedo astorat. Les formes, els colors, la llum, el fluir de l’aigua… tots els detalls estan en plena harmonia. Els guies ens fan passar fins a la sala central, on una esfera transparent capta tota la llum que prové de l’exterior a partir de l’única entrada de llum natural que hi ha a l’edifici (una finestra que es situa a la part més superior de l’esfera, per entendre’ns). Sembla que estiguem a una pel·lícula futurista, a una estació espacial… Si voleu saber com és, podeu mirar aquest vídeo que hi ha a YouTube:
Deixo Auroville enrere amb una sensació que ja és habitual quan marxo dels llocs on hi he estat a gust: sap greu marxar, però la sensació de que el meu temps aquí ja s’ha acabat i necessito seguir movent-me. Sensació d’haver exprimit bé l’experiència… i ganes de seguir-ne vivint més.
the end
1001 paraules 