Els últims dies

Des que naixem, estem predestinats a què a la nostra vida hi hagi molts “últims dies”. Hi ha molts tipus diferents d’últims dies, però m’he trobat que tots tenen algunes característiques més o menys similars.

Els últims dies costen. Costen d’assimilar. Els humans tenim una mentalitat rutinària tan incorporada que no veiem a venir el descarrilament dels esdeveniments pautats, encara que sabem que apareixeran, bàsicament perquè has decidit que així sigui.

Els últims dies sempre s’apropen, i no és ben bé segur que en siguis conscient al moment. Arriben. Passen. I quan l’últim dia dels últims dies ja ha passat, buidor. Allò ja s’ha acabat.

Durant els últims dies vols aprofitar i gaudir al màxim d’allò a què t’has dedicat o has conviscut durant molts mesos. Però no saps que fer, i plantejant que hauries de fer passen els segons, els minuts, les hores. No pots simplement seguir fent el que faries, cal fer alguna cosa més. Però, que? Un últim sopar, una última cervesa, una última xocada de mans. Però no cal dramatitzar: no és realment l’últim de la vida, és l’últim dels últims dies. Potser no té sentit. Res acaba i res comença. Tot acaba i tot comença. Llei de vida.

Els últims dies mai no són últims dies d’una cosa en concret. Normalment són últims dies de moltes coses. D’un cúmul de circumstàncies que t’avoquen a un final. D’una decisió pressa a consciència per canviar un rumb vital. Un següent pas inevitable d’una planificació. Són últims dies de rutines, de persones, de llocs i de certeses.

Els últims dies sempre precedeixen primers dies. El cicle de la vida. Primers dies d’una intensitat diferent i similar a parts iguals amb els últims dies. Són els primers dies de noves rutines, de noves persones, de nous llocs i d’incerteses.

I d’aquí a un temps, quan deixin d’existir els primers dies, tornarà la rutina.

Una rutina que, inevitablement, evocarà tard o d’hora cap a uns últims dies que encara no podem ni imaginar.

Pels últims dies, que tant ens fan pensar i ens ajuden a créixer.

Pep el tió (4/4)

Aquest és el quart capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 3

En Hans va pujar la cabina i, plorant, va treure el cinturó al tronc. Abans d’oferir-li a Thierry, va acostar-se a prop seu i li va xiuxiuejar:

  • Em sap greu… Ho sento…

“Que estàs fent, Hans?” va pensar Pep el tió.

En Hans Schubinger va agafar-lo i va baixar.

  • Que és aquesta merda? – va cridar el Thierry, que seguia apuntant amb la pistola
  • No no, no disparis! És màgic, t’ho prometo!

I llavors li va explicar tota la història, i la màgia dels tions de Nadal.

Però el Thierry mai havia sentit a parlar d’uns troncs que treien regals per l’anus (o era per l’escorça? No ho havia entès). Aquella explicació havia de ser fruit de la droga que havia consumit. I encara que fos veritat, perquè volia un tronc que cagava regals?

  • L’has cagat, Hans. T’ho vaig dir. Consumeixes i pagues. Pagues amb diners. No amb troncs
  • Si us plau, t’ho pagaré… t’ho prometo, sempre t’he pagat.
  • Tothom paga fins que no paga, Hans…

La situació era molt tensa. La vida de en Hans corria perill, i Pep el tió ho sabia. Un home l’estava apuntant amb una pistola i no estava gens dubitatiu. I aquell home no era pas un policia. Feia pudor de criminal. Havia d’intervenir com fos. No ho havia fet mai, però va centrar totes les seves forces per treure un regal. Potser allò faria calmar la situació. En Pep va concentrar-se. Va fer molta força. Es va imaginar que el picaven ben fort. I va imaginar els Puiggrós cantant les estrofes d’aquella dolça cançó.

Caga, tió.

Tió de Nadal.

No caguis arengades, que són salades.

Caga torrons, que són més bons.

I llavors, màgia.

PLOF!

El regal va sortir amb molta força i va anar a parar als peus de en Thierry. Sorprès, es va ajupir i va recollir amb una mà el paquet. A l’altra, encara hi tenia la pistola.

Hi havia el seu nom escrit amb un retolador permanent.

Va desembolicar el regal amb una sensació d’il·lusió que feia anys que no tenia. De fet, feia anys que ningú li feia cap regal.

En Hans mirava perplex la situació. El Thierry havia tret de dins el regal una samarreta de la selecció francesa de l’any 98, amb el dorsal 12 i el nom de “Henry” a l’esquena. I estava plorant. El qui fins feia pocs segons era el seu potencial assassí, ara plorava desconsoladament. Va intentar aprofitar la situació.

  • Et pagaré, Thierry. Tan sols dona’m una setmana.

En Thierry va assentir amb el cap.

  • Va, vine. Pots dormir al sofà. Ja sortiràs demà a primera hora.

En Thierry va passar el braç per damunt les espatlles del Hans.

  • Estem cansats. Anem a dormir.

Els dos van pujar cap a l’habitació 222 a poc a poc, van entrar cap a dins i van dormir a la mateixa habitació, un al seu llit i l’altre al sofà. Anaven tant beguts que no van veure que la porta de l’habitació no acabava de tancar. Hi havia un objecte que s’interposava. Era la cartera de Hans Schubinger.

Ara, Pep el tió SÍ que sabia que estava passant.

En Hans i en Thierry l’havien abandonat. S’havien oblidat d’ell i l’havien deixat tirat a un fred i lúgubre pàrquing d’un hostal de carretera.

I si, és cert: un tió de Nadal no vola, no té calefacció incorporada i no té una vareta màgica per defensar-se d’animals feréstecs. Però sí que té altres habilitats. I el més important. Té sentiments.

I ara l’envaïa un sentiment de ràbia. Per la seva saba tan sols hi corria rancor i venjança.

Pep el tió no podia pujar escales, però va veure una rampa per on els minusvàlids podien pujar fins al segon pis. El temps li corria en contra així que es va afanyar per saciar la set de venjança. Va somriure quan va veure la porta ajustada de l’habitació 222: no hauria de fer malabars per entrar-hi.

Un cop dins, va veure com els dos estaven dormint, vestits i sense tapar-se amb cap manta. Va insultar-los per dins i llavors va dur a terme el seu pla.

Al cap de dues hores, Pep el tió va sortir de l’habitació i va començar a enfilar cap al sud.

[…]

L’endemà, tot França va despertar-se amb una notícia molt xocant. Dues persones havien mort calcinades dins un hostal als afores de la ciutat de Reims. El sorprenent del cas era el com: algú hi havia abocat centenars de quilos de carbó, que havia entrat en combustió amb la llar de foc i havia provocat una trampa mortal i d’impossible sortida.

Van tardar unes setmanes a identificar una de les víctimes: era Thierry Hamou, un conegut criminal francès, fugitiu de la justícia. La dentadura, l’única part del seu cos que havia quedat després de l’incendi, va servir per fer la prova de l’ADN.

A en Hans Schubinger no el van identificar mai, però van deduir que era ell, ja que va desaparèixer el dia abans del succés i tenia el seu camió aparcat en aquell hostal.

La Elena Füss va plorar molt la seva mort. S’estava enamorant d’ell. Sempre va esperar aquella trucada del Hans, on li havia d’explicar els plans per saber què fer amb el tió que havia trobat a Catalunya. Fossin quins fossin els plans, ella tenia previst preguntar-li si volia anar a sopar amb ella quan arribes a Düsseldorf.

Pep el tió ja no era a temps d’arribar a casa dels Puiggrós aquest Nadal.

Però amb molta paciència, potser hi seria pel de l’any 2021.

Pep el tió (3/4)

Aquest és el tercer capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 2

En Hans va donar contacte i va tenir la gentilesa de posar el cinturó de seguretat al tronc.

Pep el tió no sabia que estava passant. Es trobava al seient del copilot d’un camió alemany, travessant la frontera de França. La veritat és que aquell home corpulent, que parlava un idioma que no entenia, l’havia tractat molt bé, però no sabia quines eren les seves intencions. L’idioma que parlava era molt estrany i no parava de xerrar per telèfon. Pep el tió s’imaginava que explicava a alguns amics seus la captura que acaba de fer.

I no anava pas mal encaminat.

Hans Schubinger havia trucat a Elena Füss, la cap de Greenpeace de la seu de Düsseldorf, i li havia explicat la seva captura. Elena Füss havia reaccionat primer amb alegria, però després li havia preguntat que quins creia que havien de ser els següents passos.

  • No he pensat quins han de ser els següents passos… Però tranquil·la, tinc moltes hores per donar-hi voltes! Et truco més tard!

En Hans tenia molt temps (concretament, tot el que tardes creuant França) per idear un pla. Però en Hans no era molt bo pensant. Al contrari, pensar no se li anava especialment bé. Pensar era la seva perdició.

Pensant pensant, pensant massa, en Hans va entrar en un cercle viciós de pensaments negatius. Totes les coses que feia sense pensar ho feia bé. Com salvar instintivament aquell tió d’una furgoneta. Però pensar que fer amb el tió? A ell mai se li acudiria una bona idea. Això ho faria molt millor la Elena Füss. Però havia de demostrar a la Elena Füss que ell era un home valent, activista, decidit i amb bones idees. Perquè… merda! Merda, ara pensava que es va fer activista perquè es va enamorar de la Elena Füss un dia que la va veure per la TV local de Düsseldorf, encadenada a un arbust per aturar la tala d’arbres d’un parc del centre de la ciutat. Ell no en tenia res, d’activista. Ell era un farsant! Era activista per conviccions? Per amor? O tan sols perquè volia sexe?

Mentrestant, Pep el tió mirava com aquell humà suava cada cop més, es rascava repetidament darrere l’orella i es passava constantment les mans per la cara. I anava a una velocitat superior a la permesa. Ho notava perquè frenava cada cop que un aparell que tenia damunt la guantera sonava avisant-lo d’un radar.

En Hans potser no era tan mala persona com s’estava pensant ell mateix. Potser, fins i tot, tenint en compte la bondat mundial mitjana per persona, era de les que estaven de la meitat cap amunt. Però en Hans, a banda de tot el que sabeu fins ara, tenia una altra característica que encara no havíem esmentat. En Hans era addicte a la cocaïna. I la cocaïna l’havia salvat en nombroses ocasions, la cocaïna l’ajudava a evadir-se i deixar de pensar en l’horrorós humà que es pensava que era, però que en realitat no era. Tant se val.

El camió d’en Hans va aparcar a un hostal prop dels afores de Reims, una ciutat situada al nord de França. S’hi quedaria a dormir. Ja hi havia estat més d’una vegada. I coneixia qui li podia traficar uns grams del que necessitava.

En Hans va trucar 2 cops seguits a la porta de l’habitació 222. Va parar dos segons, i va fer 3 tocs més. La porta es va obrir enèrgicament.

  • Thierry!
  • Hans!

En Hans Schubinger era un client habitual del Thierry Hamou, un traficant de drogues molt conegut i buscat per la policia francesa. Normalment feia tractes ràpids i efectius, sense gaire soroll. Droga a canvi de diners i fins a una altra. Però feia molt temps que no es veien, i en Thierry va convidar-lo a passar dins l’habitació de l’hostal, que era austera, però molt acollidora gràcies a una llar de foc que donava molt d’escalf.

I van fer una cervesa.

I després d’una cervesa es van demanar un kebab.

I després van obrir una botella de vi.

I quan se la van acabar, va treure a passejar mitja botella de whisky que li havia quedat del dia abans.

I quan s’havien acabat la botella de whisky, van esnifar diverses ratlles de cocaïna.

I quan es va acabar la cocaïna, la festa es va acabar de sobte.

  • Ja te’n pots anar – va dir seriosament en Thierry

En Hans es pensava que era una broma. Però no. Quan en Thierry parlava seriosament, o se li feia cas, o tenies problemes. Així que en Hans va assentir va anar cap a la porta i va intentar obrir. Però estava tancada en clau. Va sentir com en Thierry reia de fons. Es va girar i va veure que feia el gest de “diners” amb les mans.

Clar, clar. No podia marxar sense pagar. En Hans va posar-se la mà a la butxaca. I després a l’altra butxaca. I després a la butxaca de la jaqueta. “D’acord, tranquil. Vas begut, però la cartera ha de ser aquí”. Però no hi era. I cada cop estava més nerviós. Igual que en Thierry.

  • Obre’m que tinc la cartera al camió.
  • Tranquil. T’acompanyo – va dir en Thierry després de treure’s de la butxaca una pistola i apuntar-lo

Lluny de calmar-lo, allò el va posar neguitós.

En Hans va sortir de l’hostal amb el Thierry al seu darrere i va pujar a la cabina. Va buscar per tot arreu, però no hi era. La cartera. Merda, segur que li havia caigut després de donar-se la fuga d’aquell bar de carretera. Va buscar 6 vegades pels mateixos llocs. Però no. No hi era. No hi era!

  • Thierry, Thierry… tinc una idea, vine, vine.

En Hans va baixar i va obrir la porta de darrere el camió. Va agafar una capsa allargada i li va obrir davant seu.

  • Mira mira…  Pernil de jabugo, primera qualitat… El millor pernil d’Europa… En tinc 2.000 com aquests… diguis quants en vols i estem en paus Thierry, amic meu…
  • Amic? Amic? Si fossis amic, sabries que la meva religió m’impedeix menjar porc.
  • Perdó Thierry, no trobo la cartera, et pagaré quan torni a passar per aquí…
  • Mai tinc deutes amb persones vives, Hans – en Thierry va treure el seguro de la pistola
  • No Thierry, no!
  • No creguis que em sap greu tenir un cadàver més al meu historial…
  • Espera! Deixa’m fer-te una última oferta.

En Hans va pujar la cabina i, plorant, va treure el cinturó al tronc. Abans d’oferir-li a Thierry, va acostar-se a prop seu i li va xiuxiuejar:

  • Em sap greu… Ho sento…

Una vegada més, Pep el tió no sabia que estava passant.

Pep el tió (2/4)

Aquest és el segon capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 1

Els boletaires van agafar Pep el tió i van deixar a terra humit del bosc el LEGO edició especial Super Mario. Tenien un pla per ell.

Però abans de dur-lo a terme, van parar a fer un senyor esmorzar de forquilla al bar de carretera on anaven habitualment.

  • Com ha anat la cacera, lladregots? – va preguntar-los l’amo del restaurant
  • Ens ha tocat la grossa!
  • Quants cistells mal parits?

El Joan i el Joaquim es van mirar mútuament. Havien acordat no dir res a ningú de moment.

  • Els suficients!

Els dos van esclatar i es van fer un panxot de riure. L’amo no va entendre res.

  • Us poso el de sempre?
  • Sí, però avui posa’ns el vi car!

El Joan i el Joaquim van allargar l’esmorzar durant dues hores. Tant, que havien decidit encadenar l’esmorzar amb el dinar. Quan ja havíem demanat la carta per demanar el menú, es va sentir un fort soroll a vidre trencat. Un cambrer va córrer cap a la finestra.

  • Òstia! Que us estan fotent els bolets!

La parella de boletaires es va aixecar de cop i després d’entrepusar un parell de vegades l’un amb l’altre, van sortir a fora. Temps suficient per veure un home corpulent carregant un tronc al seient del copilot del camió, arrencar i veure una matrícula alemana.

En Hans Schubinger era transportista des de feia anys. Normalment feia només transports nacionals per dins el seu país, Alemanya, però aquell any li havia sortit un encàrrec internacional i havia d’anar a Extremadura, on deixava el seu carregament de bratwurts en conserva i omplia el camió amb pernils de jabugo que tornaven cap a Düsseldorf.

De jove no hauria pensat mai que seria transportista, i tampoc era una feina que l’enorgullia especialment, però era una feina. El que si el feia sentir bé era el fet de ser activista, concretament de Greenpeace, especialitzat gestió agroforestal. Precisament per això, li havien dit una vegada que a Catalunya tenien uns troncs màgics que per Nadal els cosien a cops de bastó per tal que traguessin regals per l’anus (o era per l’escorça? No se’n recordava). Per ell, era obvi que això resultava un abús dels humans cap a un ésser que provenia de la natura, i Greenpeace ja havia fet múltiples accions per la deseclavització d’aquests troncs màgics. La veritat, però, és que mai donaven una resposta convincent a l’opinió pública quan se’ls hi qüestionava que els tions sempre tornessin voluntàriament cap a la casa on havien anat l’any passat. Això era esclavatge?

En Hans havia fet nit en un hostal de mala mort d’Aragó i havia sortit ben aviat per travessar la frontera abans de dinar. Va parar unes hores abans a un bar de carretera per fer un riu i continuar amb la carretera. Abans de tornar a pujar al camió, no sap ben bé perquè, una cosa que estava dins una furgoneta li va cridar l’atenció. Va fer de xafarder i va mirar a través dels vidres. No es va creure el que veien els seus ulls.

Sense dubtar ni un segon, en Hans va pujar al camió i va agafar una barra d’acer que tenia al terra de la cabina. Va baixar, va encastar-la contra el vidre de la furgoneta i va agafar aquella soca que complia totes les característiques de ser un tronc màgic. Quan pujava al camió va veure com dos homes sortien de dins el bar cridant i corrent maldestrament.

En Hans va donar contacte i va tenir la gentilesa de posar el cinturó de seguretat al tronc.

Pep el tió no sabia que estava passant.

Pep el tió (1/4)

Aquest és el primer capítol de “Pep el tió” 

Pep el tió anava cada Nadal a casa dels Puiggròs. Després d’una dura hibernació d’onze mesos, més llarga que la de qualsevol ésser viu , Pep es colava en nocturnitat (i sense gens d’alevosia) a la seva llar, plena d’escalf, bondat i esperit solidari nadalenc.

No se’n parlava ni se n’ha parlat mai, de la hibernació d’un tió. Amb el pretext de ser un tronc màgic, els humans pressuposaven que també tenia una fórmula màgica per escapolir-se del fred hivernal i dels perills estiuencs. Però no. Un tió de Nadal caga regals, però no vola, no té calefacció incorporada i no té una vareta màgica per defensar-se d’animals feréstecs.

La hibernació del 2020 havia estat ple d’entrebancs per Pep el tió. Degut un temporal a principis d’any, just quan pensava que havia trobat un lloc ideal per passar els onze mesos, un temporal va desbordar el riu de la vora i se’l va endur quilòmetres i quilòmetres avall, sense aturador. Va tardar mesos a refer-se de l’incident i va dubtar poder recuperar tot el terreny perdut i arribar a principis de desembre a casa dels Puiggròs. Gràcies al confinament, va poder avançar ràpidament (al ser un tronc, això vol dir mesos) a través dels boscos, sense ser vist per humans. Però abans d’arribar al lloc on s’amagava habitualment, un fet va trasbalsar definitivament la seva existència. Va passar en un dia fred i humit, després de dies de pluja abundant. Va sentir les seves passes de lluny. Però es van anar acostant. Eren les veus de dos humans.

  • Mira Joaquim! Venim d’aquí!
  • Que cardes Joan! Per aquí no hem passat!
  • Collons que no…. Me’n recordo d’aquell arbre!
  • Però si tots són iguals! Òstia santa…
  • Mira tu, fem una fita amb aquest tronc d’aquí, així sabrem després si tornem a passar per aquí.

A Pep el tió, que havia estat tranquil fins aquell moment, se li va glaçar la saba de cop. Va resar perquè no el toquessin. Feia estona que tenia ganes de fer les seves necessitats i una sacsejada provocaria l’inevitable. Però sí que el van tocar. El van tocar i el van sacsejar una mica. No va poder aguantar.

  • La mare que em va parir!
  • Que passa Joan?
  • Nen, mira que ha sortit d’aquest tronc!

Al terra humit del bosc, acaba de caure una capsa embolicada amb paper de regal.

  • Ostia no fotis.

Un dels dos boletaires va agafar ràpidament la capsa i el va desembolicar. Era un LEGO edició especial de Super Mario.

  • Nen que no hem enganxat cap rovelló, però marxarem cap a casa amb un tió de Nadal!

Pep el tió no se’n sabia avenir. Feia mesos que havia estat gestant aquell regal pel Biel, el fill mitjà dels Puiggròs, un nen de 7 anys a qui l’any passat li havia cagat un LEGO standard i un peluix del Mario Bros. El Pep sabia que el LEGO del Mario faria tornar boig al Biel. Però això ja no podria ser.

Els boletaires van agafar Pep el tió i van deixar a terra humit del bosc el LEGO edició especial Super Mario. Tenien un pla per ell.

Fes clic aquí per veure el capítol 2


Creuar el semàfor

Fa dies que em fixo a com la gent creua els semàfors. I més concretament, em fixo amb la fascinació amb que els avis i avies tracten als seus nets abans de creuar un semàfor en verd. En com, per un moment, esdevenen superherois amb la importantíssima missió de tenir cura d’una innocent vida que està en joc i que depèn d’ells. Moments en que, potser sense saber-ho, experimenten allò que només veiem a les pel·lícules i novel·les: el dilema de jugar-nos la nostra vida a canvi d’un altra. Sentir una gran responsabilitat. Sentir-nos útils, al cap i a la fi.

I un s’hi fixa més, és clar, si viu a una ciutat com Barcelona, on caminant 10 minuts tens distracció cada dos per tres. Vaig decidir escriure precisament això després de veure un cas que va estar (a la meva ment inquieta) molt a prop de la tragèdia.

Un nano que no devia tenir més de 3 anys anava amb una d’aquelles motos petites de joguina amb rodetes, que es mouen empenyent amb els peus. A cada costat, tenia els seus avis (prou joves). Van parar al mateix semàfor que jo i, com que ja tenia la dèria, m’hi vaig fixar especialment. El semàfor estava en vermell, tot i que encara no passaven cotxes. L’avi, jugant amb el nen, comença a dir-li amb picardia “preparadooooos… listooooos…”… i llavors, el nen, fent una deducció d’idees molt simple crida “YA!” i comença a rodar direcció la carretera, encara amb el semàfor per a vianants amb vermell. Els dos avis, amb els ulls ben oberts i una reacció admirable (aquí ja vaig sospitar que no era la primera vegada que els hi passava) estiren els braços al moment on crucial on comença la petita rampa per començar a creuar el pas de vianants i eviten la tragèdia. No em van veure, però jo vaig fer un petit amago amb el peu per bloquejar la moto en cas d’emergència. Em vaig cagar bastant a sobre.

Aquí es on jo esperava la típica xerradeta pedagògica on se li explica a un nen que creuar un pas de zebra amb el semàfor en vermell en ple Eixample de Barcelona pot ser alguna cosa més que perillosa. Però no. Enlloc d’això, uns riures amistosos però amb pinzellades de nerviosisme, amb alguna mirada dirigida a mi, que han vist que els estic mirant. No han passat ni dos segons, i el nen, sense rebre les indicacions, hi torna: “YAAA!” i tot sonat arranca de nou cap a la carretera. Ara els avis ja el tenien més agafat i eviten de nou la tragèdia, però torno a experimentar inquietud davant el que per ells sembla una situació habitual. “No, no! Encara està em vermell, no pots passar” li diu l’avi. Em tranquil·litza una mica, sembla que ja no tornaré a patir. Però, ostia, llavors l’avi hi torna: “preparadooooos… listooooos…”… i òbviament, torna a passar la mateixa seqüència. El nen crida “YAAAAAA!”, s’embala i els braços dels avis, tot fent de barrera, impedeixen cometre el que seria un possible suïcidi innocent, si es que això es possible.

Finalment es posa en verd, i respiro erròniament alleujat mentre veig que travessen sans i estalvis els 3. Els nostres camins es separen però acte seguit penso que, tard o hora, aquella situació es repetirà. Era una joguina nova i per això el nen no era conscient del risc que tenia? O ja es un joc/costum que tenen els tres des de fa mesos? Els avis van dissimular la seva inquietud per que algú els mirava? Van sentir pànic o ho tenien tot controlat? Es van sentir orgullosos per evitar el que havien evitat, o inquietats pel que havia pogut passar?

O potser tot eren cabòries meves…i només eren uns superherois fent la seva feina.

El tirà de les agulles

Fa un any vaig escriure el meu primer “1001 paraules”, titulat “Començar”. Des de llavors i fins avui, he escrit fins a 41 posts. De diferents temàtiques, amb diferents tons, de diferents cultures, de més o menys transcendència.

La veritat es que, quan estava en aquells moments, em resultava molt més fàcil escriure. No tan sols pel temps del que disposava, sinó perquè les idees entraven al meu cap i s’hi estaven una estona. Podia assaborir el que m’entrava al cap, retenia la informació i m’assaltaven diferents idees sobre com encarar aquest tema en un dels meus escrits. Gairebé mai hi havia l’ànsia del que vindrà i, sobretot, mai calia mirar el rellotge. Potser una cosa porta l’altra.

Quan vaig escriure “Començar”, fa poc més d’un any, tenia el cap ple de dubtes i preguntes, la majoria (per no dir totes) tenien a veure només amb el “jo” i els meus següents passos. M’adaptaria a l’aventura que acabava de començar? Quan de difícil seria conèixer molta gent? Que coi he de fer tant temps a un país com Nepal?

Avui, el meu cap segueix ple. Però potser no de tants dubtes i preguntes sobre l’horitzó proper, sinó d’altres cabòries: actualitat, cursos i tasques diàries, projectes… i moltes coses més. Ara que tinc clar el que en principi ha de passar a curt termini, el meu cervell es centra en altres coses. Entenc que és això, precisament: el meu cap necessita sempre moviment, i el troba siguin quines siguin les condicions.

Però quan era allà, a mesura que estava més acostumat al dia a dia, vaig anar eliminant del meu cap el tirà de les agulles. De manera totalment inconscient, jo funcionava més o menys com sempre, però havia deixat de rebre les flagel·lades letals d’aquest malvat anomenat rellotge: no existien les hores, els minuts ni els segons.

Existia el sol, que et feia aixecar. Existia la son, que et feia anar a dormir. Existien els àpats, quan la gana apareixia. Existia l’anar a prendre aire quan el cos t’ho demanava. No existien caps de setmana, no existien festes, no existien dinars ni sopars preparats amb antelació. Tampoc calia estar atent cada minut al que deien per un canal de Telegram per saber que s’havia de fer.

Quan perdies el temps, era igual.

Ara ja no és igual. Quan perdo el temps, miro el rellotge i lamento haver estat “x” minuts fent una cosa de la qual no en trec profit, o pensant que els podia haver invertit en una altra cosa que m’hagués aportat més. Inclús quan faig activitats que m’agraden, el tirà sempre hi és present per indicar que allò que m’està agradant, és a punt d’acabar.

El tirà de les agulles s’alimenta de l’ànsia de la societat en la que vivim, i ens és impossible viure ni un segon sense aquest personatge sinistre que t’obliga a estar als llocs a un moment determinat del dia. Sovint, el fem servir com a eina per mesurar els nostres resultats, i ens fa oblidar el que realment importa: el resultat en sí i el gaudi del camí fins allà. El tirà sempre hi és i ens posa nerviós aprofitant el seu domini del temps: quan volem que els minuts es facin curts, és fan llargs. I viceversa.

No es pot competir contra ell, així que la nostra missió es conviure-hi de la manera menys tòxica possible. Cadascú a la seva manera, però sent conscient de les discussions, malentesos i problemes als que ens sotmet constantment.

Fem el mínim cas possible al tirà de les agulles, i tot anirà millor. Paradoxalment, podrem ocupar el temps en altres coses més importants.

Aquell 1 de juny a Nagasaki

Han passat 3 mesos des de que vaig aterrar (els mateixos que fa que no penjo res aquí). Em seria molt difícil definir-los ja que han sigut, a la mateixa vegada, estranys, eufòrics, confusos i esperançadors. Durant aquest temps he pogut valorar una mica més la importància del moment en el que vivim, ja sigui en positiu o en negatiu. Faig servir la paraula “valorar” i no pas una que m’agradaria fer servir, que és ”entendre”. M’agradaria dir que he “entès” el poder de l’ara, del present… però no. No crec que encara estigui capacitat per dir-ho, encara em queda…

Dic, doncs, que valoro el present com a, per exemple, única mesura d’estat d’ànim… ja que m’és molt complicat posar-me a la meva pell en moments dolents o bons passats. Si, puc imaginar i intuir com estava… però sento que ni m’hi apropo, al que era en realitat. I això tot ho redueix a l’ara. Tot ho redueix al present.

Estic passejant sol per Nagasaki. No he trobat (o potser he sigut jo, que no he volgut) ningú que m’acompanyes. Abans de sortir he vist un mapa de la ciutat i he decidit tirar cap un lloc on sembla que s’aixeca una petita muntanya.

Camino, primer pla, i m’aturo passat pocs minuts a comprar un dolç típic japonès que ja no me’n recorda que era ni com es deia. Tampoc sé que escoltava, probablement algun podcast dels que escoltava sovint mentre caminava solitàriament. Em creuo amb el que sembla que són una espècie de batucada poc animada japonesa. Paro en sec i dubto uns segons si seguir-los. Al final em convenço a mi mateix i els segueixo (potser aniran a algun lloc amb una mica d’ambient!). Camino uns 5 minuts darrere seu i ja en tinc prou per assabentar-me que m’he equivocat.

Em maleeixo lleugerament ja que he de recuperar els 5 minuts que he perdut, però torno per on he vingut. Arribo a un punt on comença a ser costerut. Els carrers són més estrets i Nagasaki sembla convertir-se en un petit laberint. Les parets de les cases cada cop s’assemblen més a les de Doraemon. No em perdo gràcies a una aplicació.

Arribo fins on sembla que hi ha algun mirador de la ciutat, i així és. M’assento allà i trec el meu ebook. Crec que llavors estava llegint “Guerra Mundial Z”, per una recomanació radiofònica, i tot just parlava de Japó.

mirador nagasaki

Em vaig cansar als pocs minuts i vaig notar que estava esgotat, més mentalment que físicament. Havia de refer el camí per tornar cap al hostel. Així va ser.

Vaig fer de patac les gairebé dues hores de tornada. Tenia el cap emboirat, gana i son. Així que vaig parar a un restaurant que estava a escassos metros del hostel, amb la idea de menjar ràpid i anar cap al llit. Vaig menjar ramen, i una mica de pollastre. Quan anava a pagar, el cuiner em va oferir una mica de sake (i ja sabeu que jo sóc dels que li costa dir que no). Arigato, i cap amunt!

Rents dentades, i cap al llit. Estava convençut d’anar a dormir de cop, però alguna cosa dins meu es va activar. Sense saber perquè, després d’un dia esgotador i sense gaires coses destacables, una part dins meu va fer clic i, de cop, ho entenia tot. Ho entenia tot, i tant bé, que em resulta impossible explicar-ho. No entenia el com ni el perquè, però aquell moment, estirat a la part inferior d’una llitera, la clarividència era absoluta.

Vaig intentar gaudir d’aquella espècie d’estat euforicopasiu tant com vaig poder, i era tant ingenu que fins i tot algun moment em vaig pensar que ja ho havia entès tot. No era complex… era tant fàcil, que espantava no haver-ho vist abans.

Passats uns minuts, la son guanyava espai dins el meu cap i vaig decidir anar a dormir amb aquesta clarividència vital que, qui sap quan tornaria.

Potser per això, per aquest moment, recordo (tot i que una mica emboirat), aquell 1 de juny a Nagasaki.

 

“You always meet twice”

Estava fent escala a l’aeroport de Kuala Lumpur, Malàisia. Allà hi tenia una escala de 10 hores entre Indonesia i Japó. Així que en pic vaig arribar vaig buscar algun establiment amb un seient còmode, internet i amb endoll. Allà m’hi vaig passar gairebé 6 hores, al meu món, llegint, escrivint, mirant series, menjant, bevent, no fent res… El que es fa a una escala. Quan s’apropava l’hora d’embarcar, em vaig alçar per anar a pagar. Tot just vaig posar la targeta de crèdit, sento una veu familiar: “Miquel?”. Em giro tot astorat i em trobo al Stephen, un divertit home alemany amb qui havia coincidit al viatge en vaixell per les illes de Komodo a Indonesia. Somrient i encara amb cara d’incredulitat, em diu “I told you. You always meet twice”. Amb català queda més malament, però la traducció seria quelcom com “T’ho vaig dir. Sempre et retrobes dues vegades”.

No era el primer que m’havien dit aquesta frase durant el viatge. Però sempre que l’escoltava, dins meu pensava que no, que això era massa romàntic, de pel·lícula de Hollywood. Que els camins es creuen una vegada i que si ningú canvia el seu rumb aquestes “microrelacions” ja són història. Ho pensava per experiència, perquè inclús a nivell de Catalunya hi ha persones amb les qui he coincidit una vegada, ens hem caigut bé i ja no ens hem tornat a veure. Que el temps s’ho endú tot, que quan dos grans de sorra es troben en un punt, l’endemà bufa el vent i queden separats per sempre. Per lògica, per probabilitats, per estadística.

Però, quina probabilitat hi havia de trobar-me amb l’Stephen fent una escala a l’aeroport de Malàisia? La meva ment analítica es va activar i començar a muntar cabòries. Quantes casualitats s’havien ajuntat?

Quan havíem coincidit a Indonesia, ell m’havia dit que “you always meet twice”, havíem tingut converses sobre lo petit que era el món, i jo li havia explicat la història de la mateixa persona amb qui m’he trobat a 3 llocs diferents randoms mentre viatjava.

Els dos havíem decidit volar el mateix dia a la mateixa hora, sense saber-ho, a llocs diferents, i des de llocs diferents. Però fèiem l’escala allà.

Després de 6 hores quiet a un restaurant, em vaig aixecar el precís moment que ell caminava per allà.

I podria seguir. Però només amb aquests 3 factors, la probabilitat es tant baixa que en un moment vaig canviar el que portava pensant tota una vida.

Fa 8 mesos, vaig fer el primer escrit aquí, al 1001 paraules. Es titulava “Començar”, i escrivia això:

Sempre hi ha un neguit dins de totes les persones quan es tracta de començar quelcom. Començar a l’escola, començar a una nova feina, començar un projecte personal, començar, començar, començar… Un neguit en major part infundat, perquè els sers humans tenim la estranya tendència de visualitzar quines entrebancs poden sorgir en un nou camí, més que no pas imaginar-nos tot allò que ens pot arribar a oferir el que ens queda pel davant.

Parlava del neguit de començar, un neguit que m’havia acompanyat els dies (inclús setmanes, diria) abans de marxar. Parlava dels entrebancs que ens imaginem que poden passar en un futur, i no de les coses bones que podem trobar pel camí.

I ara, que he tornat, també tinc un neguit, encara que molt diferent al de fa 8 mesos. Un neguit que ha anat agafant diferents formes setmana a setmana… un neguit difícil d’explicar, difícil de d’entendre… un neguit positiu.

Fa 8 mesos no sabia on anava i amb el temps vaig adonar-me que era el que calia. De manera inconscient, he anat dissolent molts dels pensaments d’hipotètics entrebancs futurs.

Els darrers mesos ja formen part del passat. Persones, olors, problemes, solucions, espectacles naturals, debats interminables, cerveses, comiats… milers de petites d’històries que s’han anat entrellaçant, sensacions que han anat i venint.

Un munt de decisions preses. Ser conscient que encara em queda molt per aprendre.

Al mateix temps que tot això anava passant, m’imaginava un futur. Perquè no? És clar que no sabem el que vindrà, però si que hem de saber qui som i que volem fer aquí.

Per això poso un signe d’interrogació a aquest final, a aquest acabament. Això s’acaba aquí?

No. Tinc clar que això no s’acaba aquí. Així com he entès que això no va començar fa 8 mesos. Més aviat diria que va ser un moment clau, un pas més cap a un territori desconegut, on intuïa una foscor que em feia certa por i respecte, però en el fons tenia clar que era un pas que havia de fer per no lamentar-me més endavant. Va ser (ha estat) com obrir una porta que et porta a una altra dimensió. Moltes coses han crescut dins meu. Des de ganes de viatjar fins a agafar consciencia de mi mateix.

I quin camí, amics… un camí que heu pogut seguir en part amb aquestes 1001 paraules que anava escrivint més o menys cada setmana. En forma de contes, d’històries, d’experiències, de reflexions… 1001 paraules que m’han ajudat sobretot a mi, a entendre millor el que feia, a trobar algunes respostes, a escriure sobre persones, llocs, cultures o moments que m’han meravellat. Em sento content si d’alguna manera us han ajudat a tenir un vincle amb mi durant tot aquest temps i encara més si us han agradat.

Espero haver complert l’objectiu de transmetre amb paraules allò que no expressen les imatges, i perquè no, encoratjar-vos a tornar a donar, poc a poc, poder a les paraules. Ja sigui llegint, escrivint o de la manera que vosaltres penseu.

Durant els propers dies pujaré un apartat amb algunes de les fotografies que he fet durant aquest viatge. Algunes són espectaculars, fotografies que imprimiré i penjaré a la meva habitació per no oblidar mai segons alguns dels grans moments que he pogut viure.

Però tal com vaig intentar explicar algun dia, poques fotografies poden explicar la complexitat de cada moment. Poques poden expressar la total bellesa d’un paisatge. Poques poden explicar que hi ha darrera d’un somriure o darrere d’una mirada perduda.

Ha estat un plaer ensenyar-vos el que em passava pel cap i, qui sap, si això tampoc és un final pel 1001 paraules.

De nou, moltes gràcies i… que visquin les paraules!

Començar

Sempre hi ha un neguit dins de totes les persones quan es tracta de començar quelcom. Començar a l’escola, començar a una nova feina, començar un projecte personal, començar, començar, començar… Un neguit en major part infundat, perquè els sers humans tenim la estranya tendència de visualitzar quines entrebancs poden sorgir en un nou camí, més que no pas imaginar-nos tot allò que ens pot arribar a oferir el que ens queda pel davant.

 Avui, jo començo. 

Començo un camí sense destí final. Això és perquè el destí final serà el que jo decideixi. I no parlo a nivell temporal ni geogràfic. Parlo de nivell personal.

Durant aquesta nova etapa m’he proposat diferents objectius. Un d’ells és escriure en aquest blog tot allò que tingui ganes d’escriure. Ser capaç d’explicar els bons moments, però també els no tan bons. Inclús escriure simplement sobre alguna temàtica que a priori no tingui res a veure amb el viatge, però que alguna situació viscuda m’hi hagi evocat. Escrivint, gairebé sempre trobo paraules per canalitzar el que em roda pel cap.

Per això 1001 paraules. Tranquils, no escriuré 1001 paraules a totes les entrades que faci (si es que hi arribo algun dia). És només una petita reivindicació que faig per reflexionar sobre la importància que estem donant avui amb dia a les paraules escrites, per sobre de les imatges que intenten transmetre algun missatge. Sense desmereixer en cap moment el poder de la fotografia.

I dit això… us explico precisament el començament de la meva aventura, després d’aterrar a Kathmandu el divendres al matí.

Els primers dies tinc previst fer un dels trekkings més coneguts del país, el que arriba fins al EBC (Everest Base Camp). Ara a l’octubre és la millor època per fer aquest tipus de caminades, i per això aprofito i començaré amb un contacte màxim amb la natura i llargues caminades que segurament que en més d’una ocasió seran exhaustes. Desconec si podré estar gaire amb contacte amb vosaltres, però de ben segur que quan torni a estar en tierra firme portaré historietes per explicar-vos!

Que comenci l’espectacle!