Good bye, Nepal: 10 petites anècdotes viscudes

Aquests són els meu últims dia al Nepal. Durant aquests 3 mesos he viscut moltes històries, conegut molta gent i après moltes coses. Avui us explico 10 petites anècdotes que he viscut durant tot aquest temps i que no he explicat aquí al blog.

1. El mur

Vaig arribar a Katmandú un divendres a les 8h del matí. Tot i que el viatge havia sigut llarg i no sabia ben bé a quina hora estàvem, el cel era clar i estava assentat al costat esquerra que donava a la finestra. De cop i volta, quan van avisar que en breus minuts arribaríem a Katmandú, vaig mirar per la finestra i els ulls se’m van fer grans com dos taronges. El paisatge era d’un altre planeta. Tot el territori estava ennuvolat, però vaig veure que, cap l’horitzó, hi havia quelcom que sobreeixia. Primer em pensava que eren núvols més alts de la resta, però no. Eren els Himalaya. Totes les muntanyes de l’Himalaya sobresortien imponents per sobre els núvols. Vaig sentir una barreja de respecte, excitació i sorpresa. Era 19 d’octubre, i ja era al Nepal.

el mur

2. El mòbil (quasi) efímer

La meva primera decepció al Nepal va estar a punt d’arribar encara quan no havia sortit de l’aeroport. A l’arribar a Katmandú, va tocar fer un seguit de tràmits burocràtics senzills, tot i que estava nerviós perquè allò acaba de començar. Tramitació del visat, tot bé… Em dirigeixo a buscar la motxilla, passo per un control de seguretat previ, em poso a la cinta a esperar i… em toca una butxaca, em toco l’altra… Trobo a faltar el mòbil. Torno a repassar les butxaques dels abrics, pantalons i equipatge de ma… Res. Suor freda… Penso. Me’n dono compte que l’he fet servir en pic sortir de l’aeroport perquè he fet unes fotos (aquesta mateixa que he penjat) i llavors caic que segurament me l’he deixat a la caixeta per on passava el control de seguretat. Vaig corrent cap allà, miro al de seguretat i sense dir-li res, ell ja em diu “is your mobile?”. Uf! Ja respiro amb tranquil·litat. I constato que els nepalís, són mooooolt bona gent.

aeroport
Foto de l’aeroport de Katmandú

3. Tenir l’Everest a tocar… i no ser-ne conscient

El punt més alt del trekking que vaig fer a finals d’octubre era coronar una muntanya anomenada Kala Patthar (5.643m). La idea era sortir ben aviat des d’on dormíem (Gorakshep, 5.164m) per veure la sortida del sol. El plan era sortir a les 5.20h del matí i ser al punt més alt a les 7.20h, hora que sortiria el sol. L’ascens va ser un suplici. No pas per la dificultat tècnica (no en tenia gens), sinó per l’altitud i, sobretot, pel fred. Cap dia havíem patit fred caminat i vam subestimar l’alçada i l’hora que era. Sentia els dits dels peus i les mans congelats i em costava respirar. Tot i així, vaig arribar a dalt. Eren les 7.10h,  només quedaven 10 minuts perquè sortís el sol però vaig optar per fer una retirada express. Un parell de fotos, algun vídeo i avall! Vaig baixar corrents per tal d’escalfar els dits dels peus i arribar aviat a un lodge i passar una bona estona vora la estufa. Mentre parlàvem del matí amb els companys del trekking, vaig dir, mig en broma: “maleït Kala Patthar… que té d’especial aquest coi de muntanya?”. Tothom em va mirar amb cara de “que dius? Ja ho saps, no?”. I jo “no…”. Tothom va riure “tio, que des de dalt del Kala Patthar és el lloc de tot el trekking des d’on pots veure millor l’Everest! Si t’he fet una foto amb l’Everest de fons i tot!”. Ouch. Si, la foto és la que adjunto amb aquest anècdota. I podeu comprovar que, un cop fet el cim, no feia cara de bons amics. Tenir l’Everest “a tocar”… i no en vaig ser conscient.

everest
Si l’Everest és la muntanya més alta del món, ja us podeu imaginar quina és a la foto, bandidos.

4. Barça – Madrid a les fosques

El 28 d’octubre es va jugar el clàssic al Camp Nou, i jo estava dormint a més de 4.000 metres. El partit es jugava a les 16h (20:45h hora Nepalí). Tot i que no era tard per mi, si que ho és per al Nepal, i més als Himalayas, on els més tardaners van a dormir a les 21h. Com que la connexió era limitada, i a les 21h tothom ha d’estar a les habitacions a dormir (sense manta ets home mort) no em va quedar més remei que estirar-me a les fosques a l’habitació, posar-me els cascos i escoltar-lo per la ràdio. El que no podia imaginar es que hi hauria tants gols… vaig haver de celebrar-los estirat al llit, fent petits vots horitzontals i amb silenci per no despertar a ningú. Sens dubte, un clàssic diferent.

5. Vaga nepalí

Al mes de novembre vaig fer un voluntariat a Dhunkharka, un poblet situat a 50km de Katmandú. El dia que vam acabar-lo, i per tornar a Katmandú, havíem d’agafar dos busos. El primer sortia a les 11h. Allà hi érem, puntuals. Però ens van dir que de moment el bus no podia sortir, perquè hi havia un problema a la carretera. El temps va anar passant i, no sabem ben bé perquè, a la 13h el conductor va decidir arrancar. Va parar a la meitat del trajecte. Tots vam mirar que passava . Potser alguna esllavissada havia tallat la carretera, o quelcom per l’estil… Però l’únic que veiem era un filera inacabable de camions i cotxes parats. Ens van dir que, la resta del trajecte, l’havíem de fer a peu… quin remei! Comencem a caminar, en part encuriosits per saber quin problema ocasionava que tot el transit d’aquella contrada estigues bloquejat… fins que arribem al començament del tap i hi trobem… un home estirat a terra! Al mig de la carretera, amb el ulls ben oberts i cridant ben fort. Preguntem a la gent d’allà que passava, i tot i que ens consta comunicar-nos, al final entenem que aquell home s’està queixant perquè la carretera està molt malament i vol que el govern l’arregli. I ell solet, tombat tot el matí al mig de la carretera, bloqueja els dos sentits de la marxa. La policia no apareix, i donava la sensació que ningú l’esperava.  Una vaga a la nepalí.

local bus
Així llueix un bus nepalí si t’assentes a la última fila.

6. El paquet targarí

Tenia ben clar des del principi que volia enviar un paquet sorpresa a Tàrrega, amb alguns detallets per algunes personetes. Quan estava per Katmandú, a finals de novembre, vaig veure que la opció més econòmica era enviar-ho a través de l’oficina de correus nepalí. Vaig anar-hi a les 10h (sembla ser que hora d’obertura de totes o moltes institucions públiques aquí) i vaig viure un procés curiós i entranyable, a l’hora que m’entraven alguns dubtes sobre si realment el paquet arribaria a Tàrrega. Quan arribes allà, el primer que fan es vendre’t una caixa de cartró on hi càpiguen els teus objectes. Després de provar-ho en un parell de caixes i trobar l’adient, presencies una encintada i veus com el teu paquet passa en mans d’un grup de dones que cosien. Aquestes dones agafaven la capsa, la envoltaven amb una tela blanca que donava un aspecte molt retro al paquet i la cosien per tots els extrems. Aquest no era l’últim pas: després d’apuntar la direcció amb un retolador permanent, un home sellava el paquest amb la cera d’una espelma per tal de donar-li un toc final. El paquet ja estava preparat i, finalment, després d’una gestió aduanera que van haver de fer muns pares, va arribar abans de Nadal. Objectiu complert!

paquet nepalÍ
[…] un home sellava el paquest amb la cera d’una espelma per tal de donar-li un toc final […]

7. Un tigre a l’aguait

No havia visitat mai un safari i fer-ho a Chitwan (reserva de tigres salvatges més gran del món) a peu enmig de la selva sembla, vist des de fora, una acte irresponsable… si no fos perquè és el procediment habitual i no hi acostuma a haver “accidents” sovint.

El fet es que quan entres a la selva, a peu, amb un guia que l’únic que té per defensar-se és un bastó de bambú t’entren dubtes. I després, quan et para i et diu que miris a terra i vegis una petjada de tigre, i t’explica el procediment a seguir si en veus un amb actitud agressiva (enfilar-te ràpidament a un arbre), un se n’adona de lo fràgils que som com a humans i amb la rapidesa que un tigre et podria aniquilar en centèsimes de segon. L’atenció durant els primers minuts de caminada és màxima, mirant a tots costats i preparat pel pitjor. Però, com a la vida, a mesura que van passant les hores un es relaxa i no pensa tant amb els perills que comporta caminar pel mig de tota aquella vegetació.

Amb tot, cal dir que no vam veure cap tigre (com la majoria de turistes que van a Chitwan). El que no se, es si algun em va veure a mi.

tigre
El fet es que quan entres a la selva, a peu, amb un guia que l’únic que té per defensar-se és un bastó de bambú t’entren dubtes.

8. El postureo nepalí

Si, el postureo existeix a tot el món. Els nepalís tenen un estil que des de Europa consideraríem antiquat, cutre i poc professional. Ells també es fan selfies quan tenen persones a devant que els podrien fer fotos. Ells també van amb amics a parcs amb vistes o bonica vegetació per fer-se fotos amb les seves millors robes i maquillatges.

En el cas que m’ocupa (el meu propi postureo), sovint he hagut de demanar a nepalís que em fessin fotos quan estava a paratges preciosos, amb els Himalayes de fons. Vaig constatar que per ells les muntanyes són boniques, però clar, les tenen molt vistes: mentre jo li intentava dir que jo no volia sortir a tota la foto i que l’important era que es veies el paisatge, ell s’entestava en fer fotos on jo fos el protagonista i deixes en un segon plat el paisatge. Tot i així, ni s’adonaven que posaven el dit a la foto, o bé que la feien torta. “Professional, muy professional” pensava. Guerra de postureos.

postureo
El dit que no quedi. Ja ho diu la cançó “Antes dedo que Himalaya, hay que Himalaya, hay que Himalaya!”

9. Quan l’any no té cap ni peus

Aquí al Nepal és l’any 2075, i el seu cap d’any és al nostre abril… així que per mi, la nit del 31 de desembre, va ser una nit més enmig d’aquest viatge. Si que estàvem amb gent d’altres parts del món que volíem ser conscients de l’entrada al 2019, però va ser tot molt senzill: foc a terra i musiqueta amb guitarra. Van arribar les 12 de la nit i algú va ensenyar el rellotge del seu mòbil. Ens vam aixecar, ens vam abraçar, ens vam desitjar bon any gairebé tots van anar a dormir (alguns vam anar a fer algunes balleruques en algun pub fins les 2, hora que tancaven). Va ser com a mínim un petit aprenentatge veure com no tot el món es torna boig quan arriba l’1 de gener.

cap d'any
Així lluïa Pokhara l’última nit del (nostre) any.

10. Demostrat: el món és un mocador

De vegades quan estem per Barcelona i coneixem per casualitat algú que coneix a algú altre diem la frase “el món és un mocador!”, quan realment hauríem de dir quelcom com “Catalunya és un mocador!”. Però jo he pogut constatar de primera mà que la frase és real, i es pot fer servir amb la paraula “món”. M’he trobat per casualitat amb gent parlant lleidatà a un remot bar de Lukla (inici i final del trekking EBC), amb gent que havia compartit formacions del cau amb amics meus, amb gent d’una ciutat valenciana que coneixia a gent que viu a Tàrrega… inclús hem coincidit en un hostel de la immensa Katmandú, i sense saber-ho previament, amb gent que havíem conegut durant un voluntariat que vaig fer al novembre al sud del Nepal. I imagina amb tots aquells amb qui m’he creuat i no ens hem dirigit la paraula però que alguna connexió directa hagéssim trobat… Sí, amics…. el món és un mocador.

 

A reveure, Nepal.

Next stop: Índia

El meu Vipassana: per què? – (Part 4/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1 , la part 2 i la part 3. Fes clic a sobre per llegir-les si encara no ho has fet!]

Però llavors vam tenir el plaer de presenciar un dels espectacles més divertits i espectaculars que mai he vist a la vida. Vaig començar a sentir sorolls estranys. De cop i volta, com si fos un huracà, tots els arbres que hi havia van començar a moure’s. Però no feia vent. Vaig començar a sentir sorolls d’animals que no, no eren ocells. De cop i volta van aparèixer tots, de cop, saltant entre lianes, branques i arbres: estàvem envoltats d’una cinquantena de monos salvatges.

male area
De cop i volta van aparèixer tots, de cop, saltant entre lianes, branques i arbres: estàvem envoltats d’una cinquantena de monos salvatges.

I quins farts de riure ens vam fer tots. Alguns es perseguien, alguns es pegàven, alguns copulaven, d’altres saltaven sobre el sostre metàl·lic de les construccions fent un soroll eixordador, uns quants jeien relaxats sobre algunes branques mentre semblava que gaudissin mirant-nos a nosaltres, d’altres pixaven i es cagaven (alguns semblava fins i tot que fessin punteria per tocar-nos). Dins meu vaig batejar l’espectacle com a Monkey Show, de lo millor que han pogut veure els ulls a la meva vida. Un espectacle de natura en ple directe i que passava per sobre nostre. Tots estàvem assentats i rient quant, de cop i volta, vaig veure que l’Eric es posava les mans al cap i anava corrent cap a la nostra habitació. Ho vaig saber quan es va acabar el curs: uns quants monos havien entrat a la nostra habitació i li estaven furgant la motxilla per robar-li alguns snacks que tenia guardats. Karma is bitch.

El Monkey Show va acabar i dins meu ja no tenia ni un raconet de l’apatia que m’havia envoltat durant tot el matí Al contrari, tenia ganes d’afrontar l’sprint final de meditació. I així ho vaig encarar. Fins que va arribar el matí del dia 10 i va acabar el silenci.

Surto del Meditation Hall i em creo amb l’Ajay. Penso “i ara, que he de dir?”. La primera paraula que em ve al cap és “finish!. La seva és “congratulations!”. No ens podem xocar la ma perquè el contacte físic segueix prohibit fins que s’acabi el curs. “Com ha anat?” em pregunta. “Uf. Crec que necessito temps per assimilar-ho. Intens. Molt intens. Crec que necessito escriure-ho per podar-ho explicar bé”.

course boundary

I aquí em teniu, avorrint-vos amb 4 escrits d’unes 1000 paraules cadascun, intentant fer-vos entendre el que (això segur) no es podria explicar amb una imatge. Si heu arribat fins aquest punt i us heu llegit els 3 anteriors escrits sobre el Vipassana… només us puc demanar que… moltes gràcies!!!

Tot i que un pensament recurrent durant els primers dies era “com estaré moralment el dia de Nadal?”, justament quan va arribar no en vaig ser conscient. L’intercanvi de sensacions i el final del silenci van ser un motiu suficient com per no mirar quin dia del calendari era. Gairebé tots vam compartir com ens havíem sentit els darrers 10 dies i molts vam coincidir amb algunes de les coses que us he estat explicant els darrers 4 dies. Inclús amb alguns vam passar uns quants dies més de relax a un hostel del costat del llac. Però deixaré aquestes històries de banda i, acabaré amb que n’he tret de tot plegat.

Com gairebé tot durant aquest viatge, vaig decidir fer un curs Vipassana perquè el destí m’hi ha portat. Quan vaig agafar l’avió de Barcelona cap a Katmandú no sabia ni el que era i ara em trobo que he passat 10 dies aïllat del món exterior per fer una cosa que no havia fet mai abans. M’hi he trobat, i era el que m’havia de trobar.

Per què m’ha servit? No puc assegurar que seguiré meditant constantment, 2 hores al dia, com recomanen al sortir del curs. El que si que puc assegurar és que he comprés una mica millor el poder que pot arribar a tenir la ment humana, almenys una part del potencial que s’hi amaga. I els beneficis que pot comportar per moltes persones entrenar (d’aquesta manera o d’una altra) un estat mental estable, positiu i enriquidor.

M’ha ajudat a creure més fermament i donar més solidesa a algunes tesis que sempre he intentat aplicar a la meva vida: que crear ambients positius és la clau per fer sentir a tothom millor dins la nostra (i qualsevol) societat; que trobarem la felicitat quan ajudem als altres i ens deixem d’inflar l’ego; que s’ha d’aprendre a donar sense esperar res a canvi i que si actuem amb simplicitat i serenor amb les coses que ens passen ens enfadarem menys i entendrem més aquesta vida. I molt probablement viurem més i millor.

També m’ha ajudat a ser conscient d’errors del passat i del present. A creure amb tothom i no donar cap persona ni cap causa perduda. A no deixar passar allò que un moment et regira per dins i et penses que ja ho has digerit. A escoltar més. A creure’m que puc fer allò que creia que no podia fer. O allò que mai havia ni imaginat fer.

Malauradament la vida a la que vivim està construïda per voler sempre més, més i més. I encara més durant aquests dies. Estem tristos si no rebem els regals que volíem. Si no ens desitja bon Nadal o bon any aquella persona que es tan especial. Si els àpats d’aquest Nadal no van ser tan bons com els de l’any passat. Si al bar se’ls ha acabat la Voll Damm i només tenen Estrella. Si ens toca treballar el dia 2 de gener.

Però de tant en tant, sense que ningú avisi, ens cauen bombes emocionals de qualsevol tipus que no sabem com tractar. Durant el curs, un dels discurs deia que “Si quan ens cauen bombes emocionals (com perdre una persona estimada o saber que tens una malaltia greu) algú ve i t’ofereix tot l’or del món, no té cap sentit, no l’acceptaries”. Vols tornar al passat per corregir segons què, però xoques frontalment amb el present.

I que és el present?

El present és ara. El present ho és tot. De presents n’hi ha milions però no infinits.

I prendre una decisió, ara, en aquest present, pot fer canviar la teva vida i, encara més important, la dels qui t’envolten.

Una decisió, que podria ser tant simple, com decidir fluir. Deixar-te anar i saber on et porta el corrent de la vida.

I és que potser deixar de nadar (ni que sigui per una estona) és una de les millors decisions que un pot pendre a la vida.

THE END
visio general

El meu Vipassana: sotracs, llunes i minuts – (Part 3/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1 i la part 2 . Fes clic a  sobre per llegir-les si encara no ho has fet!]

Dia 4 a la tarda: comença la sessió de “Giving of the Vipassana”. Amb aquesta sessió i el vídeodiscurs de la nit, entenc amb que consisteix. Tot té una base científica: no només entendre que no som res més que uns quants milions de àtoms dins d’aquests univers, sinó experimentar-ho. Aquesta és una de les paraules claus. Fa 2500 anys, Buddha, després d’entendre que tota la matèria d’aquest planeta està formada per unes partícules minúscules, va recuperar una tècnica antiga per experimentar-ho com a persona. Això és el Vipassana: observar atentament el nostre cos i comprovar-ho. Des del dia 4 fins al 10 així ho faríem.

La tècnica consisteix en analitzar el teu cos per ordre (de cap a peus; i de peus a cap), parant atenció a cada part i analitzant totes les sensacions que experimentis. Ja siguin “burdes” (com dolor, batecs del cor, respiració, fred…) o subtils (picors, tremolors, impulsos no conscients…). I funciona, amb més o menys intensitat, a diferents parts del cos. La primera sessió de Vipassana es guiada per un àudio de Goenka… però a partir de llavors, fins el dia 10, només anirem rebent petites indicacions i canvis en la tècnica per tal d’anar millorant-la.

La sessió va prou bé per part meva i surto ben content del Meditation Hall. És l’hora de berenar! Però llavors, sorpresa. Veig sortir d’una habitació una persona amb la motxilla feta. Algú ha decidit marxar. Fa unes passes i veig que és el valencià amb qui havia parlat el primer dia. “Legalment” no ens podem mirar, però ens vam fer una mirada de comiat. Ell va seguir pujant les escales per marxar i em jo em vaig sentir estrany. Jo que tenia inquietud per parlar amb ell sobre com havia anat tot plegat! A més, s’assentava just davant meu. En aquell moment penso que potser ja no ens veurem més, així que miro amunt i el veig que està assentat a les escales, esperant no se ben bé que. Decideixo infringir una norma: evitar el contacte físic. Pujo les escales, miro que no hi hagi ningú mirant i li allargo el braç. Ens xoquem la mà i no creuem cap paraula, però crec que ens hem entès. Jo dic “bon viatge!” i ell “ànims, i que que vagi molt bé pel Vipassana!”. Em vaig girar i vaig baixar les escales.

escales
Em vaig girar i vaig baixar les escales.

Tot això em provoca un petit sotrac emocional: com es que marxa ara, que ja estem gairebé a la meitat? Quines motivacions l’hauran empès a marxar? Els nostres camins es tornaran a creuar alguna vegada? El sotrac, per estrany que sigui, segur que també el va fer l’encaixada de mans. Després de 4 dies, aquest va ser el meu únic acte comunicatiu amb una altra persona. Llavors vaig entendre més on era i que estava fent. Vaig donar-me compte que havia entrat en aquell curs per curiositat, però que hi havia quelcom dins meu que estava entenent. Que sentir-me en moments perdut, trist, desconcentrat o decebut formava part del curs, així com formava part de la meva vida i de la de tothom. Constatar que tots aquests sentiments només els crea la ment de cadascú. I entrenar la ment volia dir ser capaç de gestionar-los d’una millor manera.

Però el temps avança, inexorablement. Durant els propers dies la nostra meditació hauria de centrar-se amb la tècnica Vipassana. A més, es va afegir el component “Adhittana” que significa “forta determinació”: durant 3 vegades al dia, ens assentaríem durant una hora sense moure cap part del cos i amb els ulls tancats. Si experimentàvem dolor alguna part del cas, tocava practicar el segon concepte més important del curs, la equanimitat (l’altra era la concentració): no reaccionar al dolor físic, entenent que és passatger (impermanent). Com que la ment i la matèria (el cos) estan molt relacionats, la idea vindria a ser que conseqüentment reaccionaríem de la mateixa manera quan tinguéssim adversitats que involucressin la ment.

course boundary be happh

Ja estàvem avisats: normalment els dies més durs eren el 2 i el 6. I a mi em va tocar el rebre el dia 6. Tot i que es pot veure com a que “passat el dia 6, ja només en quedarien 4”, el fet és que si no estàs còmode durant un dia, ho pagues fort. Cada dia canvia la percepció del temps. Ho havia sentit a dir moltes vegades, però ara tenia més sentit que mai: “el temps és relatiu”. I, un altra vegada, qui mana sobre aquesta relativització és la ment. A la nit, (per sort o per desgracia) el bo del Eric en va fer una altra: va trencar el noble silenci per dir-me una cosa totalment irrellevant. Se m’acosta, abans d’anar a dormir i diu “Ei, he tret a fora del meu llit un matalàs perquè estava humit. Per això tenia tant fred a la nit, tio”. Jo me’l miro amb cara de no entendre res. I em diu “Ho sento per trencar el Noble Silence, ho sento”. I jo li dic fluixet que “Don’t worry, don’t worry”. A dormir. A aquestes alçades, la ràbia que li tenia dels primers dies ja havia desaparegut i no podia deixar de riure interiorment per tot el que feia. La meditació funcionava, suposo…

Van arribar els últims dies i per controlar la bogeria, jo (i també molts altres meditadors) ens assentàvem durant els descansos i miràvem el cel o les muntanyes. La televisió dels avantpassats. A la nit el cel era clar, i puc assegurar del cert que vaig veure la segona millor lluna plena de la meva vida. Primer em sabia greu no tenir cap càmera per fotografiar-la, però també és veritat que, d’aquesta manera, se’m va gravar el moment a la memòria i vaig poder-lo gaudir amb el plaer que et dona la soledat. Durant aquells últims dies no hi havia tanta boira ni tants núvols com de costum i tots seguíem el consell que ens havia donat Goenka: ser conscients de tots els actes que fèiem. Caminar, menjar, observar, dutxar-nos… D’alguna manera, ens estava començant a entrenar per la tornada a la realitat.

vegetacio
A part de la lluna, contemplar el detall de totes les plantes que hi havia repartides per les instal·lacions també era un entretingut passatemps.

S’atansava el final. Sabíem que el dia 10, a partir de les 10 del matí, s’aixecaria el silenci i podríem parlar els uns amb els altres. Potser per això (i que tenia ganes de compartir les sensacions amb els altres companys) el dia 9 em va passar lentament, esperant només que arribes el 10. Era l’hora lliure després de dinar i em sentia malament perquè havia desaprofitat gairebé tot el matí. Però llavors tots els presents vam tenir el plaer de presenciar un dels espectacles més divertits i espectaculars que mai he vist a la vida.

 

to be continued

El meu Vipassana: la inestabilitat de la ment – (Part 2/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1: fes clic aquí per llegir-la]

DONG, DONG, DONG.

Son les 4h del matí. Comença el Vipassana.

Surto de l’habitació. Fa molt fred i és fosc. La gent va sortint lentament de les seves habitacions i, com zombies, tots ens dirigim cap al Meditation Hall. El curs l’estem cursant 17 homes, tot formant un quadrat de 4 x 4 coixins més amb un coixí extra a la última fila, que desentona. Aquest sóc jo. Em toca ser el “D5” (és com si al Hundir la flota hi hagués una casella més trencant l’harmonia del quadrat). Estic al darrera de tot.

meditation hall
Aquesta era l’entrada del Meditation Hall

La rutina no canviarà cap dia. Primeres dues hores, de 4:30h a 6:30h. Tot i la son, començo a entendre on m’he posat. Primer rebem unes curtes indicacions sobre com hem de centrar tota la nostra l’atenció sobre la respiració (i més concretament a la part del nas). Després, dues hores de silenci fins que torna a sonar el DONG. Hora d’esmorzar. Acte seguit, 3 hores de meditació descansant 5 minuts entremig. Torna a sonar el DONG. Hora de dinar. Al cap de dos hores, tornem-hi: 4 hores de meditació, fent dos petits breaks. Torna a sonar el DONG. Hora del té i una peça de fruita i cereals. 1 hora de meditació, descans, discurs del dia, mitja horeta de meditació i a dormir.

Ja és al primer dia quan entenc quin serà el gran problema i al mateix temps la gran solució durant aquest curs: estar a soles durant tot el dia amb la meva ment. Amb ningú més. Des del principi me n’adono de lo terriblement difícil que resulta estar 15 segons seguits amb tota la concentració centrada sobre la meva respiració. Centenars de pensaments entren i surten de la meva ment amb velocitats siderals. Persones, situacions viscudes durant el viatge, projeccions de quins seran els meus següents passos, imaginacions, suposicions, records… una cascada constant ataca a la meva ment i constato la meva incapacitat de concentració. Sabia que la meva ment estava constantment en agitació… però tanta? Llavors sorgeixen les primeres preocupacions: sóc l’únic a qui li estarà passant? Això és normal? Potser no havia d’haver fet aquest curs? Com que sóc, malgrat tot, una persona pacient, intento preocupar-me el mínim i concentrar-me… però amb voler-ho no és suficient.

jo
Ja és al primer dia quan entenc quin serà el gran problema i al mateix temps la gran solució durant aquest curs: estar a soles durant tot el dia amb la meva ment

Descobreixo, també, quins seran els meus moments d’alleujament i alegria de cada dia: les parades pels àpats. El menjar és (i ho seguirà sent tots els dies) deliciós. Com que se que des de l’hora del dinar (11h) fins al següent esmorzar (6:30h) no podré menjar gairebé res més, aprofito per atiborrar-me de menjar: repeteixo un parell de vegades i m’empasso cullerades i cullerades del típic plat nepalí, el dhal bat, acompanyat amb altres menjars boníssims. El resultat? No s’ha de ser molt geni per endevinar-ho: a l’hora de meditació, una ñoña del copón. “Quines ganes de dormir, és l’hora de la migdiada! Oh, merda! No hauria ni d’estar pensant que és l’hora de la migdiada, hauria d’estar concentrat amb la respiració!”. Tota la tarda segueix igual. I la preocupació segueix en augment. M’omplo de dubtes i preguntes. I no puc pensar amb res més.

Però llavors vaig veure la llum. De 19h a 20h, cada dia, veuríem a una televisió el discurs diari del Goenka, que ens parlaria sobre el que havíem estat fent aquell dia i ens explicaria diferents històries per entendre el que estàvem fent. Per fer-vos una idea de com era el vídeo, podeu veure quina pinta fa fent clic aquí. I aquell primer dia, va semblar com si el Goenka em llegís els pensaments i em resolgués tots els dubtes que em rondaven pel cap: al primer dia, era normal constatar que la ment és un animal salvatge que s’ha d’aprendre a domar. I era normal constatar que, una ment només s’aprèn a dominar-la entrenant-se. I amb un dia, no n’hi ha prou. Amb un to calmat, tendre i irònic, aquests discursos van esdevenir clau per no tornar-me boig i trobar-li un sentit al que estàvem fent.

I els primers dies van anar passant. Gràcies a l’estricta rutina diària tot es normalitza. Els problemes de concentració segueixen, però no em generen tanta angoixa com al primer dia. Llavors penso: “Ep, vigila! Si no et preocupes per la desconcentració, això serà pitjor, perquè et desconcertaràs més i no faràs res per concentrart-te”. Maleïda ment. És fascinant al mateix punt que desesperant.

Dins d’aquesta dinàmica dels primers tres dies, m’agradaria explicar dues coses:

La primera, els moments hilarants de l’Eric. Ja des del dia 1, va començar a tossir molt estranyament i anava sovint al lavabo. Vaig entendre que estava malalt, però no ben bé de què. Fins que vaig donar-me compte que estava comprant un rotllo de paper de vàter cada dia. Si, potser exagerat inclús pels casos més extrems. Però és que era un tio d’extrems.

Així era l’Eric. A part de que justament fos ell qui és poses malalt, també vaig presenciar una situació totalment surreal a la nit del dia 2. Just després de rentar-me les dents i anar al llit a dormir, obro l’habitació i me’l trobo a quatre grapes amb el cap gairebé amagat a sota el llit. Miro… i el cabró s’estava menjant una bossa de patates. I va actuar com si fos un gos: va parar de menjar, em va mirar, es va tornar a girar, i va seguir menjant les patates. Després del moment d’incredulitat, em vaig estirar al llit i vaig començar a riure interiorment.

A la mateixa nit, em vaig despertar per un soroll. Vaig obrir mig ull i vaig parar l’orella. Està plovent? No, era impossible, aquí no plou mai durant aquests mesos. Miro cap a fora i veig una ombra dreta, apuntant cap al bosc. Miro al llit de l’Eric i no hi es. El molt cabró estava pixant a devant de l’habitació, quan tenia el lavabo a menys de 10 segons caminant. Ens vam creuar les mirades fugaçment amb l’Ajay perquè a més havia deixat la llum de l’habitació oberta. “Aquest tio està sonat” ens diem amb la mirada.

room 1 - 4

La segona, va ser la sensació més mística i poderosa que vaig tenir en tot el curs (i per conseqüència de la meva vida), mentre meditava. Va passar a la tarda del dia 3. Portava tot el dia bastant rallat perquè notava que no avançava, no sentia el que havia de sentir (molta sensibilitat i detalls sensorials a la part del nas). I llavors, de cop i volta, vaig dir-me “va, ara concentra’t molt molt molt molt i no et desconcentris fins que acabi el torn”. Tanco els ulls, començo a respirar. Passa un minut, i noto que ho he aconseguit. Però no paro, i pocs moments després començo a sentir quelcom al cap, al cos i a les cames. Me n’adono que dins meu hi ha alguna cosa (o moltes coses) que donen voltes i no paren. Ho definiria com un tornado. Tot jo era un tornado que no parava de donar voltes. I notava sensacions molt positives, era un tornado ple de positivitat. I intento fer un exercici: pensar amb els pensaments negatius que havia tingut durant els tres dies, a veure si la sensació així s’acaba. Els faig venir conscientment cap a la meva ment i… surten disparats! No se perquè vaig decidir fer-ho, però vaig seguir. I no hi havia manera, cap pensament negatiu podia entrar dins meu. Sabia que allò s’havia d’acabar d’algun moment o altre, així que abans de obrir els ulls vaig aprofitar alguns segons més i llavors vaig desconnectar.

Plof.

Obro els ulls i ja no hi havia tornado. L’exercici de meditació que estàvem fent no tenia aquesta finalitat, però m’havia passat i quan em va venir ho vaig fer durar tant com vaig poder. Més tard ho vaig tornar a intentar, però no hi ha haver manera. Bé, que hi farem. Així es la vida. Tot és impermanent.

El dia 3 havia acabat. A la tarda del dia 4 tocaria fer la primera sessió de Vipassana, la tècnica que realment ens ajudaria a veure les coses com realment són. Pensava que això seria el més important que passaria el dia 4, però no. També va passar una altra cosa que no estava planejada. I dins del horari marcat, totes les coses que sortien del guió eren rellevants.

to be continued

El meu Vipassana: On m’estic posant? – (Part 1/4)

Que és, un Vipassana? Fent servir paraules tècniques, un Vipassana és un curs de meditació de 10 dies que té com a objectiu “veure les coses tal com són”. De fet, això es literalment el que “Vipassana” vol dir. Les tècniques de meditació que s’exerceixen són les que van portar a Siddharta Gautama (El Buda) a la seva il·luminació (Nirvana) fa més de 2500 anys. Des de llavors, molta gent ha seguit exercint aquestes tècniques però en l’actualitat els cursos més “mediàtics” són els que va popularitzar SN Goenka, un empresari milionari de Birmània que, després de descobrir la tècnica, va convertir-se en el professor de Vipassana més reconegut del planeta i va crear una xarxa mundial de centres on es fan constantment aquests cursos de 10 dies. Per posar un exemple, a Catalunya hi ha un centre on s’imparteix exclusivament aquests cursos de Vipassana. Des d’ara fins a final de març, s’impartiran 5 cursos… i totes les places ja estan ocupades. El cursos a partir de l’abril encara no han obert inscripcions.

Doncs bé… quan vaig arribar a Nepal, sense saber ben bé on em posava, i després de parlar amb diferents persones que l’havien cursat, vaig decidir apuntar-m’hi. La normativa de conducta feia una mica de por, però no em va frenar. Entre altres coses, durant els 10 dies que dura el curs, has de: deixar de tenir comunicació amb l’exterior, no parlar amb ningú ni tenir cap tipus de contacte físic ni visual amb cap altre estudiant, meditar 12 hores al dia, despertar-se a les 4 de la matinada, menjar només mitja poma i una mandarina des de les 11 del matí fins les 6:30h del dia següent, no fer servir cap aparell electrònic ni res que et pugui distreure (com un llibre o una llibreta)…

Totes aquests normes tenen el seu raonament… però no allargaré més aquesta introducció. Tinc ganes d’explicar el meu Vipassana. I l’explicaré amb 4 entrades al blog que aniré penjant aquests dies.

Vaig arribar al centre de meditació el dissabte 15 de desembre al migdia. Em sentia preparat, ja ho havia parlat amb algú. Jo preveia que les meves principals preocupacions serien no poder saber el que passava a l’exterior, estar incomunicat de les persones que conec. Però aquesta, creieu-me, va ser la més mínima de les preocupacions durant els 10 dies que vaig estar fent el curs.

la caminata

Mentre feia la cua per inscriure’m, vaig conèixer diferent gent amb qui estaria compartint aquestes dies (una altra cosa que no havia comentat: el curs es fa segregat per sexes). Vaig conèixer un tres americans, algun francès, un noi d’Austria, una noia de França… de totes les edats: des de els 19 fins als 60 anys. Curiosament també vaig trobar un noi de Gandia, amb qui vaig poder parlar català i ens vam explicar, abans de que el curs comences oficialment, que ens havia fet parar a aquell racó de món per fer aquesta bogeria de curs. En definitiva, gent de tot el món: també hi havia locals, gent del Nepal. El lloc era simplement espectacular: davant nostre un llac on l’aigua es reflectia com si fos un mirall, els Annapurnas de fons mostrant-se majestuosos i tot el complex construït enmig d’un bosc ple de tot tipus de fauna i vegetació.

anapurnas i llac
El lloc era simplement espectacular: davant nostre un llac on l’aigua es reflectia com si fos un mirall, els Anapurnas de fons mostrant-se majestuosos i tot el complex construït enmig d’un bosc ple de tot tipus de fauna i vegetació.

Un dels organitzadors del curs es va encarregar de recordar-nos el codi de conducta i algunes normes extra: si volíem comprar algunes coses com paper de vàter havíem d’apuntar-ho a un paper que teníem al menjador, si necessitàvem alguna cosa urgent podíem parlar amb alguns dels voluntaris del centre, si volíem parlar amb el professor podíem fer-ho durant el descans de l’hora de dinar i, l’últim consell: vigilar amb els monos salvatges (la majoria vam riure). El curs començaria al “Meditation Hall” quan sones el dong d’una campana. A aquest Hall, hi hauria el “assistant teacher”, que es qui conduiria el curs mitjançant àudios i vídeos de SN Goenka. Es una espècie de professor titulat, però el mètode Goenka funciona així. Gairebé es podria dir que la seva única funció com a professor era realment respondre el dubtes que tenien els estudiants durant l’hora lliure després de dinar.

Comença el curs. Comença el silenci (Noble Silence). Comencen les primeres indicacions: durant els primers tres dies, haurem d’estar atents a la respiració. Més concretament, a l’area triangular que abarca des de el nostre nas fins a la part superior del llavi. Llegit, pot semblar una de les estupideses més grans. Però quan és l’única cosa amb la qual estàs concentrant (o intentes estar-ho) durant el dia, la cosa canvia. Després de diverses indicacions, te’n vas donant compte de diferents coses sobre la teva pròpia respiració: del ritme que té; que de vegades l’aire surt pel forat esquerra, de vegades pel dret, de vegades pels dos; que quan entra és fred i quan surt és calent; que quan surt l’aire acaricia la part del bigoti; que al nas tenim sovint petites tremolors…

noble silence
Comença el curs. Comença el silenci (Noble Silence)

El fet d’estar atents tan sols a aquesta petita àrea del nostre cos serveix per aguditzar la nostra ment de cara el que serà realment la meditació Vipassana, que començarà el dia 4. De moment, estem al considerat “dia 0”. La resta de dies, el calendari està molt marcat i és molt estricte:

TIMETABLE

Són les 21h. Toca anar a dormir. Començarem l’endemà. Em toca dormir a l’habitació amb dos americans que havia conegut abans. Un es diu Eric i l’altre Ajay. Ja us ho avanço: el primer té 46 anys, pintes de surfero/guru i serà un personatge de l’alçada d’un campanar. Quedeu-vos amb el seu nom: Eric. Només la primera nit, considero que per un error seu (ja sabeu que no podem comunicar-nos de cap manera, així que totes les accions de les altres persones les baso per suposicions), s’equivoca i se’n va a dormir abans del que marca l’horari. Bé, només serà un despiste de un dia… M’estiro al llit i dormo.

 

DONG. DONG. DONG.

 

Són les 4h del matí. Comença el Vipassana.

to be continued

Moments Intranscendents de Gran Felicitat

Saps aquell moment que, no saps perquè, però te n’adones de cop i volta que, et sents molt bé amb tu mateix i que ets feliç? Jo he batejat aquests instant com a Moments Intranscendents de Gran Felicitat (MIGFs). En un primer moment pot semblar contradictori. Però no. Precisament en la teòrica intranscendència del moment rau la màgia d’aquests moments.

Al llarg de la vida he viscut diferents MIGFs. Per definir-ho d’una altra manera, són aquells moments en que és un llamp cau sobre la teva ment, deixes de pensar amb el que estàs pensant i et centres amb analitzar la mil·lèsima de segon que estàs vivint. I te n’adones que… tot i no estar fent res especial, sents una gran felicitat dins teu. Us ha passat o no us ha passat?

A vegades valores la simplicitat. A vegades celebres que a la teva ment t’ha arribat un pensament o una reflexió vital. D’altres vegades que no hi ha absolutament res que et preocupi.

migf aleatori
Un dia mentre era a Katmandú em va venir un MIGF i vaig decidir fer una foto del que veien els meus ulls. Definitivament, l’origen de la felicitat no acostuma a ser la vista.

Pels que encara no ho heu entès o aneu perduts: un MIGFs no seria quan et diuen que has aprovat el carnet de conduir, quan celebres el teu aniversari envoltat dels que t’estimen o quan fas el primer petó. Això seria la culminació de tot un procés del qual tenies una expectativa i s’ha acabat complint. És a dir, ja consideraves prèviament que seria un moment transcendent.

No se perquè m’allargo tant. Doncs bé. Quan viatges cap un lloc i no saps el que ni qui et trobaràs, els MIGFs es multipliquen. A vegades perquè simplement no esperes res i ho reps tot. D’altres perquè el temps no et persegueix ni et requereix.

Fent cua per apuntar-te a un curs, entrant a un bar a 10.000km de casa teva, passant una tarda llegint un llibre vora una llar de foc, a un jardí fullejant el Himalaya Times… Els MIGFs poden aparèixer en qualsevol moment… però és qüestió teva ser capaç de percebre’l i gaudir-lo abans que s’esvaeixi.

I l’altre dia, a un terrat, envoltat de gent que parlava amb un accent anglès britànic molt difícil de desxifrar, tombat mirant les estrelles, em va caure del cel un MIGF.

mifg nocturn
“I l’altre dia, a un terrat, envoltat de gent que parlava amb un accent anglès britànic molt difícil de desxifrar, tombat mirant les estrelles, em va caure del cel un MIGF”

Podria ser que la vida fos això? Cerveses, persones i perdre la noció del temps. Sense cap hàbit que ens digues quan hem d’acabar de passar l’estona. Sense cap rellotge que ens digues que és l’hora de marxar, o que avui és diumenge i demà toca treballar. Sense ningú que vulgui alçar la veu. Sense que ningú senti pressió per parlar si no ho vol fer. Apreciar llargs moments de silenci. Veure caure una estrella fugaç i no tenir ganes de demanar cap desig. Estirar-te i dormir una estona si et sents cansat. Poder fer broma de tot. Poder parlar d’allò que veiem injust.

No tenir por de que aquell moment acabarà. Perquè acabarà quan ho decidim nosaltres.

Pensar que el temps és nostre.

Si el temps fos nostre…. us imagineu, la de coses que podríem arribar a fer? Us imagineu qui podríem arribar a ser? Us imagineu les coses que podríem imaginar?

migf diurn

Messi

Quan viatgem a llocs llunyans aprenem moltes coses. Aprenem a pensar, a ser conscients, a estar sols, a parlar amb altres idiomes, a fer feines que mai havies fet, a cuinar nous plats, a fer noves amistats, a replantejar-te la vida… Però tot i així, si ets de Catalunya, aprens una cosa: amb una sola paraula el teu interlocutor et situa al mapa: “Messi!”

T’agradi o no el futbol, és un fenomen espectacular. Messi és el factor diferencial, no només al camp i jugant a futbol, sinó viatjant i havent d’explicar d’on ets. La conversa, sovint, va així:

  • Namaste! Where are you from?
    • Namaste! I am from Catalonia!
  • .. (cara de “això no ho he sentit mai”)
    • Barcelona! You know?
  • .. Baaa… mmmmm (cara de “ostia potser si que em sona però… no, no, ni puta idea”)
    • Messi!!!
  • AAAAAAAAAh!!! Messiiii, Barçaaa, football!!! Best Player in the world, I am big fan of Messi (tot i que t’ho digui mentre porta una motxilla del Cristiano Ronaldo a l’esquena)

I primer tot queda en anècdota, però després si t’ho pares a pensar el tema és més profund del que sembla. Els vehicles (camions sobretot) porten escuts del Barça i el nom de Messi serigrafiat,  tothom sap qui és Messi (tot i que això en algunes ocasions provoca certa confusió quan intentes explicar que Barcelona no és a Argentina) i veus sovint samarretes del Barça a diferents barris i ciutats.

Si en bo de Messi no hagués nascut (o no hagués vingut de petit a Barcelona), hi hauria algú altre, d’alguna altre ciutat, que ocuparia el seu lloc. Però… tant se val.

Com potser que a un racó del món on no arriba la calefacció, on sovint falla la electricitat, on l’alimentació es basa en menjar arròs cada dia de l’any, on el concepte de igualtat de gènere no es planteja, on el 99% de les carreteres són sense asfaltar, on quasi ningú juga a futbol, on llancen quasi totes les escombraries als rius o al no-res, on per transportar qualsevol pes s’esllomen l’esquena i no han sentit mai a parlar del carretó…

Com pot ser que, a un lloc on passa (o més ben dit, no passa) tot això… si que arriba que hi ha un tal Messi, que juga a futbol, que és el puto amo, i que juga al Barça?

Com aniria un món on el focus mediàtic, les portades, i els sous multimillonaris els tinguessin (per dir alguna cosa) els educadors? On hi hagués figures mediàtiques i guanyessin un Llibre d’Or per la innovació en el terreny educatiu. On durant els caps de setmana es retransmetis per la tele (amb un suc natural de taronja a la mà) dotzenes de lliçons sobre com educar a casa, a l’escola, al lleure… I entre setmana s’ajuntessin els millors educadors d’Europa per debatre sobre això.  I el que seria brutal… cada 4 anys, els millors educadors del món quedarien en un país per celebrar el Mundial de l’Educació, on tota l’atenció estigues focalitzada en ells. Us imagineu a la feina, els treballadors intentant veure els debats en directe, i els jefes fent bronca perquè segueixin treballant…?

Potser, en aquest món alternatiu, hi hauria algun argentí tant resignat com entusiasmat que un dia s’asseuria davant del seu ordenador portàtil, i començaria a escriure lo injust que és un noi petitó de la seva ciutat natal, Rosario, fa coses amb una pilota que ningú al món sap fer. Però això si: quan ell viatja pel món ha d’aguantar com tothom li parla d’un geni lituà que és el puto amo amb l’educació mundial, que és el millor educador de tots els temps i que hem d’aprofitar mentre sigui viu perquè no en tornarem a veure un de millor.

Que injust és el món.

MESSI.jpeg

Els blancs som els salvadors

Quina gran espècie que som els blancs! Persones que viatgem a països exòtics (com per exemple Nepal) i que, quan hi som, no ens dediquem tan sols a gaudir d’uns dies meravellosos per aquestes màgiques terres, sinó que també contribuïm a millorar la seva societat amb gestos espontanis, altruistes i plens de generositat. Els blancs som els salvadors.

Som aquells que, no omplim tota la maleta per coses nostres. No. Hi guardem un raconet per portar-hi un grapat de caramels i xuxeries per repartir als pobrets nens i nenes que ens trobarem caminant per l’Himalaya. Per donar-los-hi a aquells que fan pitjor cara, als que són més bruts, o potser aquells que són més juganers.  Així aconseguim fer-los-hi sortir un tendre somriure. A canvi, només els hi demanem que repeteixin aquell somriure espontani i ple de sinceritat, una i altra vegada, amb nosaltres al costat, així podrem retratar amb el mòbil aquell preciós moment que, gràcies a nosaltres, hem aconseguit i explicar-ho als que més estimem.

Som aquells que, per contribuir a l’economia local, anem de safari muntats sobre elefants. És meravellós veure l’espectacle que ofereix la natura salvatge, totalment lliure, sobre aquest gegant mamífer de 4 cames, que camina fidelment pels únics camins realitzats per humans. La sensació de domini és tan gran, que no fa por ni de trobar-te un tigre. Tot i ser la reserva de tigres més gran del món, no en veiem cap. Deu ser per mala sort…

ELEFANT.jpeg

Som aquells que anem a passar uns dies a casa de gent local amb un workaway i, com que tenim recursos econòmics i simplement ens sentim contents per ajudar als altres, invertim la nostra estada en dissenyar, planejar i construir una cuina europea on abans hi havia una antiga i bruta cuina nepalí. Perquè en sabem, però també perquè ens agrada. Adéu a la pedra que atrau brutícia. Hola a la nova pica de metall.

Som aquells que quan coneixem a un nepalí, li ensenyem algunes paraules del nostre idioma o parlem amb ell en anglès, així el millora i li servirà en el seu futur personal i professional.

Si, bé, és veritat que de blancs n’hi ha de tots colors (hehe).  N’hi ha de sonats que es van queixant amb la cantarella de fons, tot repetint la paraula neocolonialisme. Que pesats… que si regalar el que sigui a canvi de res als nanos és fomentar el pidolairisme i no pas la cultura de l’esforç; que hem de saber com viuen els elefants abans de muntar-nos-hi;  que si els tigres s’han adaptat a fer vida nocturna, ja que és quan no hi ha humans que trepitgin els seus camins; que no s’ha d’imposar la nostra manera de fer vida a les llars (o a la cuina) sinó respectar-la i fusionar-la utilitzant el sentit de la responsabilitat; que hauríem de ser nosaltres qui aprenguéssim algunes expressions en nepalí abans que fomentar la parla anglesa entre ells… uf! Prou! Per sort, de moment, són minoria…

I es que els blancs, així amb general, som molt bona gent. Que farien si nos fos per nosaltres?

PD. Ara sóc al sud, prop del Parc Nacional de Chitwan, fent un workaway amb uns altres 10 voluntaris més. La família amb la qual convivim i ajudem fent treballs de la terra i de la casa, la formen una mare, un pare, una filla i un fill. Ahir, el pare es queixava de la corrupció del govern i ens explicava que és el principal motiu de l’estancament del país (el 12é més pobre del món segons les estadístiques). I de cop i volta, un yankee s’alça i pregunta “i perquè la gent no corrupta, s’ajunta i fa un govern no corrupte?”.

Si, un yankee.

SUNSHINE

La impermanència (o el Carpe Diem budista)

“La vida no és més que una espelma encesa enmig d’un camp. En qualsevol moment el vent pot bufar molt fort i apagar-la.” – Chökyi Nyima Rinpoche

Aquest novembre vaig decidir apuntar-me a un curs de 10 dies sobre budisme i meditació, impartit a un temple a les afores del Katmandú més turístic. No sabia ben bé on em posava, ja que més que un curs per a complete begginers com jo, era un curs per a gent experimentada. A més, pel que vaig descobrir al primer dia, les classes anaven a càrrec de Chökyi Nyima Rinpoche, tota una institució dins del budisme tibetà. Tot i així, en vaig treure moltes coses positives i m’ho vaig fer venir com a una introducció intensiva a aquest món desconegut. Si caminar pels Himalayas va ser com incorporar un nou ventall de formes i colors per la meva vista, presenciar aquest curs ha estat com ampliar la meva visió perifèrica.

CLASSE
Així eren les classes al Rangjung Yeshe Institute

El que més m’ha sorprès de tot plegat és la complexitat que realment s’amaga darrere el budisme. El primer de tot, com ja vaig comentar, és que no es tracta d’una religió, sinó d’una filosofia de vida per buscar la nostra felicitat… des d’un punt de vista científic i racional.

Dins de tota la teoria budista, hi ha un concepte que apareix sovint i que té molta força: la impermanència. La impermanència no és res més que el fet irrefutable que res dura per sempre, que tot acaba. I la conclusió que treu el budisme a partir d’aquest fet és que si volem ser feliços i evitar el sofriment, hem d’acceptar que tot el que ens envolta no és permanent. Que tot pot canviar en qualsevol moment. Així de fàcil. I així de difícil.

És a dir, la causa del nostre sofriment és que no interioritzem que les coses com la fama, la joventut, el nostre cabell, el cotxe nou que ens hem comprat, o les persones que ens estimem, algun dia no hi seran. No acceptar-ho ens porta a viure en una constant i irreparable sensació de frustració.

No es tracta de viure amb la por o amb l’amargura de que tot es pot acabar d’un moment a l’altre, sinó tot el contrari: hem d’entendre l’essència de la vida, i fluir amb aquest coneixement per tal de viure cada moment amb màxima intensitat i plenitud. Com si fos l’últim instant.

El Carpe Diem en versió budista.

STUPA
L’institut estava situat a la vora de la mítica stupa Boudhanath.

La teoria sexual d’en bo d’en Kamal

En aquests ambients per on rondo i amb les persones que comparteixen camí, no es difícil que sovint els temes de conversa estiguin envoltats de certa espiritualitat. Aquí me n’he donat compte que el budisme no és considerat una religió (de fet, pots ser cristià i budista sense cap problema). És una filosofia de vida. I d’entre les moltes maneres d’encarar una vida, i dels molts matisos, caminant pel mig del bosc en direcció al màgic i perdut temple de Narayanthan de Dhunkharka, el bo d’en Kamal (el local que ens guiava per mig d’aquesta jungla nepalí) ens va revelar la seva teoria sexual.

FOTO TEMPLE
El petit temple de Narayanthan (Dhunkharka), emboirat

De fet, en Kamal no és budista, sinó hinduista, però això és el menys important. Caminant i parlant sobre meditació i pràctiques hinduistes, li preguntem pel tantra. Ens respon, abans de res, que a Europa tenim una consideració sexual d’aquest concepte, quant de fet és una manera de viure, una filosofia que té com a objectiu final la realització (o il·luminació) d’un mateix. Però la conversa deriva inevitablement cap a conceptes sexuals. I és llavors quan en Kamal ens rebel·la que fa un parell de mesos ha decidit aplicar una teoria sexual que li havia explicat un guru aquest passat estiu: no tenir relacions sexuals.

FOTO EXCURSIÓ
Sense el Kamal, ens haguessim perdut entre tanta vegetació…

No tenir relacions sexuals per tal de canalitzar l’energia d’un mateix cap a altres coses més importants, com per exemple el treball a la terra. Abans de seguir amb els detalls que ens dona sobre aquesta teoria, recordar que en Kamal és casat i amb dos fills, i que viu amb la seva dona. Aclarit aquest punt, prosseguim analitzant la teoria sexual d’en bo d’en Kamal.

Diu que fa dos mesos que l’està duent a terme i que es sent millor. Tal com li va dir el gurú, guarda l’energia que “malgastava” tenint relacions amb la seva dona i la dedica al treball de la terra. Així, com si es tractes de posar i treure l’energia en un sac. Està convençut que aquesta energia anirà a parar a les plantacions que ell conrea i recull. A l’hora de recollir les verdures, aquestes estaran més bones, així que això beneficiarà a tota la família.

FOTO PAISATGE
El paisatge que presenta el bosc (on de tant en tant intuïm monos saltant per damunt nostre) és màgic. Sembla una jungla per on mai ningú hi ha caminat.

L’intentem rebatre, sense tampoc moltes ganes de convèncer-lo de res, perquè a aquestes alçades ja sabem que els nepalís són gent amb les idees fixes, tossuts i constants. D’aquesta gent que, quan es posa una cosa al cap, ningú li treu fins que ho aconsegueix. Li proposem que també podria considerar l’acte sexual com una manera de canalitzar l’energia i recarregar-se de vitalitat. Però ell diu que no, i ens torna a explicar el que li va explicar el guru, que ell nota millora en la seva vida i que ara que porta 2 mesos ho seguirà aplicant com a mínim 1 any per veure’n el resultats.

“Això devia ser una decisió de dos, no?” li preguntem fent referència a la seva dona. Ja podem intuir la resposta, però volem que ens ho digui ell. “No”, deixa anar, “és una decisió meva. Li vaig explicar a la meva dona i per això des d’aquell dia dormim en habitacions separades”.

I seguim caminant, parlant de tot i de res. Parem al cap d’una estona per descansar. Tots ens aturem, mirem l’entorn on som i gaudim. No cal obrir la boca per entendre que amb allò si que estem d’acord: tota la flora i fauna que ens envolta ens aporta aire nou, vitalitat i energia.

Amb que la gastem (o malgastem) després, ja és cosa nostra. Arribo a la conclusió que la qüestió està en dedicar-la en allò que ens omple i en aquelles persones que ens fan sentir bé. Sembla fàcil, eh? I jo em (us) pregunto: ho és?

FOTO FINAL DE GRUP
“Tots ens aturem, mirem l’entorn on som i gaudim. No cal obrir la boca per entendre que amb allò si que estem d’acord: tota la flora i fauna que ens envolta ens aporta aire nou, vitalitat i energia”