Amor d’oficina – Fresh Bubbles Corp. (2)

Capítols anteriors: Capítol 1

Fresh Bubbles Corp. va ser creada a principi dels anys 70 per Tomás Fernando de Copón, un entrepeneur (tot i que llavors aquesta paraula encara no existia) que va tenir una brillant idea de negoci. A part d’una brillant idea de negoci, també tenia un cognom que congeniava amb els qui manaven llavors. El llinatge dels Fernando de Copón era respectat per tothom, tot i que ningú sabia ben bé perquè.

Tomás Fernando de Copón era amant de la cervesa des de ben petit, en part potser era perquè la seva mare no havia deixat l’alcohol durant l’embaràs i li feia gràcia veure com s’emborratxaven els seus fills petits. Ella explicava al club de cultura femenina (on hi havia més vi que llibres) que estava demostrat que la cervesa no havia afectat negativament a cap dels 4 fills que havia tingut. A casa la seva àvia sempre li havien dit que “Mejor cerveza que cereza”. A cap de les mares els hi feia gràcia aquesta frase però sempre reien, ja que era la dona de Fernando de Copón.

El dia que havia fet 18 anys, Tomàs va gosar a comentar-li una idea de negoci que havia tingut al seu pare. Fer uns glaçons de gel que mantinguessin freda la cervesa a les caloroses tardes d’estiu, ja que l’empipava molt que se li escalfés i haver de llençar-la. A casa li havien ensenyat que el menjar no es llença i idear aquests glaçons de gel no només evitaria que ell llences menjar (beure, en aquest cas). Aquesta idea va sorprendre realment al marquès Don Luís Fernando de Copón, que donava per inútils a tots els seus 4 fills, tots barons. Va pensar que tenia lògica i sentit, així que va allargar un xec en blanc al seu fill Tomàs per crear l’empresa.

Durant els 6 primers anys es va rodejar de prestigiosos científics de llinatge feixista els quals van fer constants experiments per tal d’esbrinar quin líquid (o mescla de líquids) es podrien utilitzar per tal a no liquar la cervesa i fer-li perdre el gust. Es van topar amb tota mena de problemes. Quan pensaven que tenien el líquid adequat, no es podia congelar. Quan trobaven una altra barreja que si que es congelava i mantenia el gust, resultava ser tòxica. També van fer experiments fent glaçons de cervesa, però passava una cosa amb el gas que el Tomàs no era capaç d’explicar però el fet és que no resultava.

Amb el pas d’aquests anys, al Tomàs va aprendre a esforçar-se i acabar-se sempre la cervesa abans que s’escalfés per tal de no llençar-la. Però el seguia turmentant el fet de no trobar una combinació que satisfés el seu dret a gaudir d’una cervesa durant tot el temps que volgués. Si uns anys que l’home havia arribat a la lluna, com dimonis no podien trobar una solució a això?

Al cap d’aquests 6 anys Don Luis Fernando de Copón va decidir anar a veure al seu fill per veure com li anava el negoci. Quan Franco va morir va fugir amb gran part dels seus estalvis a Colòmbia deixant enrere família i amics.  Es pensava que li retirarien tots els seus privilegis en qüestió d’hores. Passades aquestes hores es va pensar que passaria en qüestió de dies. Després en qüestió de setmanes. Després en qüestió de mesos. Després en qüestió d’anys. Fins que va veure que si esperava que passes en qüestió de dècades, potser li seria més rentable tornar a casa seva i aprofitar la gran quantitat de terrenys, privilegis i diners que hi tenia.

Don Luís, es va posar les mans al cap en veure que l’empresa era un forat negre de diners i que no havia entrat cap ingrés des que es va crear Fres Bubbles Corp. Però el marques, tot i ser feixista, tenia moments d’inspiració. Va reunir-se amb els científics i els va fer beure que potser la mescla de líquids no era la solució, sinó la mescla d’altres materials amb líquid a dins. Els científics no el van entendre i després els hi va preguntar que quin problema hi hauria en fer una petita esfera de plàstic amb aigua a dins per tal que es pogués congelar i descongelar sense que aquell líquid alterés el gust de la cervesa.

Don Luis, després d’estar uns dies a Espanya i veure que la vida a Colòmbia era molt millor, va decidir vendre’s totes les seves propietats i va tornar a marxar. Aquest cop a Brasil. Al cap d’uns mesos va veure als breus d’un diari d’allà una notícia sobre una empresa espanyola que havia asfixiat a centenars de persones perquè havien tingut la brillant idea de fer glaçons de plàstic amb aigua dins. El glaçó de plàstic era massa petit i massa transparent, però el problema es va veure quan ja s’havia distribuït per tot el país.

Va costar refer-se a causa dels problemes judicials, però gràcies al xec en blanc (i un jutge feixista que va dictaminar que la responsabilitat de l’asfíxia requeia sobre qui bevia la cervesa sense saber el que hi havia i no pas als fabricants feixistes de glaçons de plàstics transparents) van poder reorientar l’empresa. Fresh Bubbles Corp. va adoptar per un radical canvi d’imatge que va consistir a engrandir la mida dels glaçons de plàstic i donar un color blavós al contorn. El departament de màrqueting que tot just s’acaba de crear va decidir que era necessari que el color havia de ser el complementari de la cervesa, així que no va ser gaire difícil triar el color blau.

Així que als inicis dels anys 80 Fresh Bubbles Corp. va tenir ingressos per primera vegada. El president de l’empresa, Tomàs Fernando de Copón, preveia guanys milionaris, i encara més després d’un pla d’externalització i exportació que havia preparat junt amb els seus amics que ja començaven a sortir de les universitats privades més prestigioses de Madrid. Però els seus plans es van truncar de nou. Les vendes de les “Fresh Bubbles” de color blau s’havien estancat tan sols 2 anys després del seu llançament. El departament de màrqueting va tardar tres anys a determinar quin era el problema: els glaçons de plàstic s’havien construït amb el millor plàstic possible i no es desgastaven mai. Els glaçons de plàstic eren perfectes. Tan perfectes que només calia comprar-los una vegada a la vida.

Les ments pensants de departament de màrqueting van estar dos anys més pensant com podrien refer la situació de nou. Finalment van creure que la millor solució seria fer una nova remesa de glaçons de plàstic, però aquest cop amb un plàstic de mala qualitat, que es deteriorés sovint i calgués renovar-lo.

El 1990 va sortir al mercat aquesta nova tongada de glaçons de plàstic de menys qualitat (descripció que no es detallava a la campanya de publicitat). Una de les claus de l’èxit va ser que els glaçons ja no eren del mateix color blavós. Ara eren verds.

L’empresa va començar a ser viable, tot i que era sobretot pel xec en blanc que encara tenía fons. Però l’any 2017 va morir a les illes del Carib el patriarca Don Luís. El Tomás, molt afectat, va decidir prejubilar-se a l’edat de 62 anys i anar a seguir el llegat del seu pare al Carib.

Va vendre’s l’empresa a un grup català d’inversió anomenat “Revaluables Offices”. Una de les primeres coses que van decidir fer va ser comptabilitzar l’estoc dels dos tipus diferents de glaçons de plàstic. Ho podien haver fet molt fàcilment amb una màquina que precisament servia per això… però no diferenciava entre colors. Van decidir externalitzar la feina a través d’una ETT.

Una persona podria fer aquesta feina en menys d’una setmana.

Sempre que no fos daltònica. Encara que fos daltònica de mentida.

Amor d’oficina – ETT (1)

“Hace tiempo alguien me dijo, cual era el mejor remedio, cuando sin motivo alguno, se te iba el mundo al suelo. La Sofia va sospirar i es va treure els auriculars. Feia temps que no sentia aquella cançó. Ni aquell grup. Però ara aquell cantant havia mort i l’envaïa una sensació estranya. Com si no hagués estat prou atenta per adonar-se abans dels continguts i del missatge de les cançons, i que ara fos com massa tard per… per què? No ho sabia.

Va deixar de reflexionar quan el Ricardo va passar per davant i li va fer aquella mirada còmplice que es feien cada dia a l’hora del cafè. Això volia dir que tot funcionava. Que tot anava bé.

Ella havia entrat feia 3 anys a treballar a aquella oficina, per fer una feina de havia de durar 1 setmana. La cosa s’havia allargat. Gràcies a una preciosa història d’amor d’oficina.

No li havia calgut fer una entrevista per començar a treballar. Ella estava a una empresa privada de treballs temporals i el cap de la Sofia havia decidit que la feina era prou simple per enviar-hi a qualsevol. Així va ser com va dir-li. No s’ho va prendre malament, valorava la sinceritat.

El primer dia de la feina va entrar a una reunió i es va limitar a fer que si amb el cap durant l’hora que la cap del departament de Marketing li explicava quina seria la seva feina. No va pensar a escoltar. Només recordava una de les seves últimes frases que havia dit “Com m’enrotllo! Ja ha passat una hora? Si t’ho podria haver explicat amb 5 minuts!”. La Sofia no ho sabia, però havia respost rient i fent que si amb el cap.

El seu pla era fer una foto amb el mòbil a tot el que la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant havia estat escrivint a la pissarra durant una hora. Però s’havia deixat el mòbil a la taquilla personal per tal de concentrar-se i no tenir la temptació de mirar el mòbil durant l’hora que la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant li explicava la seva senzilla tasca que es podria haver explicat en 5 minuts.

Quan va acabar la reunió va anar àgilment (sense córrer, no volia pas que ningú la veies amb presses el primer dia de feina) cap a la taquilla a agafar el mòbil. Pel camí, un jove que estava prenent un cafè amb dos altres treballadors més veterans li va preguntar si era campiona olímpica en marxa. No ho va entendre, i va respondre igual que a la reunió que havia tingut amb la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant: rient i fent que si amb el cap. Potser allò era una pista de la feina que havia de fer davant l’ordinador? A partir d’ara havia decidit escoltar una mica més.

Va obrir la taquilla, va agafar el mòbil i va tornar amb el mateix ritme cap a la sala on acabava de fer la reunió. Li va semblar que els mateixos que li havien fet aquell comentari reien quan tornava a passar àgilment per davant d’ells. Primer es va pensar que potser se’n reien d’ella però ho va descartar al moment: qui seria tan cruel de riure’s d’una persona al seu primer dia de feina?

Quan va arribar a la sala la portava estava tancada. Pensava que seria de molt mala educació entrar i que hi hagués algú dins fent una reunió privada. Però en una balança, entre això i no saber quina era la seva feina al lloc on just començava a treballar, va creure que l’assumpte es decantava més cap a la importància de saber perquè havia de ser allà durant una setmana. Va entrar directe (no es va plantejar trucar a la porta, pensar dues opcions ja havia sigut prou desgast mental) i es va trobar la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant fent una reunió amb el Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant Sales. I quan va veure el que estaven fent dins aquella sala li va fer glaçar la sang: estaven esborrant tot el contingut de la pissarra. Per ser més concrets: ja estava esborrat. Els dos se la van quedar mirant i ella va dir “Perdoneu!” (va intentar recordar com es deia ella però tampoc ho sabia. Que podia dir ara? Això no ho havia pensat)  “Crec que m’he deixat el mòbil aquí”. Els tres van buscar el mòbil quan de sobte va començar a sonar a la seva butxaca. “Oh! Si el tinc a sobre!”. Va riure nerviosament i es va posar les mans al cap. Llavors va ser quan la cap del departament de Marketing (tot i que més endavant se’n va assabentar que realment no era la cap del departament, sinó una treballadora més) li va dir “Ah, disculpa! Que no m’he presentat!”, va treure de la butxaca un feix de targetes de presentació i li’n va donar una. “Per cert, em dic xxxxxx! És que es van equivocar al fer la targeta i no em van posar el nom”. Merda”, va pensar la Sofia, ja que en menys d’un segon s’havia oblidat del seu nom. “Que has dit?” va dir de cop la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant. Va pensar que potser havia pensat en veu alta i llavors se li va acudir quelcom molt enginyós.

  • Verda! La targeta, que és verda. M’agrada.
  • No és verda, és blava.
  • Ah, si? (va tornar a riure incòmodament) És que em fa vergonya dir-ho…
  • Ets daltònica?
  • (No ho havia pensat. Era l’única sortida) Sí, sí, sóc daltònica…
  • No et serà un impediment per fer la feina?
  • No, no. Ja estic acostumada (perquè hauria de necessitar diferenciar entre verd i blau a la seva nova feina?)

Després d’aquesta resposta es va crear un silenci incòmode que va trencar el Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant Sales, que havia estat dret observant la conversa sense dir res. Ja li havia anat bé no dir res, perquè s’havia quedat embadalit mirant la nova treballadora.

  • Té! Per si la vols… la meva targeta! Amb nom i tot!

La Sofia va agafar les dues targetes i va marxar immediatament de la sala. En va mirar una i va llegir “Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant”. No tenia nom, així que va pensar que era de la dona. Almenys ja sabia quin càrrec tenia a l’empresa.

Va mirar l’altra targeta. “Ricardo Gonzalez. Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant Sales. Confirmat, l’altra targeta era de la dona.

Encara no havia tancat la porta, que li va semblar sentir que el Ricardo li preguntava a la Marketing Manager VIP Products Department Officer Assistant:

  • Així que només es queda a treballar una setmana aquesta noia…?