Aquell 1 de juny a Nagasaki

Han passat 3 mesos des de que vaig aterrar (els mateixos que fa que no penjo res aquí). Em seria molt difícil definir-los ja que han sigut, a la mateixa vegada, estranys, eufòrics, confusos i esperançadors. Durant aquest temps he pogut valorar una mica més la importància del moment en el que vivim, ja sigui en positiu o en negatiu. Faig servir la paraula “valorar” i no pas una que m’agradaria fer servir, que és ”entendre”. M’agradaria dir que he “entès” el poder de l’ara, del present… però no. No crec que encara estigui capacitat per dir-ho, encara em queda…

Dic, doncs, que valoro el present com a, per exemple, única mesura d’estat d’ànim… ja que m’és molt complicat posar-me a la meva pell en moments dolents o bons passats. Si, puc imaginar i intuir com estava… però sento que ni m’hi apropo, al que era en realitat. I això tot ho redueix a l’ara. Tot ho redueix al present.

Estic passejant sol per Nagasaki. No he trobat (o potser he sigut jo, que no he volgut) ningú que m’acompanyes. Abans de sortir he vist un mapa de la ciutat i he decidit tirar cap un lloc on sembla que s’aixeca una petita muntanya.

Camino, primer pla, i m’aturo passat pocs minuts a comprar un dolç típic japonès que ja no me’n recorda que era ni com es deia. Tampoc sé que escoltava, probablement algun podcast dels que escoltava sovint mentre caminava solitàriament. Em creuo amb el que sembla que són una espècie de batucada poc animada japonesa. Paro en sec i dubto uns segons si seguir-los. Al final em convenço a mi mateix i els segueixo (potser aniran a algun lloc amb una mica d’ambient!). Camino uns 5 minuts darrere seu i ja en tinc prou per assabentar-me que m’he equivocat.

Em maleeixo lleugerament ja que he de recuperar els 5 minuts que he perdut, però torno per on he vingut. Arribo a un punt on comença a ser costerut. Els carrers són més estrets i Nagasaki sembla convertir-se en un petit laberint. Les parets de les cases cada cop s’assemblen més a les de Doraemon. No em perdo gràcies a una aplicació.

Arribo fins on sembla que hi ha algun mirador de la ciutat, i així és. M’assento allà i trec el meu ebook. Crec que llavors estava llegint “Guerra Mundial Z”, per una recomanació radiofònica, i tot just parlava de Japó.

mirador nagasaki

Em vaig cansar als pocs minuts i vaig notar que estava esgotat, més mentalment que físicament. Havia de refer el camí per tornar cap al hostel. Així va ser.

Vaig fer de patac les gairebé dues hores de tornada. Tenia el cap emboirat, gana i son. Així que vaig parar a un restaurant que estava a escassos metros del hostel, amb la idea de menjar ràpid i anar cap al llit. Vaig menjar ramen, i una mica de pollastre. Quan anava a pagar, el cuiner em va oferir una mica de sake (i ja sabeu que jo sóc dels que li costa dir que no). Arigato, i cap amunt!

Rents dentades, i cap al llit. Estava convençut d’anar a dormir de cop, però alguna cosa dins meu es va activar. Sense saber perquè, després d’un dia esgotador i sense gaires coses destacables, una part dins meu va fer clic i, de cop, ho entenia tot. Ho entenia tot, i tant bé, que em resulta impossible explicar-ho. No entenia el com ni el perquè, però aquell moment, estirat a la part inferior d’una llitera, la clarividència era absoluta.

Vaig intentar gaudir d’aquella espècie d’estat euforicopasiu tant com vaig poder, i era tant ingenu que fins i tot algun moment em vaig pensar que ja ho havia entès tot. No era complex… era tant fàcil, que espantava no haver-ho vist abans.

Passats uns minuts, la son guanyava espai dins el meu cap i vaig decidir anar a dormir amb aquesta clarividència vital que, qui sap quan tornaria.

Potser per això, per aquest moment, recordo (tot i que una mica emboirat), aquell 1 de juny a Nagasaki.

 

Good bye, Japó: 5 petites anècdotes viscudes

I per acabar, 5 anècdotes viscudes a Japó. L’aventura s’acaba i, abans de tancar-la escric petites historietes d’un país molt diferent de la resta que he visitat.

Izakayas i google traductor

Els Izakayas són un tipus de restaurants típics de Japó, que es caracteritzen principalment perquè el cuiner cuina en un petit espai on té una planxa o brasa, i on al seu davant seuen tots els comensals, en bancs o tamborets. Aquests restaurants, que tant poden ser al carrer com en interior, són també coneguts perquè diuen que mai et faltarà conversa, ja sigui amb el cambrer com amb la gent que s’assenti al teu costat.

Tot i que en el meu cas no ha estat sempre així (val a dir que si ets l’únic que no parla japonès a un Izakaya ho tens complicat), a la majoria de llocs si que han tingut actituds amables i divertides, on n’he tret un grapat d’anècdotes.

Per posar un exemple, a Nagasaki vaig estar parlant durant una hora amb un cambrer que tan sols parlava japonès… utilitzant Google traductor.

WhatsApp Image 2019-06-21 at 15.32.21

Cérvols salvatges simpàtics

Sempre que havia vist un cérvol, o havia estat des d’una distancia que ell devia considerar segura o l’havia vist un segon, abans que es perdés per la densitat d’algun bosc del Pirineu.

Però a Japó (concretament a Miyajima i a Nara)  he comprovat que tot depèn de l’habitat on conviuen: el cert és que, en aquests dos llocs, els cérvols es comporten talment com si fossin uns cérvols, un animal salvatge però sense por als humans.

El fet és que en aquestes localitzacions el cérvol és un animal sagrat i tothom vetlla perquè hi estiguin a gust. És fàcil trobar parades on venen menjar per donar-los-hi i la zona es plena de senyals indicant com s’han de tractar i quins perills poden comportar.

La comunió entre cérvols i humans es tant que molts d’ells et tornen la reverencia si els saludes.

WhatsApp Image 2019-06-21 at 15.28.21

Mont Fuji

L’emblemàtica muntanya Fiji enamora. Tot i que els darrers dies els dies havien estat ennuvolats, el dia que coincidia que passàvem per Fuji, els indicadors del temps deien que era l’únic dia que feia sol de tota la setmana. Era una incògnita saber si era veritat o no, però mentre viatjàvem en un típic tren bala japonès vam travessar un túnel i, de cop i volta… boom! Allà estava, majestuosament, com si algú l’hagués construït, posat en un entorn idíl·lic.

El mont Fuji s’alça envoltat per una esplanada que fa que la seva altura (3.776 metres) quedi molt més imponent. S’alça sense que cap altre accident geogràfic el molesti en molts kilòmetres a la seva rodona.

Vam parar a Hakone, on pots arribar a un llac i veure el mont Fuji des d’un entorn que el fa encara més encantador.

WhatsApp Image 2019-06-21 at 15.34.02

L’educació i les bombes nuclears

Com que vaig estar a les dos ciutats afectades per les dues bombes nuclears que els yankees van llençar al Japó (Hiroshima i Nagasaki), vaig poder visitar els seus respectius museus i les zones dedicades a la pau que s’han construït al voltant de la tragèdia.

Els dos museus sorprenen (hi ha objectes personals que es conserven amb el mateix estat que es van trobar), són molt explícits (s’hi poden veure imatges de ferits i morts per l’explosió, així com gent afectada pels efectes de la radiació) i molts racons et deixen glaçat, intentant imaginar com va ser aquella explosió de foc, potencia i radioactivitat i , a partir de testimonis que van ser als llocs dels fets.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció és que els museus sempre estaven plens de grups de nanos d’escoles, de totes les edats (inclús la que seria primària aquí Catalunya), i òbviament veuen el mateix contingut explícit que els adults. Sens dubte és positiu el fet de que l’educació del Japó s’encarregui que els infants no oblidin el que va passar i potenciïn la visió pacifica que tenen les dues ciutats, però em preguntava si realment podien captar en aquella edat tot el que va suposar aquella barbàrie. Seguint aquesta reflexió, em va cridar l’atenció algunes paraules que va escriure fa pocs anys un dels supervivents de les bombes atomiques:

Han passat 50 anys des de que la pau va tornar a regnar. Estem en el procés d’oblidar el dolorós passat. Però em fa molta por l’oblit. Tinc por ja que les memòries oblidades ens estan duent a una nova defensa de les bombes nuclears”.

WhatsApp Image 2019-06-21 at 15.28.57

Terratrèmol despertador

La primera nit a Tokyo vam tenir un despertar molt original, difícil d’oblidar. Tot i que l’alarma encara no havia sonat, jo ja tenia els ulls mig oberts.

Vaig mirar el mòbil i vaig veure que eren les 8 en punt. I just quan vaig deixar-lo a la  tauleta de nit i em vaig estirar per mandrejar, tot va començar a tremolar.

“Que passa?” va dir el Jaume. I jo, rient mig endormiscat “Terratremol!”.

La sacsejada va durar força estona (entre 5 i 10 segons) i tremolava tota l’habitació. Si hagués actuat ràpid, hagués saltat cap a obrir la cortina i veure com es veia un terratrèmol en directe, però la meva ment encara anava lenta.

Quan va acabar, vam córrer cap a Twitter per comprovar que no ho havíem somiat. En efecte, havíem viscut un terratrèmol al Japó. Quina sort!

WhatsApp Image 2019-06-21 at 15.34.28

Ara és quan escribia allò de “Good bye, Japó! Next stooop… [seguent país on aterraria]”.

Doncs bé, el següent país on he aterrat, com ja sabeu, és Catalunya.

Això vol dir que això s’ha acabat. Si es que ha acabat. O si es que mai va començar. O si només es la continuació de tot el que encara ha de venir. Si es que realment importa si això ha començat, ha acabat o continuarà…

 

Good bye, Japó! Pròxima parada… casa!

Oda a la Tassa Japonesa

M’havien parlat de tu. Dels teus encants, de lo diferent que erets en comparació a la resta del globus terraqüi. No eren els teus trets asiàtics el que meravellaven i et deixaven sorprès. Era el teu avenç a l’època, a ser l’alumne avantatjat, el futur tal com s’imaginava fa desenes d’anys. Un robot perfecte, una màquina insuperable, impossible de fallar.

T’imaginava envoltat d’una aura celestial i tot això, perquè no dir-ho, em generava certa enveja. La meva part més orgullosa no volia sucumbir als teus encants. És amb aquests pensaments que et vaig fer front per primera vegada, que vaig mirar la porta sabent que trobaria darrera, vaig agafar aire i dir-me a mi mateix que la nostra relació seria cordial, que no m’impressionaries.

TASSA

Que equivocat estava.

Només obrir la porta ja vas deixar anar un gest de màxima cordialitat i benvinguda. Sense jo imaginar-m’ho, vas fer un “pip!” i la teva tapa es va obrir sola. Ja sabies perquè havia entrat en aquell petit habitacle. Em vaig intentar reprimir una rialla que finalment va sortir per sota el nas. Ets tant perfecta que segur que te’n vas donar compte, però no em vas dir res per no incomodar-me.

Havies pres inesperadament la iniciativa, com mai cap tassa havia fet. Vaig respondre amb el que per tothom seria considerat una ofensa però per tu és la teva essència, la teva raó de ser: em vaig abaixar els pantalons i els calçotets i vaig assentar-me sobre teu.

Amb aquell segon gest de afable i cortès ja em vas guanyar gairebé al 100%. Sabies que a fora feia un dia fred i plujós, així que ja estaves preparada per rebre amb calidesa la meva pàl·lida i fresca pell. Com podia imaginar que la tassa d’un vàter tingues calefacció? El contacte pell / tassa càlida va fer esclatar espurnes (espurnes emocionals, no malpenseu – encara-). M’havia obert totalment al nou món que m’estaves oferint. Lluny de l’enveja i distancia amb que volia fer-te front, ja et veia com una joguina per la nit de reis.

És cert que no parlàvem el mateix idioma i això va suposar algunes petites confusions. Tot i que alguns missatges estaven dibuixats, no t’acabava d’entendre. Però em vaig fer l’innocent i el juganer.

Vaig prémer aquell botó on hi havia una nota musical i vas començar a emetre un soroll, com d’aigua de manantial caient plàcidament per una exòtica cascada. Després de donar-hi voltes, vaig entendre que era perquè la gent que estigues a altres zones d’aquell lavabo públic no sentissin hipotètiques flatulències que podien sorgir d’allà on neixen i moren tots les nostres talps interiors. Tot un detall per quan les cues que s’esperen darrera la porta màgica del Doraemon (davant de tot aquella meravella, ja l’havia batejat així) podien jugar males passades.

Vaig deduir fàcilment que eren aquells tres botons que estaven junts. Un dibuixava un raig apuntant a un cul. L’altre un raig apuntava a una dona. L’últim deixava entreveure una petita ràfega de vent.

BOTONS

Que quin vaig prémer? El mateix que hagéssiu pres vosaltres, punyeteros, bandidos.

Un raig va sortir disparat a una velocitat que em va semblar exagerada cap un forat que jo no tenia. Vaig fer un petit salt i em va semblar mala idea haver pecat de tafaner. No sabia com parar aquella font de Montjuic que em provocava pessigolles a l’entrecuix. Vaig mirar la resta de botons. Primer vaig veure un en el que podies mesurar la potencia del raig, així que vaig prémer el botó de “menys” força estona, però el raig no cedia. No em podia aixecar ja que llavors em mullaria la roba (o potser el raig pararia intel·ligentment? Això no m’ho vaig plantejar en aquell moment). Semblava talment que un ser diminut estigues sota meu disparant una pistola d’aigua amb pressió constant i interminable.

No se com no l’havia vist abans. Ben gros, s’alçava el botó de “STOP”, aquell quadrat, típic de qualsevol comandament a distancia. El túnel de rentat va interrompre’s tant bon punt vaig indicar a la tassa que ja en tenia prou. Vaig provar d’assecar-me tot aquell tinglado amb el botó de la ràfega de vent, però va resultar tenir la mateixa potencia que un assecador de mans d’una àrea de servei qualsevol. Com que veia que amb allò no aniríem enlloc, vaig optar per la solució manual d’assecat amb paper de vàter.

Ja devia portar més de 5 minuts entretenint-me amb tot això, i tenia pressa per arribar al hostel i descansar. Així que vaig alçar-me, vaig posar-m’ho tot a lloc i vaig marxar d’aquella lavabo tot fent una efusiva carícia a la seva tassa.

Vaig sortir amb una rialla a la cara, havia sucumbit als seus encants, i n’estava ben orgullós.

Tot i que tenia la sensació que em deixava alguna cosa dins meu.

Experiència onsen

No sabia que era un Onsen abans d’anar a Japó. Sovint, llegint recomanacions sobre llocs on anar et trobes llegint un grapat de paraules en cursiva que intenten representar el so del llenguatge nipó. Quan les paraules són apassionades i entretingudes, investigues sobre aquestes paraules i en teus l’entrellat.

En el meu cas, no devia estar molt concentrat ni amb ganes de posar gaire atenció quan vaig llegir onsen. Vaig quedar-me amb lo més bàsic del tema: banys termanls. “Ahà. Banys termanls. Mola.

Un d’aquests dies vaig arribar a un petit poble situat vora una zona volcànica. El mateix poble tenia la paraula “onsen”, així que vaig dir-me a mi mateix que seria un bon lloc per tenir la meva primera experiència onsen. Quins nervis!

Vaig arribar al hostel on m’allotjaria només una nit i, sense saber-ho, incloïa una invitació gratuïta (valorada en 200 yens, uns 1,5€) per anar a un bany onsen. Vaig decidir guardar-la per a la tarda, ja que el matí el tindria entretingut fent una petita ruta per un parc natural que rodejava el poblet.

WhatsApp Image 2019-06-08 at 13.17.24
[…] ja que el matí el tindria entretingut fent una petita ruta per un parc natural que rodejava el poblet.

Abans de fer la ruta, però, vaig fer un tomb i vaig descobrir una de les principals atraccions turístiques d’aquell indret, els “inferns de Unzen”, una zona on el vapor de les aigües termals surten de sota la terra com si es tractes d’unes interminables màquines de crear núvols i boira. Es tracta d’un espectacle visual únic, engrandit per la gran quantitat de “fugues” i el soroll típic d’aigua bullent, però a gran escala.

WhatsApp Image 2019-06-08 at 13.16.57
[…] vaig descobrir una de les principals atraccions turístiques d’aquell indret, els “inferns de Unzen”, una zona on el vapor de les aigües termals surten de sota la terra com si es tractes d’unes interminables màquines de crear núvols i boira.

Tot i que passada per aigua i amb els núvols fent la guitza, la ruta va anar bé i mentre baixava ja pensava amb els banys termals relaxants que em faria a l’arribar a les aigües termals. Em visualitzava a dins d’una espècie de jacuzzi, amb bombolletes, tombat i amb la ment perduda durant molts minuts. La imaginació em situava també amb música relaxant, alguna maquina de massatges per recuperar les zones del cos més fatigades i amb algú posant-me grans de raïm pelats i sense pinyol a la meva boca, mentre recitava el tipus de raïm, origen i tonalitat.

WhatsApp Image 2019-06-08 at 13.18.22
Voltants de Unzen Onsen

Tot content com un gínjol, arribo tot moll d’humitat al hostel, em canvio i… cap al onsen!

Allà arribo amb un somriure d’orella a orella. Només parlen amb japonès, tot i que amb l’única paraula que sé (Arigatou) n’hi ha prou per entendre’ns. O això es el que em pensava perquè ja al començar casi la cago i em poso al onsen de les dones. Nota mental per tot el Japó: vermell, dones. Blau, homes.

Entro amb la meva tovallola i el meu sabó (m’havien dit que era l’únic que necessitava) i em quedo dret sense saber ben bé que he de fer per no semblar un turista idiota (tot i que òbviament era el que semblava) faltant el respecte i no seguint unes normes que tan sols estaven redactades en japonès.

Algú va escoltar les meves pregaries (o preocupacions) ja que en aquell mateix moment per la porta va entrar una senyal. Bé, diguem-li senyal, diguem-li un jove japonès que vaig pensar que m’aniria molt bé per imitar tots els seus moviments i així no cagar-la amb el meu comportament.

El primer pas, molt senzill: quedar-te completament nu i entrar al onsen en sí. Es tractava d’un bany petit, amb 4 dutxes i una petita banyera (de la mida d’un jacuzzi precisament) alimentada per un tub que venia de l’exterior. El segon pas, fer-te una dutxa prèvia a l’entrada a l’onsen.

Sembla fàcil però ho vaig fer molt malament. Engego l’aigua i tal com em toca el primer raig em cremo! Deixo anar dissimuladament un “Auixxffff…!”. No miro a ningú, prefereixo no saber si m’han sentit o no. Baixo la temperatura de l’aigua i quan la trobo a un punt ideal em quedo a gust. Em fixo i veig que davant meu, penjat a la paret, hi ha un gran mirall. Davant de cada dutxa hi ha un mirall. Per entendre’ns, estant jo dret, el mirall m’anava del pit fins a l’altura dels genolls. Giro al cap per veure com s’estava dutxant el meu imitant i estava tot relaxat assentat a un tamboret que hi havia a l’entrada. Els dos ens acabem de dutxar i jo intento posar cara d’una normalitat superior: “bah, jo sempre ho faig així”.

WhatsApp Image 2019-06-08 at 13.21.42
Nota aclaridora: aquesta foto està treta d’internet ja que al onsen que vaig anar no s’hi podia entrar amb el mòbil. A part, que aquesta foto és a un onsen exterior i jo vaig anar a un d’interior.

Veig que el jove japonès agafa aire i es dirigeix cap al jacuzzi, on ja hi havia un home, d’edat més avançada. Entra sense dubtar gaire i es submergeix fins al coll. “Seguiré els seus passos” penso mentre em dirigeixo cap a la banyera. No dubto ni un segon i com si d’un pas més es tractes, poso el peu dret dins de l’aigu…

CAGO’M LA MARE QUE’M VA PARIR!!! OSTIA SANTA!!! AIXÒ ESTÀ PUTO BULLINT!!!

En efecte, allò era el maleït infern. Amb menys d’un segon, mentre em passaven mentalment les paraules en majúscules que em van passar pel cap, em trobava dins d’una aigua que devia rondar els 45º. I no es que m’hagués reprimit verbalment per no pronunciar aquells renecs en veu alta. Es que simplement no podia: no podia obrir la boca, no podia reaccionar, estava paralitzat dins d’aquella olla, talment com un cargol es deu sentir quan el posen a bullir.

La meva mirada estava perduda, mirant a algun lloc abstracte, entre el cel i l’infern. Si no hagués estat a Japó, on sembla que tothom treballi automàticament per fer-te sentir bé al seu país, segur que la gent que m’envoltava se m’hagués rigut de mi. Allà ho deuen tenir una mica com culturalment prohibit.

Mentre em preguntava si sortiria viu d’aquesta aventura, se’m van anar encenent algunes llums: ja se perquè l’aigua de la dutxa era molt calenta (per evitar que el contacte amb el onsen fos menys traumàtic), ja se perquè sortia vapor des del fons d’aquella terra (perquè l’aigua estava bullint), ja sabia perquè aquell jove japonès havia agafat aire abans d’entrar al bany (perquè encara que hi estigues acostumat, sabia al que s’enfrontava).

Mentre el cervell (que era l’única part del meu cos que funcionava -probablement perquè era la única que no estava dins l’aigua) funcionava, les altres parts van començar a assimilar el que havia passat i es van “adaptar” al medi.

Potser havia passat un minut, quan el japonès va sortir de l’aigua i vaig respirar alleujat. Podia escapar d’aquella olla assassina. Però al cap de pocs segons, va tornar a endinsar-s’hi. M’havia promès utilitzar els banys com un japonès més, així que, em va tocar replicar-lo i tornar a endinsar-me a aquelles aigües infernals. Aquest més, conscient del que hi trobaria, ho vaig fer més poc a poc. A aquesta segona vegada, com a mínim, no vaig tenir la sensació d’estar a punt de marejar-me i enfonsar-me lentament dins l’aigua. Fins i tot vaig sentir petits moments de benestar. Vaig repetir el procés de sortir i entrar una vegada més i en vaig tenir prou.

Després d’eixugar-me i vestir-me, vaig sortir al carrer i notava que ara ja no feia tant fred com abans. O potser es que ara era una altra persona, amb la pell a una temperatura que podia fer front a totes les inclemències meteorològiques.

Em sentia atent, recuperat, i bullent, molt bullent. Em sentia onsen.