Good bye, Sri Lanka: 5 petites anècdotes viscudes

Un meset ha estat el temps que he dedicat a Sri Lanka. Suficient per assaborir les seves paradisíaques platges, hectàrees de plantacions de te, zones muntanyoses amb carreteres escabroses, tastar el menjar típic Kottu i qualsevol variació culinària de coco, veure les impressionants restes arqueològiques, al·lucinar amb els elefants, veure un guepard i beure cervesa Lion.

Com és de costum quan abandono un país per seguir amb el viatge… avui us explico 5 anècdotes viscudes mentre he estat a Sri Lanka!

1. El hooligan del tren

Quan vaig arribar a Colombo, el primer que vaig fer quan vaig tenir la oportunitat va ser pujar al famós tren que creua l’interior del país i fa cap a la regió més muntanyosa. Més que per la comoditat, el tren és en sí una atracció turística. No només el vehicle en sí, que sembla tret d’un western dels anys 70… sinó pel pintoresc paisatge que acompanya la part final del trajecte.

El “handicap” d’aquest famós tren és la seva velocitat: tarda unes 8 hores a fer un trajecte d’uns 200 i pico kilòmetres. Així que moltes variables influeixen en lo “digerible” que es pot arribar a fer el trajecte. Una d’aquests variables és els teus companys de viatge.

Com que anava sol, vaig assentar-me al primer lloc que tenia finestra. Acte seguit es va assentar al meu costat un noi amb la mirada una mica trambolica, ple de tatuatges i amb ganes de xerrar. Tenia un accent britànic d’aquells que costen de desxifrar, així que cada cop que em deia alguna cosa havia de parar l’atenció fortament per entendre’l, i fer-lo repetir 2 o 3 cops de vegades el que acabava de dir. No parava d’explicar coses que a mi em semblaven totalment irrellevants o fantasmogóriques. No se si portàvem 2 o 3 hores de tren, que el meu cervell va col·lapsar i es va negar a seguir escoltant-lo o fent-li cas. La solució de llegir un llibre durant el que restava de trajecte no va resultar ser del tot dolenta.

Amb aquest noi, que vaig batejar com a Hooligan, hi vaig acabar compartint un parell de dies al mateix hostel. Vaig escapar quan vaig poder.

TREN
Tren a Sri Lanka o Hogwarts Express?

2. King Coconut (song)

Com ja sabreu si sou fidels lectors al 1001 paraules, vaig estar uns dies fent de voluntari en una plantació de cocos. Us vaig parlar del King Coconut, una variació de coco que pràcticament només es pot veure a Sri Lanka. Però més enllà de tot això, el títol d’aquesta anècdota és per definir el tret més característic de la meva estada aquí: el coco.

Ja sigui perquè he après com exprimir el coco amb tots els sentits, o perquè durant 10 dies vaig tenir-ne uns quants entre mans mentre els recollíem, un dels últims dies a l’estada a la plantació vam fer amb el grup de voluntaris una cançó dedicada als cocos. Una cançó patètica, sense ritme i de muntatge cutre, que podeu trobar a algun compte d’Instagram que no us penso dir. Com a mínim, perquè us en feu una idea, us deixo un fotograma d’aquest vídeo.

Ens va semblar una bona idea fer allò aquell matí. O potser ho vam fer per evita hores de recol·lecció de cocos sota la intensa xafogor de Sri Lanka…

COCONUT
Fotograma de la Coconut Song

3. Kamikaze boy!

Del 24 de març a l’1 d’abril, vaig tenir la sort de rebre una visita que em feia moltíssima il·lusió… la dels meus pares! Fer-los fer tants quilòmetres per veure’m a Àsia era una bogeria… però ho han fet! I han superat la prova!

Durant aquesta setmana ens va acompanyar un guia, el Fernando, que ens portava d’un lloc a l’altra cada matí, amb la seva furgoneta impol·luta. Jo ja estava acostumat a la conducció asiàtica, però ells no, precisament…

Els primer quilometres va ser una entrada contundent al a realitat vial d’aquest continent: cops de volant, frenades sobtades, duplicació màgica de carrils, pitades… Un espectacle, en definitiva.

Però la jugada mestra del Fernando, el nostre guia/xofer, era la que ell mateix anomenava “Kamikaze boy!”: tractava simplement en esquivar altres persones, vehicles o animals que estaven cometent una infracció. Quan veia una situació vial que posava els pels de punta (avançament apurats, canvis de sentit sense senyalització, autobusos amb conductors bojos), començava a cridar amb un accent molt divertit “Kamikaze boy!”.

Això si: quan ell feia el Kamikaze, tots callats i amb els collons de corbata.

CARRETERA
Un dia normal a una carretera normal d’un país n… de Sri Lanka

4. El tsunami de 2004

Si bé sabia per exemple, que a Nepal hi va haver un terratrèmol devastador l’any 2015; i que Indonèsia va quedar arrasada per un tsunami el dia de Sant Esteve del 2004, no era conscient que aquest mateix tsunami va arrasar Sri Lanka, provocant grans danys humans i materials (el país amb més morts després de Indonesia).

Pràcticament tot el que hi havia a primera línia de mar va quedar devastat. Ens explicava el Fernando, que ell va rebre l’alerta per evacuar el seu poble (a uns centenars de metres de primera línia de mar) però va decidir junt amb altres 3 persones del poble quedar-se, perquè no es pensaven que allò podia ser tant desastrós.

Però per sort, ells i les altres 3 persones van poder veure de lluny la esgarrifadora onada que s’estava acostant i van arribar a temps per escalar una petita muntanya que els va salvar la vida.

Encara havent visitat el lloc, veient fotos de com va quedar tot i amb testimonis explicant el que va passar… és inimaginable pensar com afecta a tota una població un desastre natural d’aquestes magnituds, i a més tant lluny com ens queda de casa. Només de pensar-hi se’t glaça la sang.

TSUNAMI
Monument construït pel govern japonès a una àrea afectada pel Tsunami, construïda després del desastre natural. Diuen que aquí l’onada va ser tant alta com l’estatua.

5. Platges de somni… que no tardaran gaire en despertar.

Durant els meus últims dies per Sri Lanka vaig poder gaudir d’uns dies de platja en algunes localitzacions que m’havien recomanat alguns locals o que havia vist que podíem estar bé, i no massificades de turisme.

Tot i no ser un amant de les platges, he de dir que el que he vist aquí supera el que havia vist en altres llocs com Senegal o Gokarna (Índia). Petits racons de somni amb aigua transparent, selva de palmeres a 3 metres de l’aigua, cabanyes de fang per fer-hi nit, onades pels amants del surf… i el més important: una tranquil·litat absoluta.

Una tranquil·litat absoluta que he pogut comprovar amb els meus propis ulls que no trigarà gaires anys a desaparèixer. Una de les xacres d’aquests països és el poc (o nul) control que hi ha sobre les edificacions, i especialment els hotels de luxe a peu de mar. En aquest paradís que podeu veure a la foto tot just s’hi ha instal·lat un hotel aquest any i se’n pot veure un altre en construcció. No gaire més lluny, en una platja encara més remota, anomenada “Jungle Beach”, on les tortugues van a pondre ous cada lluna plena, un inversor estranger ha comprat tot el terreny. Tot i que encara no hi ha res, és fàcil pensar que no tardaran gaire a pertorbar aquest espai… i deixar una petjada humana permanent on fins ara hi ha un paradís verge per descobrir.

PLATJA
Jungle Beach. No la trobareu ni al Google Maps (o potser si)

I això és tot, companys… Good bye, Sri Lanka!

Next stop: Indonesia!

La llegenda d’Aquimanojó

Diu la llegenda (o potser era la història?) que fa milers d’anys, a una gran illa situada al sud del que actualment coneixem com a Índia, es va consolidar un imperi.

El rei d’aquest imperi, Aquimanojó, era un monarca estimat per la majoria del seu poble. Destacava pel seu tracte proper i per la seva predilecció pels teatres i espectacles impartits pels joglars de la zona. De fet, tenia un sobrenom que, si el traduíssim a l’actual català, seria “catxondós”. “Rei Aquimanojó el Catxondós”. Un dels seus grans èxits com a magnat, va ser la creació d’un festival de teatre que a la postre va resultar a ser el bressol de la seva cultura.

teatre.jpeg
El teatre encara és present avui en dia a la illa on residia Aquimanojó.

Aquimanojó estava casat amb la reina Etfotreunbolet. Etfotreunbolet no era coneguda precisament per l’amabilitat i diversió amb que s’associava a Aquimanojó. Tenia molt mala llet i era coneguda perquè el seu passatemps preferit era anar fotent bufetades a pràcticament tothom que si li passes per davant. Inclús diuen que tenia alguns esclaus (bé, ella en deia “galters”) els quals posaven la galta quan ella volia aplaudir, ja que detestava picar de mans.

Aquimanojó i Etfotreunbolet estaven casats i tenien tres fills, tots tres mascles: Vestenacagar, Tuquithascregut i Jonopintores (ordenats de més gran a més petit). Vivien aparentment amb pau i harmonia fins que va arribar el desastre, el dia més trist de la història del país.

elefants
Aquimanojó també era molt respectuós amb el medi ambient: els elefants eren, a la seva època, el vehicle més utilitzat per moure’s d’un poble a un altre.

Tot va passar quan Vestenacagar va fer la majoria d’edat (que llavors no era de 18 anys). Ningú ho sabia, però Vestenacagar havia perpetrat un malèvol pla per fer-se amb la corona durant el dia del seu aniversari. Va aprofitar l’estat d’embriaguesa dels seus pares per, quan van anar a dormir, decapitar-los. Va ser l’endemà al matí quan va sortir al balcó del palau on vivien per declarar el que pseudoirónicament va ser anomenat “cap d’estat”: tot mostrant els caps i fent-ne befa, va proclamar-se el rei del país. Vestenacagar va voler fer presoners als seus dos germans, però no els va poder atrapar a temps. Els dos varen desaparèixer: un per sempre (es rumoreja que Jonopintores va exiliar-se a unes illes paradisíaques i va esdevenir un pintador de murals força reconegut sota el fals nom de Arasiquepinto) i l’altre per dur a terme la venjança en un futur que llavors ni s’imaginava quant de llunyà seria.

Vestenacagar, amb por i sabent que el seu germà Tuquithascregut algun dia tornaria per venjar-se i recuperar el tron, va moure la capital de l’Imperi a la Roca del Lleó, un espectacle natural en forma de roca que li va permetre construir una fortalesa de molt difícil accés i dissenyada amb una gran defensa. Fins llavors, era un espai on centenars de monjos budistes hi resaven. Els va fer fora de males maneres i ell no va fer cas dels mals presagis que els mateixos monjos li etzibaven.

lion rock
La impressionant i imponent  Roca del Lleó és un dels principals atractius turístics de tota l’Asia. Poques coses es troben al planeta com aquest paratge.

Vestenacagar, després de fer-se construir un palau a dalt de tot de la roca i dissenyar unes muralles infranquejables, va fer portar a viure al seu nou palau a 500 dones les quals feia treballar nues i que obeïen les seves ordres. Tant era la obsessió que tenia amb les dones (va acabar sent conegut com a Vestenacagar “el Calent”) que va fer pintar a les coves de la roca del lleó retrats d’elles en diferents moments quotidians.

pintures
Així eren les pintures que van escandalitzar als monjos budistes.

Mentre Vestenacagar es dedicava a aquests afers, creixia dia rere dia les ganes de revenja de Tuquithascregut. Tuquithascregut era a la Índia, on durant els 14 anys que Vestenacagar va estar governant, va aglutinar i formar un exercit que cada cop era més fort i poderós. Era format tant per mercenaris com per exiliats de l’illa on ara manava Vestenacagar. No els suportaven i estaven disposats a donar la vida per veure a Tuquithascregut manant al a seva població.

I va arribar el dia de l’esperada venjança. Just quan feia 14 anys i 1 dia de la majoria d’edat de Vestenacagar, Tuquithascregut va avançar cap a la illa d’on havia marxat feia tants anys. Després de 3 mesos de constants victòries, Tuquithascregut va presentar-se davant de la Roca del Lleó. La seva victòria era segura, i més quan gairebé la totalitat de l’exercit de Vestenacagar va desertar quan van veure les tropes de Tuquithascregut tant a prop. Amb la derrota com a única sortida, Vestenacagar va llençar-se de dalt a baix de la Roca del Lleó, morint i quedant esclafat com un míser excrement d’elefant.

rei leon
Així es la vista des del capdamunt de Roca del Lleó. La última vista de Vestenacagar no deu ser gaire diferent al que es pot veure en aquesta fotografia.

La dinastia que havia començat Aquimanojó havia tornat. Tuquithascregut va decidir tornar als monjos budistes la Roca del Lleó qui, espantats al veure les pintures que Vestenacagar havia fet pintar a les coves on feien meditació, van decidir en primer lloc tapar les parts més obscenes de les caricatures.

Tuquithascregut va tornar a canviar la capital del seu regne on era abans i va restaurar velles tradicions, com la del festival de teatre. La espera es va fer llarga però Tuquithascregut va complir la seva paraula i va fer tornar la il·lusió als habitants de la seva illa.

Els anys van anar passant i la història va seguir avançant. Van passar més reis, més revolucions i més guerres. Però hi ha una cosa que és igual des de les èpoques de la dinastia que va començar Aquimanojo i Etfotreunbolet.

Cada dia, si t’assentes a una platja de l’oest de la illa, pots veure com es pon el sol.

posta sol

Qui s’ha inventat el temps?

Us pot fer riure la pregunta, però és veritat: algun humà, en algun moment de la història, es va inventar el temps. Com qui va inventar la roda, el wifi o la guillotina. Quan més hi penso, més m’autoconvenço: el temps és una gran mentida, un concepte que fins i tot podria no existir en una altra galàxia, un altra civilització. Fins i tot podria ser que no existís ni on som nosaltres ara: el temps que ha de venir no existeix i l’ara és tant fugaç que mai el podem enxampar. I que dir del passat… de vegades veiem més a prop quelcom que va passar fa 10 anys que no pas alguna cosa que ens va passar la setmana passada.

No elucubro per formar una teoria. Fins i tot he afegit la paraula “elucubrar” sense saber del 100% que vol dir, però tant se val. És innegable que a mesura que passen els dies un es va omplint d’experiències, aprenentatges, moments i vellesa (si, amb “v”). I precisament per això ara em sento lliure per preguntar-me si el temps existeix. O, per ser més normatiu i eixamplar la base de la comprensió: si tothom entenem el temps de la mateixa manera.

“No tinc temps” és una resposta força habitual que fem o rebem quan ens proposen o proposem fer alguna activitat, algun projecte o simplement fer una birra entre setmana. Potser realment és aquesta la gran mentida del temps i, quan ens en donem compte, tendeix a ser massa tard. Quan naixem som totalment amos del nostre temps, del que ens queda (qui sap quant) per endavant. No tardem gaire a assimilar que el nostre temps depèn sovint de factors externs que no podem controlar: la feina, els estudis, els vicis i altres rutines en les que estiguem immersos.

Som nosaltres mateixos qui ens aixequem cada dia per anar a la feina o a la uni, qui es queda a casa a fer tasques domestiques, qui ens assentem davant la tele per mirar el futbol. I també som nosaltres qui ens deixem emportar per tot això i no dediquem el temps per dur a terme projectes personals o per estar amb aquells que ens fan riure o ens fan la vida més fàcil. Temps que segurament trobarem a faltar algun dia, o bé perquè veurem que se’ns acaba o perquè ja no és possible fer el que hauríem pogut fer fa un temps.

Ens lamentarem, seguirem endavant, i potser… potser, amb una mica de sort n’aprendrem. Aprendrem a suar de valent per fer el que nosaltres volem, a persistir quan sembla que les coses no tiren endavant, a reunir-te amb els que et fan sentir a gust més sovint. Aprendrem a diferenciar entre respondre “no tinc temps” i respondre “si, quan?”. Aprendrem a valorar tots aquells grans moments viscuts més enllà de l’efervescència que té “l’ara”. Una efervescència que provoca a tot individu unes ganes boges de que segons quins moments no s’acabin mai… però quan poses una aspirina al vas d’aigua, aquesta no fa bombolles per molta estona. Quan tornem al nostre estat rutinari, pla i monòton, el vas d’aigua torna a ser un líquid tranquil, quiet i normal. Poc rastre queda d’allò que ens ha fet sacsejar…

Quan miro endarrere, de vegades tinc la sensació de que aquest gairebé mig any ha passat igual que l’abans d’ahir. Una sensació enganyosa però diria que tampoc és una gran mentida. No és cert que tot canvia i tot segueix igual? Que tot avança i que res es mou? Que d’aquí un any qualsevol record que porti a l’esquena serà això, un record, i que no importarà si aquest record ha passat fa 2 dies, 2 mesos o 2 anys?

Immers en tots aquests dubtes i preguntes sense aparent resposta, crec que no hi ha més sortida que la de ser valent el major temps que ens sigui possible i encomanar-ho. Compartir amb altres aquestes ganes de fer, de crear, de passar-s’ho bé… per anar omplint-nos de records. Uns records que guardem en una caixeta on el temps no hi té res a veure.

Algun dia ens arribarà el moment de mirar per últim cop aquesta caixeta. I potser m’equivoco, però segurament no tindrem temps en pensar amb tots aquells dies que vam invertir amb coses que no vam posar a la caixeta.

Aquest dia, quin sentit tindrà el temps? Aquest dia, existirà el temps? Potser llavors em tornaré a preguntar, per últim cop, qui dimonis ha inventat el temps.

despres

Veure-hi entre palmeres

Em desperto i estic endormiscat. Ha sonat l’alarma del “cordeu-vos el cinturó”. L’avió començarà el descens en breus instants. Des de que vaig veure els Himalayas mentre aterrava al Nepal, intento aterrar als llocs de dia, per fer una ullada en com és el país per dalt i endur-me’n una primera impressió. Uns minuts abans d’aterrar a Colombo, la primera impressió la puc resumir amb una paraula: palmeres. Només veig palmeres. És normal, en un clima tropical com el que hi deu haver aquí. I els monsons deuen inundar tots aquests “camps” d’arbres tropicals, especialment els de coco.

L’Omal és un jove de 26 anys que fa 5 que és el responsable de 20 hectàrees d’una plantació d’arbres fruiters tropicals situada a l’anomenat “Coconut Triangle” de Sri Lanka, i on el cocoter és, òbviament, el gran protagonista. Es un noi simpàtic, bon cuiner i que cuida al detall a tots els seus hostes per tal de que no els falti de res. Fa 6 mesos que va començar a acceptar Workaways i avui en dia és estrany el dia que passa sense cap voluntari a les seves plantacions.

CUINA
Així és la cuina a la caseta on vivim. El combustible és rames seques de palmera. Quan hi ha gana, avivades amb una mica de querosè.

Tot i quedar amb ell el divendres 15 de març, em va enviar un WhatsApp el dimarts al vespre per a veure si podia arribar l’endemà, ja que el dijous i el divendres venien recol·lectar els cocos i feien falta tantes mans com fossin possibles. Després d’uns moments de dubtes i càlculs (em trobava a l’altra punta de la illa pràcticament), vaig decidir invertir tot el dimecres a trajectes de busos des de ben d’hora, per tal de poder arribar al vespre i dijous al matí estar a punt per a la recol·lecció de cocos. Aquesta decisió em va regalar, de bon principi, una albada que ni la millor de les fotografies podria descriure.

WhatsApp Image 2019-03-18 at 18.12.45
Aquesta decisió em va regalar, de bon principi, una albada que ni la millor de les fotografies podria descriure.

I així va ser. Després d’estar tot el dia amunt i avall, un autobús em deixava al bell mig d’una carretera secundaria el dimecres a la tarda i vaig avisar a l’Omal. Em va venir a buscar amb una moto un xic antiquada i vam enfilar cap a la plantació. Pel breu camí, la primera experiència pel “Coconut Triangle“: una sargantana gegant (Thalagoya) es creua davant de la moto i, tot i que l’intentem esquivar, efectuem un petit atropellament al pobre animal, que no el va semblar afectar perquè va seguir el seu camí. Jo pregunto si és normal veure aquestes besties per aquí, i l’Omal respon rient (m’han respost rient tantes vegades en aquest viatge, que ja ho començo a entendre…)

LLANGARDAIX
Una sargantana gegant (Thalagoya) es creua davant de la moto i, tot i que l’intentem esquivar, efectuem un petit atropellament al pobre animal, que no el va semblar afectar perquè va seguir el seu camí.

Em desperto al dijous i conjuntament amb una altra voluntària francesa, ens expliquen quina serà la nostra feina. Durant dijous i divendres vindran dos grups diferents de treballadors a fer la recol·lecció mensual de cocos. Per una banda, hi ha el grup dels arrencacocos. Aquests són els encarregats de, amb un pal de bamboo d’uns 10/15 metres on hi ha un ganivet lligat a la punta, mirar palmera per palmera quins cocos fan bona pinta i arrencar-los amb una precisió a distancia inaudita.

PAL DE BAMBÚ
Per una banda, hi ha el grup dels arrencacocos. Aquests són els encarregats de, amb un pal de bamboo d’uns 10/15 metres on hi ha un ganivet lligat a la punta, mirar palmera per palmera quins cocos fan bona pinta i arrencar-los amb una precisió a distancia inaudita.

D’altra banda, hi ha els ordenacocos. 5 persones que ajunten els cocos en petits munts perquè l’endemà, quan passi el tractor a recollir-los, sigui més fàcil la recol·lecció. Aquests van amb una espècie de llances un pel flexibles, amb les que punxen els cocos i els transporten (o llencen) cap allà on els pertoca.

RECOFECOCOS
D’altra banda, hi ha els ordenacocos. 5 persones que ajunten els cocos en petits munts perquè l’endemà, quan passi el tractor a recollir-los, sigui més fàcil la recol·lecció.

La nostra feina és anar al darrera dels ordenacocos amb un matxet, tallant aquells cocos que han caigut agrupats juntament amb les petites ramificacions que els acompanyen.

RAMIFICACIONS
La nostra feina és anar al darrera dels ordenacocos amb un matxet, tallant aquells cocos que han caigut agrupats juntament amb les petites ramificacions que els acompanyen.

Tot i l’onada de calor que afecta el país aquestes dies, la feina resulta ser divertida és fàcil trobar ombra entre tants arbres. A més, de tant en tant parem i els nostres companys ordenacocos agafen els nostres matxets i foraden els cocos perquè puguem gaudir de la dolça i deliciosa aigua de coco acabat de collir.

COCONUT WATER
A més, de tant en tant parem i els nostres companys ordenacocos agafen els nostres matxets i foraden els cocos perquè puguem gaudir de la dolça i deliciosa aigua de coco acabat de collir.

Me’n dono compte que alguns arbres estan marcats amb color groc i d’altres amb vermell. L’Omal (que és amb qui més ens entenem perquè parla un bon angles), ens explica que uns són accessibles amb els pals de bambú gegants… i que els altres, als ser més alts, t’hi has d’emparrar per collir els cocos. Estem parlant d’arbres que poden arribar als 30 metres. Un cop al mes toca recollir els grocs i un altre cop, els vermells.

PAL DE BAMBU 2
Me’n dono compte que alguns arbres estan marcats amb color groc i d’altres amb vermell.

Però l’Omal té un problema la solució del qual és, ara mateix, qüestió de temps o d’atzar. Per dir-ho millor, qui té un problema són els cocoters: la zona on ell té la plantació està patint una de les sequeres més importants dels últims anys: fa 2 anys que no hi plou com hauria de ploure. I això, tenint en compte on som, és un fet impressionant i demostra que les afectacions del canvi climàtic afecten a tot arreu, de maneres ben diferents. És normal pensar que uns arbres com els cocoters en pateixen les conseqüències.

FORAT PALMERA
És normal pensar que uns arbres com els cocoters en pateixen les conseqüències.

Ara que sóc conscient d’això, aixeco el cap i entenc perquè el terra és ple de les enormes branques de palmera seques (i algunes no tant seques). Ho pregunto a l’Omal i em confirma que no és normal. Ara es habitual veure com els arbres deixen anar aquestes grans branques i sentir com cauen al buit, espetegant contra el terra a una velocitat perillosa. Es veu a simple cop d’ull que moltes palmeres estan malaltes i presenten un estat que fa mal a la vista.

SEQUERA PALMERES
Ara que sóc conscient d’això, aixeco el cap i entenc perquè el terra és ple de les enormes branques de palmera seques (i algunes no tant seques).

El soroll de les fulles seques al xocar contra el terra contrasta amb la visió tropical que vaig tenir mentre divisava per la finestra de l’avió aquesta illa que alguns anomenen la llàgrima de la Índia i que auguren que serà un dels principals destins turístics dels propers anys, després d’algunes turbulències polítiques, amb guerra civil inclosa, que sembla ser que es van estabilitzar tot just fa 10 anys. Cobra més sentit que mai aquella dita de que desconec d’on prové però sempre he sentit en castellà: “que los árboles no te impidan ver todo el bosque”.

I em pregunto, quantes coses de les que veiem mentre vivim (o mentre viatgem) coneixem de debò? Sabem distingir els arbres del bosc? Definitivament, tots hem d’aprendre a veure més enllà del verd del bosc. Ja siguin pins, avets, plantacions de tè o palmeres.

RECOLECCIÓ COCONUTS
Recolecta de cocos (parcial) que vam fer amb un parell de dies de feina