Good bye, Índia: 10 petites anècdotes viscudes

Ja han passat dos mesos mes al meu viatge. Dos mesos per corroborar que no n’hi ha prou per veure ni mitja Índia. Ni una desena part, segurament. Si es que existeix una persona que hagi experimentat tota la Índia.

Dels molts llocs que tenia recomanats i volia anar, finalment m’he vist “obligat” a centrar-me en el sud. Així tinc excusa per tornar i fer-me tot el nord amb tranquil·litat. De fet, he de fer un trajecte amb tren de 15 hores només per anar a Delhi a agafar l’avió que em portarà al meu següent destí. Mala planificació, però es que vaig trobar una ganga fa unes setmanes i m’imaginava anar a un ritme que al final hi he renunciat.

El següent destí, per cert, Sri Lanka. On tinc previst estar-hi màxim 1 meset i on em vindran a veure els meus pares!

Durant aquests dos mesos he viscut moltes històries, conegut molta gent i après moltes coses. Avui us explico 10 petites anècdotes que he viscut durant tot aquest temps i que no he explicat aquí al blog.

1. La mel més natural

Com ja vaig explicar, vaig estar 10 dies a un orfenat situat a una petita localitat del sud de la Índia. 10 dies els quals vaig estar rodejat d’innocència i essència infanti. Una essència molt més salvatge del que ens podem imaginar i, és clar, molt diferent a la dels infants de Catalunya.

Corria un diumenge i els nens tenien tot el dia lliure per fer el que volguessin per l’orfenat. En una de les seves estones lliures, vaig veure que saltaven contents d’alegria tot mirant un arbre. Quan em vaig atansar per saber que els feia tant contents, no els vaig saber entendre. De cop i volta, dos d’ells, que anaven amb una manta cadascun tot i fer una calor de por, van començar a escalar l’arbre. Ben amunt, fins que van arribar a una branca i, de cop i volta, el que anava primer es va tapar amb la manta tant com va poder i es va dedicar a donar cops ben forts a una cosa que sobreeixia a l’extrem de la branca.

De cop, ho vaig entendre tot: vaig començar a sentir un brunzit molt fort i vaig veure com milers d’abelles volàvem al voltant d’un rusc. El nano no es va apartar i tot i l’amenaça dels petits insectes voladors, va seguir fent cops amb un bastó al rusc, fins que el va fer caure. Un cop a terra, ja tenien preparat un plat on hi van fer vessar tota la mel… i a gaudir-la!

mel

2. Anatore

Si amb alguna persona em quedo durant tota la meva estada a l’Índia, aquesta és l’Anatore. L’Anatore era el responsable de la granja i els camps de cultiu de l’orfenat. Era un home d’uns 50 anys (els 50 a l’Índia no són els 50 d’aquí) que, sense saber parlar angles, es fa estimar molt. La comunicació bàsica es basava en una onomatopeia que, en funció de l’entonació i la durada de la mateixa, volia dir una cosa o una altra. Aquesta onomatopeia no era cap més altra que un “aaaaaaaaaaaah!”. Amb un “aaaah” podíem entendre sorpresa, desacord, felicitat, reafirmació i preguntes. Bé, sincerament, moltes vegades no l’enteníem (parlo en plural perquè vaig compartir l’estada amb una parella de catalans) però amb un “aaah!” tancàvem la conversa i tant tranquils.

El comiat de l’Anatore va ser el més difícil que he fet aquí a l’Índia. I no ho dic pas per la comunicació. Va ser difícil perquè tot i no parlar el mateix idioma, havíem compartit molts dies i petites aventures diàries que ens van fer riure i aprendre molt.

Anatore, allà on siguis…. “aaaaaaaaaaaaah!!!!”.

anatore

3. Expert en Vipasserisme

Pels començaments del viatge, vaig parar un parell de nits a Madurai, una de les ciutats més importants de Tamil Nadu. Tot i no ser una ciutat molt atractiva, hi havia un hostel amb bon ambient on la gent hi feia normalment estades curtes.

A la primera nit, mentre fèiem petar la xerrada amb la gent al terrat, va sortir el tema del Vipassana, i va resultar que hi havia 5 persones que l’endemà començaven un Vipassana a prop d’on érem. Em va fer gracia ja que vaig poder veure des de fora els nervis i dubtes que tenien la nit abans d’entrar-hi. Em feien moltes preguntes i em vaig sentir un autèntic expert de la meditació, mentre em venien a la ment els nervis que jo mateix vaig experimentar abans d’entrar i tornava a pensar en com havia anat tot.

Com a dada curiosa, i que enllaça en part en el pròxim i darrer punt… passats 3 dies, mentre estava a una altra ciutat (Kodaikanal) va entrar per la porta una d’aquestes persones amb qui havia coincidit a Madurai. No ho havia superat. Coses que pasen.

4. De la caminadeta a la gran caminata.

Kodaikanal és una petita localitat de la Índia que s’amaga endins d’una regió boscosa. Tot i no ser un destí molt conegut pels turistes d’occident, és una zona on hi ha molt turisme nacional i on moltes parelles índies hi van a celebrar la lluna de mel.

Quan vaig fer cap allà no era temporada alta, així que compartia el dormitori del hostel amb dues persones més. Una d’aquestes era en Liam, un noi de Bristol que no tenia previst parar a Kodaikanal però que va tenir un accident amb la seva moto i havia d’esperar allà mentre li reparaven.

Un dia dels que vam coincidir vam posar-nos d’acord per anar a fer una passejada pels voltants del famós llac que hi ha. En un revolt, hi havia una indicació d’una atracció turística situada a uns quants kilòmetres més enllà. Tot i que ell anava amb xancletes, vam decidir arribar-nos-hi… i el que havia de ser una caminadeta d’un parell d’hores, es va convertir en una petita ruta d’unes 7 hores.

Vam arribar al hostel suadíssims, cansadíssims i cremadíssims (del sol). La caminada va valer la pena però va ser divertit com tots vam obviar comentar lo vermella que estava la cara de l’altre.

kodai.jpeg

5. La Biennale de Kochi

Moltes de les ciutats a Índia (bé, de les més conegudes o les més turístiques) tenen dues (per simplificar-ho) cares: el caos, desordre i ritme típic de l’Índia ens alguns barris, i l’ordre, la calma i l’estil de vida d’occident en altres (que acostumen a ser vora la platja o alguna zona amb espais grans).

Kochi n’és una d’aquestes. I una de les sorpreses agradables (situada a la part menys Índia) va ser descobrir la Biennale de Kochi, una exposició artística d’art modern, reivindicatiu i trencador. Els artistes eren d’arreu, la majoria de l’Índia.

Visitar la Biennale em va resultar inspirador. D’entre les propostes que hi havia, destacar-ne un parell. La primera, unes artistes anomenades Guerrila Girls, amb diferents obres que mostraven la desigualtat de gènere. Per altra banda, un dels eixos de l’exposició era les riuades que hi havia hagut l’any anterior a la regió de Kerala, on van morir més de 300 persones i nombrosos danys materials. Artistes s’havien “inspirat” en aquest fet per conscienciar als visitants i ajudar a les víctimes.

biennale kochi

6. El retrobament

Trobar-me amb la Laia a la Índia va ser especial i estrany a la vegada. Tot i saber-ho amb antelació, veure-la arribar em va fer encaixar dos conceptes tant oposats com l’ambient targarí i el ritme de viatjar que estic portant aquí. I de cop allà estàvem, els dos, parlant, com si el temps no hagués passat i com si fos el més normal del món. Com hauria de ser, sinó?

Teníem moltes ganes de parlar i explicar-nos coses, prova d’això és que tot i haver d’aixecar-nos molt aviat el següent dia, vam estar xarrant fins ben entrada la matinada. I quan vam anar a dormir, recordo que em va costar adormir-me tot i lo cansat que estava. M’envaïa una sensació d’alegria i ganes d’aprofitar aquells dos dies que coincidíem!

El somriure era constant a les nostres cares i no va marxar a l’hora del comiat. És més, el seu me’l vaig guardar a un raconet dins meu i el faré servir quan més el necessiti.

retrobament.jpeg
Laia amb Roba Estesa.

7. Ditades a les 1.000 escales

Per arribar fins a dalt de tot de Chamundi Hills (Mysore) s’han de pujar 1.000 escales. Per entendre’ns, Chamundi Hills és com un Sant Eloi de Mysore, però una mica més alt (si haguéssim de pujar 1.000 escales per anar a Sant Eloi potser ens ho pensaríem més, no?).

Doncs bé, mentre en portava algunes, vaig donar-me’n compte que totes i cada una de les escales tenien varies marques d’un color càlid (variava entre diferents tonalitats des de groc a vermell) a la part vertical. Encuriosit, només em va fer faltar fer alguns passos per descobrir a que era degut: vaig trobar un grup de dones, vestides amb les seves millors gales, parant a cada escala i fent una ditada a cadascuna, amb una pols de color, estil holi. Quan les hi vaig preguntar perquè ho feien, em van explicar que era una tradició per venerar al patró de la ciutat, que trobaves quan entraves al temple que es situava al capdamunt del turó, tot just superar l’última escala.

Això sí que és estimar un patró. I més sota els prop de 40º de justícia que queien aquell infernal matí.

ditades escales

8. El “meu” Tah Mahal

Si em coneixeu sabreu que m’agrada fer coses fora de lo normal, originals, fora de lo comú. Si, sóc un loco.

I que he fet a l’Índia? No he anat al Tah Mahal! En part, així tinc una excusa per tornar. En part, ara puc anar fardant pel món dient “eh, nen, jo he anat a Índia i no he anat al Tah Mahal. I tu que has fet d’important a la teva vida?”.

No he anat al Tah Mahal… però si que he descobert el seu germà petit. Es tracta del preciós palau de Mysore, reconstruït l’any 1912 després que un foc cremes tot l’anterior (que estava construït bàsicament de fusta). Tot i que no en tinc ni fakin idea, em va semblar una meravella artística i arquitectònica. A més, vaig poder gaudir d’un espectacle de llums nocturn que va culminar amb l’encesa de 100.000 bombetes. Així lluïa el palau. Espectacular a la fotografia, imponent en directe.

mysore mahal

9. Les vaques sagrades

Tots n’hem sentit a parlar, però si no es viu és molt difícil imaginar-se l’estatus quo de les vaques. És impossible d’interioritzar com tenen la mateixa llibertat a la que considerem que tenen per exemple, els gatos callejeros. Són protagonistes pel que fan al carrer i no pel que fan als restaurants. Les maquillen, les cuiden i, amb el bon sentit de la paraula, les estimen. Bé, és veritat que algunes vegades les estimen a l’estil “bruto” hindú, fent algunes festivitats semblant als San Fermins, aquí anomenat “Pongal”.

Fins i tot tenen la paxorra de caminar tranquil·lament per unes de les considerades millors platges de l’Índia… Com actuarien si poguessin pensar amb la sort que han tingut de néixer on han nascut?

vaques

10. El món és un mocador: segona part

A l’article de comiat del Nepal, el vaig acabar amb el mateix punt. Però és que els nivells de mocadorisme s’han fet inclús més impressionants. Us explicaré el cas de l’home de les tres trobades.

Si recordeu (i heu llegit tots els 1001 paraules), al novembre passat vaig fer un curs de budisme a Katmandú. Allà, un dia, mentre feia un cafè abans d’entrar a classe, vaig mantenir una breu conversa amb un home de Anglaterra que feia el mateix curs que jo. Ens vam anar seguint saludant durant el curset de 10 dies però ja no vam coincidir més una vegada acabat. Els dies van anar passant i a principis de gener, encara a Nepal (concretament a Lumbini), se’m va assentar al costat de la taula on estava sopant un home que em resultava familiar. Me’l vaig quedar mirant molta estona… fins que al final va ser ell qui es va atrevir: “amb tu vaig coincidir al curs de Katmandú, no?”. I jo “ostia! Doncs si! Que petit és el món!”. Vam parlar de com havia anat el viatge i cap on seguirien els nostres camins. Al igual que al novembre, no ens vam intercanviar el telèfon, així que ens vam desitjar sort amb el que quedava de viatge.

Fa un parell de setmanes, a mitjans de febrer, mentre estava a Kochi (sud de la Índia, moooolt lluny de Nepal), caminava sense rumb per la ciutat. Alguna força em va fer aixecar el cap i llavors vaig trobar de nou aquella cara. Els dos vam excalamar a la vegada “hey!” i ens vam fer un panxot de riure. Com pot ser? Quines eren les probabilitats? Mentre encara estàvem flipant, vam comentar la jugada i ens vam explicar com havíem parat allà. Ens vam acomiadar fent broma: “ja ens veurem!”. O no, potser no era broma. Crec que, en el fons, els dos realment tenim la sensació que algun dia o altre ens tornarem a creuar per algun lloc random del globus terrestre…

I això és tot… A reveure, Índia.

Next stop: Sri Lanka

HAMPI BYE
Posta de sol a Hampi, el paradís on es barregen pedres i camps d’arrós.

Un sopar

Són les 20h, tinc molta gana. He dinat aviat i no he pensat en comprar res per berenar. La tarda ha volat i decideixo sortir a la recerca d’un restaurant per anar a sopar.

Trobar lloc per sopar a l’Índia és com buscar aparcament a Barcelona. De vegades pots fer tombs i tombs sense trobar un lloc on poder assentar-te per menjar. D’altres, quan menys gana tens, trobes un seguit d’opcions que fan bona pinta per fer-hi un mos. També com aparcar, el millor és preguntar a algun local perquè et digui on et recomana anar. Després de repetir-me 3 vegades el nom, li demano que me l’escrigui al mòbil així la comunicació deixa de ser un problema i els dos ens podem deixar de tractar desconsideradament.

El trobo, existeix, perfecte. Molts restaurants aquí fan la mateixa pinta des de fora: locals extensos, amb la disposició de taules i cadires molt optimitzada, ventiladors al sostre i un bullici de gent (la majoria treballadors). És amb aquest últim concepte que emfatitzaré aquest post, suposo que ja ho notareu.

WhatsApp Image 2019-03-05 at 19.10.41

A fora del local hi ha dos treballadors. L’un és un vigilant de seguretat i es troba assentat a una cadira, amb la mirada perduda, mirant la gent passar amb una passió semblant amb la que alguns fiscals (o magistrats de la sala del suprem, jo que se) estan seguint el judici. No em fa ni cas, i penso que podria ser un delinqüent internacional buscat arreu i menjar dins el local sense cap problema. L’altra persona té una actitud més servicial i riallera, tot i que se la veu forçada: la seva feina es basa en obrir la porta a tothom que entra. El comprenc.

Entro a dins i demano al primer cambrer que veig que tinc gana i vull sopar. Em fa ràpidament un gest amb la mà on em diu que m’esperi. M’espero uns dos segons quan m’aborden gairebé al mateix moments dos senyors que van vestits millor que la resta (que tampoc és per tirar-hi coets). El que ha arribat un parell de mil·lèsimes abans que l’altre diu que m’assenti on vulgui i que de seguida vindrà algú a demanar. M’assento i veig que els dos homes que m’havien rebut tenen una petita discussió que no va a més. Després de fer un cop d’ull al restaurant i veure que hi ha com dos espais diferenciats, interpreto que cadascú és responsable d’una part, i potser van a comissions. Qui sap. Enmig d’aquesta situació, trobo una figura laboral inquietant just a l’espai on es separen els dos “menjadors”: un senyor gran no para de girar el cap d’un costat a l’altre, com si mires un partit de tenis on cap jugador falla. Mira intermitentment les dues sales. Ara la sala dreta, ara la sala esquerra. No para mai. No diu res a ningú. Entenc que és l’amo del restaurant i no volent perdre el control de cap de les dos sales, es juga la salut del seu coll a costa de moure’l incessantment d’un costat a l’altre.

Entra en acció el “meu” responsable de sala, el que m’ha abordat primer. Em demana que vull, i li pregunto si seria tant amable de ensenyar-me el menú. Bufa enfadat, arrufa el front i es gira buscant a algú. Aquest algú resulta ser un jovenet qui rep una bronca perquè encara no m’ha portat la carta. Me la porta amb un segon i li agraeixo. Tot just obro la carta i començo a mirar quins plats hi ha, s’acosta un altre cambrer i em demana que vull de beure. Atonit de tant personal (i el que faltava) em bloquejo i no li sé que dir. Em suggereix quin líquid m’agradaria beure per tal d’hidratar-me: aigua, té, cocacola, suc… Em desbloquejo: “aigua, aigua”. “Normal o freda”. Espero 2 o 3 segons (noto que avui vaig més lent del normal) i dic que freda.

Quan se’n va torna el responsable de sala: “ja has decidit?”. Faig una ullada ràpida a la carta i demano uns fideus. Somrient, em fa que no amb el cap rient i em recomana el thai. El thai és un dels menjars típics de Índia, bàsicament es tracta de un plat molt gran amb arròs al centre i amb multituds de salses i acompanyants diferents separades amb petits bols que rodegen el plat principal. L’altre punt a destacar és que és “il·limitat”, és a dir, que pots repetir del que vulguis tantes vegades com vulguis.

WhatsApp Image 2019-03-05 at 19.54.49
Thai

Total, que accedeixo a la seva recomanació i tot i que li demano que hi hagi poc picant ja se que me’n trobaré. El responsable de sala es retira i comença el show.

S’acosta un noi (el podem anomenar el responsable dels plats) i em posa el plat principal buit amb un seguit de bols al voltant. Darrera seu ja hi ha un altre jove que té un utensili molt utilitzat aquí: amb un dit aguanta aquest aparell que té com 4 pots de ferro junts on hi ha 4 salses diferents. A l’altra ma té un cullerot que és el que empra per emplenar 4 dels meus petits bols del plat. El show no para i venen conseqüentment els repartidors de chapatti, parottas (unes especies de “creps”, aquí és el seu pa), amanida, ceba (així a pelo, també es fa mol), un parell de salses més (que només d’olorar ja tremolen els pels del nas) i alguna cosa de més que em deixo. En total conto que són 5 treballadors més que em porten tot això.

No he començat quan s’atansa una nova persona per preguntar si el menjar està bo. “hehehe, ara el probabré!”. “Oh, vaje! Falta alguna cosa?”. Faig un cop d’ull “mmm si… arròs?”. El nano de l’arrós havia fet un error magnànim. S’havia oblidat de mi. Algú li va demanar que vingués i finalment va aparèixer. La seva actitud era diferent a la de la resta, anava més de passota, tot li suava bastant més que als seus companys. He de reconèixer que es va guanyar tot el meu apreci. #AixíSí.

El ritme no para. Quan encara no havia estat per la meitat i ja m’havien preguntat unes 492 vegades si tot anava bé i que si necessitava quelcom, va venir “l’home de les postres”, que podria ser títol de novel·la català de principis del segle XX. Pel que es veu, entrava un seguit d’assortits de postres dins el menú que havia triat (la qual cosa em semblava molt bé) i sense preguntar me’ls va començar a posar per sobre el menjar que m’estava fotent (la qual cosa no em va semblar del tot bé). Vaig separar-ho com tant bonament vaig poder (aquell plat ja podia ser considerat una obra d’art modernista) tot i que no va ser possible evitar la col·lisió entre sales picants i dolços. Vaig pensar que la barreja podria ser interesant. No ho va ser.

El sopar va seguir amb la intrèpida dinàmica explicada fins ara. Quan em vaig tenir prou, vaig demanar la factura. Quina errada, no haver deduït que havia d’anar a pagar al senyor responsable dels cobraments. M’aixeco i passo per caixa, on hi trobo un home assentat que, efectivament, és qui manega el tema dels calers. Darrera seu hi ha un home vell callat sense dir res. Ell també podria ser l’amo del local, qui sap.

Pago i me’n vaig. M’obra la porta el responsable d’obrir la porta des de dins (que no és el mateix que el responsable d’obrir la porta des de fora). L’home de seguretat ni em mira. Torno a tenir aquell pensament absurd i inútil “si fos un delinqüent, ara m’hauria escapat després de foter-me un bon tiberi!”. Em faig callar a mi mateix i torno caminant cap al hostel.

Conto que durant tot el sopar han intervingut uns 15 treballadors, sense contar el personal que hi hauria a la cuina. Al restaurant, no devíem sobrepassar la dotzena de comensals. El meu festival ha sortit per una mica més de 3€. Penso que tant personal es podria justificar per la superpoblació, però no em vull imaginar de quin sou mitjà estaríem parlant…

…i la gran majoria de les grans ciutats a la Índia tenen previst doblar els habitants d’aquí 30 anys. Només a Delhí hi podríen viure 44 milions de persones.

Prou per avui… bona nit i bon profit.

Tuk Tuk Driver (Part 2/2)

Aquesta és la segona (i última) part de la fascinant història del “Tuk Tuk Driver”. Si no heu llegit la primera, feu clic aquí!

En Hamud ja no para als llocs per fer unes fotos al seu client. El sol s’està començant a amagar i cal ser ràpids. Posa la directa i el tuk tuk agafa velocitats que el Miquel mai havia imaginat que aquell trasto de tres rodes podia agafar. Avança camions, cotxes i tot el que se li posa per davant. Tot això ho fa amb un ull a la carretera i l’altre mirant a la selva per veure si divisa algun animal. El Miquel, visiblement nerviós i suant, fingeix un somriure tot dient “no et preocupis, mala sort, avui no és el dia de veure elefants”. La resposta és curta “espera, espera…!”.

MUNNAR 3

Segueixen a un ritme endimoniat. Amb la mateixa rapidesa, es fa fosc. Al mig d’un revolt, el Hamud frena en sec, fet que provoca que el Miquel surti lleugerament propulsat cap un costat i piqui amb el cap sobre una peça de ferro del tuk tuk. Sembla que el guia ni se’n ha adonat, ja que des de que ha frenat mira amb silenci cap al bosc. “Haurà vist un elefant?” pensa el Miquel. Llavors surt dels seus llavis “Bufalo” i assenyala a la foscor. El Miquel veu el búfal i no el sorprèn. Respon amb un sec “estupendo”, amb ganes de tornar a arrencar per arribar al hostel de nou. En Hamud es gira sobtadament amb una cara inexpressiva que el Miquel encara no li havia vist. “Però fes-li alguna foto, no?”. El Miquel ho entén com una ordre, així que surt a desgana del vehicle per atansar-se a l’animal. Quan posa el peu a terra, nota una cosa tova però no en  fa cas. Acte seguit, rellisca i cau de cul per una petita baixada de 2 metres. Acaba de fer servir un tobogan de merda literal (serà d’elefant?). Intenta respirar fons però és contraproduent, ja que li provoca arcades. Mira molt enfadat a en Hamud, que ignorant del que acaba de veure, li diu “va, ràpid! Fes una foto ara que és aquí!”. El Miquel obeeix un cop més (l’envaeix una barreja de por i pressa) i treu el mòbil per fer-li una foto. Sense esperar-ho, surt el flash, fet que provoca que l’animal s’alteri i surti corrent en direcció la carretera, encara que en direcció contraria on hi ha els nostres dos protagonistes. En Hamud arronsa les espatlles, tot dient “No facis servir el flaix home… està prohibit…” i abans que acabi la frase, per allà on el búfal s’havia escapat, veuen com s’atansa un cotxe de la policia amb les llums enceses. “No pot ser” pensen els dos. El cotxe policial para davant d’ells i els agents queden flipant. Ni el Hamud ni el Miquel són conscients en aquell moment que tenen la pinta de DiCaprio a “El Renacido”. Comença una discussió intel·ligible que acaba amb el Hamud fent una espècie de declaració durant una hora, i pagant una petita multa per fer la foto amb flash.  Quan surt, ja són les 20h i fa una rasca de por. El primer que diu és “Quina mala sort… sembla ser que avui no veurem elefants, eh?”. Li ha costat però ja ho ha entès. “Tornem cap al hostel! Ens queden un parell d’hores”.

BUFAL NOCTURN
La fotografia amb flash al búfal. Una obra d’art.

I quin parell d’hores. La velocitat del tuk tuk torna a ser frenètica i fins i tot hi ha una picabaralla amb un altre conductor d’un tuk tuk per veure qui va més ràpid. S’amenacen constantment amb mirades i els avançaments són la tònica constant… fins que el rival sembla rendir-se i aparca a un bar que hi ha a la carretera. En Hamud fa mitja volta i es dirigeix al mateix bar. Mentre el Miquel fa cua per anar al lavabo, veu que en Hamud vacil·la i se’n riu del “perdedor” de la picabaralla. Quan acaba de riure-se’n, compra un parell de cigarretes, es pren un chai bullint i torna a arrencar. L’amo del bar sembla que li recrimini alguna cosa amb indi (com que hauria de deixar de fumar) però ell l’ignora.

TUK TUK NIT
La velocitat del tuk tuk torna a ser frenètica

Durant aquestes últimes hores, el fred va augmentant i el Miquel nota com la baixa temperatura penetra pels forats provocats per les mossegades dels primats que han trobat a la tarda.

La tornada es fa llarga però finalment arriben al destí. A l’arribar el Hamud li demana al Miquel més diners perquè el trajecte ha estat més llarg de l’esperat. Tot i que el Miquel sap perfectament que no ho és, riu com si fos una broma i li dona uns cops a l’esquena. “T’ha agradat el tour?”. El Miquel, que té són i que ara haurà de dutxar-se i netejar la roba, diu automàticament que si, i que gràcies per l’aventura. Demà tindrà temps per valorar-ho tot tal com toca.

En Hamud i en Miquel s’acomiaden.

Mentre en Hamud torna cap a casa seva, es creua amb un elefant, i dubta un moment de tornar a recollir a el Miquel per ensenyar-li… però ell també està cansat. Somriu, com si haver vist a l’elefant fos simplement una broma més del destí. Arriba a l’habitació, i mira per la finestra. Avui és més tard del normal. El sol no s’esmicola per l’exterior, però veu una lluna plena imponent. Sent un petit calfred dins seu, una guspira d’orgull per viure en aquest lloc tan màgic com és Munnar.

THE END

MUNNAR 2

Tuk Tuk Driver (Part 1/2)

En Hamud mai es desperta amb l’alarma. A les 5 de la matinada, el seu cos fa un clic i es desperta. Tant se val a quina hora hagi anat a dormir el dia anterior, o el que hagi fet. És una rutina tant precisa com un rellotge. També és una rutina que ja a les 5 s’encengui la seva primera cigarreta del dia mentre baixa de la fantasmagòrica i abandonada habitació on dorm en direcció la seva principal (i única) font d’ingressos: un tuk tuk. Avui té una cita a les 11 del matí amb un noi amb qui ha de portar a fer un tour amb tuk tuk per la zona on treballa, Munnar. A les 5 i pocs minuts ja és a la cafeteria on sempre pren una bona pila de chais bullint abans de començar la jornada. Tant el vici dels cigarros com no el no esperar-se a que es refredi una mica el chai abans de beure’l el fan ser posseïdor d’una beu ronca i una tos permanent. Ningú (ni ell mateix) sap fins quin punt n’és de greu la tos, però no n’hi fa cas, tant se val. Passen les hores. S’avorreix, com cada dia. De tant en tant mira al seu voltant: el que per molts turistes és un lloc meravellós i sorprenent, per ell és, simplement, casa seva. Sense floritures.

Tot i que de vegades, quan acaba algunes jornades esgotadores i el sol tot just s’està esmicolant per l’horitzó, sent un petit calfred dins seu, una guspira d’orgull que, tot i que ell no ho sap, és el que el manté viu.

MUNNAR 1
Tot i que de vegades, quan acaba algunes jornades esgotadores i el sol tot just s’està esmicolant per l’horitzó, sent un petit calfred dins seu, una guspira d’orgull que, tot i que ell no ho sap, és el que el manté viu.

El Miquel tot just acaba d’esmorzar. Són les 10 i d’aquí una hora l’ha de passar a buscar pel hostel un guia amb un tuk tuk. És perfecte, tindrà una estona per seguir llegint la novel·la que el té tant intrigat. Just quan s’assenta i demana un chai per digerir millor la lectura, sent el soroll d’un motor atrotinat. Un tuk tuk aparca just davant del hostel i l’home que surt de dins el saluda amb una rialla a la boca. Mira el rellotge. “Si si, he arribat més aviat! Marxem quan et vagi bé!”, crida el guia. “OK! Bec el chai, i comencem l’aventura! Puja puja!”.

En Hamud puja les escales i es presenta al Miquel. Parlen del “pla” del tour d’avui. L’objectiu principal és fer una bona ruta amb tuk tuk enmig dels camps de té de Munnar i travessar un parc nacional, on, amb una mica de sort, veuran elefants salvatges (entre altres animals més petits, és clar). “A veure si hi ha sort, doncs!”. El guia llavors s’adona que més enllà hi ha un grup de turistes i aprofita per presentar-se i oferir els seus serveis. És llavors quan el Miquel s’acaba el chai. Després, mira al seu guia i els dos baixen cap al vehicle amb qui compartiran un intens viatge.

En Hamud ja ha fet aquell trajecte centenars de vegades. Aparca als llocs emblemàtics, amb els paisatges més bonics i fa gala de ser un extraordinari fotògraf amb els mòbils dels seus clients. El seu “plat estrella” són les fotos panoràmiques. Per a  ell les panoràmiques són com una addicció, no pot parar de fer-ne (per fer justícia, també s’ha de dir que les fa molt bé). Entre vàries parades, paren a dinar a la vora d’una preciosa cascada, on un grup de joves es banya esvalotadament. És un lloc perfecte per fer una capbussada, i en Miquel, tot i que es mulla tant com pot, maleeix no haver portat banyador i tovallola.

CASCADA
Entre vàries parades, paren a dinar a la vora d’una preciosa cascada, on un grup de joves es banya esvalotadament.

Ja porten gairebé la meitat de la jornada completa (són les 14h) i tot i haver vist uns micos simpàtics, uns cérvols majestuosos i uns paons molt colorits, no ha aparegut cap elefant. En Hamud, sembla no perdre ni la rialla ni l’esperança: “anem tirant cap al nord! No passa res si fem una mica tard, no?” “No… no m’espera ningú!”.

En aquest punt el Miquel ja ha començat a sentir-se una mica incòmode per la insistència d’en Hamud en fer més fotos de les que a ell li agradaria. Van passant els minuts i la perseverança per fer fotografies de tot es dilueix, a mesura que paral·lelament incrementa la inquietud pel fet de no veure elefants salvatges Ja es comença a fer tard (17h) i en Hamud para el tuk tuk a prop d’un llac on assegura que sovint alguns elefants hi paren a beure. Hamud i Miquel deixen aparcat el vehicle amb el que han estat viatjant tot el dia i decideixen fer una expedició selva endins per tenir un camp de visió del llac més ampli.

MONOS I MIKE
[—] en Hamud para el tuk tuk a prop d’un llac on assegura que sovint alguns elefants hi paren a beure.

Poc després, s’aturen en un punt durant 5 minuts, observant pacientment que s’obri el miracle. De cop, en Hamud es posa el dit índex als llavis, fent l’internacionalment gest conegut com a “Silenci! Escolta!”. Al moment, s’adonen que venen del tuk tuk. “Has deixat alguna cosa al tuk tuk?”. El Miquel es toca l’esquena i nota que no porta la motxilla. No cal dir cap paraula, els dos arrenquem a córrer direcció la carretera. A pocs metres del tuk tuk, veuen una desena de micos que estan tant envoltant el vehicle com furgant coses de dins. El impuls de supervivència del Miquel és agafar una pedra i llençar-la fortament cap als micos. En Miquel, reconegut arreu per la seva mala punteria, no només no toca cap mico, sinó que encerta al bell mig del retrovisor, fent esquerdar el vidre en mil trossets petits. Sense parar de córrer, en Hamud reacciona fent una “colleja” al Miquel i bramant un “what the fuck!”. El Miquel no reacciona, es posa a darrera en Hamud i decideix copiar-li tots els seus moviments “segur que ja ha viscut experiències com aquestes”, pensa. Al moment, en Hamud exclama “Merda! És la primera vegada que em passa a la meva vida!”. El Miquel ho sabrà després, però s’està enfrontant a una raça de monos més agressius del normal. Uns monos que, per cert, han obert la motxilla del Miquel i tot i no trobar-hi res que els sigui útil, estan jugant a tirar-se crema solar entre ells i mossegar i jugar amb el jersei que guardava per si feia fred més cap al tard. En Hamud prova d’espantar els primats cridant, però no se’n surt. Ni tirant pedres. És llavors quan es torna boig, treu una navalla de la seva butxaca i es dirigeix sense miraments al mico que té més a prop. El mico (més sorprès que el Miquel) no reacciona i es deixa agafar per un Hamud que sembla posseït. La situació esdevé més surrealista per moments: el conductor crida amb indi mentre amb una ma té agafat un mico i a l’altra manté la navalla al costat del coll del primat. El Miquel suposa que està dient quelcom com “Ho marxeu o el rajo aquí mateix!”. Sembla impossible, però la situació empitjora: en un tancar i obrir els ulls, els monos perpetren un atac coordinat cap a en Hamud. Ell no pot fer res més que rendir-se. Al final es queda sense navalla i amb un aspecte físic lamentable, ple d’esgarrapades, sang i la roba estripada. Es gira al Miquel, que espera una bronca monumental… però es posa a riure amb tot la tranquil·litat del món dient “això és Índia, amic meu! Seguim, a veure si trobem algun elefant!”

To be continued…

TUK TUK MONOS
[…]Ell no pot fer res més que rendir-se.

Lorca, viatjar i sentir-se ciutadà del món

“Yo soy español integral, y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos; pero odio al que es español por ser español nada más. Yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista abstracta por el solo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos. El chino bueno está más cerca de mí que el español malo. Canto a España y la siento hasta la médula; pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego, no creo en la frontera política.”

Això era el que deia Federico Garcia Lorca el juny del 1936, dos mesos abans de que fos assassinat pels rebels feixistes que s’havien apoderat de Granada durant el cop d’estat perpetrat per Franco. Tenia 38 anys.

lorcaerantodos_1
Aquesta placa llueix on és creu que van afussellar a Lorca, prop de Viznar (Granada)

Viatjar també m’ha aportat poder invertir més temps a la lectura i, encara més important, saber el que vull llegir.

Feia temps que volia saber com havia anat la vida de Lorca, ja que era un nom que sempre havia sentit a parlar a alguns grans artistes que tinc com a referents (el primer que em ve al cap és Pepe Rubianes) i perquè últimament m’ha despertat l’interès sobre aquest període de la nostra història (gràcies en part per les emissions del programa Trinxeres i per la “investigació” de l’estada dels brigadistes internacional aquí Tàrrega). Sempre m’agrada posar una perspectiva als temes històrics, i fa por constatar que la Guerra Civil va acabar fa “només” 80 anys (i encara més mirant l’actual panorama i alguns discursos sembçants als del clima pre-bèl·lic del 36).

garcia lorca

De les moltes coses que es poden analitzar del paràgraf inicial, em voldria centrar amb la següent: “El chino bueno está más cerca de mí que el español malo. Canto a España y la siento hasta la médula; pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos.”. Lorca va viatjar amb 31 anys a USA i tot seguit a Cuba. I quan en tenia 33, va anar a l’Argentina. Va ser durant aquests viatges que se’n va donar compte del seu potencial, i quan (tot i que a Espanya era un poeta molt reconegut) va començar a fer la seva fortuna i quan es va començar a propulsar la seva obra. No diré que va ser gràcies a aquests viatges que Lorca va pronunciar aquestes paraules, però de ben segur que el van ajudar a ser conscient de la immensitat del món al que vivim i del que et pot aportar conèixer persones que tinguin les mateixes inquietuds i reivindicacions que tu… des d’un altre punt de vista.

Viatjant m’he trobat gairebé a diari persones que m’ensenyen, persones amb qui rius, persones amb qui camines al seu costat en silenci, persones que es fan estimar, persones que et donen bones vibracions, persones amb qui pots parlar, persones que t’ajuden i persones que et cauen bé… Si, si! Es clar que també m’he n’he trobat de persones gilipolles. Amb elles també s’aprenen coses noves.

Començar un tema de conversa quan coincideixes amb algú al hostel o on sigui és molt fàcil. Ja he hagut de respondre centenars de vegades com hem dic, d’on sóc, per quins llocs he viatjat i per quins llocs tinc previst fer-ho. A partir d’aquí, les converses flueixen cap a diferents direccions. I a mesura que vas sumant més converses, més t’identifiques com a ciutadà del món i germà de tots.

I ser ciutadà del món no vol dir (com m’he trobat alguna vegada) que vagis dient a la gent que vas néixer “al món”, que la teva religió és “l’amor” i que la teva raça és “ser humà”. Ser ciutadà del món vol dir poder parlar de tot amb tothom, poder expressar les teves idees i escoltar les dels altres, comprometre’t a lluitar contra les injustícies, posar la cara i actuar per defensar els drets humans, reivindicar l’art i la cultura com a pilar de qualsevol societat, construir enlloc de destruir, ser crític amb tothom i amb tu mateix. Ser ciutadà del món vol dir moltes coses, i una d’aquestes pot ser, sense cap por de caure en una contradicció, sentir-se molt orgullós del lloc on has nascut o lluitar per una revolució que consideres que podria portar el món cap a un lloc millor.

Potser, desgraciadament, ens han ensenyat que quan una cosa no va com funciona, el normal és enfadar-se i reaccionar amb ira, odi i destrucció. Està clar que fomentar l’odi per una part sovint provoca l’increment de l’odi per l’altra part. I així es va retroalimentant fins que arriba a extrems insospitats. O extrems que ja hem viscut… però ja no recordem.

Lorca va esdevenir un màrtir republicà, tot i que 2 mesos abans de la seva mort havia dit, literalment, que maleïa aquella persona que es sacrificava per una idea nacionalista abstracta. Ell, defensor d’idees progressistes, contrari al feixisme i el considerat millor poeta i dramaturg de l’època (gairebé a nivell mundial) es va trobar, un dia per l’altre, rodejat per un laberint d’odi del qual no va poder sortir. Ell volia sobreviure i seguir reivindicant les seves idees a través del seu talent… però no ho va aconseguir. Com va dir la persona que va delatar al poeta per ser detingut i posteriorment assassinat, “ha hecho más daño con la pluma que otros con la pistola”.

PD. Escrivint aquest post he pensat que seria curiós i potser exemplar mirar quin resultat va treure el poble natal del poeta, comparat amb tota la província:

RESULTATS GRANADA
Resultats electorals a la província de Granada de les eleccions de 2018 al parlament Andalús…
RESULTATS FUENTES VAQUEROS
…i resultats electorals a Fuente Vaqueros (localitat natal de Garcia Lorca).

A alguns llocs (encara que sigui a nivell local) no han oblidat el que va passar. I no és un polític qui marca la tendència. Sens dubte, això ens demostra el poder que tenen les persones de cada poble i com una societat es pot transformar a partir de petits racons d’un gran territori. “Think global, act local” que se’n diu ara.

No oblidem. No odiem. Sentim-nos més ciutadans del món sense oblidar les nostres arrels. Lluitem pels nostres ideals des del respecte i amb gran convenciment de quins són els valors que cal promoure.

“Cada minuto, cada persona, cada actitud puede ser el germen de una obra dramática. Cada criatura que nos tropezamos va pasando a través de su vida por climas dramáticos diferentes, en combinación infinita hasta su última escena en que se tiende para morir”

El volunturisme

Fa uns mesos, mentre estàvem preparant el viatge al Senegal amb els TRUCs, vaig fer cap, tot fent zapping per internet, a un documental sobre un concepte que no havia sentit fins llavors, però que em va semblar molt encertat per encarar un petit debat sobre la tendència del postureo que està patent i latent dins nostre, i del perill i aspectes negatius que pot comportar fer un voluntariat.

El concepte “volunturisme”, pels menys espavilats, engloba els mots voluntariat i turisme. I explica com fer un tipus concret de voluntariat s’ha transformat en una manera més de fer turisme, especialment per un sector juvenil. Fent volunturisme, pots viatjar a llocs exòtics i, a més, aportes un granet de sorra a un col·lectiu o comunitat desafavorida, fet que et fa sentir millor com a persona a la vegada que descobreixes nous mons i coneixes gent local (així és com es ven). Si encara us pregunteu que hi ha de negatiu en tot això, us dono algunes raons: hi ha empreses que s’estan embutxacant molts diners oferint serveis de volunturisme (és a dir, pagar a una empresa intermediària per fer de voluntari comporta paradoxalment menys beneficis per la gent que es va a ajudar); no ens preguntem la necessitat real de la nostra ajuda ni els efectes col·laterals (que a una escola de Cambodja sempre hi hagi un voluntari que fa de professor d’anglès i que canvia cada dos setmanes vol dir que estem negant el lloc a una persona amb un lloc fixe i que sàpiga portar l’evolució de les critatures); estem potenciant sense parar la figura del blanc com a salvador (la gent o el col·lectiu al qual fas acte de presencia tenen la imatge preestablerta de “arriba un blanc, això vol dir que un dia d’aquests ens farà algun regal/donació i menjarem més/tindrem més sabó – per posar dos exemples a la babalà-)…

Jo acabo d’estar durant uns 10 dies a un orfenat al mig del no res, a Índia (lloc on, per cert, he descobert el sentit literalíssim de “ser el blanc de totes les mirades”). Vaig trobar aquest voluntariat per Workaway, i la dinàmica general dels nanos (que són uns 30, meitat nens meitat nenes) en aquest recinte és rutinaria: al matí s’aixequen, s’arreglen, cap a l’escola, tornen, juguen, estudien, sopen i se’n van a dormir. I així cada dia de la setmana.

FOTO NANOS
Aquest és el menjador de l’orfanat, on es menja a terra i amb la mà dreta (com a la majoria de les llars del país)

La tasca dels voluntaris presents (per cert, casualitats de la vida, al mig del no res a l’Índia m’hi vaig trobar una parella de catalans, amb qui vaig coincidir uns dies) era donar un cop de mà i estar amb els nanos quan estaven per aquí, i fer tasques de camp o de manteniment durant les hores de col·legi (la nostra principal tasca va ser pintar una paret de color blanc).

FOTO VAUQES
El pagès que controla aquestes besties és un personatge anomenat Anatore, amb qui ens comuniquem amb onomatopeies i sorolls guturals.

L’experiència d’aquests dies a Virudhunagar ha estat positiva i enriquidora. I com podeu imaginar m’ha fet aflorar de nou el concepte volunturisme a la meva ment.

A un voluntariat internacional de curta durada (considerant curta durada uns 2 mesos, amb molts matisos; i internacional a un país o territori del tercer món) i on el projecte no té una pauta pedagògica o una organització que pot tenir qualsevol projecte de voluntariat europeu, s’hi ha d’anar amb els ulls ben oberts, amb moltes ganes de donar un cop de mà, poques de queixar-se i amb l’esperit d’esponja: absorbir coneixements… més que no pas intentar arreglar el que segons els teus ulls és incorrecte. Sense anar més lluny, per aquí m’he trobat un superforn que van construir uns voluntaris quan van venir i que no s’ha fet servir mai perquè fa servir massa llenya, un voluntari que ja havia vingut feia 2 anys i que està decebut perquè no es recicla (fa 2 anys va muntar 3 papereres per reciclar, quan realment el que es fa amb residus no orgànics és cremar-los perquè no hi ha recollida selectiva ni res per l’estil) o bé un geni que els va comprar un filtrador d’aigua elèctric, sense tenir en compte que els talls d’electricitat aquí són constants… a part de ser una eina de la qual se’n beneficiarien principalment els voluntaris.

FOTO FILTRE
“un geni que els va comprar un filtrador d’aigua elèctric, sense tenir en compte que els talls d’electricitat aquí són constants… a part de ser una eina de la qual se’n beneficiarien principalment els voluntaris.”

Sembla que fer un bon voluntariat és fàcil: arribes, actues i marxes. Però no, no ho és gens, de fàcil. L’ímpetu de voler aportar el granet de sorra et fa oblidar de vegades que estàs fent precisament això (aportant un granet de sorra dins un gran desert), mentre la teva part d’ego solidari interior va creixent en una desproporció desmesurada en base el granet que estàs aportant. És un exercici molt difícil de fer. I fer-lo no vol dir ser menys ambiciós, tenir menys il·lusió quan entres en un d’aquests miniprojectes de voluntariat o intervenir menys. Simplement vol dir ser 100% conscient i crític del que fas i sobretot, del que pots arribar a fer.

I que és, el que pots arribar a fer? Doncs ajudar encara més i millor, tinguis o no tinguis temps. A vegades una donació trimestral de 20€ a l’ONG de turno pot tenir un efecte més positiu en la societat que no pas pagar 1000€ per passar dues setmanes a Jamaica a una reserva de tortuges de closca fluorescent i foradada amb totes les despeses pagades.

FOTO GOSSOS
Si tenen sort, els gossos poden acabar-se les rests del menjar.

Bé, he dit de turno, però no ho volia pas menystenir, ja que precisament aquesta és un dels temes claus de com ajudar a una entitat o col·lectiu: la confiança amb el projecte que vols ajudar. En el meu cas, per exemple, després d’estar una setmana en aquest orfenat, ja tinc suficient informació per decidir com vull contribuir amb la seva entitat: tenen model educatiu? Els infants són feliços? Estan ben alimentats? Els projectes són els adients? Els encarregats tracten correctament a les criatures? Que passa si el poso en comparació amb altres centres de Índia? Si dono diners, sé del cert cap on aniran? I sortint del tema financer: aquesta entitat es mereix que en faci publicitat i ? O, tot i que la gent et cau molt bé, penses que no és el camí que ha de recórrer l’educació? Consciencia, crítica (primer interna) i decisió (acció).

Acabant: anar a treure el cap a un projecte de voluntariat no ha de ser un ajut puntual (a no ser que el projecte tingui unes dates molt marcades d’inici i final), sinó un tipus d’intervenció continua a nivell presencial (l’acció pròpiament dita i sovint sobre terreny), financer (contribució econòmica pel projecte o per l’entitat) i de consciència (es pot defensar una causa sense contribuir econòmicament). I una altra cosa important: no haver anat mai a cap voluntariat o no conèixer cap ONG no t’eximeix de no ajudar en aquest sentit a altres entitats, al contrari: pots (o has) d’estar obert a escoltar projectes, trobar la teva causa, i col·laborar amb allò que creus que és el més convenient. I si et fa mandra, hi ha ONGs conegudes per tothom on hi tenen cabuda centenars de projectes.

UF! Que difícil és fer un voluntariat, si he de pensar amb tot això, no? Doncs noooooo, no pateixis. No es que en cada moment s’hagi de pensar i analitzar punt per punt com actuar en funció de cada cas. És tan fàcil com ser conscient en tot moment i prendre’t les coses amb naturalitat, tal com un és. I pensar que sí, un món millor és possible.

I entendre que el món no serà millor perquè tu et sentis millor, sinó perquè allà on has donat un cop de mà hagis estat capaç d’aplanar el camí per a que hi hagi més gent en aquest planeta que tingui les oportunitats que es mereix. I que aquesta oportunitat estigui envoltada d’una educació que el construeixi com a una persona amb una missió que tothom hauria de tenir present: deixar el món millor de com l’ha trobat. 

FOTO ANOTRE GARDEN
Fent una passejadeta pels voltants de Virudhunagar, amb el tractor del bo de n’Anatore.<

Auroville: una ciutat experiment (2/2)

Torno a ser aquí! Com que ja vau llegir el primer post sore Auroville (i sinó, feu clic aquí per llegir-lo), segueixo amb la meva vivència per la ciutat experiment!

Com ja vaig comentar, la primera impressió que reps de l’Auroville actual és una barreja de atracció turística i resort per turistes europeus. Quan vaig arribar al meu hostel, i vaig preguntar “que és pot fer, aquí?” el recepcionista em va assenyalar una revista setmanal (bé, més aviat eren un grapat de fulls impresos que recordaven als anuncis classificats d’un diari convencional català). 20 fulls amb lletres petites, desordre i sobreinformació. D’entre tot el que vaig veure, vaig decidir començar per fer un taller de 3 dies de permacultura (un tipus d’agricultura) a una granja anomenada “Solitude Farm”, ja que començava just l’endemà i així vaig pensar que aprofitaria més el temps.

A Solitude Farm vaig començar a veure allò que, a simple vista, no es veu a Auroville. Tal com indica el nom, la granja estava força amagada i s’havien d’agafar alguns camins que estaven lluny de les principals vies per arribar-hi (ah! M’he deixat dir-vos que vaig llogar una bicicleta per mourem per Auroville!). Allà, en Krishna McKenzie, l’home que va començar aquest projecte fa 26 anys i que organitzava el taller, és un personatge mediàtic, molt conegut a la regió (fins i tot alguns visitants li demanen selfies). Petita curiositat: tot i néixer a Inglaterra i viure-hi fins els 19 anys, la seva mare és catalana i té família a Tarragona.

tree house
A Solitude Farm (i molts altres indrets de la ciutat) s’hi poden trobar vivendes que conviuen amb plena natura.

Ell ens va transmetre, a tots els participants del taller, com el seu projecte encaixava a la ciutat d’Auroville: d’un lloc on fa 26 anys hi havia desert i arbres d’eucaliptus, ara s’ha convertit en un terreny molt fèrtil on aplica els seus coneixements de permacultura: un tipus d’agricultura que treballa amb pràctiques sostenibles, eficients, respectuoses amb el essers vius i fomentant el creixement de la natura “salvatge”. Sovint es parla de “do nothing agriculture”, ja que una vegada s’ha fet la plantació, la interacció humana ha de ser mínima perquè tot creixi en base la seva pròpia naturalesa. Que diuen que és sàvia.

recolecta
Recolecta a la primera jornada del taller de permacultura: a la granja hi creixen més de 150 tipus de arbres fruiters, plantes, hortalisses i altres tipus d’aliments.

L’objectiu del Krishna és fer entendre a totes les persones de la regió que no cal una agricultura agressiva i extensiva per abastir-nos com a persones, sinó que moltes de les plantes, arbres i hortalisses que creixen a la regió no només són fàcils de plantar i recollir, sinó que en molts casos creixen salvatgement en plena natura i ningú ho sap. El problema de tot plegat, diu, és que ens basem amb la moneda. Això fa que ni ens preguntem d’on ve el menjar i també que quan anem al super sempre comprem patates, encara que al nostre voltant no hi ha ni un camp de patates en kms i kms a la redona. I si hi és, creix de forma antinatural. En resum: que ens hauríem d’adaptar nosaltres a la natura, i no fer que la natura s’adapti a nosaltres (que és com funciona el món a dia d’avui… i així ens va)

Una vegada acabat el taller (que durava tres dies sencers), vaig fer una visita guiada per Auroville, on una noia que vivia allà ens explicaria detalladament com funcionava Auroville. Em va explicar com funcionaven econòmicament. Tot Aurovillian ha de pagar un 33% del que guanya a la ciutat. Una entitat/fundació gestiona els diners on es destinen les següents inversions (que no comencen fins que s’assegura la viabilitat econòmica, ja que a Auroville els préstecs estan prohibits). Per exemple, ara s’està construint un edifici que serà la primera residencia per a gent gran de Auroville. L’edifici, que es preveu que estigui acabat d’aquí uns dos anys, demostra el mateix problema que passa a molts països europeus: l’envelliment de la població. La població de Auroville creix molt lentament any a any, i quan li preguntava si hi ha alguna planificació per canviar aquesta dinàmica, em va dir que no, que tot va creixent a poc a poc, sosteniblement. A Auroville no hi ha una entitat que gestioni polítiques de ciutat en tant a unitat que promou projectes, sinó que cadascú hi viu a la seva manera, dins la filosofia que ja he explicat. “Auroville no pertany a ningú, així que no hi pot haver un òrgan que defineixi que han de fer les altres persones”. Això te parts bones, parts dolentes i segurament algunes excepcions.

També vam parlar de l’educació. Totes les escoles aquí són vivencials, amb les taules de les classes en disposició circular i no s’ensenya de la manera convencional. No s’ensenya a llegir, no s’ensenya la suma, la resta, la multiplicació i divisió. Bé, els que esteu al món de la educació ja m’enteneu, no? Cada infant és protagonista del seu propi creixement, indagant a les seves inquietuds, llegint el que vulgui, potenciant la part creativa i deixant expressar-lo a la seva manera, tot fent-li l’acompanyament. I tot això, en un entorn de total natura, on a escassos metres de les classes pots entrar a un profund bosc. Molts professors i professores d’Europa venen tant per observar el sistema com per fer classes. Inclús s’ha donat algun cas de alumnes de 15/16 anys que després de passar unes vacances a Auroville s’hi queden a estudiar.

esquirol
És normal trobar-te esquirols: aquí un em va fer una visita mentre dinava.

Tot i que ara per ara l’espai i l’allotjament no és una necessitat, la visió de Auroville és fer una ciutat on hi visquin 50.000 persones. I aquí també tenen un problema amb el que hauran d’enfrontar-se de cara al futur: molts dels terrenys on tenen previst que s’hi construirien zones residencials pertanyen a terceres persones que no es volen vendre el seus terrenys (ja sigui perquè hi ha casa seva, ja sigui perquè és terra on hi treballen). “Com està previst solucionar aquest problema?” pregunto. “Ja ho veurem en un futur…”.

Acabo el tour amb bones sensacions ja que ara entenc més que es Auroville: m’imagino un laboratori de científics treballant plegats per trobar una cura o una solució a una malaltia. Això és Auroville, un laboratori on s’experimenta amb temes ecològics, educatius, musicals, culturals, socials… I on la gent pot venir per veure aquests experiments, o per formar-hi part. Encara que hi trobo algunes mancances, com la necessitat d’integrar-se i trobar la manera més sinèrgies per conviure amb tot el que l’envolta. Auroville és un petit laboratori envoltat de situacions completament contraries amb les que treballa. I en alguns casos, alguns “científics” no miren per la finestra.

music
Els experiments són de tot tipus… també musicals.

Jo, els dies que estic aquí, visc dins d’aquest laboratori i l’intento aprofitar. Tot i que em provoca una certa paradoxa interior, ja que sento que realment no estic vivint dins la cultura hindú (encara que sé que tindré temps per fer-ho).

Em sento arrossegat per les “atraccions” d’Auroville i durant la setmana faig una mica de guiri: vaig a classes de diferents tipus de meditació, a teràpies, menjo bé, faig una mica de voluntariat en altres granjes i visito els edificis que m’han recomanat.

L’últim dia visito l’interior de Matrimandir (on malauradament no es poden fer fotos) i quedo astorat. Les formes, els colors, la llum, el fluir de l’aigua… tots els detalls estan en plena harmonia. Els guies ens fan passar fins a la sala central, on una esfera transparent capta tota la llum que prové de l’exterior a partir de l’única entrada de llum natural que hi ha a l’edifici (una finestra que es situa a la part més superior de l’esfera, per entendre’ns). Sembla que estiguem a una pel·lícula futurista, a una estació espacial… Si voleu saber com és, podeu mirar aquest vídeo que hi ha a YouTube:

Deixo Auroville enrere amb una sensació que ja és habitual quan marxo dels llocs on hi he estat a gust: sap greu marxar, però la sensació de que el meu temps aquí ja s’ha acabat i necessito seguir movent-me. Sensació d’haver exprimit bé l’experiència… i ganes de seguir-ne vivint més.

the end

full moon
La lluna plena del dia 20 es veia espectacular.

Auroville: una ciutat experiment (1/2)

És difícil explicar que és Auroville amb poques paraules. Jo hi vaig fer cap atret per algunes recomanacions d’alguns altres viatgers, tot i que també n’havia sentit males paraules. Per lo que havia sentit i pogut investigar, Auroville era una ciutat utòpica, un projecte d’uns gurus espirituals de l’Índia, que buscava crear una ciutat al món on no existissin les nacionalitats, on regnés la pau, on la gent busques la seva pau i serenor interior sense oblidar el sentit de formar part d’un col·lectiu i participar activament pel seu desenvolupament. Tot i així, molta gent a l’actualitat ho veu com una atracció turística, amb molts europeus involucrats (els preus de gairebé tot també són europeus), amb tics de neocolonialisme i molt lluny del que pretenia ser la seva essència.

Aquest projecte va rebre finançament per part del govern central de l’Índia i de la UNESCO i es va inaugurar el 1968. A partir d’aquí, us explico la meva experiència a Auroville: la ciutat experiment.

A primer cop d’ull, Auroville sembla una atracció turística, amb un gran temple/monument per visitar (anomenat Matrimandir) on només pots accedir al seu interior amb prèvia reserva. Matrimandir, una enorme esfera recoberta d’or, és el punt cèntric de la ciutat (o més ben dit, del que serà la ciutat quan s’acabi de construir totalment. Representa l’anima de la ciutat, el naixement d’una consciencia humana que busca la unitat humana. Al seu voltant, un gran espai verd, s’hi demana silenci i és un lloc idíl·lic per meditar i trobar la consciencia d’un mateix.

matrimandir
Matrimandir, una enorme esfera recoberta d’or, és el punt cèntric de la ciutat

No gaire lluny de Matrimandir, hi ha una exposició que explica que és Auroville, quina és la seva filosofia i quins són els seus projectes. Auroville és un lloc del planeta que busca la pau i unitat entre persones, on tothom que vulgui formar part de la comunitat ha d’entendre la filosofa i aplicar-la pel seu bé i pel bé la comunitat. Aquesta manera d’actuar es defineix com a “integral yoga”, i té com a objectiu principal aconseguir la serenor i consciencia de un mateix com a persona, per tal d’avançar cap una societat feliç i unida.

A Auroville hi viuen unes 2.500 persones (anomenades Aurovillians), tot i que s’estima que entre treballadors externs, turistes i voluntaris ara mateix hi deu haver unes 8.000 persones per tot l’espai. Hi ha de tot: restaurants (on s’ofereix a la majoria d’ells menjar orgànic i ecològic), comunitats (edificis i espais amb diferents distribucions i necessitats, que és on hi viu la gent), hostels i guest house (edificis per allotjar-hi els turistes), “pavellons” (edificis que serveixen per mostrar la cultura i maneres de viure d’altres llocs del planeta, exposicions d’art, etc…) i moltes més coses (fabriques de tot tipus de productes sostenibles, botigues, parcs, granges ecològiques…). Totes, envoltades d’ordre, higiene i tranquil·litat, en contrast a la tònica habitual de Índia. De fet, alguna vegada has de creuar per un petit poble per tal d’arribar a certs llocs d’Auroville… i la diferencia és notable.

realitat
[…] alguna vegada has de creuar per un petit poble per tal d’arribar a certs llocs d’Auroville… i la diferencia és notable.

La visió i construcció d’aquest projecte neix de dues persones en concret: Sri Aurobiondo i “The Mother”. Sri Aurobiondo (de qui acte seguit explicaré més sobre la seva vida) va ser el mentor espiritual de Mirra Alfassa, més coneguda com a “The Mother”. Com que Aurobiondo va morir abans de posar la primera pedra de Auroville, “The Mother” es considerada la seva fundadora, portant a la realitat la visió del projecte, que pertanyia a Sri Aurobiondo.

Sri Aurobiondo (definit al museu com nacionalista, poeta, filòsof i yogi) va néixer l’any 1872 i quan era jove va ser el primer polític (inclús abans que Gandhi) en defensar obertament i en públic una ideologia favorable a la completa independència de Índia envers els britànics, convertint-se així amb un dels grans líders del moviment nacionalista del país. Corria l’any 1905 i la seva popularitat anava creixent, així com el missatge calant profund dins la societat india. I, no direu pas com va reaccionar el govern britànic? Doncs (això és totalment cert), acusant-lo de sedició i conspiració. Va estar un any tancat en presó preventiva i, quan es va celebrar el judici, el van declarar innocent per falta de proves (no se si passarà això aquí…). Al poc de sortir de la presó, va seguir amb el moviment independentista, on el govern britànic li tenia sempre un ull a sobre per tornar-lo a posar a la presó a la mínima que enviés missatges independentistes. Diuen que es va convertir en un geni de l’oració, ja que sempre mesurava amb una ingenuïtat única totes les seves paraules, conscient que, una sola relliscada, el tornaria a posar a la presó. Tot i així, degut en part a això mateix, i alguns intentes de detenció dels quals va poder escapar amagant-se a espais recondits de l’Índia, Sri Aurobiondo va decidir retirar-se de la política i deixar el pas a altres líders perquè seguissin amb el procés. Un tal Mahatma Gandhi sobresortia entre la resta. El paral·lelisme de les recents declaracions de Jordi Cuixart, demanant nous lideratges, torna a ser palpable.

Només recordar que Índia va esdevenir independent el 1947… Si, 42 anys després de la detenció de Aurobiondo. I precisament demà celebren el 69é aniversari de la república india. El 26 de gener de 1950 es va aprovar definitivament la Constitució de l’Índia (si els catalans seguim els timings hindús, tindrem enllestit el procés constituent als voltants del 2060. Paciència.).

Però deixem enrere la política i seguim amb la vida de Sri Aurobiondo. Després de deixar de participar al moviment nacionalista, es va apartar totalment del món polític i va dedicar la resta de la seva vida al treball espiritual, fins la seva mort, al 1950. Des de 1926 esdevé fundador d’un Ashram (una especie de monasteri hindú), apartant-se totalment de la visió pública.

És durant aquest temps que Aurobido parla amb Mother sobre la visió d’Auroville, i una vegada mort, ella segueix treballant per fer-lo realitat. I ho aconsegueix: el 1968, davant una cerimònia a la zona del Matrimandir, Mother encapçala la inauguració de la ciutat, davant de gent de tot el món. Auroville acabava de néixer… però li quedava molt camí per endavant per ser el que volia ser.

to be continued…

arbre bogeria
Arbres que es fusionen amb altres arbres… un espectacle natural al centre d’Auroville.

La dicotomia indiana

Tothom ha sentit a dir lo de “Índia… o t’enamora, o l’odies!”. Bé. El meu primer post indià analitzaré aquesta dicotomia indiana. Entre l’amor i l’odi.

Tot i que s’analitza ràpid, per part meva.

L’Índia és el segon país més poblat del món (hi viuen unes 1.400.000.000 persones) i té una superfície d’uns 3.300.000 km2. Per explicar-me, avui faré servir una comparativa amb un altre país. Posarem, com a exemple, casa nostra, Catalunya. Per començar, algunes dades objectives: A l’Índia hi viuen 200 vegades més persones que a Catalunya i la seva superficie és 100 vegades Catalunya. Anar d’una punta a l’altre de l’Índia per carretera seria l’equivalent a anar de Tàrrega a Moscow.

Imaginem-nos, que algun dia dos persones de l’Índia tornen d’un viatge de dues setmanes per Catalunya i es trobem a l’avió de tornada. Una, li comenta a l’altra: “Catalunya m’ha encantat! Quina cultura, quina terra d’artistes, quines festes més vives, quin esperit reivindicatiu tant bonic… Quins paisatges, quines muntanyes, quines platges! Quina gent més encantadora!”. Ens podem imaginar, per exemple, que durant dues setmanes aquest estimat personatge ha gaudit del surrealisme de Dalí, del modernisme de Gaudí, ha coincidit amb una mani del 11S, ha vist castellers, ha estat pels Pirineus i per la Costa Brava. S’ha trobat enmig de problemes i la gent amb qui s’ha creuat l’ha ajudat. Experiència inoblidable. Estima Catalunya.

Que dius!” respon l’altre. “Quina decepció mes gran, Catalunya! Els catalans són molt escèptics, tancats… a l’interior esperes trobar màgia i no hi ha res… les festes només serveixen per perdre diners i perquè t’estafin… I per platges, millor les de l’Índia! I lo pitjor de tot… la gent! Estan bojos!” En aquest cas, ens imaginem que el nostre company ha tingut la mala idea de visitar les comarques interiors catalanes en plena onada de calor. Que ha agafat un Uber i s’ha trobat amb una mani de taxistes. Que a la nit va sortir per la Rambla i li han fotut la cartera mentre tornava a l’hotel. Que esperava veure toros a la Monumental i la gent se li reia a la cara quan preguntava quan hi hauria una exhibició. Que va anar a la Barceloneta i va demanar paella i sangria (i, qui sap, potser era de bossa congelada del Mercadona). Odia Catalunya.

Els dos baixen a l’avió, i quan queden amb els seus amics, diuen: “De Catalunya, o t’enamores o l’odies…

Per si encara no m’heu entès (podria ser, disculpes), vinc a dir que la frase “De l’Índia o t’enamores o l’odies” vindria a ser la mateixa bajanada que dir “De Catalunya, o t’enamores o l’odies…”, però augmentada exponencialment al seu territori i la seva gent. És a dir, ja que estem de números, la frase podria ser potser unes 500 vegades més estúpida.

Amb només una setmana a l’Índia, puc fer una llista de coses que no m’han agradat o m’han molestat. Com per exemple, que a l’Índia demanis que no et posin picant i que sempre te’n posin. Que els trajectes entre ciutats siguin tant llargs i els busos no tinguin límit màxim d’aforament. Que faci tanta xafogor a les nits. Que el tràfic sigui tant angoixant en algunes parts de les grans ciutats. Que sempre que preguntes a la gent d’on és, et digui un nom d’un poble indesxifrable, i que sona com a Mahzalubbgawfjewq. Que el que dorm a sobre de la teva llitera no faci servir cascos per mirar un vídeo de youtube de mitja hora a la 1 de la matinada. Que no facin servir perfum a les peixateries ambulant.

peixateria
Que no facin servir perfum a les peixateries ambulant.

També podria dir quines coses m’han agradat. Com per exemple, l’arrós estil sweet Pongal que em van regalar la primera nit que vaig arribar a Chennai. Els temples altíssims i plens de colors. Les pedres històriques de Mahabalipuram. La tranquil·litat dels poblets de vora la platja. El que he aprés fent un taller de permacultura amb un guru angles que ha venir a viure a la índia quan tenia 19 anys (i ara en té 50). El menjar que mai havia provat. Haver tingut l’oportunitat de poder fer grans tombs amb bicicleta.

monuments
Les pedres històriques de Mahabalipuram

Sé que soc a un país on puc arribar a veure el pitjor, on puc viure situacions molt desagradables i on em poden enganyar per ser un guiri. També sé que aquí puc admirar coses que no havia imaginat mai, viure aventures i moments únics i ser tractat com un més dins una comunitat d’una regió concreta. És obvi dir que quan he estat vivint a Catalunya (o sigui gairebé tota la meva vida) he passat per situacions millors i pitjors, conegut millors i pitjors persones, aprés coses interesants o inútils. Però també cal dir-ho.

Quan vaig arribar a l’aeroport internacional de Chennai (a la regió de  Tamil Nadu, sud est d’Índia, per on estic voltant ara), el primer que havia de fer era agafar un metro per anar al centre la ciutat. M’esperava estar envoltat de gent i amb l’angoixa de passejar-me amb la motxilla gran, vigilant en tot moment que ningú em poses una ma a sobre.

El que em vaig trobar, a canvi, va ser el metro més nou i polit que he vist mai a la meva vida. Es veu que és una infraestructura que tot just estan estrenant a la ciutat i poca gent s’hi atreveix encara.

Aquesta expectativa negativa que tenia a la ment és la imatge que altres persones m’havien fet donar de l’Índia, i que jo no m’havia encarregat de contrastar o simplement d’ignorar. Segurament serà així a moltes altres parts… però que més dona? Ja m’ho trobaré.

Només porto una setmana i n’estaré 8, però m’ensumo que Índia és multitud, barreja, contrast, ebullició, màgia, olors, somnis per complir, somnis frustrats… Índia és molt, a Índia hi ha de tot.

És clar que també hi ha amor. És clar que també hi ha odi.

És clar que Índia és molt més que la famosa dicotomia…

posta
És clar que Índia és molt més que la famosa dicotomia…