Les nostres (4/4)

Capítol 4 de 4 (Capítol 1 / Capítol 2 / Capítol 3)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 4 – No som ningú

Avançàvem lentament, ja feia 3 dies que ens havíem retrobat i seguíem caminant, i el nostre company tenia molt dolor i febre a les nits. Em feia por, però la reunificació i els tres dies de caminada sense grans problemes que no fossin els logístics i els bancs de boira, van disminuir del màxim els nivells de cortisol dels dies previs.

Aquella tarda tocava cavalcada de reis i estàvem molt a prop de l’objectiu. Des de l’Aurora i el Joan no havíem vist ningú: ni cotxes, ni fum ni res, només de tant en tant vèiem alguns avions de guerra. Semblava que el Casado, la Rovira i el Mujona ens havien robat a tothom.

La ferida del bessó no tenia gaire bon aspecte, havia empitjorat molt en poques hores. Es queixava amb raó i anàvem escassos de recursos. No teníem ni fàrmacs ni material per les cures: feia pudor i tenia febre.

Mentre mirava a la meva amiga, movent en signe de negació, el cap, li vaig dir, que paréssim, faríem foc.

“A ple dia?? Que estàs boig? No, no. No ens posarem en risc” em va empènyer enfadada.

Vam tombar el nostre amic en una roca al costat d’un camp sembrat, feia mala cara i estava amb tiritona, li vaig dir “anem a buscar llenya“.

Quan estàvem una mica lluny i sabia que no ens sentia, li vaig dir sense preàmbuls: “Mira, no sé si has vist gaires pel·lícules de guerra però aquesta cama s’ha d’amputar o el nostre amic, morirà” mentre la mirava seriosament. “El foc és per coagular-li la ferida”.

Va canviar l’expressió d’enfadada a espantada. “Vale, vale, vale, això és molt fort tio, molt fort. Però com, com ho farem?

Al cap d’una bona estona jo ja tornava esbufegant, mentrestant havien preparat un bon foc que feia força calor. “Ho has aconseguit?” em va preguntar secament però amb veu tremolosa, mentre deixava la motxilla a terra vaig assentir amb el cap.

Vaig treure l’única xeringa que teníem, la vaig carregar amb una ampolla de morfina que tenia feia temps a casa. L’havia robat feia un any a la feina, encara no l’havia pogut provar, ni podria, però allò ho requeria.

Ens vam tombar al costat del nostre amic, li vam agafar la mà i li vam explicar que perdria la cama, que era per evitar un mal major i que intentaríem controlar-li el dolor. De primeres es va sobresaltar i s’hi negava però estava tan dèbil i tan malament que no va posar gaires més impediments. Només em va dir una frase “em pagues el tatuatge amb l’escut del Barça a l’altra cama cabró!” que vaig interpretar com a “et dono permís”.

Un bastó a la boca, una punxada al braç i la fulla de la destral que havia aconseguit del garatge de la granja que vaig localitzar, al foc.

Quan ja estava més tranquil i gairebé sense dolor, vaig agafar la destral del foc i amb dues estocades, li vaig tallar la cama per sota el genoll al meu amic enmig dels crits dels dos, em va donar una mena de plaer notar com li partia la tíbia amb una destral roent (sempre m’havia molat la traumatologia), quina sensació més bèstia.

Acte seguit, amb un altre metall calent li vam rostir el monyó que sagnava una barbaritat, el pobre s’havia desmaiat del dolor. Ella gairebé es desmaia també, però va aguantar estoicament.

Vam improvisar una llitera de transport i finalment el vam portar al nostre objectiu, el desitjat refugi, una cova molt amagada, semireformada pels meus pares, a prop de Suterranya, a 2 km aproximadament d’una masia que té la meva família, on teníem aigua i fusta per passar l’hivern i on no anàvem per por a represàlies dels militars.

Tenia una entrada estreta i una mena de passadís per on es passava ajupit, però a dins era espaiosa i feia menys fred que a l’aire lliure. Tenia una taula de fusta feta amb un palet semipodrit, 2 cadires de càmping oxidades, unes estanteries excavades a les parets i una mena de llar de foc que tenia sortida d’aire amb una escletxa. Era un bon lloc per amagar-se.

Tenia una mini esperança de trobar-hi algú, algun familiar, però res va canviar. Vaig assumir la realitat, la gent s’havia “esfumat”.

Fins que hem arribat a avui, dia de reis i he pogut escriure.

El nostre pirata no ens parla. Només plora del dolor i es queixa remugant, l’obliguem a menjar, almenys ja no té febre. Hem comptat que tenim per passar una setmana menjant molt poquet cada dia, però ja trobarem alguna solució a això.

La guerra, les guerres ens han deixat un present i un futur dolorós, incert i que ens ha arrencat la vida, l’ànima i la humanitat gairebé.

No som ningú. 

Les nostres (3/4)

Capítol 3 de 4 (Capítol 1 / Capítol 2)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 3 – Recuperació

Em vaig despertar de cop, cridant!

Eren les 13h del dia 2 de gener, segons l’Aurora, encara que allà dins no havia canviat res. El meu amic ferit estava amb febre i el Joan estava al mateix racó d’ahir amb moviments repetitius mirant a terra i l’Aurora em va oferir un cafè. Vaig pensar en les amigues desaparegudes: la van atrapar? On deu haver passat la nit? La tornaré a veure? Sabrà arribar? I l’altra pobra, quina barbaritat… però m’havia de refer teníem hores per tornar a sortir allà fora.

Li vaig demanar un mapa de la zona i si sabia la forma d’arribar a la conca de Dellà per camins secundaris i si coneixia refugis/cabanes i fonts d’aigua per la zona. No sabia com ho faria amb el coix, però havíem de seguir endavant. Li vam punxar antibiòtic i el vam deixar dormir una estona més.

L’Aurora, tot i que de caràcter sec, va ser una agradable companyia en aquell forat, inclús semblava que estava contenta de tenir-nos. Va ajudar-nos a optimitzar les motxilles traient roba doblada i només deixant menjar, abric i material per dormir. Vam planificar una ruta per 4-5 dies, es coneixia molt bé la zona. Jo de reüll em vaig aprendre totes les alternatives possibles i li vaig mentir dient que teníem un refugi a Tremp on volíem arribar caminant. No li vaig confiar el nostre objectiu real, per si de cas.

Sortiríem al 3 de gener a la nit, al complir les 48 hores, però aquella nit una puntada em va despertar. Era el meu amic, vaig sentir sorolls estranys, vaig agafar el frontal i vaig enfocar l’escena: estava blau amb els ulls injectats amb sang, tenia una corda al coll. El Joan l’estava escanyant, mentre la seva mare estava dormint tranquil·lament a l’altra punta.

“Que fots Joan!!!” instintivament, vaig agafar una tassa metàl·lica que tenia al costat de la motxilla que era el meu coixí i li vaig rebentar al cap. Es van quedar inconscients els dos. L’Aurora s’havia despertat amb el meu crit i venia cap a mi amb cara de pocs amics.

Vaig cridar-li enfurismat: “així que fas servir el teu fill “autista” per desfer-te de nosaltres? Cagun Déu, perquè ens vas salvar eh?! Per què?!” la vaig esbroncar fora de mi, mentre m’aixecava disposat a atacar-la. Però ella va intervenir amb una veu inesperadament calmada: “el Joan no té autisme, tros d’ase! Però no ho veus que el tinc sedat tot el dia? Té una malaltia mental severa amb deliris de paranoia i gelosia, segurament està gelós perquè li hem curat la cama!” senyalant la cama ferida. Em vaig quedar en silenci, encara molt neguitós, observant com respirava i es movia. Al cap d’uns instants, aparentment, començava a recuperar-se mentre l’Aurora va obrir el llum i em va ensenyar un informe de l’Hospital Santa Maria, de salut mental en què confirmava la tesi de l’Aurora, “i ara, marxeu“.

Amb silenci i cares sèries, encara mig atordits, sobretot el meu amic, va acompanyar-me coixejant intensament. En pujar a dalt, el fred ens va bufetejar la cara i fent veure que sortíem ens vam tirar a un dels llits de la casa a esperar al matí. La llum de la lluna creixent entrava per la finestra de l’habitació, era plena matinada. No vaig aclucar més els ulls.

Després de deixar dormir el coix del meu amic 2 o 3 hores, amb l’albada vam menjar unes galetes que havíem furtat. Feia millor cara però no el veia per caminar gaires quilòmetres al dia i menys amb aquest fred, en sortir cautelosament vam acomiadar-nos d’aquella casa que quasi esdevé la nostra tomba, però que a la vegada, ens va donar una segona oportunitat.

En iniciar la caminada i endevinar alguna resta de sang pel camí, vam trobar un escrit amb esprai a la paret de l’última casa del poble on es llegia ben gran “MUERTE AL DESERTOR“.

Veient la calma que hi havia i suposant que no van tenir temps per muntar trampes ni res, vam anar a acomiadar la nostra amiga. Seguia allà al mig del camí, bocaterrosa, freda. Vam recollir-la en un emotiu i dolorós silenci. Les cares xopades de llàgrimes i mocs, i el cor encongit en un puny, nus a la gola i ràbia continguda. Vam portar les seves restes al costat d’un ametller molt gran i que tenia un forat a la vora, la vam deixar reposar allí i la vam tapar com bonament vam poder. 5 minuts de plorera en silenci, l’articulació de 4 paraules cadascú va concloure la nostra petita cerimònia, ens anava gran tot allò.

“Adéu amiga”.

Ens vam agafar per l’espatlla i em va dir: “refugi, menjar i aigua.”

Glopet de saliva avall, mirada a l’horitzó (mar de boira a la plana) i cap al bosc de secà.

Segons els mapes mentals que teníem, la nostra fatigosa, lenta i dolorosa marxa ens havia allunyat uns 7 o 8 km de Vilanova de Meià, érem a l’altra banda del Montsec i pràcticament ja era fosc. El bosc a la nord era molt més espès i humit, i hi avançàvem paral·lels al camí, molt farts d’esgarrinxades. Havíem d’improvisar un bivac i un foc. El ferit estava baldat i havia aguantat el dolor sense queixar-se gaire, sorprenentment.

És broma! Ja estava fart de les seves queixes, era insuportable. Però el cabró en la penombra va veure una estreta columna de fum, no gaire lluny i mentre jo estava preparant una mena de cabaneta com podia, em va dir que tenia un bon pressentiment i s’hi va dirigir coixejant de pressa. “Malparit” vaig murmurar.

Vaig sentir un crit i se’m va eriçar l’espinada, “merda, ja hi tornem a ser” vaig pensar, Instintivament vaig agafar un pal com si m’anés a barallar. Al cap d’uns instants algú venia cap a mi ràpidament i de cop la vaig veure, amb la cara desfeta en plors mentre ens fusionàvem en una abraçada, humida i plena de sentiments.

Era la meva amiga.

cap 3.1

Les nostres (2/4)

Capítol 2 de 4 (Capítol 1)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 2 – La doble guerra

De miracle estàvem vius, encara estem vius.

Li vaig fer senyals perquè seguís recte cridant. “Fes veure que vas al bosc i torna per l’herba! I tapa’t la ferida amb el buf home! Esborrarem el camí de sang“.

Vaig entrar a dins molt adrenèrgic, aquests assassins podien arribar en pocs instants. Vaig trobar aigua i galleda. Va ser fàcil: estava en el menjador normal d’una casa normal, un lavabo al final del passadís de la dreta. Hi havia una galleda, i estava plena! Vaig repartir l’aigua des de la finestra intentant dissimular el camí de sang que deixava. Havíem de despistar-los i no sabia com. Vaig veure que el meu amic tornava per la porta del jardí de darrere, que casualment tenia la clau al pany de dins. La poca llum dels fanals llunyanes va mostrar l’empitjorament del seu color ja habitualment pàl·lid. Vaig tornar a tirar aigua perquè alguna gota de sang encara regalimava i el vaig fer entrar a dins. 

La cosa va empitjorar quan vaig dir-li al meu amic que fes un glop d’aigua. Em va semblar molt estrany que l’escopís, donades les circumstàncies. Traient força i ràbia desmesurada d’on no la tenia, va bramar “això és lleixiu, subnormal!”.

“Shhh! Calla!”. Els militars se sentien de lluny, a través de la finestra oberta del menjador. Vaig engolir saliva, una sensació de derrota m’envaïa cos i ment.

“Som pell tio”.

I de cop, ens va saludar la sort: es va obrir una tàpia de sota terra al mig del passadís i una dona d’uns setanta anys ens va fer senyal d’entrar. Vam anar-hi de cap, mentre baixava per una escala metàl·lica, no podia deixar de pensar en les meves amigues, que estaven allà fora, vam tancar la tàpia.

Des d’allà baix, amb pinta de celler que en algun altre moment de la història probablement hauria servit com refugi, se sentia tot el que passava a fora. I per sort, els militars sorprenentment no van entrar a la casa, de fet en uns instants vam sentir com s’allunyaven. “Uf!”, vam respirar alleujades.

Però no ens van donar gaire respir tampoc. El primer que ens van dir va ser “Teniu 48 hores per marxar d’aquí, donat l’estat del teu amic, si no us faríem fora demà al matí.” Dirigint-se a mi amb cara de pocs amics.

Eren una mare i un fill d’uns quaranta anys, que estava a un racó en una cadira amb la mirada clavada a terra, “és el Joan, té autisme” va deixar anar la senyora secament. Anava vestida d’anar per casa amb una bata i una manta a les espatlles, mentre anava a buscar un maletí sota una estanteria metàl·lica. El celler era bastant espaiós, i tot i la poca llum vaig poder entreveure dos matalassos i molts pots de conserva, una taula de càmping i 2 cadires.

“Curem al teu amic?”. Amb mig somriure, va treure una farmaciola i es va identificar com a infermera jubilada. “Estem de sort”, ens vam dir amb la mirada.

Em queien algunes llàgrimes galtes avall, mentre amb les gasses netejava la sang que regalimava del forat al mig del Pedraforca tatuat al bessó del meu amic. El vam haver de sedar una mica pobre, finalment li vam poder treure la bala, li vam tapar la ferida i el vam posar a dormir al costat del fill de l’Aurora, la infermera salvadora.

Estava abstret en els meus pensaments, que anaven a tota revolució, qui ens ho havia de dir de fer les campanades de 2026 a estar tota la colla separada, algunes mortes i algunes directes a la guerra, mentre no sabem res de la família…

Abans d’anar a dormir, em va preparar un té i em va situar després d’insistir-li reiteradament. Al matí, mentre recollíem de cal Bernoi i abans que tallessin les telecomunicacions, el president Casado (cap d’estat des de feia un any, quan vam aconseguir abolir la monarquia, arran de la crisi post coronavirus -sembla una broma que es digués així el virus-), va dir un breu discurs des de la Moncloa: Activava l’estat de Guerra, l’exèrcit i totes les forces de l’Estat. Ordenava també actuar sense contemplacions amb els traïdors a la pàtria, i l’ordre era per tothom, sense cap excusa de gènere, edat o condició. Tothom s’havia de presentar per mitjans propis o públics a la capital de província i se’ls assignaria tasques per la guerra. El temps límit era les 17 h, qui estigués per qualsevol altre territori, seria considerat traïdor a la pàtria i exèrcit, policia o bombers, podien detenir o matar, indistintament els traïdors a la pàtria.

“Mare de Déu, com no ens hem assabentat d’això?”

“Al cap d’una hora, la presidenta Rovira, ha declarat la independència de Catalunya i ha reunit a sot capitals territorials, com Igualada, a la gent jove i ha demanat que tothom que no es considerés preparada per la doble Guerra que s’esfumés com pogués” va entonar mirant-me amb cara de circumstàncies l’Aurora.

“Mare de Déu”

Vaig estar callat 10 minuts, mentre intentava assaborir infructuosament el té. Des del coronavirus que no havia recuperat olfacte ni gust, “Caguen déu, estem en doble guerra”.

. Vaig tenir un pensament als meus familiars i amics estimats, desitjant que estiguessin sans i estalvis, espero que s’haguessin esfumat, en el bon sentit.

Vaig abraçar molt fort l’Aurora i vaig adormir-me finalment, repetint-me dins meu, “refugi, menjar i aigua.”

Les nostres (1/4)

Capítol 1 de 4

“Les nostres” és una història escrita per Xavier Fabà.

És paral·lela a l’anteriorment publicada “La Lliçó” i enllaça a partir d’aquests fets:

“Vam fer-nos tots les maletes i vam anar a Solsona per veure si podíem tenir millor connexió i seguir millor els esdeveniments. Les hores van passar lentament i les declaracions dels líders europeus no indicaven, com era d’esperar, la rendició que proposava Mujona.

Van sonar les 16h. La TV va començar a omplir-se d’imatges de diferents localitats de la costa catalana que estaven rebent un atac. Aquest cop eren molt més agressius que la primera onada.

Encara no se si vaig prendre la decisió correcta, però un parell de cotxes vam decidir pujar cap a Andorra. Al cap i a la fi, si la cosa finalment anava bé, podríem tornar, oi?

Alguns dels meus amics no van pensar així i van decidir tornar cap a Tàrrega

Capítol 1 – La ressaca

Diari de la nova vida, 6 de gener 2026

Avui és Reis i el regal que tenim és la gana i el fred, avui després de sis dies indescriptibles, puc escriure, no sé ben bé per a què.

Era 1 de gener. L’any havia començat pitjor que el 2020.

Érem a Solsona, i després de veure les notícies, ens vam acomiadar dels bojos que van decidir emigrar a Andorra.

Vam tornar cap a Tàrrega. Semblàvem Colin McRae, sense parar de derrapar , i amb un temps rècord de 29 minuts ja érem a Tàrrega. No hi havia trànsit.

Durant el viatge poc vaig pensar però tenia una cosa clara, un únic desig: protecció. Per mi, per la família i pels amics.

La sorpresa va ser quan després de passar casa per casa, els pares i mares, germans i germanes, ja no els havíem trobat, ni una carta ni res, els telèfons estaven tots col·lapsats, el 5G no funcionava i havíem de decidir què fer. Mentrestant, a la ràdio (quan captava senyal, deien que les batalles més ferotges eren a les costes de Barcelona i costa Brava, i que a costa Daurada estava més tranquil·la la cosa. Vam deduir que per proximitat amb les petroquímiques i centrals nuclears. De les Terres de l’Ebre no en van dir res, com sempre.

Semblava que la protecció que desitjava hauria de ser a l’interior de la península.

Havíem quedat al poliesportiu a les 17:30 h, Tàrrega era un desolador desert enmig de la boira espessa, no es veia res i el poc que s’intuïa, era desolador, algun cotxe corrent amunt i avall, les botigues de menjar arrasades, gasolineres buides, algun gosset perdut, i un sentiment de soledat i preocupació ens envaïa fins a l’ànima, recordo no parar d’estrènyer les dents, em feien mal les mandíbules i el cap, allò era molt més “fort” que quan lo coronavirus va arribar al milió de morts, agreujat per una ressaca que no ens deixava en pau i més d’un vòmit hi va haver, pobra ressaca…

Vam estar força estona esperant a tots els que havíem quedat, però molts no van aparèixer. No sabem ben bé perquè, hi va haver una escissió a la colla. Voluntària? Involuntària? Estaven junts?

El fet és que nosaltres érem 14, repartides en 4 cotxes. Havíem de ser 25, però algunes no van venir al poli… i no n’he sabut més.

10 de les nostres estaven decidides, seguint instruccions escoltades la ràdio, a anar a Igualada on s’estava organitzant un exèrcit per combatre en la batalla que es preveia els pròxims dies.

No sé si va ser el sentiment estrany i confús, creat a partir de por, i una mica de valentia, o simplement responsabilitat, però es va emportar 10 de nosaltres a la guerra… tampoc en sé res.

Havíem recollit el poc menjar que quedava a les nostres cases, roba d’abrigar, gasolina en alguna garrafa i el debat era decidir on anar.

Va ser d’una maduresa excepcional la poca indecisió i encara més el respecte per la determinació de cadascuna de nosaltres havia pres. Ens havíem acomiadat de les 10 amistats massa ràpid, amb el cor encongíssim i amb intensos i dolorosos plors ofegats. Mai havia plorat així. Hi va haver un sentiment ferotge, d’aquells que esquincen l’ànima en encara més bocins del que ja està, de tristesa.

“No tornaré a veure-us, pares, amics, tot allò que conec, és com una mort viscuda això, que collons ens està passant” va poder expressar una amiga, amb els ulls inflats i vermells.

Vaig intentar parar-ho, amb llàgrimes als ulls. Sempre havia pogut mantenir-me amb el cap fred, a vegades massa i tot, i ara no va ser menys: “no té sentit estar quiets, necessitem refugi, menjar i un lloc amb aigua, però sobretot un cap serè perquè previsiblement serà lo més dur que ens ha passat mai, que la sort ens acompanyi a tots.”

Ja era fosc feia estona, quan sortíem de Tàrrega. El destí estava a una hora en cotxe, la boira era espessísima i hi ha l’ambient es notava una mena de tensió, totes quatre estàvem capficades mirant la negra foscor des de la finestreta. Un cop superada Artesa de Segre, el poble de la boira més espessa de la província, no es veia res. Ens va sobresaltar un tall amb tractors on vam estampar el cotxe al final de la frenada, el cop va ser lleu però van saltar els airbags, quina frenada tu! A l’altura de Vilanova de Meià, no podíem avançar més.

Les emissores de ràdio havien deixat d’emetre feia molta estona i ens sentíem desemparades sense la hiperconnexió habitual.

I ara què?

“Refugi, menjar i aigua, anem al poble”

Sabíem que estava entre 8 i 12 km, per la casa de colònies amb el cau, mentre caminàvem ben carregades, vam sentir trets a la llunyania, sentit nord…

“Hi ha guerra a l’interior també? On collons ens hem fotut” rumiava amb una mena de pes al pit…

En un temps indeterminat, havia apagat la bateria del rellotge per si algun dia el podia necessitar. Vam arribar a la primera casa: tancada. La segona: tancada. Tot tancat. Érem en un poble fantasma… i amb boira encara feia més impressió. A més a més, no paraven d’esclatar uns trets distants que feia l’efecte que s’acostaven. O potser només era por…

Seguíem amb boira espessa.

“Perquè està tot buit?, Tàrrega, Agramunt, Artesa i ara Vilanova de Meià, ni una ànima, que deu haver passat?”

La boira ens havia calat als ossos, tot i no parar de caminar, i estàvem glaçades. Vam decidir entrar a l’església del poble, era l’únic lloc obert i tremolàvem cada cop més. Totes 4, havíem recollit una mica de fusta i vam fer foc. La sala es va omplir ràpid de fum… però necessitàvem escalf. Ens vam poder mirar als ulls i ens vam veure totes amb uns ulls envermellits i cansats. Vam menjar pa i tonyina, vam parlar calmadament que faríem en cas de separar-nos. Ho teníem clar: sobreviure i no mirar enrere. Era la guerra.

L’altra banda de la muntanya era cara nord i hi hauria aigua. Havia sigut tardor humida. Mentre fèiem broma dels que estaven a Andorra (que no sabien res de francès) i ens relaxàvem una mica, vam sentir sorolls de fora. Abans que obríssim, un home amb la cara desfigurada de dolor, va exclamar “ja estan aquí!!!” i va caure a terra deixant entreveure una ferida de bala a la seva esquena. Va deixar de respirar en pocs instants.

Vam recollir de pressa i corrents les motxilles i vam sortir de l’església, decidits a arrencar direcció a  la muntanya. Quan sortíem vam topar amb el 4×4 d’aquell home, on hi havia una copilot que semblava morta. De sobte, de lluny vam sentir “¡eeeh! ¡hay más traidores! ¡desertoreees!”

Adrenalina 200%, cor a mil, músculs tensos

“Merda!” vam pensar les 4. I quan fèiem la primera passa van començar a caure’ns una pluja de bales, una va tocar al cap d’una de nosaltres, que va fer mig crit ensordit per la mort precoç mentre queia a terra. Vaig notar com se’m trencava el cor en mil bocins.

Entre els xiulets de les bales vaig recordar “hem pactat no mirar enrere, no mirar enrere” amb el cap emboirat de sentiments de ràbia, pensant: “tant de bo tingués una metralladora”. Als pocs instants i ofegades d’esprintar vam decidir dividir-nos, “ens veiem a l’altra banda de la muntanya!”

L’altra amiga va anar cap a la dreta cap a un camp d’ametllers. Jo em vaig desviar del camí cap a l’esquerra, vaig rebentar una finestra de la penúltima casa del poble amb el colze i m’hi vaig colar.

Al cap de 2 segons van esclatar uns crits que traduïen immens dolor. Al treure el cap vaig veure’l.

Era el meu millor amic, que havia continuat recte seguint el camí, arrossegant la cama que gotejava sang, venint cap a la meva finestra.