Pep el tió (4/4)

Aquest és el quart capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 3

En Hans va pujar la cabina i, plorant, va treure el cinturó al tronc. Abans d’oferir-li a Thierry, va acostar-se a prop seu i li va xiuxiuejar:

  • Em sap greu… Ho sento…

“Que estàs fent, Hans?” va pensar Pep el tió.

En Hans Schubinger va agafar-lo i va baixar.

  • Que és aquesta merda? – va cridar el Thierry, que seguia apuntant amb la pistola
  • No no, no disparis! És màgic, t’ho prometo!

I llavors li va explicar tota la història, i la màgia dels tions de Nadal.

Però el Thierry mai havia sentit a parlar d’uns troncs que treien regals per l’anus (o era per l’escorça? No ho havia entès). Aquella explicació havia de ser fruit de la droga que havia consumit. I encara que fos veritat, perquè volia un tronc que cagava regals?

  • L’has cagat, Hans. T’ho vaig dir. Consumeixes i pagues. Pagues amb diners. No amb troncs
  • Si us plau, t’ho pagaré… t’ho prometo, sempre t’he pagat.
  • Tothom paga fins que no paga, Hans…

La situació era molt tensa. La vida de en Hans corria perill, i Pep el tió ho sabia. Un home l’estava apuntant amb una pistola i no estava gens dubitatiu. I aquell home no era pas un policia. Feia pudor de criminal. Havia d’intervenir com fos. No ho havia fet mai, però va centrar totes les seves forces per treure un regal. Potser allò faria calmar la situació. En Pep va concentrar-se. Va fer molta força. Es va imaginar que el picaven ben fort. I va imaginar els Puiggrós cantant les estrofes d’aquella dolça cançó.

Caga, tió.

Tió de Nadal.

No caguis arengades, que són salades.

Caga torrons, que són més bons.

I llavors, màgia.

PLOF!

El regal va sortir amb molta força i va anar a parar als peus de en Thierry. Sorprès, es va ajupir i va recollir amb una mà el paquet. A l’altra, encara hi tenia la pistola.

Hi havia el seu nom escrit amb un retolador permanent.

Va desembolicar el regal amb una sensació d’il·lusió que feia anys que no tenia. De fet, feia anys que ningú li feia cap regal.

En Hans mirava perplex la situació. El Thierry havia tret de dins el regal una samarreta de la selecció francesa de l’any 98, amb el dorsal 12 i el nom de “Henry” a l’esquena. I estava plorant. El qui fins feia pocs segons era el seu potencial assassí, ara plorava desconsoladament. Va intentar aprofitar la situació.

  • Et pagaré, Thierry. Tan sols dona’m una setmana.

En Thierry va assentir amb el cap.

  • Va, vine. Pots dormir al sofà. Ja sortiràs demà a primera hora.

En Thierry va passar el braç per damunt les espatlles del Hans.

  • Estem cansats. Anem a dormir.

Els dos van pujar cap a l’habitació 222 a poc a poc, van entrar cap a dins i van dormir a la mateixa habitació, un al seu llit i l’altre al sofà. Anaven tant beguts que no van veure que la porta de l’habitació no acabava de tancar. Hi havia un objecte que s’interposava. Era la cartera de Hans Schubinger.

Ara, Pep el tió SÍ que sabia que estava passant.

En Hans i en Thierry l’havien abandonat. S’havien oblidat d’ell i l’havien deixat tirat a un fred i lúgubre pàrquing d’un hostal de carretera.

I si, és cert: un tió de Nadal no vola, no té calefacció incorporada i no té una vareta màgica per defensar-se d’animals feréstecs. Però sí que té altres habilitats. I el més important. Té sentiments.

I ara l’envaïa un sentiment de ràbia. Per la seva saba tan sols hi corria rancor i venjança.

Pep el tió no podia pujar escales, però va veure una rampa per on els minusvàlids podien pujar fins al segon pis. El temps li corria en contra així que es va afanyar per saciar la set de venjança. Va somriure quan va veure la porta ajustada de l’habitació 222: no hauria de fer malabars per entrar-hi.

Un cop dins, va veure com els dos estaven dormint, vestits i sense tapar-se amb cap manta. Va insultar-los per dins i llavors va dur a terme el seu pla.

Al cap de dues hores, Pep el tió va sortir de l’habitació i va començar a enfilar cap al sud.

[…]

L’endemà, tot França va despertar-se amb una notícia molt xocant. Dues persones havien mort calcinades dins un hostal als afores de la ciutat de Reims. El sorprenent del cas era el com: algú hi havia abocat centenars de quilos de carbó, que havia entrat en combustió amb la llar de foc i havia provocat una trampa mortal i d’impossible sortida.

Van tardar unes setmanes a identificar una de les víctimes: era Thierry Hamou, un conegut criminal francès, fugitiu de la justícia. La dentadura, l’única part del seu cos que havia quedat després de l’incendi, va servir per fer la prova de l’ADN.

A en Hans Schubinger no el van identificar mai, però van deduir que era ell, ja que va desaparèixer el dia abans del succés i tenia el seu camió aparcat en aquell hostal.

La Elena Füss va plorar molt la seva mort. S’estava enamorant d’ell. Sempre va esperar aquella trucada del Hans, on li havia d’explicar els plans per saber què fer amb el tió que havia trobat a Catalunya. Fossin quins fossin els plans, ella tenia previst preguntar-li si volia anar a sopar amb ella quan arribes a Düsseldorf.

Pep el tió ja no era a temps d’arribar a casa dels Puiggrós aquest Nadal.

Però amb molta paciència, potser hi seria pel de l’any 2021.

Pep el tió (3/4)

Aquest és el tercer capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 2

En Hans va donar contacte i va tenir la gentilesa de posar el cinturó de seguretat al tronc.

Pep el tió no sabia que estava passant. Es trobava al seient del copilot d’un camió alemany, travessant la frontera de França. La veritat és que aquell home corpulent, que parlava un idioma que no entenia, l’havia tractat molt bé, però no sabia quines eren les seves intencions. L’idioma que parlava era molt estrany i no parava de xerrar per telèfon. Pep el tió s’imaginava que explicava a alguns amics seus la captura que acaba de fer.

I no anava pas mal encaminat.

Hans Schubinger havia trucat a Elena Füss, la cap de Greenpeace de la seu de Düsseldorf, i li havia explicat la seva captura. Elena Füss havia reaccionat primer amb alegria, però després li havia preguntat que quins creia que havien de ser els següents passos.

  • No he pensat quins han de ser els següents passos… Però tranquil·la, tinc moltes hores per donar-hi voltes! Et truco més tard!

En Hans tenia molt temps (concretament, tot el que tardes creuant França) per idear un pla. Però en Hans no era molt bo pensant. Al contrari, pensar no se li anava especialment bé. Pensar era la seva perdició.

Pensant pensant, pensant massa, en Hans va entrar en un cercle viciós de pensaments negatius. Totes les coses que feia sense pensar ho feia bé. Com salvar instintivament aquell tió d’una furgoneta. Però pensar que fer amb el tió? A ell mai se li acudiria una bona idea. Això ho faria molt millor la Elena Füss. Però havia de demostrar a la Elena Füss que ell era un home valent, activista, decidit i amb bones idees. Perquè… merda! Merda, ara pensava que es va fer activista perquè es va enamorar de la Elena Füss un dia que la va veure per la TV local de Düsseldorf, encadenada a un arbust per aturar la tala d’arbres d’un parc del centre de la ciutat. Ell no en tenia res, d’activista. Ell era un farsant! Era activista per conviccions? Per amor? O tan sols perquè volia sexe?

Mentrestant, Pep el tió mirava com aquell humà suava cada cop més, es rascava repetidament darrere l’orella i es passava constantment les mans per la cara. I anava a una velocitat superior a la permesa. Ho notava perquè frenava cada cop que un aparell que tenia damunt la guantera sonava avisant-lo d’un radar.

En Hans potser no era tan mala persona com s’estava pensant ell mateix. Potser, fins i tot, tenint en compte la bondat mundial mitjana per persona, era de les que estaven de la meitat cap amunt. Però en Hans, a banda de tot el que sabeu fins ara, tenia una altra característica que encara no havíem esmentat. En Hans era addicte a la cocaïna. I la cocaïna l’havia salvat en nombroses ocasions, la cocaïna l’ajudava a evadir-se i deixar de pensar en l’horrorós humà que es pensava que era, però que en realitat no era. Tant se val.

El camió d’en Hans va aparcar a un hostal prop dels afores de Reims, una ciutat situada al nord de França. S’hi quedaria a dormir. Ja hi havia estat més d’una vegada. I coneixia qui li podia traficar uns grams del que necessitava.

En Hans va trucar 2 cops seguits a la porta de l’habitació 222. Va parar dos segons, i va fer 3 tocs més. La porta es va obrir enèrgicament.

  • Thierry!
  • Hans!

En Hans Schubinger era un client habitual del Thierry Hamou, un traficant de drogues molt conegut i buscat per la policia francesa. Normalment feia tractes ràpids i efectius, sense gaire soroll. Droga a canvi de diners i fins a una altra. Però feia molt temps que no es veien, i en Thierry va convidar-lo a passar dins l’habitació de l’hostal, que era austera, però molt acollidora gràcies a una llar de foc que donava molt d’escalf.

I van fer una cervesa.

I després d’una cervesa es van demanar un kebab.

I després van obrir una botella de vi.

I quan se la van acabar, va treure a passejar mitja botella de whisky que li havia quedat del dia abans.

I quan s’havien acabat la botella de whisky, van esnifar diverses ratlles de cocaïna.

I quan es va acabar la cocaïna, la festa es va acabar de sobte.

  • Ja te’n pots anar – va dir seriosament en Thierry

En Hans es pensava que era una broma. Però no. Quan en Thierry parlava seriosament, o se li feia cas, o tenies problemes. Així que en Hans va assentir va anar cap a la porta i va intentar obrir. Però estava tancada en clau. Va sentir com en Thierry reia de fons. Es va girar i va veure que feia el gest de “diners” amb les mans.

Clar, clar. No podia marxar sense pagar. En Hans va posar-se la mà a la butxaca. I després a l’altra butxaca. I després a la butxaca de la jaqueta. “D’acord, tranquil. Vas begut, però la cartera ha de ser aquí”. Però no hi era. I cada cop estava més nerviós. Igual que en Thierry.

  • Obre’m que tinc la cartera al camió.
  • Tranquil. T’acompanyo – va dir en Thierry després de treure’s de la butxaca una pistola i apuntar-lo

Lluny de calmar-lo, allò el va posar neguitós.

En Hans va sortir de l’hostal amb el Thierry al seu darrere i va pujar a la cabina. Va buscar per tot arreu, però no hi era. La cartera. Merda, segur que li havia caigut després de donar-se la fuga d’aquell bar de carretera. Va buscar 6 vegades pels mateixos llocs. Però no. No hi era. No hi era!

  • Thierry, Thierry… tinc una idea, vine, vine.

En Hans va baixar i va obrir la porta de darrere el camió. Va agafar una capsa allargada i li va obrir davant seu.

  • Mira mira…  Pernil de jabugo, primera qualitat… El millor pernil d’Europa… En tinc 2.000 com aquests… diguis quants en vols i estem en paus Thierry, amic meu…
  • Amic? Amic? Si fossis amic, sabries que la meva religió m’impedeix menjar porc.
  • Perdó Thierry, no trobo la cartera, et pagaré quan torni a passar per aquí…
  • Mai tinc deutes amb persones vives, Hans – en Thierry va treure el seguro de la pistola
  • No Thierry, no!
  • No creguis que em sap greu tenir un cadàver més al meu historial…
  • Espera! Deixa’m fer-te una última oferta.

En Hans va pujar la cabina i, plorant, va treure el cinturó al tronc. Abans d’oferir-li a Thierry, va acostar-se a prop seu i li va xiuxiuejar:

  • Em sap greu… Ho sento…

Una vegada més, Pep el tió no sabia que estava passant.

Pep el tió (2/4)

Aquest és el segon capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 1

Els boletaires van agafar Pep el tió i van deixar a terra humit del bosc el LEGO edició especial Super Mario. Tenien un pla per ell.

Però abans de dur-lo a terme, van parar a fer un senyor esmorzar de forquilla al bar de carretera on anaven habitualment.

  • Com ha anat la cacera, lladregots? – va preguntar-los l’amo del restaurant
  • Ens ha tocat la grossa!
  • Quants cistells mal parits?

El Joan i el Joaquim es van mirar mútuament. Havien acordat no dir res a ningú de moment.

  • Els suficients!

Els dos van esclatar i es van fer un panxot de riure. L’amo no va entendre res.

  • Us poso el de sempre?
  • Sí, però avui posa’ns el vi car!

El Joan i el Joaquim van allargar l’esmorzar durant dues hores. Tant, que havien decidit encadenar l’esmorzar amb el dinar. Quan ja havíem demanat la carta per demanar el menú, es va sentir un fort soroll a vidre trencat. Un cambrer va córrer cap a la finestra.

  • Òstia! Que us estan fotent els bolets!

La parella de boletaires es va aixecar de cop i després d’entrepusar un parell de vegades l’un amb l’altre, van sortir a fora. Temps suficient per veure un home corpulent carregant un tronc al seient del copilot del camió, arrencar i veure una matrícula alemana.

En Hans Schubinger era transportista des de feia anys. Normalment feia només transports nacionals per dins el seu país, Alemanya, però aquell any li havia sortit un encàrrec internacional i havia d’anar a Extremadura, on deixava el seu carregament de bratwurts en conserva i omplia el camió amb pernils de jabugo que tornaven cap a Düsseldorf.

De jove no hauria pensat mai que seria transportista, i tampoc era una feina que l’enorgullia especialment, però era una feina. El que si el feia sentir bé era el fet de ser activista, concretament de Greenpeace, especialitzat gestió agroforestal. Precisament per això, li havien dit una vegada que a Catalunya tenien uns troncs màgics que per Nadal els cosien a cops de bastó per tal que traguessin regals per l’anus (o era per l’escorça? No se’n recordava). Per ell, era obvi que això resultava un abús dels humans cap a un ésser que provenia de la natura, i Greenpeace ja havia fet múltiples accions per la deseclavització d’aquests troncs màgics. La veritat, però, és que mai donaven una resposta convincent a l’opinió pública quan se’ls hi qüestionava que els tions sempre tornessin voluntàriament cap a la casa on havien anat l’any passat. Això era esclavatge?

En Hans havia fet nit en un hostal de mala mort d’Aragó i havia sortit ben aviat per travessar la frontera abans de dinar. Va parar unes hores abans a un bar de carretera per fer un riu i continuar amb la carretera. Abans de tornar a pujar al camió, no sap ben bé perquè, una cosa que estava dins una furgoneta li va cridar l’atenció. Va fer de xafarder i va mirar a través dels vidres. No es va creure el que veien els seus ulls.

Sense dubtar ni un segon, en Hans va pujar al camió i va agafar una barra d’acer que tenia al terra de la cabina. Va baixar, va encastar-la contra el vidre de la furgoneta i va agafar aquella soca que complia totes les característiques de ser un tronc màgic. Quan pujava al camió va veure com dos homes sortien de dins el bar cridant i corrent maldestrament.

En Hans va donar contacte i va tenir la gentilesa de posar el cinturó de seguretat al tronc.

Pep el tió no sabia que estava passant.

Pep el tió (1/4)

Aquest és el primer capítol de “Pep el tió” 

Pep el tió anava cada Nadal a casa dels Puiggròs. Després d’una dura hibernació d’onze mesos, més llarga que la de qualsevol ésser viu , Pep es colava en nocturnitat (i sense gens d’alevosia) a la seva llar, plena d’escalf, bondat i esperit solidari nadalenc.

No se’n parlava ni se n’ha parlat mai, de la hibernació d’un tió. Amb el pretext de ser un tronc màgic, els humans pressuposaven que també tenia una fórmula màgica per escapolir-se del fred hivernal i dels perills estiuencs. Però no. Un tió de Nadal caga regals, però no vola, no té calefacció incorporada i no té una vareta màgica per defensar-se d’animals feréstecs.

La hibernació del 2020 havia estat ple d’entrebancs per Pep el tió. Degut un temporal a principis d’any, just quan pensava que havia trobat un lloc ideal per passar els onze mesos, un temporal va desbordar el riu de la vora i se’l va endur quilòmetres i quilòmetres avall, sense aturador. Va tardar mesos a refer-se de l’incident i va dubtar poder recuperar tot el terreny perdut i arribar a principis de desembre a casa dels Puiggròs. Gràcies al confinament, va poder avançar ràpidament (al ser un tronc, això vol dir mesos) a través dels boscos, sense ser vist per humans. Però abans d’arribar al lloc on s’amagava habitualment, un fet va trasbalsar definitivament la seva existència. Va passar en un dia fred i humit, després de dies de pluja abundant. Va sentir les seves passes de lluny. Però es van anar acostant. Eren les veus de dos humans.

  • Mira Joaquim! Venim d’aquí!
  • Que cardes Joan! Per aquí no hem passat!
  • Collons que no…. Me’n recordo d’aquell arbre!
  • Però si tots són iguals! Òstia santa…
  • Mira tu, fem una fita amb aquest tronc d’aquí, així sabrem després si tornem a passar per aquí.

A Pep el tió, que havia estat tranquil fins aquell moment, se li va glaçar la saba de cop. Va resar perquè no el toquessin. Feia estona que tenia ganes de fer les seves necessitats i una sacsejada provocaria l’inevitable. Però sí que el van tocar. El van tocar i el van sacsejar una mica. No va poder aguantar.

  • La mare que em va parir!
  • Que passa Joan?
  • Nen, mira que ha sortit d’aquest tronc!

Al terra humit del bosc, acaba de caure una capsa embolicada amb paper de regal.

  • Ostia no fotis.

Un dels dos boletaires va agafar ràpidament la capsa i el va desembolicar. Era un LEGO edició especial de Super Mario.

  • Nen que no hem enganxat cap rovelló, però marxarem cap a casa amb un tió de Nadal!

Pep el tió no se’n sabia avenir. Feia mesos que havia estat gestant aquell regal pel Biel, el fill mitjà dels Puiggròs, un nen de 7 anys a qui l’any passat li havia cagat un LEGO standard i un peluix del Mario Bros. El Pep sabia que el LEGO del Mario faria tornar boig al Biel. Però això ja no podria ser.

Els boletaires van agafar Pep el tió i van deixar a terra humit del bosc el LEGO edició especial Super Mario. Tenien un pla per ell.

Fes clic aquí per veure el capítol 2