Good bye, Indonesia: 10 petites anècdotes viscudes

Tot i que fa una dies que vaig marxar d’Indonèsia per aterrar a Japó… avui m’acomiado del país amb el mític post sobre petites anècdotes viscudes. Good bye, Indonesia!

1. Calçots!

El descobriment més heavy que he fet amb tot el viatge.

Al mercat de Tomohon (nord de Sulawesi), conegut a nivell turístic per la seva importància a la zona, em vaig trobar gent venent… calçots! És a dir… que hi ha altres llocs al món on hi ha gent que es menja els calçots! No m’ho podia creure.

Tot orgullós, quan els vaig veure, vaig treure el mòbil per fer algunes fotos. L’home que els venia em va dir el nom amb la seva llengua i me’ls va oferir, però li vaig comentar que no, que venia de Catalunya i que allà és un dels menjars preferits per gairebé tothom.

Mentre pensava amb les calçotades que m’he perdut aquest any, al venedor se li va dibuixar una rialla i va explicar-me que no era el primer (ni seria l’últim) català que li comentava. Caldrà seguir investigant per descobrir més llocs al planeta on es consumeixin calçots…

CALÇOTS.jpeg

2 Fruites de dibuixos animats

Si he destacar un menjar que m’hagi sorprès i agradat a la vegada en aquest país tant extens i exòtic, sens dubte diria que és la fruita. Al primer mercat pel que vaig caminar a Indonesia, vaig arribar a veure una fruiteria on, de les prop de 10 varietats de fruita que venia… no en coneixia ni una! Amb el temps he anat descobrint el nom d’algunes (Mangosteen, salak o Snake Skin Fruit, Durian o la fruita fastigosa, Rambutan o el lichi indonesi, Jackfruit…) i gairebé totes m’han agradat. Inclús hi ha varietats de fruites més conegudes a Catalunya, com un plàtan super dolç i gustós.

La meva preferida, tant pel gust com per l’estètica… la Dragon Fruit, una fruita de pel·lícula de fantasia (hehe):

DRAGON FRUIT

3. Refrescant l’alemany

A un país amb milers d’illes, és lògic fer trajectes amb vaixell per visitar-les. A ciutats costeres es habitual trobar carrers plens de companyies de turisme, que ofereixen “tours” de 3 o 4 dies a alta mar, tot parant a racons únics del país.

A finals d’abril vaig embarcar-me a un d’aquests tours, que comparteixes evidentment amb l’altra gent que s’hi apunta. Doncs bé, al que em vaig apuntar jo, va resultar ser que, per casualitats de la vida, gairebé 3/4 parts de la gent que hi havia eren alemanys… i sovint parlaven entre si amb el seu idioma.

Encoratjat pel meu passat (alguns anys estudiant alemany, incloent un semestre d’Erasmus a Alemanya -tot amb resultats nefastos en quant a millora del llenguatge germànic-), parava l’orella i de tant en tant els responia amb les meves paraules seques i contundents, dignes de pel·lícula ambientada amb la Segona Guerra Mundial.

El feedback que rebia constantment és que l’alemany no és tant sec i que no calia dir les paraules cridant i amb la cara enfadada. Segur que molts de vosaltres ja m’imagineu com cridava.

El més positiu de tot és que no em van pegar i al final ens vam fer amics i tot.

BOAT TRIP

4. Paradís

No se quants espais paradisíacs hi ha a aquest planeta. Però un segur que és a Indonesia.

L’arxipèlag de Wayag (si la busqueu per Google Maps veureu la definició de cul del món) és la joia de la corona de Raja Ampat, a Papua. És un lloc de difícil accés i car d’arribar-hi, però arribar fins allà ha volgut la pena.

Les fotos es queden curtes per copsar la immensitat i plenitud que evocava el paisatge, i les paraules no poden descriure la vida que s’hi respirava.

PARADIS

5. Professor d’anglès

Com ja he comentat als últims post, durant els meus últims dies per Indonesia vaig estar a un projecte on, entre altres tasques, s’havia de fer classes d’anglès a 3 grups diferents d’infants i joves d’entre 7 i 28 anys. Les classes eren 3 vegades a la setmana i, per sort, les 2 primeres vaig coincidir amb tres voluntaris que ja tenien una mica d’experiència i ens ho vam poder repartir prou bé.

Però tots van marxar i em vaig quedar sol, així que un dia vaig haver d’encarar, amb tota la il·lusió del món, 3 hores de classe tot solet, a lo Juan Palomo.

La part més divertida va ser la de recordar-me d’aquelles classes d’angles a l’institut, amb els seus listenings, writings i speakings. Quines rises

La última classe, que bàsicament era de parlar de diferents temes amb joves que tenen un nivell més o menys decent d’anglès, va sortir el tema de Sant Jordi i els va agradar molt la història i el dia 23 d’abril. Molts d’ells somien en poder anar algun dia a Barcelona… tant de bo ho puguin complir!

ENGLSIH

6. Apolo Hostel

De vegades, quan viatges, ets a un lloc i, sense cap tipus d’explicació, els dies van passant. Mires enrere i et preguntes que has fet. I no trobes resposta. Però és igual.

Vaig arribar a un hostel de mala mort, anomenat Apolo Hostel, a un poble al nord de Bali. Allà gairebé tots els pobles estaven desèrtics de turistes, però allà vaig coincidir amb un despreocupat francès i un curiós austríac, a més del amo del hostel, un amant del dominó.

I així, entre dominos, escacs, billars, passejades i llargues estones parlant de tot i res… vaig estar 5 dies on tenia pensat estar-n’hi 1. El temps es relatiu, aquí…

DOMINO

7. Cel clar… i erupció de volcà

La majoria de cims i muntanyes que es veuen a les illes d’Indonesia són volcans. N’hi ha alguns d’actius, tot i que això no vol dir que siguin perillosos i vagin escopint lava quan menys t’ho esperes.

L’origen del mont Agung és, precisament, un volcà. Amb 3000 metres d’altitud, és la muntanya més alta de Bali, i destaca de lluny, inclús des de la veïna illa de Lombok.

Un dia, passejant per la platja de Senggigi (Lombok) a l’hora que el sol queia, els núvols es van comportar i el paisatge va quedar de pel·lícula: posta de sol, mar i figura del volcà resseguint l’horitzó.

No ho vaig saber fins el dia següent, però es veu que aquell mateix dia el volcà Agung va despertar-se i es va deixar anar. Aquí, molts dels volcans es van despertant i dormint sovint, tot i que sense perill aparent.

VOLCA

8. Baby Shark

De no haver vist mai cap tauró a tenir-los rodejant-me. D’extrem a extrem. Però no patiu! Els taurons no són tant perillosos com diuen. De fet, la immensa majoria no en són, de perillosos (pels humans).

El nom de la platja, Shark beach, ja dona pistes del que t’hi pots trobar. No cal ni caminar uns metres endins el mar que ja veus desenes de taurons atansant-se. Primer impressiona, però després de veure el seu comportament fins i tot alguns ens vam atrevir a nedar al seu voltant.

PD. Aquí és on em vaig enterar de la desfeta del Barça a Anfield. Potser era una metàfora d’on penso que hauriem d’enviar el Valverde després d’aquesta temporada.

SHARK

9. AJ

D’entre tots els “col·legues” que he fet per Indonesia, me’n quedo amb un de ben especial: l’AJ.

L’AJ era un nano de 5 anys amb qui vam coincidir el mateix tour que vam fer amb la colla d’alemanys. Tot i que al principi es veia timidot, no va tardar gaire en deixar-se anar i es va convertir amb l’autèntic rei del viatge.

Gairebé totes les seves sortides eren enginyoses i també plenes d’innocència. Per exemple, un dia vaig veure que estava preguntant a tota la gent del vaixell alguna cosa, i tots reien. Finalment em va venir a mi i em va preguntar que on s’amagaven els meus pares, que els volia conèixer. Quan li vaig dir que viatjava sol, gairebé li explota el cap! Només imaginar que els seus pares no estarien al seu costat durant el viatge li va fer una mica de por…

L’AJ no és amb l’únic nano amb qui he jugat per aquí. M’agrada molt interactuar sobretot amb els nenes i nenes de llocs remots i perduts. Recordo especialment un dia on, després d’una estona fent snorkel, vaig treure el cap i vaig veure que un grup de 15 nens i nenes (gairebé tots amb el cavell afro i pel rojos) em miraven fixament i seriosament. Vaig intentar fer el ruc fen sorolls i gestos, però no van canviar la seva mirada. Llavors, em vaig treure les aletes dels peus i me les vaig posar a l’orella. Allò si que els hi va fer gracia… i vaig fer més miniamics!

AJ

10. Scouts “militars”

Un dia mentre passejava pels carrers de Sorong (Papua), vaig veure el “logotip” dels Scouts a una paret d’un edifici. Anava amb el fill del amo del hostel on dormia i li vaig preguntar si allò era el cau. Hem va dir que si, i també que era la seva escola. Com que vaig posar cara estranya, em va explicar que a Indonesia hi ha un cau a cada escola, i dos o tres dies a la setmana, després del cole, els nanos s’hi poden apuntar voluntàriament.

Més tard, quan era a Makale, vaig preguntar als alumnes de l’escola natural del Natsir si tenien cau a la seva escola, i hem van explicar el mateix que m’havien explicat a Papua. Vaig demanar a veure si m’hi podien portar algun dia i… dit i fet!

Durant els minuts que vaig coincidir amb ells, vaig veure que allà s’ho prenen d’una manera molt diferent que aquí. A part que tot és molt més seriós (bé, quan estan fent activitats, quan no estan més relaxats i amigables), els ensenyaments que s’imparteixen són tals com aprendre llenguatge morse, recitar les lleis i valors escoltes de memòria, comunicació amb banderes semaphore… en definitiva, un ambient molt diferent molt català… però amb l’esperit escolta, al cap i a la fi! Sempre a punt!

SCOUTS

I… això es tot! El meu viatget entra a la recta final i encara no se si això també significa que les 1001 paraules s’acabaran… Ja ho veurem… ara, a gaudir d’un altre país!

A reveure, Indonesia

Next stop, Japó!

Tana Toraja, on els morts no són el que semblen

Tana Toraja és una coneguda regió de l’illa de Sulawesi. Dic coneguda, encara que potser no hagis sentit mai cap dels dos noms que acabo d’esmentar, perquè al poc que investiguis una mica sobre Indonesia aquests noms sobreeixiran. A part de per les curioses formes i estructures d’algunes de les cases, és famosa per com tracten els morts.

CASES
Les cases tradicionals de Tana Toraja

Us imagineu tenir més de 30 anys un cadàver a una habitació de casa vostra, portant-li cada dia el menjar, beure i tabac? (si abans de morir fos fumador, és clar). Us imagineu treure de la tomba a un familiar mort fa dècades, vestir-lo i ballar amb ell? Us imagineu no poder enterrar a un mort si no trobeu 24 especies diferents de búfal, els quals es sacrificaran? Us imagineu que mori un ser estimat i no veure ningú plorant al seu funeral?

No es tracta del guió de cap pel·lícula de nivell B. És ben real, i és una tradició que els habitants de la regió de Tana Toraja encara practiquen a l’actualitat. No és exagerat dir que, per la gent de Tana Toraja, la mort és el moment més important de la seva vida.

Vaig arribar a Makale (un poble prop de la capital de la zona, Rantepao) un diumenge a la matinada. Acabava de fer un trajecte de 8 hores amb un bus nocturn i estava mig grogui. El meu destí final era Rembon, un poblet molt petit amagat entre les muntanyes, on m’esperava el Natsir, un conegut habitant de la regió que gestiona diferents projectes socials, els quals inclou una escola gratuïta d’anglès i una extensa plantació de diferents verdures i fruites, entre les quals destaquen el cacao i el cafè. El projecte (que fins i tot ha estat reconegut i guardonat a nivell nacional) és sosté gràcies a l’esforç del Natsir, coneguts seus que l’ajuden esporàdicament i el granet de sorra que aporten els voluntaris que hi arriben mitjançant Workaway.

CHOCOLATA
Fent chocolata amb cacao collit del jardí del Natsir

Quan vaig arribar a casa del Natsir, no devien ser ni les 7 del matí, però ell ja estava despert i se’l veia distret tot fent treballs artístics amb les closques del cacao (semblant a les del coco, però més “toves”). Mentre ens presentàvem i m’invitava al primer dels molts cafès que prendria, em va dir que actualment hi havia una parella de voluntaris catalans (com a l’índia, quina casualitat!) i que avui havien organitzat, juntament amb els alumnes més adults de l’escola, un tour per la regió. Tot i que estava força cansat, no em va costar gaire dir que si.

Va ser durant aquest “tour”, organitzat per un grup de joves, que vaig sentir totes les extravagants particularitats dels funerals d’aquesta gent, tot visitant cementiris i tombes (els principals atractius turístics), on es podien veure una especies de sarcòfags antics plens de calaveres i ossos d’antics difunts.

CALAVERES
“es podien veure una especies de sarcòfags antics plens de calaveres i ossos d’antics difunts”

Veure aquest “espectacle” impressiona i t’inunda de tantes preguntes que resulta impossible fer-les totes. La primera pregunta, és tant bàsica com obligada: “Que feu? Com funciona tot això?”

“Quan una persona es mor, la família té l’obligació (per tradició) de fer-li un funeral animista “estil Toraja”. Aquest funeral consisteix bàsicament en sacrificar entre 1 i 30 búfals (depèn del statu quo de la persona que és mor) en senyal d’ofrena als deus animistes, per tal d’assegurar que la persona traspassada vetllarà pels vius per tota la vida.

I aquí és on comencen els aspectes realment macabres. “El fet és que un búfal aquí val molts diners, i la majoria de persones no se’l poden permetre”. El que es fa en aquestes situacions, és portar el cadàver a casa del mort i mantenir-lo fins que la família tingui diners per comprar un búfal. Però això no s’acaba aquí: tothom ha de tractar al mort com si estigues viu. Això vol dir que li han de portar menjar i beure cada apat, estar amb ell a les celebracions habituals i parlar-hi de tant en tant. La persona no es considerarà morta fins que no es pugui celebrar el funeral.

Un dels joves que ens acompanyaven ens explicava que va estar treballant durant un parell d’anys a un lloc on tenia un bon sou, però gairebé tot el que guanyava ho havia d’enviar a casa seva, perquè havia mort un familiar i no tenien els diners suficients. Tot i poder permetre’s millors àpats cada dia, havia de retallar fins i tot en necessitats tan bàsiques com aquestes i nodrir-se diàriament a base de noodles.

BUFALOS
La tomba dels 200 búfals

Segur que a aquestes alçades t’hauràs preguntat com mantenen el mort. Si, nosaltres també ho vam preguntar, i vam rebre una resposta clara i concisa: “Amb formol”.

Passejant entre les tombes vam topar amb estàtues de persones fetes a mida real. Són gent “noble” (d’una casta més alta) que s’han pogut permetre sacrificar 24 búfals per cada estàtua al moment de la seva mort.

ESTATUA
Passejant entre les tombes vam topar amb estàtues de persones fetes a mida real. Són gent “noble” (d’una casta més alta) que s’han pogut permetre sacrificar 24 búfals per cada estàtua al moment de la seva mort.

Els nanos ens continuaven explicant altres tipus de celebracions relacionades amb els morts: cada 3 anys, per exemple, algunes families treuen els cadàvers de la tomba i els vesteixen per l’ocasió i fins i tot ballen amb ells. A més a més, si algú toca algun dels ossos de les tombes (com heu vist a una fotografia ben amunt són a vista de tothom), s’ha de repetir la cerimònia i tornar a sacrificar un búfal… que en principi hauria d’anar a compte del qui ha tocat la calavera.

Tant en Natsir com els nanos que ens acompanyaven al tour estaven d’acord: no els sembla bé que es doni més importància a la mort que a la vida. Sovint, el fet d’estalviar diners per aquestes cerimònies comporta no invertir en coses més importants com, per exemple, l’educació dels mateixos nois i noies, que moltes vegades veuen frustrat el seu somni d’estudiar el que els agrada.

MOLONA

El món evoluciona ràpidament i el fet és el que actualment els funerals de Tana Toraja és un dels principals reclams turístics del país, on pots contractar un guia que et portarà a veure com és enterrat algun habitant de la zona.

Desconec quin tant per cent de la població pensen com el Natsir i els seus nanos, però això ja és una altra història.

Widodo vs Prabowo, unes altres eleccions

El passat dimecres 22 de maig el Whatsapp va caure. De cop i volta, a la tarda, no em deixava enviar ni rebre missatges. “Una típica caiguda  més” vaig pensar. Al cap d’unes hores, l’enviament de missatges funcionava, però no podia enviar ni rebre vídeos, imatges ni àudios. Pensava que era cosa de la meva connexió a internet, tot i que era el primer cop que em passava quelcom igual.

L’endemà al matí, mentre esmorzava, el Natsir (l’home que s’encarrega de gestionar el lloc on estic fent el Workaway) em va explicar que a Jakarta hi havia uns aldarulls i havien mort alguns manifestants que protestaven pels resultats electorals. El mateix dimecres, a la matinada, el govern havia publicat els resultats electorals i el candidat que havia quedat en segona posició no els havia acceptat. Com a conseqüència d’aquests aldarulls i per evitar la propagació de bulos i fakes news, el govern va limitar l’ús i l’accés de les xarxes socials.

Les eleccions s’havien celebrat el dia 17 d’abril. Per primer cop, s’havien ajuntat diferents tipus d’eleccions en un sol dia (les presidencials, nacionals i municipals), fet que augurava un dels recomptes més llargs de tota la història degut a la combinació d’una sèrie de factors explosius: 193 milions de persones, dividides en milers d’illes d’Indonesia havien de votar a 3 tipus diferents d’eleccions en un sol dia. El col·lapse del país resultaria evident, per això tothom recomanava als turistes a no tenir plans per aquell dia.

Durant els següents dies, tot i que els resultats no eren definitius, tot indicava que l’actual president, Widodo, repetiria el mandat. Els opositors ja van començar a alçar les veus de que les eleccions havien estat un frau i que no acceptarien els resultats.

Pel que havia llegit als mitjans “occidentals” i el que es comentava amb la gent local de Bali (que és on havia passat els primers 10 dies a Indonesia), Widodo era el president progressista que havia de tenir Indonesia, i més tenint en compte el seu principal rival era Prabowo, exgeneral de l’exercit, i acusat de voler recuperar lleis que sortien a la constitució de 1945. Tot i que tampoc era una pregunta que fes a tothom que em trobés, no m’havia creuat amb cap defensor de Prabowo. Potser també era perquè Bali és l’única illa de tot Indonesia on la religió majoritària és l’hinduisme.

El cert es que em vaig oblidar de tot aquest tema fins que al cap d’unes setmanes vaig llegir aquesta incomprensible noticia: “Gairebé 300 persones moren de cansament fent el recompte de les eleccions d’Indonèsia”.

Vaig haver de llegir-la un parell de vegades, i tot i així no l’entenia. Com és possible? I quan em preguntava “com és possible?” no era ja a nivell moral, sinó en primer lloc, com era “físicament” possible que morissin 300 persones fent un recompte de vots.

Mentre no trobava cap noticia que ho expliques, vaig preguntar-ho a un local que parlava angles. Tot cofoi, va explicar que les eleccions havien estat un èxit ja que tothom havia pogut votar, malgrat les condicions que havia d’afrontar un país com Indonesia. Justament aquestes condicions havien provocat, malauradament, que moltes persones perdessin la vida. Ells els anomenava “els veritables herois de la democràcia”. Aquest nomenament no em va fer gens de gracia… que té d’heroic morir contant vots? Hauria de ser un acte quotidià i fora de qualsevol risc, i més a un país relativament avançat com Indonesia.

A mitjans de maig el ministeri de salut va emetre un comunicat sobre la causa de la mort d’aquestes 500 persones (sí, el número va incrementar). Segons va dir, el fet d’haver de treballar més 24 hores seguides (els funcionaris que conten els vots no poden deixar de fer-ho fins que acabin i tenen una comissió per vots comptabilitzats) va provocar nombroses morts per esgotament. A més d’informar que en un futur les persones que comptin els vots hauran de passar exàmens mèdics, també va negar els rumors que deien que les morts s’havien produït sota sospitoses condicions que formarien part d’un complot electoral. Tot i aquestes explicacions, continuava sense poder entendre com s’havien produït tantes morts per aquest tema. Vaig assumir que la meva ment no ho podia entendre de moment, i que potser en un futur hi trobaria un sentit.

Van anar passant els dies i així va ser quan, el 23 de maig, després d’un bloqueig de xarxes socials que va durar dies, vaig topar amb un votant i defensor de Prabowo. Era, precisament, el Natsir.

Em va explicar que ell veu a Widodo com una a persona preparada, però que està rodejat d’autèntics corruptes i personatges desagradables que no tenen bones intencions.

[Petit gran parèntesi: en aquest moment, hem vaig recordar de la unanimitat en que totes -absolutament totes- les persones d’Indonesia amb qui vaig parlar sobre política van coincidir que viuen a un país corrupte. Tothom coincideix en que arriben diners per arreglar les destrosses que provoquen els desastres naturals, però de la mateixa manera saben que molts d’aquests diners van a parar a les butxaques dels polítics de la regió.]

Doncs bé, el Natsir em va assegurar que els resultats del poble on viu eren totalment diferents als que es van publicar més tard des del sistema central de Jakarta. Ell assegura haver estat al recompte de vots al seu poble (la “mesa” era a escassos metres de casa seva) i diu que no quadren amb els resultats que després van sortir als sistemes informàtics centrals. Hi ha molts testimonis no només al seu poble, sinó que a tot Indonesia, i diu que demostraran que es va produir un frau electoral, recolzats per organitzacions internacionals. Tot i que ell ho te així de clar, les noticies que llegeixo a la “premsa occidental” deixen entreveure que els opositors no tenen res a fer i que Widodo és el president elegit per la majoria.

I aquí em teniu, a mi, escrivint sobre unes eleccions a Indonesia i les seves particulars disputes (com si no en tingues prou amb lo que passa a Catalunya). Sense eines ni dades per contrastar, només amb noticies que trobo a través de Google i amb el “feedback” d’alguns indonesis amb qui he pogut parlar.

Qui te raó? Qui s’equivoca? Si és que algú té la raó…

No tinc la resposta, serà el temps qui dictarà sentencia.

Però conèixer a gent amb enfocaments diferents m’ha ajudat a veure un conflicte des d’un angle diferent o, millor dit, de molts angles diferents. Que important és la perspectiva a l’hora de prendre decisions…

El venedor de llagostes

Un llarg però esquifit pont de fusta feia la utilitat de port a aquell poblat que era tant petit que es podia veure tot sencer amb una sola mirada. Poca gent arribava fins aquell punt tant septentrional del país, però aquells que hi acostumaven a transitar (sobretot pescadors) l’anomenaven “la ciutat de l’eterna joventut”. En aquell niu de cases, arrecerat per uns petits turons que sobreeixien tan bon punt la lluenta arena de la platja, sempre hi havia més nens que adults. Tot i que els nens s’ho passaven bé i gaudien d’aquell fenomen demogràfic paranormal, els pocs adults ho veien amb altres ulls: la vitalitat d’aquelles criatures els evocava un sentiment de melancolia i frustració que mai expressaven: sabien que la majoria d’aquells infants marxarien a treballar abans d’arribar als 14 anys i que, quan ho fessin, haurien nascut de nou tantes criatures que farien que el cercle demogràfic no col·lapses.

poblet

El venedor de llagostes, que s’asseia sempre al mateix lloc, a la punta del pont de fusta, va alçar la mirada de terra. No era habitual, en aquells mesos, rebre visites d’estrangers. L’envoltava la cridòria de un grup de nens que saltaven del pont cap al mar, la melodia habitual. Coneixia el vaixell que s’acostava. Pocs coneixen aquell racó de món i els que ho feien havien de parar per pagar una espècie de peatge marítim. Precisament la gestió d’aquest peatge era el que els confrontava amb la illa que es situava just al davant, que demanava partir els beneficis d’aquesta taxa. Un conflicte que s’allargava i ningú hi veia un final.

turo

Però aquest conflicte poc li importava al venedor de llagostes, o si més no era dels que s’apartava quan venien els veïns a discutir. Ell es limitava a fer la tasca de gestionar els diners de la taxa marítima i a oferir als pocs turistes que trepitjaven la seva illa unes llagostes que ell s’encarregava de pescar i mantenir-les en captivitat. Realment aquesta era la seva feina, l’altra la feia per ajudar al poble.

No tenia moltes dots de comercial ni de venedor. Quan oferia el seu producte, es limitava a ensenyar el gènere i dir quan costava un kilogram. Mirava fixament (però sense intimidar) als potencials clients, com volent dir “si ho voleu, ja ho sabeu”. I es que no es movia mai d’allà, l’únic punt d’entrada i de sortida. Mai havia vist entrar a algú que després no tornes per marxar. Al reves, si que ho havia vist vegades.

Aquell dia, no semblava que res pogués trencar la monotonia i rutina. No esperaven la visita de ningú i quan va veure aquell vaixell que s’acostava va pensar que serien uns turistes més, que trepitjarien la illa i marxarien al cap d’uns minuts. Però va ensumar quelcom estrany, no habitual.

Del vaixell, només van baixar dues persones, una parella de mitjana edat. Mentre més se les mirava, més convençut li sonaven d’haver-les vist alguna vegada a la seva vida. Però no sabia dir quan. Anaven acompanyades per dos membres locals de la tripulació. Després de fer els tràmits habituals, els dos tripulants van dir que volien parlar d’un tema en privat, amb els consellers del poble. Aquests van accedir i es van anar a reunir a una caseta on s’acostumaven a prendre les decisions més importants del poble.

El venedor de llagostes no formava part del consell, així que, sense dir res, va seguir assentat on sempre, mirant de reüll com la caseta s’anava omplint de gent. Passaven els minuts, i fins i tot les hores, i tot i que de tant en tant sentia crits, no podia escoltar res del que s’hi discutia.

Més endavant, va entrar una dona que no era del consell a dins de la caseta. El venedor es va alçar, va demanar a un nen adult que ningú toques les seves llagostes, i va dirigir-se a la caseta. Un parell d’homes que vigilaven la porta el van veure venir i li van dir que no podia entrar. Va demanar explicacions de perquè havia entrar una dona que no era del consell, i no li van saber explicar. De cop i volta, la dona estrangera, acompanyada per un reduït grup de locals, va sortir de la caseta. La seva rialla li feia omplir desproporcionadament les seves galtes i tenia una mirada massa ambiciosa, amb un punt de menyspreu que només les persones amb força experiència a la vida podien discernir. El vestit que portava indicava que no estava gens preparada per aventurar-se a un viatge marítim per aquella zona. Aquell grupet de persones, amb la turista al capdavant, van desaparèixer entre les cases mal aixecades que formaven el poble. El venedor de llagostes es va resignar i va tornar al seu lloc habitual. Sabia que tard o d’hora, aquelles persones tornarien a passar per allà.

No sabia quanta estona havia passat, però va sentir que el pont cruixia fortament. Una multitud (potser era tot el poble) s’abraonava sobre aquell parell de desconeguts que havien vist per primera vegada (encara que era la segona vegada que venien). Ningú es podia creure el que estava a punt de passar: la forastera duia en braços una nena recent nascuda no feia ni un setmana enrere. Entremig de retrets, la gent del consell exclamava que s’havia arribat a un acord i que la mare hi estava d’acord (allà, ningú sabia qui era el seu pare, per això tothom s’anomenava com a germà). El venedor de llagostes es va alçar i no va dir res: va clavar la mirada a aquella parella de indesitjables esperant que els seus ulls es creuessin i cremessin només de veure’ls.

No va passar.

Entre empentes i crits, la parella es va esfumar. Primer en una petita embarcació que els va dur al seu vaixell. Després, l’horitzó els va engolir quan el sol estava a punt de tocar el mar.

embarcacio

El cel finalment es va fondre i la negror es va imposar en el dia més trist que mai havia recordat aquell poblat. Els petits no entenien res, els grans discutien i el venedor de llagostes va romandre assentat hores i hores mirant a l’horitzó, sense dir res.

L’endemà al matí, tothom va veure una esgarrifadora imatge al despertar. El venedor de llagostes s’havia tret la vida penjant-se d’un pal que estava situat al final del vell i trinxat pont de fusta.

Li havien robat el seu fill.

sol

The Earthquake

“Et ben asseguro, Miquel, que aquell dia les muntanyes es van moure, van cobrar vida. Jo era just en aquest lloc i t’ho juro, es van moure. Des d’aquell dia, crec que res impossible”

Fa uns dies vaig enfilar cap al Rinjani, el volcà més famós de l’illa de Lombok. Havia llegit per internet que és un dels trekkings més complerts i bonics que es poden fer per Indonesia, i que mereix la pena contractar algun guia i alguns portadors per fer nit a l’anell del volcà i poder arribar fins a dalt de tot de la muntanya que rodeja el crater, d’uns 3.600 metres d’altura.

Quan vaig arribar a l’illa, vaig anar tantejant com s’hi podia arribar i quines opcions hi havia d’arribar fins a dalt de tot. Al primer lloc on vaig preguntar, ja m’ho van explicar tot: a l’agost de l’any passat (2018) hi va haver un fort terratrèmol a l’illa de Lombok, que va provocar danys materials molt elevats. Aquesta forta sacsejada va provocar, entre moltes altres coses, que l’ascens a dalt de tot del Rinjani quedes prohibit degut a uns forts despreniments que hi ha haver. Tots ells feien servir la mateixa expressió: “la muntanya es va trencar”.

Però hi havia l’opció de fer trekking d’un parell de dies, arribar fins a l’anell del volcà, fer nit i l’endemà tornar a baixar. Dit i fet! L’ascens començaria l’endemà: un vehicle ens passaria a buscar a la matinada i enfilaríem cap al poble de sortida, Senaru, situat al nord i a unes 2 hores d’on estàvem dormint. La ruta la faríem amb un grup de 6, més 4 acompanyants (1 guia i 3 portadors, que carregaven menjar per 5 apats, tendes i material per cuinar, bàsicament). Ep! Us en recordeu dels portadors del Nepal? Doncs aquests tenen un altre estil, però també són màgics! Potser aquests van anar a Hufflepuff.

porters
Ep! Us en recordeu dels portadors del Nepal? Doncs aquests tenen un altre estil, però també són màgics!

Però tornem on estàvem. Erem al cotxe, endormiscats, anant cap a Senaru, però el sol ja començava a sortir. Llavors vam veure la total destrucció que va provocar el terratrèmol de l’agost del 2018. Pocs (molt pocs) eren els edificis que es mantenien en peu. La imatge era desoladora: al costat de cada edificació s’hi alçaven tendes fetes amb canyes de bambú i lones de plàstic mig foradades. He llegit per internet que el 80% de les cases del nord de Lombok van patir greus danys. M’ho crec, ho he vist amb els meus propis ulls: dins d’aquelles cases ja no s’hi podia viure.

destruccio
Davant les cases destruides i abandonades, la natura imposa la seva llei.

Poques cases estaven en procés de reconstrucció: potser els locals pensaven que, quin sentit tindria, si tornarien a caure a la següent sacsejada. En aquest sentit, molta gent viu afectada no només a nivell material, sinó també psicològic: molta gent va deixar de treballar en tasques que eren “perilloses” si hi tornava a haver un terratrèmol. Entre altres, el de guia de muntanya.

cases platja
Un grapat de cases que s’aguanten parcialment amb bastides. Una imatge típica del nord de Lombok.

El nostre guia es deia Josi. Es dedicava a fer de guia pel volcà Rinjani i aquell matí del 5 d’agost era a l’anella del volcà, justament on nosaltres faríem nit i veuríem, l’endemà al matí, com sortia el sol. Aquell dia d’agost, la planificació era la mateixa: despertar-se a les 6 i anar tranquil·lament a un bon lloc per veure com sortia el sol. I així hi havia, un bon grapat de gent, quan passades les 6 del matí, la terra va tremolar durant 20 segons que es van fer eterns:

“Et ben asseguro, Miquel, que aquell dia les muntanyes es van moure, van cobrar vida. Jo era just en aquest lloc i t’ho juro, es van moure. Des d’aquell dia, crec que res impossible”

El terratrèmol va cobrar la vida de més de 500 persones. Tot i els greus danys i desperfectes, no sembla que el govern hagi intervingut per ajudar a les famílies que s’han quedat sense casa. Més aviat al contrari: la imatges que dona, per posar un exemple, l’entrada al parc nacional del Rinjani, és fantasmagòrica, digna d’una pel·lícula d’apocalipsi.

entrada rinjani
Aquí era on abans pagaves “l’entada” al parc nacional. Ara, les guixetes estan amb els vidres trencats, els lavabos no funcionen i no hi ha ningú vigilant ni cobrant.

La caminada, tot i ser intensa, va anar molt bé. Vam fer bons amics pujant i el guia era divertit i parlador. Ens va acabar confesant que era la primera vegada que tornava al Rinjani després del terratrèmol, ja que diferents familiars i monjos li havien dit que no ho tornés a fer. Un dia va parlar amb un altre monjo, que el va entusiasmar a tornar a fer de guia. “Si no ho faig, no puc guanyar diners, i contribuiré a que aquest trekking desapareixi”.

anell
Panoràmica des de l’anell del Rinjani: un gran llac amb tonalitats d’aigua diferents omple el cràter. 

Un cop acabat el trekking, ja descansant, vaig pensar sobre el tarannà enfront els terratrèmols que havia vist tant aquí Lombok com a Nepal. Si a Nepal em vaig trobar una resignació optimista, a Lombok vaig veure-hi uns ànims menys optimistes (per no dir pessimistes), evidentment coherents (podríem dir també realistes) en relació la destrossa que havien patit.

Com hem d’encarar els problemes col·lectius amb que topem al llarg de la nostra vida? Cal ser optimistes davant les adversitats? O és millor ser realistes i prudents per no endur-nos decepcions?

Sí qui no plora no mama… que fem amb els que decideixen riure davant situacions similars?

Trist? relat sota una nit estrellada

És l’atzar qui va voler posar, al bell mig de l’oceà, aquell grup de persones. De diferents països, de diferents edats, en diferents estats vitals. Dins un vaixell que amarrava en diferents paratges magnífics d’algunes de les joies en forma de terra que sobresortien del mar.

Potser penseu que us fa falta més detalls, potser us penseu que en sobren. Però el que ara s’explicarà és el que va passar en una nit dins aquell vaixell, mentre el vaixell es dirigia cap a l’oest, tornant al mateix lloc que dies abans havia estat l’inici.

Les onades seguien impactant violentament contra el vaixell. Durant les primeres nits, el sacseig era molest i impossibilitava dormir. Ara ja portaven un parell de nits i tots els hostes ja estaven acostumats.

Ningú sabria on eren. La nit era fosca, la lluna nova i no semblava haver-hi cap illa habitada a prop. Les estrelles brillaven i formaven un espectacle visual difícil d’explicar.

Ella era a proa. Estava desperta, estirada sobre un matalàs que havia arrastrat fins allà. Mirava, precisament, les estrelles. Pensava que estava sola i ningú la molestaria, quan va notar que algú s’apropava a aquella zona. Ell la va mirar i va somriure, sense saber realment si ella ho havia vist. Es va estirar sense dir res al seu costat, en un altra matalàs que havia portat. Ell també va ser qui va trencar el silenci:

  • Que és el millor d’una nit estrellada?

Ella va tardar en contestar, s’ho va rumiar de veritat.

  • El millor d’una nit estrellada? Que no es pot fotografiar.
NIT
“El millor d’una nit estrellada? Que no es pot fotografiar.”

Els dos van riure silenciosament. Aquella mateixa tarda havien tingut una conversa sobre l’afició que tenien alguns altres amfitrions sobre fer fotos, fins i tot perilloses. Però la resposta, anava més enllà. Els dos ho sabien. Ella va continuar:

  • Ho trobo fascinant! Es de les poques coses d’avui en dia que pots gaudir sense pensar en treure el mòbil de la butxaca i fer-li una foto. Em provoca una sensació de tranquil·litat…
  • Si, tens raó… Mirar i gaudir. Que importa si demà el cel està ennuvolat? El que és segur és que el sol es tornarà a amagar… Això si que és segur!
  • Si, suposo…

Van estar uns quants minuts en silenci, sense dir-se res. Una estrella fugaç va trencar-lo de nou. Els dos es van mig incorporar ràpidament amb un “mira!” simultani.

  • Un desig! Ara toca demanar un desig, no? – va dir ella

Ara va ser ell qui va callar i es va pensar la resposta:

  • Quan has de demanar un desig, tu el demanes, realment?
  • Que vols dir?
  • He vist caure moltes estrelles fugaces a la meva vida… i sempre que estic amb algú, diu que he de demanar un desig. Però, no se perquè, ara mateix m’acabo donar compte que fa anys que no demano cap desig després de veure una estrella fugaç.
  • Es veritat. A mi em passa el mateix que tu. Serà que no tenim desitjos?
  • No ho se… Potser és que en tenim masses i no sabem quin triar.
  • Sigui el que sigui… o manca o excés de desitjos! Mai no estarem satisfets…

Van tornar a riure lleugerament per sota el nas. Ell va tornar a agafar la iniciativa.

  • Escolta… et puc preguntar una cosa? Si no vols, no la responguis… potser no és apropiada…
  • Pensa que si m’enfado et puc tirar el mar i ningú et trobarà mai.
  • Gràcies… ara no estic segur si dir-t’ho o no!
  • Era broma! Digues

Ell va mirar de trobar les paraules exactes per dir-ho, encara que sabia que la seva ment el trairia i ho diria de la pitjor manera possible.

  • És cert…? És cert el que diu la teva mirada?

Per primera vegada des de que estaven parlant, els dos van girar el cap i es van mirar.

Si, era cert.

Ella va sentir de nou com una cosa es punxava dins seu. Va empassar-se la saliva. Va agafar aire. I va sospirar fortament. Li va costar dir les següents paraules:

  • Tant… tant es nota?
  • Si… o no. O sigui, potser sóc jo qui ho veig només. O potser ho veu tothom. No ho se.
  • Com… perquè ho dius? Com ho has vist?
  • Diguem-ne que la teva expressió facial en tot moment contrasta molt amb la que tens quan se’t veu alliberada i no penses amb el que el turmenta.
  • Bé… Si, suposo que si.

El silenci va tornar a regnar per uns segons. Ell no sabia si havia espatllat un bon moment o si havia fet el que havia de fer. De cop, ella, sense mirar-lo, va allargar-li la ma. Ell va agafar-li. I va notar com ella tremolava, i va veure que estava plorant.

Van estar així uns minuts més, mirant les estrelles. Mirant allò que no es podia fotografiar.

Finalment, sense saber quanta estona van estar agafats de la mà, ella el va deixar, es va posar de peu i va dir:

  • Hi ha tantes coses que no es poden fotografiar…

A ell no se li va ocórrer res enginyós a afegir.

Ella va agafar el matalàs i va tornar cap a la seva habitació, que compartia amb la seva parella.

Ell va romandre estirat a la proa, pensatiu, fins que es va adormir.

L’endemà, el sol va sortir. I tot semblava que continues igual que ahir.

vaixell

Silenci

A les illes Gili, els vehicles motoritzats estan prohibits. Si naixes allà i no et mous, mai no sabràs que és un cotxe. El vehicle per excel·lència és la bicicleta, encara que també hi ha carros amb cavalls per aquells que es vulguin escapar del pragmatisme o es vulguin regalar un moment de cavalcada. La prohibició, en certa part, té trampa: no té sentit que hi hagin vehicles motoritzats a una illa on tardes 20 minuts caminant per anar d’una punta a l’altra i a on moltes parts la superfície és arena de platja paradisíaca (si, adjectiu irrellevant per al que estava explicant).

WhatsApp Image 2019-04-20 at 11.26.26
En aquesta foto es pot apreciar pobrament un carretó propulsat per un cavall. 

Només trepitjar Gili Air (la mitjana de les tres “famoses” illes Gili) ja notes que quelcom és diferent. Les vibracions que reps et porten de cop a una tranquil·litat i pau interior. Tardes poca estona a saber perquè, i és pel que he explicat abans: no existeixen cotxes. No existeixen motors. No t’avancen tuk tuks a mig centímetre teu, no t’aborden dotzenes de persones per llogar-te una moto i no sents els clàxons. Potser tot això ho veig exagerat per l’habitual transit asiàtic, al que òbviament ja m’he acostumat.

Quan es fa de nit, la mancança de fanals, rètols i llum en general també aporta serenor. N’hi ha, però és fàcil tombar per carrerons que et fan sentir perdut al bell mig de la foscor. Només que saps segur que per poc que caminis endavant, et toparàs amb el mar més aviat que tard. Si tens sort i els núvols no fan acte de presencia, no cal buscar l’amagatall perfecte per veure les estrelles, perquè el més probable és que sigui allà on ets.

En un lloc tan petit, les possibilitats per fer activitats es veuen reduïdes. Si t’agrada caminar, pots rodejar tota l’illa amb poc més d’una hora, tot i que tampoc té un atractiu molt destacat. Així que el protagonisme se l’emporta el que rodeja l’illa: l’oceà. L’illa està farcida d’empreses de submarinisme, que ofereixen cursos de tot tipus. És difícil anar a Gili i no fer submarinisme o snorkel. I si és la teva primera vegada (com la meva) que fas submarinisme, també pots sentir la calma que t’aporta respirar sota l’aigua amb una bombona d’oxigen, i sentir-te un més al fons marí.

Tot i que sempre, com a tot arreu, pots trobar el teu racó ideal jaient sobre una cadira, amb coixins gegants, prenent una Bintang (la cervesa més famosa d’Indonesia que, curiosament, traduïda al català seria “Estrella”) i mirant com el sol s’amaga a poc a poc per l’horitzó.

WhatsApp Image 2019-04-20 at 11.28.09

Tranquil·litat, pau, serenor, calma… són paraules que sovint tendeixo a relacionar amb silenci i/o solitud. En moltes ocasions necessito estar sol (o amb bona companyia) per adquirir el màxim exponent d’aquestes sensacions. I també molta concentració, perquè una sobreexposició d’aquestes em provoquen l’efecte contrari. La recerca de l’equilibri i l’estabilitat és extensa. Si es que mai s’acaba de trobar del tot.

I el silenci? Les dos primeres entrades del silenci al diccionari són:

  • “Fet de no parlar, de callar”
  • “Absència de tot so o soroll”

Fa temps, per culpa d’una lesió auditiva (tinitus, popularment conegut com xiulet a l’orella crònic) , que més impossible tenir una absència de tot so o soroll. Després d’uns primers mesos de desesperació (“no tornaré a escoltar mai més el silenci?”, em preguntava) em vaig tranquil·litzar. I tant que puc seguir sentint el silenci. Potser és per això que a partir de llavors gaudeixo del silenci més amb els ulls, el cervell i el cor que no pas amb les orelles.

Quan penso amb silenci, penso amb imatges o moments. On de vegades no destaca l’absència de tot so o soroll, sinó una figura, una situació, una expressió.

L’últim raig de sol esgotant-se per l’horitzó.

Una illa sense vehicles motoritzats.

Una nit estrellada sense núvols.

La primera vegada que comparteixes oceà amb els peixets.

Un arbre dominant i imponent a dalt de tot d’un turó.

Una nit de pluja.

Un descans al mig del bosc després d’una llarga caminada.

Un comiat.

I per tu… que és el silenci?

WhatsApp Image 2019-04-20 at 11.27.08

“Menjangan Island” o “l’illa dels cérvols”

L’illa de Bali té una particularitat que la diferencia de la resta d’illes importants a Indonesia: és la única on la majoria de la seva població és hinduista. Situada a un país que té la comunitat de musulmans més gran del planeta, l’illa (de 150km de llarg i 110km d’ample) te la fama de ser un paradís situat en un lloc perdut del món…

…una fama que puc desmentir (en part, tampoc en passem) després d’haver-hi estat una setmana. No se que s’imagina un com a paradís, però al meu no hi figuraria una illa que té llocs i atraccions que t’inspiren a Salou en plena efervescència guiri durant Setmana Santa.

Bali està molt turititzada (o sigui, que està pensada per a turistes), però també té moltes deficiències a nivell d’infraestructures i transport. Si no es lloga una moto i es va per lliure, és complicat anar als millors llocs de la illa sense pagar preus desorbitats amb transports privats. Transports privats que, òbviament, intenten exprimir al màxim als turistes. Si cuela, cuela, que va dir el poeta. Ja sabeu com continua.

TEMPLE.jpeg
Si, si… està molt turititzada… però té racons preciosos! Com aquest temple, Tanah Lot.

Encara ho tinc pendent, però intueixo que moure’s per altres illes també serà molt complicat, i els preus de tot no tenen res a veure amb els que he vist als altres 3 països on he estat durant aquest viatge. Potser os ho explico més endavant, però això és una altra cosa. Per lo bo i per lo dolent.

L’altre dia vaig llegir que ni el govern d’Indonesia sap ben bé quantes illes pertanyen al seu país. Hi ha 13.466 illes registres formalment, però algunes fonts afirmen que el número total podria superar les 17.500. 17.500 illes diferents, cadascuna amb el seu clima, les seves religions, les seves cultures, les seves tradicions, les seves besties, les seves persones (o no).

Una d’aquestes illes és “Menjangan Island”, que traduït al català seria “l’illa dels cérvols”. Situada al nord-oest de Bali, és una petita illa de no més de 2km de llargada, habitada principalment per cérvols. Tot i això, l’activitat estrella que es fa en aquesta illa no és a l’illa en sí, sinó al seu voltant: és un lloc adient per practicar snorkeling o busseig.

Vam arribar-hi amb una barca motoritzada i, quan érem prop de l’illa, ens vam aturar. Després de sentir alguns “oh!”, vaig notar que la gent mirava a l’aigua. Era transparent, la més transparent que havia vist mai. Com a les pel·lícules. Com a les fotos de llocs paradisíacs.

PONT
Era transparent, la més transparent que havia vist mai. Com a les pel·lícules. Com a les fotos de llocs paradisíacs.

A partir d’aquí, capbussada amb tub i ulleres, i a veure peixos de tots colors, formes i dimensions. No havia fet mai una activitat d’aquest tipus en un lloc amb tanta diversitat, però si que havia vist fotos. Però… no té res a veure el fet d’estar sota l’aigua, sentint com es mouen milions de peixos, alguns de blaus elèctrics, d’altres més grocs i “aplastats”, peixos pallasso estil Nemo que s’amagaven entre el coral, immensos bancs de peixos…

Aquestes fotos no són meves, però són només alguns del bitxos marins que vaig poder veure:

Semblava que estava formant part d’un altre planeta… i quan vaig sobrepassar la part “visible” del terra submarí i vaig veure la immensitat i profunditat, hem va envair una sensació de respecte i minusculositat Per una estona, hem vaig sentir molt més petit del que em pensava que era… I es que… que petits som!

Al sortir a la superfície, ens esperava un petit pícnic al peu de la illa. Durant la estona lliure, la vam compartir amb els companys del tour per comprovar si realment hi havia cérvols a l’illa dels cérvols… i si! I tant que n’hi havia! El més fotogènic va aparèixer al final, quan tornàvem cap a l’embarcació.

CERVOL
El més fotogènic va aparèixer al final, quan tornàvem cap a l’embarcació

Això si que deu ser el paradís dels cérvols… Una illa sense habitants on ells són els reis!

El dia va seguir amb una altra capbussada a un altre punt de l’illa (on em vaig oblidar d’aplicar una nova capa de crema solar a l’esquena i vaig pagar molt car l’error). Tot i així els peixos no es van espantar del meu particular color rosa cremat i tot seguint una corrent d’aigua vaig poder tornar a gaudir d’aquest espectacle marí. A l’acabar i tornar a Bali, cervesa compartida amb els companys de l’expedició.

Ja només em falten per visitar unes 17.498 illes més per completar l’arxipèlag indonesi.