El meu Vipassana: per què? – (Part 4/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1 , la part 2 i la part 3. Fes clic a sobre per llegir-les si encara no ho has fet!]

Però llavors vam tenir el plaer de presenciar un dels espectacles més divertits i espectaculars que mai he vist a la vida. Vaig començar a sentir sorolls estranys. De cop i volta, com si fos un huracà, tots els arbres que hi havia van començar a moure’s. Però no feia vent. Vaig començar a sentir sorolls d’animals que no, no eren ocells. De cop i volta van aparèixer tots, de cop, saltant entre lianes, branques i arbres: estàvem envoltats d’una cinquantena de monos salvatges.

male area
De cop i volta van aparèixer tots, de cop, saltant entre lianes, branques i arbres: estàvem envoltats d’una cinquantena de monos salvatges.

I quins farts de riure ens vam fer tots. Alguns es perseguien, alguns es pegàven, alguns copulaven, d’altres saltaven sobre el sostre metàl·lic de les construccions fent un soroll eixordador, uns quants jeien relaxats sobre algunes branques mentre semblava que gaudissin mirant-nos a nosaltres, d’altres pixaven i es cagaven (alguns semblava fins i tot que fessin punteria per tocar-nos). Dins meu vaig batejar l’espectacle com a Monkey Show, de lo millor que han pogut veure els ulls a la meva vida. Un espectacle de natura en ple directe i que passava per sobre nostre. Tots estàvem assentats i rient quant, de cop i volta, vaig veure que l’Eric es posava les mans al cap i anava corrent cap a la nostra habitació. Ho vaig saber quan es va acabar el curs: uns quants monos havien entrat a la nostra habitació i li estaven furgant la motxilla per robar-li alguns snacks que tenia guardats. Karma is bitch.

El Monkey Show va acabar i dins meu ja no tenia ni un raconet de l’apatia que m’havia envoltat durant tot el matí Al contrari, tenia ganes d’afrontar l’sprint final de meditació. I així ho vaig encarar. Fins que va arribar el matí del dia 10 i va acabar el silenci.

Surto del Meditation Hall i em creo amb l’Ajay. Penso “i ara, que he de dir?”. La primera paraula que em ve al cap és “finish!. La seva és “congratulations!”. No ens podem xocar la ma perquè el contacte físic segueix prohibit fins que s’acabi el curs. “Com ha anat?” em pregunta. “Uf. Crec que necessito temps per assimilar-ho. Intens. Molt intens. Crec que necessito escriure-ho per podar-ho explicar bé”.

course boundary

I aquí em teniu, avorrint-vos amb 4 escrits d’unes 1000 paraules cadascun, intentant fer-vos entendre el que (això segur) no es podria explicar amb una imatge. Si heu arribat fins aquest punt i us heu llegit els 3 anteriors escrits sobre el Vipassana… només us puc demanar que… moltes gràcies!!!

Tot i que un pensament recurrent durant els primers dies era “com estaré moralment el dia de Nadal?”, justament quan va arribar no en vaig ser conscient. L’intercanvi de sensacions i el final del silenci van ser un motiu suficient com per no mirar quin dia del calendari era. Gairebé tots vam compartir com ens havíem sentit els darrers 10 dies i molts vam coincidir amb algunes de les coses que us he estat explicant els darrers 4 dies. Inclús amb alguns vam passar uns quants dies més de relax a un hostel del costat del llac. Però deixaré aquestes històries de banda i, acabaré amb que n’he tret de tot plegat.

Com gairebé tot durant aquest viatge, vaig decidir fer un curs Vipassana perquè el destí m’hi ha portat. Quan vaig agafar l’avió de Barcelona cap a Katmandú no sabia ni el que era i ara em trobo que he passat 10 dies aïllat del món exterior per fer una cosa que no havia fet mai abans. M’hi he trobat, i era el que m’havia de trobar.

Per què m’ha servit? No puc assegurar que seguiré meditant constantment, 2 hores al dia, com recomanen al sortir del curs. El que si que puc assegurar és que he comprés una mica millor el poder que pot arribar a tenir la ment humana, almenys una part del potencial que s’hi amaga. I els beneficis que pot comportar per moltes persones entrenar (d’aquesta manera o d’una altra) un estat mental estable, positiu i enriquidor.

M’ha ajudat a creure més fermament i donar més solidesa a algunes tesis que sempre he intentat aplicar a la meva vida: que crear ambients positius és la clau per fer sentir a tothom millor dins la nostra (i qualsevol) societat; que trobarem la felicitat quan ajudem als altres i ens deixem d’inflar l’ego; que s’ha d’aprendre a donar sense esperar res a canvi i que si actuem amb simplicitat i serenor amb les coses que ens passen ens enfadarem menys i entendrem més aquesta vida. I molt probablement viurem més i millor.

També m’ha ajudat a ser conscient d’errors del passat i del present. A creure amb tothom i no donar cap persona ni cap causa perduda. A no deixar passar allò que un moment et regira per dins i et penses que ja ho has digerit. A escoltar més. A creure’m que puc fer allò que creia que no podia fer. O allò que mai havia ni imaginat fer.

Malauradament la vida a la que vivim està construïda per voler sempre més, més i més. I encara més durant aquests dies. Estem tristos si no rebem els regals que volíem. Si no ens desitja bon Nadal o bon any aquella persona que es tan especial. Si els àpats d’aquest Nadal no van ser tan bons com els de l’any passat. Si al bar se’ls ha acabat la Voll Damm i només tenen Estrella. Si ens toca treballar el dia 2 de gener.

Però de tant en tant, sense que ningú avisi, ens cauen bombes emocionals de qualsevol tipus que no sabem com tractar. Durant el curs, un dels discurs deia que “Si quan ens cauen bombes emocionals (com perdre una persona estimada o saber que tens una malaltia greu) algú ve i t’ofereix tot l’or del món, no té cap sentit, no l’acceptaries”. Vols tornar al passat per corregir segons què, però xoques frontalment amb el present.

I que és el present?

El present és ara. El present ho és tot. De presents n’hi ha milions però no infinits.

I prendre una decisió, ara, en aquest present, pot fer canviar la teva vida i, encara més important, la dels qui t’envolten.

Una decisió, que podria ser tant simple, com decidir fluir. Deixar-te anar i saber on et porta el corrent de la vida.

I és que potser deixar de nadar (ni que sigui per una estona) és una de les millors decisions que un pot pendre a la vida.

THE END
visio general

El meu Vipassana: sotracs, llunes i minuts – (Part 3/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1 i la part 2 . Fes clic a  sobre per llegir-les si encara no ho has fet!]

Dia 4 a la tarda: comença la sessió de “Giving of the Vipassana”. Amb aquesta sessió i el vídeodiscurs de la nit, entenc amb que consisteix. Tot té una base científica: no només entendre que no som res més que uns quants milions de àtoms dins d’aquests univers, sinó experimentar-ho. Aquesta és una de les paraules claus. Fa 2500 anys, Buddha, després d’entendre que tota la matèria d’aquest planeta està formada per unes partícules minúscules, va recuperar una tècnica antiga per experimentar-ho com a persona. Això és el Vipassana: observar atentament el nostre cos i comprovar-ho. Des del dia 4 fins al 10 així ho faríem.

La tècnica consisteix en analitzar el teu cos per ordre (de cap a peus; i de peus a cap), parant atenció a cada part i analitzant totes les sensacions que experimentis. Ja siguin “burdes” (com dolor, batecs del cor, respiració, fred…) o subtils (picors, tremolors, impulsos no conscients…). I funciona, amb més o menys intensitat, a diferents parts del cos. La primera sessió de Vipassana es guiada per un àudio de Goenka… però a partir de llavors, fins el dia 10, només anirem rebent petites indicacions i canvis en la tècnica per tal d’anar millorant-la.

La sessió va prou bé per part meva i surto ben content del Meditation Hall. És l’hora de berenar! Però llavors, sorpresa. Veig sortir d’una habitació una persona amb la motxilla feta. Algú ha decidit marxar. Fa unes passes i veig que és el valencià amb qui havia parlat el primer dia. “Legalment” no ens podem mirar, però ens vam fer una mirada de comiat. Ell va seguir pujant les escales per marxar i em jo em vaig sentir estrany. Jo que tenia inquietud per parlar amb ell sobre com havia anat tot plegat! A més, s’assentava just davant meu. En aquell moment penso que potser ja no ens veurem més, així que miro amunt i el veig que està assentat a les escales, esperant no se ben bé que. Decideixo infringir una norma: evitar el contacte físic. Pujo les escales, miro que no hi hagi ningú mirant i li allargo el braç. Ens xoquem la mà i no creuem cap paraula, però crec que ens hem entès. Jo dic “bon viatge!” i ell “ànims, i que que vagi molt bé pel Vipassana!”. Em vaig girar i vaig baixar les escales.

escales
Em vaig girar i vaig baixar les escales.

Tot això em provoca un petit sotrac emocional: com es que marxa ara, que ja estem gairebé a la meitat? Quines motivacions l’hauran empès a marxar? Els nostres camins es tornaran a creuar alguna vegada? El sotrac, per estrany que sigui, segur que també el va fer l’encaixada de mans. Després de 4 dies, aquest va ser el meu únic acte comunicatiu amb una altra persona. Llavors vaig entendre més on era i que estava fent. Vaig donar-me compte que havia entrat en aquell curs per curiositat, però que hi havia quelcom dins meu que estava entenent. Que sentir-me en moments perdut, trist, desconcentrat o decebut formava part del curs, així com formava part de la meva vida i de la de tothom. Constatar que tots aquests sentiments només els crea la ment de cadascú. I entrenar la ment volia dir ser capaç de gestionar-los d’una millor manera.

Però el temps avança, inexorablement. Durant els propers dies la nostra meditació hauria de centrar-se amb la tècnica Vipassana. A més, es va afegir el component “Adhittana” que significa “forta determinació”: durant 3 vegades al dia, ens assentaríem durant una hora sense moure cap part del cos i amb els ulls tancats. Si experimentàvem dolor alguna part del cas, tocava practicar el segon concepte més important del curs, la equanimitat (l’altra era la concentració): no reaccionar al dolor físic, entenent que és passatger (impermanent). Com que la ment i la matèria (el cos) estan molt relacionats, la idea vindria a ser que conseqüentment reaccionaríem de la mateixa manera quan tinguéssim adversitats que involucressin la ment.

course boundary be happh

Ja estàvem avisats: normalment els dies més durs eren el 2 i el 6. I a mi em va tocar el rebre el dia 6. Tot i que es pot veure com a que “passat el dia 6, ja només en quedarien 4”, el fet és que si no estàs còmode durant un dia, ho pagues fort. Cada dia canvia la percepció del temps. Ho havia sentit a dir moltes vegades, però ara tenia més sentit que mai: “el temps és relatiu”. I, un altra vegada, qui mana sobre aquesta relativització és la ment. A la nit, (per sort o per desgracia) el bo del Eric en va fer una altra: va trencar el noble silenci per dir-me una cosa totalment irrellevant. Se m’acosta, abans d’anar a dormir i diu “Ei, he tret a fora del meu llit un matalàs perquè estava humit. Per això tenia tant fred a la nit, tio”. Jo me’l miro amb cara de no entendre res. I em diu “Ho sento per trencar el Noble Silence, ho sento”. I jo li dic fluixet que “Don’t worry, don’t worry”. A dormir. A aquestes alçades, la ràbia que li tenia dels primers dies ja havia desaparegut i no podia deixar de riure interiorment per tot el que feia. La meditació funcionava, suposo…

Van arribar els últims dies i per controlar la bogeria, jo (i també molts altres meditadors) ens assentàvem durant els descansos i miràvem el cel o les muntanyes. La televisió dels avantpassats. A la nit el cel era clar, i puc assegurar del cert que vaig veure la segona millor lluna plena de la meva vida. Primer em sabia greu no tenir cap càmera per fotografiar-la, però també és veritat que, d’aquesta manera, se’m va gravar el moment a la memòria i vaig poder-lo gaudir amb el plaer que et dona la soledat. Durant aquells últims dies no hi havia tanta boira ni tants núvols com de costum i tots seguíem el consell que ens havia donat Goenka: ser conscients de tots els actes que fèiem. Caminar, menjar, observar, dutxar-nos… D’alguna manera, ens estava començant a entrenar per la tornada a la realitat.

vegetacio
A part de la lluna, contemplar el detall de totes les plantes que hi havia repartides per les instal·lacions també era un entretingut passatemps.

S’atansava el final. Sabíem que el dia 10, a partir de les 10 del matí, s’aixecaria el silenci i podríem parlar els uns amb els altres. Potser per això (i que tenia ganes de compartir les sensacions amb els altres companys) el dia 9 em va passar lentament, esperant només que arribes el 10. Era l’hora lliure després de dinar i em sentia malament perquè havia desaprofitat gairebé tot el matí. Però llavors tots els presents vam tenir el plaer de presenciar un dels espectacles més divertits i espectaculars que mai he vist a la vida.

 

to be continued

El meu Vipassana: la inestabilitat de la ment – (Part 2/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1: fes clic aquí per llegir-la]

DONG, DONG, DONG.

Son les 4h del matí. Comença el Vipassana.

Surto de l’habitació. Fa molt fred i és fosc. La gent va sortint lentament de les seves habitacions i, com zombies, tots ens dirigim cap al Meditation Hall. El curs l’estem cursant 17 homes, tot formant un quadrat de 4 x 4 coixins més amb un coixí extra a la última fila, que desentona. Aquest sóc jo. Em toca ser el “D5” (és com si al Hundir la flota hi hagués una casella més trencant l’harmonia del quadrat). Estic al darrera de tot.

meditation hall
Aquesta era l’entrada del Meditation Hall

La rutina no canviarà cap dia. Primeres dues hores, de 4:30h a 6:30h. Tot i la son, començo a entendre on m’he posat. Primer rebem unes curtes indicacions sobre com hem de centrar tota la nostra l’atenció sobre la respiració (i més concretament a la part del nas). Després, dues hores de silenci fins que torna a sonar el DONG. Hora d’esmorzar. Acte seguit, 3 hores de meditació descansant 5 minuts entremig. Torna a sonar el DONG. Hora de dinar. Al cap de dos hores, tornem-hi: 4 hores de meditació, fent dos petits breaks. Torna a sonar el DONG. Hora del té i una peça de fruita i cereals. 1 hora de meditació, descans, discurs del dia, mitja horeta de meditació i a dormir.

Ja és al primer dia quan entenc quin serà el gran problema i al mateix temps la gran solució durant aquest curs: estar a soles durant tot el dia amb la meva ment. Amb ningú més. Des del principi me n’adono de lo terriblement difícil que resulta estar 15 segons seguits amb tota la concentració centrada sobre la meva respiració. Centenars de pensaments entren i surten de la meva ment amb velocitats siderals. Persones, situacions viscudes durant el viatge, projeccions de quins seran els meus següents passos, imaginacions, suposicions, records… una cascada constant ataca a la meva ment i constato la meva incapacitat de concentració. Sabia que la meva ment estava constantment en agitació… però tanta? Llavors sorgeixen les primeres preocupacions: sóc l’únic a qui li estarà passant? Això és normal? Potser no havia d’haver fet aquest curs? Com que sóc, malgrat tot, una persona pacient, intento preocupar-me el mínim i concentrar-me… però amb voler-ho no és suficient.

jo
Ja és al primer dia quan entenc quin serà el gran problema i al mateix temps la gran solució durant aquest curs: estar a soles durant tot el dia amb la meva ment

Descobreixo, també, quins seran els meus moments d’alleujament i alegria de cada dia: les parades pels àpats. El menjar és (i ho seguirà sent tots els dies) deliciós. Com que se que des de l’hora del dinar (11h) fins al següent esmorzar (6:30h) no podré menjar gairebé res més, aprofito per atiborrar-me de menjar: repeteixo un parell de vegades i m’empasso cullerades i cullerades del típic plat nepalí, el dhal bat, acompanyat amb altres menjars boníssims. El resultat? No s’ha de ser molt geni per endevinar-ho: a l’hora de meditació, una ñoña del copón. “Quines ganes de dormir, és l’hora de la migdiada! Oh, merda! No hauria ni d’estar pensant que és l’hora de la migdiada, hauria d’estar concentrat amb la respiració!”. Tota la tarda segueix igual. I la preocupació segueix en augment. M’omplo de dubtes i preguntes. I no puc pensar amb res més.

Però llavors vaig veure la llum. De 19h a 20h, cada dia, veuríem a una televisió el discurs diari del Goenka, que ens parlaria sobre el que havíem estat fent aquell dia i ens explicaria diferents històries per entendre el que estàvem fent. Per fer-vos una idea de com era el vídeo, podeu veure quina pinta fa fent clic aquí. I aquell primer dia, va semblar com si el Goenka em llegís els pensaments i em resolgués tots els dubtes que em rondaven pel cap: al primer dia, era normal constatar que la ment és un animal salvatge que s’ha d’aprendre a domar. I era normal constatar que, una ment només s’aprèn a dominar-la entrenant-se. I amb un dia, no n’hi ha prou. Amb un to calmat, tendre i irònic, aquests discursos van esdevenir clau per no tornar-me boig i trobar-li un sentit al que estàvem fent.

I els primers dies van anar passant. Gràcies a l’estricta rutina diària tot es normalitza. Els problemes de concentració segueixen, però no em generen tanta angoixa com al primer dia. Llavors penso: “Ep, vigila! Si no et preocupes per la desconcentració, això serà pitjor, perquè et desconcertaràs més i no faràs res per concentrart-te”. Maleïda ment. És fascinant al mateix punt que desesperant.

Dins d’aquesta dinàmica dels primers tres dies, m’agradaria explicar dues coses:

La primera, els moments hilarants de l’Eric. Ja des del dia 1, va començar a tossir molt estranyament i anava sovint al lavabo. Vaig entendre que estava malalt, però no ben bé de què. Fins que vaig donar-me compte que estava comprant un rotllo de paper de vàter cada dia. Si, potser exagerat inclús pels casos més extrems. Però és que era un tio d’extrems.

Així era l’Eric. A part de que justament fos ell qui és poses malalt, també vaig presenciar una situació totalment surreal a la nit del dia 2. Just després de rentar-me les dents i anar al llit a dormir, obro l’habitació i me’l trobo a quatre grapes amb el cap gairebé amagat a sota el llit. Miro… i el cabró s’estava menjant una bossa de patates. I va actuar com si fos un gos: va parar de menjar, em va mirar, es va tornar a girar, i va seguir menjant les patates. Després del moment d’incredulitat, em vaig estirar al llit i vaig començar a riure interiorment.

A la mateixa nit, em vaig despertar per un soroll. Vaig obrir mig ull i vaig parar l’orella. Està plovent? No, era impossible, aquí no plou mai durant aquests mesos. Miro cap a fora i veig una ombra dreta, apuntant cap al bosc. Miro al llit de l’Eric i no hi es. El molt cabró estava pixant a devant de l’habitació, quan tenia el lavabo a menys de 10 segons caminant. Ens vam creuar les mirades fugaçment amb l’Ajay perquè a més havia deixat la llum de l’habitació oberta. “Aquest tio està sonat” ens diem amb la mirada.

room 1 - 4

La segona, va ser la sensació més mística i poderosa que vaig tenir en tot el curs (i per conseqüència de la meva vida), mentre meditava. Va passar a la tarda del dia 3. Portava tot el dia bastant rallat perquè notava que no avançava, no sentia el que havia de sentir (molta sensibilitat i detalls sensorials a la part del nas). I llavors, de cop i volta, vaig dir-me “va, ara concentra’t molt molt molt molt i no et desconcentris fins que acabi el torn”. Tanco els ulls, començo a respirar. Passa un minut, i noto que ho he aconseguit. Però no paro, i pocs moments després començo a sentir quelcom al cap, al cos i a les cames. Me n’adono que dins meu hi ha alguna cosa (o moltes coses) que donen voltes i no paren. Ho definiria com un tornado. Tot jo era un tornado que no parava de donar voltes. I notava sensacions molt positives, era un tornado ple de positivitat. I intento fer un exercici: pensar amb els pensaments negatius que havia tingut durant els tres dies, a veure si la sensació així s’acaba. Els faig venir conscientment cap a la meva ment i… surten disparats! No se perquè vaig decidir fer-ho, però vaig seguir. I no hi havia manera, cap pensament negatiu podia entrar dins meu. Sabia que allò s’havia d’acabar d’algun moment o altre, així que abans de obrir els ulls vaig aprofitar alguns segons més i llavors vaig desconnectar.

Plof.

Obro els ulls i ja no hi havia tornado. L’exercici de meditació que estàvem fent no tenia aquesta finalitat, però m’havia passat i quan em va venir ho vaig fer durar tant com vaig poder. Més tard ho vaig tornar a intentar, però no hi ha haver manera. Bé, que hi farem. Així es la vida. Tot és impermanent.

El dia 3 havia acabat. A la tarda del dia 4 tocaria fer la primera sessió de Vipassana, la tècnica que realment ens ajudaria a veure les coses com realment són. Pensava que això seria el més important que passaria el dia 4, però no. També va passar una altra cosa que no estava planejada. I dins del horari marcat, totes les coses que sortien del guió eren rellevants.

to be continued

El meu Vipassana: On m’estic posant? – (Part 1/4)

Que és, un Vipassana? Fent servir paraules tècniques, un Vipassana és un curs de meditació de 10 dies que té com a objectiu “veure les coses tal com són”. De fet, això es literalment el que “Vipassana” vol dir. Les tècniques de meditació que s’exerceixen són les que van portar a Siddharta Gautama (El Buda) a la seva il·luminació (Nirvana) fa més de 2500 anys. Des de llavors, molta gent ha seguit exercint aquestes tècniques però en l’actualitat els cursos més “mediàtics” són els que va popularitzar SN Goenka, un empresari milionari de Birmània que, després de descobrir la tècnica, va convertir-se en el professor de Vipassana més reconegut del planeta i va crear una xarxa mundial de centres on es fan constantment aquests cursos de 10 dies. Per posar un exemple, a Catalunya hi ha un centre on s’imparteix exclusivament aquests cursos de Vipassana. Des d’ara fins a final de març, s’impartiran 5 cursos… i totes les places ja estan ocupades. El cursos a partir de l’abril encara no han obert inscripcions.

Doncs bé… quan vaig arribar a Nepal, sense saber ben bé on em posava, i després de parlar amb diferents persones que l’havien cursat, vaig decidir apuntar-m’hi. La normativa de conducta feia una mica de por, però no em va frenar. Entre altres coses, durant els 10 dies que dura el curs, has de: deixar de tenir comunicació amb l’exterior, no parlar amb ningú ni tenir cap tipus de contacte físic ni visual amb cap altre estudiant, meditar 12 hores al dia, despertar-se a les 4 de la matinada, menjar només mitja poma i una mandarina des de les 11 del matí fins les 6:30h del dia següent, no fer servir cap aparell electrònic ni res que et pugui distreure (com un llibre o una llibreta)…

Totes aquests normes tenen el seu raonament… però no allargaré més aquesta introducció. Tinc ganes d’explicar el meu Vipassana. I l’explicaré amb 4 entrades al blog que aniré penjant aquests dies.

Vaig arribar al centre de meditació el dissabte 15 de desembre al migdia. Em sentia preparat, ja ho havia parlat amb algú. Jo preveia que les meves principals preocupacions serien no poder saber el que passava a l’exterior, estar incomunicat de les persones que conec. Però aquesta, creieu-me, va ser la més mínima de les preocupacions durant els 10 dies que vaig estar fent el curs.

la caminata

Mentre feia la cua per inscriure’m, vaig conèixer diferent gent amb qui estaria compartint aquestes dies (una altra cosa que no havia comentat: el curs es fa segregat per sexes). Vaig conèixer un tres americans, algun francès, un noi d’Austria, una noia de França… de totes les edats: des de els 19 fins als 60 anys. Curiosament també vaig trobar un noi de Gandia, amb qui vaig poder parlar català i ens vam explicar, abans de que el curs comences oficialment, que ens havia fet parar a aquell racó de món per fer aquesta bogeria de curs. En definitiva, gent de tot el món: també hi havia locals, gent del Nepal. El lloc era simplement espectacular: davant nostre un llac on l’aigua es reflectia com si fos un mirall, els Annapurnas de fons mostrant-se majestuosos i tot el complex construït enmig d’un bosc ple de tot tipus de fauna i vegetació.

anapurnas i llac
El lloc era simplement espectacular: davant nostre un llac on l’aigua es reflectia com si fos un mirall, els Anapurnas de fons mostrant-se majestuosos i tot el complex construït enmig d’un bosc ple de tot tipus de fauna i vegetació.

Un dels organitzadors del curs es va encarregar de recordar-nos el codi de conducta i algunes normes extra: si volíem comprar algunes coses com paper de vàter havíem d’apuntar-ho a un paper que teníem al menjador, si necessitàvem alguna cosa urgent podíem parlar amb alguns dels voluntaris del centre, si volíem parlar amb el professor podíem fer-ho durant el descans de l’hora de dinar i, l’últim consell: vigilar amb els monos salvatges (la majoria vam riure). El curs començaria al “Meditation Hall” quan sones el dong d’una campana. A aquest Hall, hi hauria el “assistant teacher”, que es qui conduiria el curs mitjançant àudios i vídeos de SN Goenka. Es una espècie de professor titulat, però el mètode Goenka funciona així. Gairebé es podria dir que la seva única funció com a professor era realment respondre el dubtes que tenien els estudiants durant l’hora lliure després de dinar.

Comença el curs. Comença el silenci (Noble Silence). Comencen les primeres indicacions: durant els primers tres dies, haurem d’estar atents a la respiració. Més concretament, a l’area triangular que abarca des de el nostre nas fins a la part superior del llavi. Llegit, pot semblar una de les estupideses més grans. Però quan és l’única cosa amb la qual estàs concentrant (o intentes estar-ho) durant el dia, la cosa canvia. Després de diverses indicacions, te’n vas donant compte de diferents coses sobre la teva pròpia respiració: del ritme que té; que de vegades l’aire surt pel forat esquerra, de vegades pel dret, de vegades pels dos; que quan entra és fred i quan surt és calent; que quan surt l’aire acaricia la part del bigoti; que al nas tenim sovint petites tremolors…

noble silence
Comença el curs. Comença el silenci (Noble Silence)

El fet d’estar atents tan sols a aquesta petita àrea del nostre cos serveix per aguditzar la nostra ment de cara el que serà realment la meditació Vipassana, que començarà el dia 4. De moment, estem al considerat “dia 0”. La resta de dies, el calendari està molt marcat i és molt estricte:

TIMETABLE

Són les 21h. Toca anar a dormir. Començarem l’endemà. Em toca dormir a l’habitació amb dos americans que havia conegut abans. Un es diu Eric i l’altre Ajay. Ja us ho avanço: el primer té 46 anys, pintes de surfero/guru i serà un personatge de l’alçada d’un campanar. Quedeu-vos amb el seu nom: Eric. Només la primera nit, considero que per un error seu (ja sabeu que no podem comunicar-nos de cap manera, així que totes les accions de les altres persones les baso per suposicions), s’equivoca i se’n va a dormir abans del que marca l’horari. Bé, només serà un despiste de un dia… M’estiro al llit i dormo.

 

DONG. DONG. DONG.

 

Són les 4h del matí. Comença el Vipassana.

to be continued