Qui s’ha inventat el temps?

Us pot fer riure la pregunta, però és veritat: algun humà, en algun moment de la història, es va inventar el temps. Com qui va inventar la roda, el wifi o la guillotina. Quan més hi penso, més m’autoconvenço: el temps és una gran mentida, un concepte que fins i tot podria no existir en una altra galàxia, un altra civilització. Fins i tot podria ser que no existís ni on som nosaltres ara: el temps que ha de venir no existeix i l’ara és tant fugaç que mai el podem enxampar. I que dir del passat… de vegades veiem més a prop quelcom que va passar fa 10 anys que no pas alguna cosa que ens va passar la setmana passada.

No elucubro per formar una teoria. Fins i tot he afegit la paraula “elucubrar” sense saber del 100% que vol dir, però tant se val. És innegable que a mesura que passen els dies un es va omplint d’experiències, aprenentatges, moments i vellesa (si, amb “v”). I precisament per això ara em sento lliure per preguntar-me si el temps existeix. O, per ser més normatiu i eixamplar la base de la comprensió: si tothom entenem el temps de la mateixa manera.

“No tinc temps” és una resposta força habitual que fem o rebem quan ens proposen o proposem fer alguna activitat, algun projecte o simplement fer una birra entre setmana. Potser realment és aquesta la gran mentida del temps i, quan ens en donem compte, tendeix a ser massa tard. Quan naixem som totalment amos del nostre temps, del que ens queda (qui sap quant) per endavant. No tardem gaire a assimilar que el nostre temps depèn sovint de factors externs que no podem controlar: la feina, els estudis, els vicis i altres rutines en les que estiguem immersos.

Som nosaltres mateixos qui ens aixequem cada dia per anar a la feina o a la uni, qui es queda a casa a fer tasques domestiques, qui ens assentem davant la tele per mirar el futbol. I també som nosaltres qui ens deixem emportar per tot això i no dediquem el temps per dur a terme projectes personals o per estar amb aquells que ens fan riure o ens fan la vida més fàcil. Temps que segurament trobarem a faltar algun dia, o bé perquè veurem que se’ns acaba o perquè ja no és possible fer el que hauríem pogut fer fa un temps.

Ens lamentarem, seguirem endavant, i potser… potser, amb una mica de sort n’aprendrem. Aprendrem a suar de valent per fer el que nosaltres volem, a persistir quan sembla que les coses no tiren endavant, a reunir-te amb els que et fan sentir a gust més sovint. Aprendrem a diferenciar entre respondre “no tinc temps” i respondre “si, quan?”. Aprendrem a valorar tots aquells grans moments viscuts més enllà de l’efervescència que té “l’ara”. Una efervescència que provoca a tot individu unes ganes boges de que segons quins moments no s’acabin mai… però quan poses una aspirina al vas d’aigua, aquesta no fa bombolles per molta estona. Quan tornem al nostre estat rutinari, pla i monòton, el vas d’aigua torna a ser un líquid tranquil, quiet i normal. Poc rastre queda d’allò que ens ha fet sacsejar…

Quan miro endarrere, de vegades tinc la sensació de que aquest gairebé mig any ha passat igual que l’abans d’ahir. Una sensació enganyosa però diria que tampoc és una gran mentida. No és cert que tot canvia i tot segueix igual? Que tot avança i que res es mou? Que d’aquí un any qualsevol record que porti a l’esquena serà això, un record, i que no importarà si aquest record ha passat fa 2 dies, 2 mesos o 2 anys?

Immers en tots aquests dubtes i preguntes sense aparent resposta, crec que no hi ha més sortida que la de ser valent el major temps que ens sigui possible i encomanar-ho. Compartir amb altres aquestes ganes de fer, de crear, de passar-s’ho bé… per anar omplint-nos de records. Uns records que guardem en una caixeta on el temps no hi té res a veure.

Algun dia ens arribarà el moment de mirar per últim cop aquesta caixeta. I potser m’equivoco, però segurament no tindrem temps en pensar amb tots aquells dies que vam invertir amb coses que no vam posar a la caixeta.

Aquest dia, quin sentit tindrà el temps? Aquest dia, existirà el temps? Potser llavors em tornaré a preguntar, per últim cop, qui dimonis ha inventat el temps.

despres