El venedor de llagostes

Un llarg però esquifit pont de fusta feia la utilitat de port a aquell poblat que era tant petit que es podia veure tot sencer amb una sola mirada. Poca gent arribava fins aquell punt tant septentrional del país, però aquells que hi acostumaven a transitar (sobretot pescadors) l’anomenaven “la ciutat de l’eterna joventut”. En aquell niu de cases, arrecerat per uns petits turons que sobreeixien tan bon punt la lluenta arena de la platja, sempre hi havia més nens que adults. Tot i que els nens s’ho passaven bé i gaudien d’aquell fenomen demogràfic paranormal, els pocs adults ho veien amb altres ulls: la vitalitat d’aquelles criatures els evocava un sentiment de melancolia i frustració que mai expressaven: sabien que la majoria d’aquells infants marxarien a treballar abans d’arribar als 14 anys i que, quan ho fessin, haurien nascut de nou tantes criatures que farien que el cercle demogràfic no col·lapses.

poblet

El venedor de llagostes, que s’asseia sempre al mateix lloc, a la punta del pont de fusta, va alçar la mirada de terra. No era habitual, en aquells mesos, rebre visites d’estrangers. L’envoltava la cridòria de un grup de nens que saltaven del pont cap al mar, la melodia habitual. Coneixia el vaixell que s’acostava. Pocs coneixen aquell racó de món i els que ho feien havien de parar per pagar una espècie de peatge marítim. Precisament la gestió d’aquest peatge era el que els confrontava amb la illa que es situava just al davant, que demanava partir els beneficis d’aquesta taxa. Un conflicte que s’allargava i ningú hi veia un final.

turo

Però aquest conflicte poc li importava al venedor de llagostes, o si més no era dels que s’apartava quan venien els veïns a discutir. Ell es limitava a fer la tasca de gestionar els diners de la taxa marítima i a oferir als pocs turistes que trepitjaven la seva illa unes llagostes que ell s’encarregava de pescar i mantenir-les en captivitat. Realment aquesta era la seva feina, l’altra la feia per ajudar al poble.

No tenia moltes dots de comercial ni de venedor. Quan oferia el seu producte, es limitava a ensenyar el gènere i dir quan costava un kilogram. Mirava fixament (però sense intimidar) als potencials clients, com volent dir “si ho voleu, ja ho sabeu”. I es que no es movia mai d’allà, l’únic punt d’entrada i de sortida. Mai havia vist entrar a algú que després no tornes per marxar. Al reves, si que ho havia vist vegades.

Aquell dia, no semblava que res pogués trencar la monotonia i rutina. No esperaven la visita de ningú i quan va veure aquell vaixell que s’acostava va pensar que serien uns turistes més, que trepitjarien la illa i marxarien al cap d’uns minuts. Però va ensumar quelcom estrany, no habitual.

Del vaixell, només van baixar dues persones, una parella de mitjana edat. Mentre més se les mirava, més convençut li sonaven d’haver-les vist alguna vegada a la seva vida. Però no sabia dir quan. Anaven acompanyades per dos membres locals de la tripulació. Després de fer els tràmits habituals, els dos tripulants van dir que volien parlar d’un tema en privat, amb els consellers del poble. Aquests van accedir i es van anar a reunir a una caseta on s’acostumaven a prendre les decisions més importants del poble.

El venedor de llagostes no formava part del consell, així que, sense dir res, va seguir assentat on sempre, mirant de reüll com la caseta s’anava omplint de gent. Passaven els minuts, i fins i tot les hores, i tot i que de tant en tant sentia crits, no podia escoltar res del que s’hi discutia.

Més endavant, va entrar una dona que no era del consell a dins de la caseta. El venedor es va alçar, va demanar a un nen adult que ningú toques les seves llagostes, i va dirigir-se a la caseta. Un parell d’homes que vigilaven la porta el van veure venir i li van dir que no podia entrar. Va demanar explicacions de perquè havia entrar una dona que no era del consell, i no li van saber explicar. De cop i volta, la dona estrangera, acompanyada per un reduït grup de locals, va sortir de la caseta. La seva rialla li feia omplir desproporcionadament les seves galtes i tenia una mirada massa ambiciosa, amb un punt de menyspreu que només les persones amb força experiència a la vida podien discernir. El vestit que portava indicava que no estava gens preparada per aventurar-se a un viatge marítim per aquella zona. Aquell grupet de persones, amb la turista al capdavant, van desaparèixer entre les cases mal aixecades que formaven el poble. El venedor de llagostes es va resignar i va tornar al seu lloc habitual. Sabia que tard o d’hora, aquelles persones tornarien a passar per allà.

No sabia quanta estona havia passat, però va sentir que el pont cruixia fortament. Una multitud (potser era tot el poble) s’abraonava sobre aquell parell de desconeguts que havien vist per primera vegada (encara que era la segona vegada que venien). Ningú es podia creure el que estava a punt de passar: la forastera duia en braços una nena recent nascuda no feia ni un setmana enrere. Entremig de retrets, la gent del consell exclamava que s’havia arribat a un acord i que la mare hi estava d’acord (allà, ningú sabia qui era el seu pare, per això tothom s’anomenava com a germà). El venedor de llagostes es va alçar i no va dir res: va clavar la mirada a aquella parella de indesitjables esperant que els seus ulls es creuessin i cremessin només de veure’ls.

No va passar.

Entre empentes i crits, la parella es va esfumar. Primer en una petita embarcació que els va dur al seu vaixell. Després, l’horitzó els va engolir quan el sol estava a punt de tocar el mar.

embarcacio

El cel finalment es va fondre i la negror es va imposar en el dia més trist que mai havia recordat aquell poblat. Els petits no entenien res, els grans discutien i el venedor de llagostes va romandre assentat hores i hores mirant a l’horitzó, sense dir res.

L’endemà al matí, tothom va veure una esgarrifadora imatge al despertar. El venedor de llagostes s’havia tret la vida penjant-se d’un pal que estava situat al final del vell i trinxat pont de fusta.

Li havien robat el seu fill.

sol

Trist? relat sota una nit estrellada

És l’atzar qui va voler posar, al bell mig de l’oceà, aquell grup de persones. De diferents països, de diferents edats, en diferents estats vitals. Dins un vaixell que amarrava en diferents paratges magnífics d’algunes de les joies en forma de terra que sobresortien del mar.

Potser penseu que us fa falta més detalls, potser us penseu que en sobren. Però el que ara s’explicarà és el que va passar en una nit dins aquell vaixell, mentre el vaixell es dirigia cap a l’oest, tornant al mateix lloc que dies abans havia estat l’inici.

Les onades seguien impactant violentament contra el vaixell. Durant les primeres nits, el sacseig era molest i impossibilitava dormir. Ara ja portaven un parell de nits i tots els hostes ja estaven acostumats.

Ningú sabria on eren. La nit era fosca, la lluna nova i no semblava haver-hi cap illa habitada a prop. Les estrelles brillaven i formaven un espectacle visual difícil d’explicar.

Ella era a proa. Estava desperta, estirada sobre un matalàs que havia arrastrat fins allà. Mirava, precisament, les estrelles. Pensava que estava sola i ningú la molestaria, quan va notar que algú s’apropava a aquella zona. Ell la va mirar i va somriure, sense saber realment si ella ho havia vist. Es va estirar sense dir res al seu costat, en un altra matalàs que havia portat. Ell també va ser qui va trencar el silenci:

  • Que és el millor d’una nit estrellada?

Ella va tardar en contestar, s’ho va rumiar de veritat.

  • El millor d’una nit estrellada? Que no es pot fotografiar.
NIT
“El millor d’una nit estrellada? Que no es pot fotografiar.”

Els dos van riure silenciosament. Aquella mateixa tarda havien tingut una conversa sobre l’afició que tenien alguns altres amfitrions sobre fer fotos, fins i tot perilloses. Però la resposta, anava més enllà. Els dos ho sabien. Ella va continuar:

  • Ho trobo fascinant! Es de les poques coses d’avui en dia que pots gaudir sense pensar en treure el mòbil de la butxaca i fer-li una foto. Em provoca una sensació de tranquil·litat…
  • Si, tens raó… Mirar i gaudir. Que importa si demà el cel està ennuvolat? El que és segur és que el sol es tornarà a amagar… Això si que és segur!
  • Si, suposo…

Van estar uns quants minuts en silenci, sense dir-se res. Una estrella fugaç va trencar-lo de nou. Els dos es van mig incorporar ràpidament amb un “mira!” simultani.

  • Un desig! Ara toca demanar un desig, no? – va dir ella

Ara va ser ell qui va callar i es va pensar la resposta:

  • Quan has de demanar un desig, tu el demanes, realment?
  • Que vols dir?
  • He vist caure moltes estrelles fugaces a la meva vida… i sempre que estic amb algú, diu que he de demanar un desig. Però, no se perquè, ara mateix m’acabo donar compte que fa anys que no demano cap desig després de veure una estrella fugaç.
  • Es veritat. A mi em passa el mateix que tu. Serà que no tenim desitjos?
  • No ho se… Potser és que en tenim masses i no sabem quin triar.
  • Sigui el que sigui… o manca o excés de desitjos! Mai no estarem satisfets…

Van tornar a riure lleugerament per sota el nas. Ell va tornar a agafar la iniciativa.

  • Escolta… et puc preguntar una cosa? Si no vols, no la responguis… potser no és apropiada…
  • Pensa que si m’enfado et puc tirar el mar i ningú et trobarà mai.
  • Gràcies… ara no estic segur si dir-t’ho o no!
  • Era broma! Digues

Ell va mirar de trobar les paraules exactes per dir-ho, encara que sabia que la seva ment el trairia i ho diria de la pitjor manera possible.

  • És cert…? És cert el que diu la teva mirada?

Per primera vegada des de que estaven parlant, els dos van girar el cap i es van mirar.

Si, era cert.

Ella va sentir de nou com una cosa es punxava dins seu. Va empassar-se la saliva. Va agafar aire. I va sospirar fortament. Li va costar dir les següents paraules:

  • Tant… tant es nota?
  • Si… o no. O sigui, potser sóc jo qui ho veig només. O potser ho veu tothom. No ho se.
  • Com… perquè ho dius? Com ho has vist?
  • Diguem-ne que la teva expressió facial en tot moment contrasta molt amb la que tens quan se’t veu alliberada i no penses amb el que el turmenta.
  • Bé… Si, suposo que si.

El silenci va tornar a regnar per uns segons. Ell no sabia si havia espatllat un bon moment o si havia fet el que havia de fer. De cop, ella, sense mirar-lo, va allargar-li la ma. Ell va agafar-li. I va notar com ella tremolava, i va veure que estava plorant.

Van estar així uns minuts més, mirant les estrelles. Mirant allò que no es podia fotografiar.

Finalment, sense saber quanta estona van estar agafats de la mà, ella el va deixar, es va posar de peu i va dir:

  • Hi ha tantes coses que no es poden fotografiar…

A ell no se li va ocórrer res enginyós a afegir.

Ella va agafar el matalàs i va tornar cap a la seva habitació, que compartia amb la seva parella.

Ell va romandre estirat a la proa, pensatiu, fins que es va adormir.

L’endemà, el sol va sortir. I tot semblava que continues igual que ahir.

vaixell