Són les 8h del matí. Tot i estar a uns 3.500m d’altitud, el fet de caminar i anar força abrigats (més del que tocaria; cada dia cometem el mateix error) fa que tinguem calor. Ens aturem per guardar la roba d’abric dins la motxilla petita que carreguem. Instintivament, en aquestes situacions, aprofito per mirar el paisatge i fer algunes fotos. Tot i així, avui hi ha una cosa que em crida l’atenció i em fa centrar en quelcom més proper que no pas les precioses panoràmiques de l’Himalaya. Em fixo amb el camí per on he estat caminant. Uau. Li pregunto al guia “com fan aquests camins enmig de les muntanyes?” “Això ho ha fet un home” diu. “Ara el veuràs”.
“Un sol home? Com?”. No rebo resposta, potser no ha entès que volia dir amb la pregunta, o potser és una pregunta estúpida. Tot i així, al cap d’uns segons, em comença a parlar. Fa uns anys , diu (una cosa que encara no he explicat, és que en Tika -el guia-, tot just va arribar aquest estiu al Nepal, després d’estar 4 anys treballant a Malaysia), l’amplitud del camí per on estàvem caminant ara mateix no devia ser de més d’un metre. Òbviament, s’havia de caminar amb molt de compte ja que us podeu imaginar el que podia suposar fer un mal pas (mmm… pot ser que acabi d’entendre l’expressió de fer una mala passada?). També es veritat que hi havia molts menys turistes.
Estem caminant amb bon ritme, i de cop i volta trobem una aglomeració de turistes en un punt. Hi ha un home vell assentat a una cadira, una caixa de donacions i uns plafons informatius. Decidim no aturar-nos. Ja ho farem a la tornada, quan tornem a passar per aquell punt. Aquest home, tapat amb un enorme abric que fa impossible entreveure-li quina cara fa, és la persona que ha fet possible el camí que estem trepitjant. I sense cap tipus d’ajut ni subvenció per part del govern: ho ha fet treballant cada dia de la seva vida, finançant-se amb les donacions dels turistes que passen per allà. A la meva ment, l’anomeno cinematograficament “The Man from Namche Bazar“.
Passada una setmana, ja de tornada i havent aconseguit tots els reptes proposats, sabem que ens tornarem a trobar amb la mateixa situació. Aquest cop amb menys turistes parats, ja que és tard i gairebé tothom ja és al seu lodge descansant. Hem pogut valorar el camí i tenim un bon bitllet preparat per fer la donació. Ara ens aturem amb més calma. L’home segueix assentat al mateix lloc, com si el temps no hagués passat, amb el mateix generós abric. Entenem que ara no és l’encarregat d’arreglar els trams malmesos o fer millores, però segueix aixecant-se cada dia al matí per asseure’s a la seva cadira de plàstic i agrair amb nepalí a tothom que contribueixi a la seva guardiola de donacions. Em fascina la constància d’aquell home, tant per haver construït aquell camí com per ara estar cada dia present veient la gent que gaudeix de la seva obra. Sé que a ell poc li deu importar tots els diners que hi caben dins la guardiola. Sé que ell seguirà assentat cada dia de la seva vida, fins al darrer, a la seva cadira de plàstic, al bell mig de l’Himalaya.
No sóc jo, sinó el meu company eslovac, que m’assenyalà un dels diferents plafons informatius que hi ha i em diu “hey look, this is catalan, right?”. I tant que ho era! Un català amb tocs anglesos i alemanys, però ho era. No se pas qui ho haurà escrit, però em va resultar curiós alhora que reconfortant (feia dies que no interactuava amb català fora d’una pantalla… el trobava a faltar!).
“Si consideres que aquesta és una bona causa ajuda’ns. Si creus que no ho mereix, no ho facis, doncs la gent ha de fer les coses que li surten del cor”.
Aquesta última frase resumeix el tarannà de la majoria de la gent que viu per aquestes muntanyes. Gent que té poc però t’ho ensenya tot. Gent que mai diu que no a res i et fan sentir com un més dels seus. Gent que et veu per primera vegada, et somriu amb tota la seva ànima mentre et diu “Namaste”. El que et transmet la seva rialla no es pot descriure ni amb imatges ni amb paraules.
Gent poc intoxicada pel verí que tenim a la nostra societat. Gent que actua purament, des del cor.
1001 paraules 