Les nostres (4/4)

Capítol 4 de 4 (Capítol 1 / Capítol 2 / Capítol 3)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 4 – No som ningú

Avançàvem lentament, ja feia 3 dies que ens havíem retrobat i seguíem caminant, i el nostre company tenia molt dolor i febre a les nits. Em feia por, però la reunificació i els tres dies de caminada sense grans problemes que no fossin els logístics i els bancs de boira, van disminuir del màxim els nivells de cortisol dels dies previs.

Aquella tarda tocava cavalcada de reis i estàvem molt a prop de l’objectiu. Des de l’Aurora i el Joan no havíem vist ningú: ni cotxes, ni fum ni res, només de tant en tant vèiem alguns avions de guerra. Semblava que el Casado, la Rovira i el Mujona ens havien robat a tothom.

La ferida del bessó no tenia gaire bon aspecte, havia empitjorat molt en poques hores. Es queixava amb raó i anàvem escassos de recursos. No teníem ni fàrmacs ni material per les cures: feia pudor i tenia febre.

Mentre mirava a la meva amiga, movent en signe de negació, el cap, li vaig dir, que paréssim, faríem foc.

“A ple dia?? Que estàs boig? No, no. No ens posarem en risc” em va empènyer enfadada.

Vam tombar el nostre amic en una roca al costat d’un camp sembrat, feia mala cara i estava amb tiritona, li vaig dir “anem a buscar llenya“.

Quan estàvem una mica lluny i sabia que no ens sentia, li vaig dir sense preàmbuls: “Mira, no sé si has vist gaires pel·lícules de guerra però aquesta cama s’ha d’amputar o el nostre amic, morirà” mentre la mirava seriosament. “El foc és per coagular-li la ferida”.

Va canviar l’expressió d’enfadada a espantada. “Vale, vale, vale, això és molt fort tio, molt fort. Però com, com ho farem?

Al cap d’una bona estona jo ja tornava esbufegant, mentrestant havien preparat un bon foc que feia força calor. “Ho has aconseguit?” em va preguntar secament però amb veu tremolosa, mentre deixava la motxilla a terra vaig assentir amb el cap.

Vaig treure l’única xeringa que teníem, la vaig carregar amb una ampolla de morfina que tenia feia temps a casa. L’havia robat feia un any a la feina, encara no l’havia pogut provar, ni podria, però allò ho requeria.

Ens vam tombar al costat del nostre amic, li vam agafar la mà i li vam explicar que perdria la cama, que era per evitar un mal major i que intentaríem controlar-li el dolor. De primeres es va sobresaltar i s’hi negava però estava tan dèbil i tan malament que no va posar gaires més impediments. Només em va dir una frase “em pagues el tatuatge amb l’escut del Barça a l’altra cama cabró!” que vaig interpretar com a “et dono permís”.

Un bastó a la boca, una punxada al braç i la fulla de la destral que havia aconseguit del garatge de la granja que vaig localitzar, al foc.

Quan ja estava més tranquil i gairebé sense dolor, vaig agafar la destral del foc i amb dues estocades, li vaig tallar la cama per sota el genoll al meu amic enmig dels crits dels dos, em va donar una mena de plaer notar com li partia la tíbia amb una destral roent (sempre m’havia molat la traumatologia), quina sensació més bèstia.

Acte seguit, amb un altre metall calent li vam rostir el monyó que sagnava una barbaritat, el pobre s’havia desmaiat del dolor. Ella gairebé es desmaia també, però va aguantar estoicament.

Vam improvisar una llitera de transport i finalment el vam portar al nostre objectiu, el desitjat refugi, una cova molt amagada, semireformada pels meus pares, a prop de Suterranya, a 2 km aproximadament d’una masia que té la meva família, on teníem aigua i fusta per passar l’hivern i on no anàvem per por a represàlies dels militars.

Tenia una entrada estreta i una mena de passadís per on es passava ajupit, però a dins era espaiosa i feia menys fred que a l’aire lliure. Tenia una taula de fusta feta amb un palet semipodrit, 2 cadires de càmping oxidades, unes estanteries excavades a les parets i una mena de llar de foc que tenia sortida d’aire amb una escletxa. Era un bon lloc per amagar-se.

Tenia una mini esperança de trobar-hi algú, algun familiar, però res va canviar. Vaig assumir la realitat, la gent s’havia “esfumat”.

Fins que hem arribat a avui, dia de reis i he pogut escriure.

El nostre pirata no ens parla. Només plora del dolor i es queixa remugant, l’obliguem a menjar, almenys ja no té febre. Hem comptat que tenim per passar una setmana menjant molt poquet cada dia, però ja trobarem alguna solució a això.

La guerra, les guerres ens han deixat un present i un futur dolorós, incert i que ens ha arrencat la vida, l’ànima i la humanitat gairebé.

No som ningú. 

Les nostres (3/4)

Capítol 3 de 4 (Capítol 1 / Capítol 2)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 3 – Recuperació

Em vaig despertar de cop, cridant!

Eren les 13h del dia 2 de gener, segons l’Aurora, encara que allà dins no havia canviat res. El meu amic ferit estava amb febre i el Joan estava al mateix racó d’ahir amb moviments repetitius mirant a terra i l’Aurora em va oferir un cafè. Vaig pensar en les amigues desaparegudes: la van atrapar? On deu haver passat la nit? La tornaré a veure? Sabrà arribar? I l’altra pobra, quina barbaritat… però m’havia de refer teníem hores per tornar a sortir allà fora.

Li vaig demanar un mapa de la zona i si sabia la forma d’arribar a la conca de Dellà per camins secundaris i si coneixia refugis/cabanes i fonts d’aigua per la zona. No sabia com ho faria amb el coix, però havíem de seguir endavant. Li vam punxar antibiòtic i el vam deixar dormir una estona més.

L’Aurora, tot i que de caràcter sec, va ser una agradable companyia en aquell forat, inclús semblava que estava contenta de tenir-nos. Va ajudar-nos a optimitzar les motxilles traient roba doblada i només deixant menjar, abric i material per dormir. Vam planificar una ruta per 4-5 dies, es coneixia molt bé la zona. Jo de reüll em vaig aprendre totes les alternatives possibles i li vaig mentir dient que teníem un refugi a Tremp on volíem arribar caminant. No li vaig confiar el nostre objectiu real, per si de cas.

Sortiríem al 3 de gener a la nit, al complir les 48 hores, però aquella nit una puntada em va despertar. Era el meu amic, vaig sentir sorolls estranys, vaig agafar el frontal i vaig enfocar l’escena: estava blau amb els ulls injectats amb sang, tenia una corda al coll. El Joan l’estava escanyant, mentre la seva mare estava dormint tranquil·lament a l’altra punta.

“Que fots Joan!!!” instintivament, vaig agafar una tassa metàl·lica que tenia al costat de la motxilla que era el meu coixí i li vaig rebentar al cap. Es van quedar inconscients els dos. L’Aurora s’havia despertat amb el meu crit i venia cap a mi amb cara de pocs amics.

Vaig cridar-li enfurismat: “així que fas servir el teu fill “autista” per desfer-te de nosaltres? Cagun Déu, perquè ens vas salvar eh?! Per què?!” la vaig esbroncar fora de mi, mentre m’aixecava disposat a atacar-la. Però ella va intervenir amb una veu inesperadament calmada: “el Joan no té autisme, tros d’ase! Però no ho veus que el tinc sedat tot el dia? Té una malaltia mental severa amb deliris de paranoia i gelosia, segurament està gelós perquè li hem curat la cama!” senyalant la cama ferida. Em vaig quedar en silenci, encara molt neguitós, observant com respirava i es movia. Al cap d’uns instants, aparentment, començava a recuperar-se mentre l’Aurora va obrir el llum i em va ensenyar un informe de l’Hospital Santa Maria, de salut mental en què confirmava la tesi de l’Aurora, “i ara, marxeu“.

Amb silenci i cares sèries, encara mig atordits, sobretot el meu amic, va acompanyar-me coixejant intensament. En pujar a dalt, el fred ens va bufetejar la cara i fent veure que sortíem ens vam tirar a un dels llits de la casa a esperar al matí. La llum de la lluna creixent entrava per la finestra de l’habitació, era plena matinada. No vaig aclucar més els ulls.

Després de deixar dormir el coix del meu amic 2 o 3 hores, amb l’albada vam menjar unes galetes que havíem furtat. Feia millor cara però no el veia per caminar gaires quilòmetres al dia i menys amb aquest fred, en sortir cautelosament vam acomiadar-nos d’aquella casa que quasi esdevé la nostra tomba, però que a la vegada, ens va donar una segona oportunitat.

En iniciar la caminada i endevinar alguna resta de sang pel camí, vam trobar un escrit amb esprai a la paret de l’última casa del poble on es llegia ben gran “MUERTE AL DESERTOR“.

Veient la calma que hi havia i suposant que no van tenir temps per muntar trampes ni res, vam anar a acomiadar la nostra amiga. Seguia allà al mig del camí, bocaterrosa, freda. Vam recollir-la en un emotiu i dolorós silenci. Les cares xopades de llàgrimes i mocs, i el cor encongit en un puny, nus a la gola i ràbia continguda. Vam portar les seves restes al costat d’un ametller molt gran i que tenia un forat a la vora, la vam deixar reposar allí i la vam tapar com bonament vam poder. 5 minuts de plorera en silenci, l’articulació de 4 paraules cadascú va concloure la nostra petita cerimònia, ens anava gran tot allò.

“Adéu amiga”.

Ens vam agafar per l’espatlla i em va dir: “refugi, menjar i aigua.”

Glopet de saliva avall, mirada a l’horitzó (mar de boira a la plana) i cap al bosc de secà.

Segons els mapes mentals que teníem, la nostra fatigosa, lenta i dolorosa marxa ens havia allunyat uns 7 o 8 km de Vilanova de Meià, érem a l’altra banda del Montsec i pràcticament ja era fosc. El bosc a la nord era molt més espès i humit, i hi avançàvem paral·lels al camí, molt farts d’esgarrinxades. Havíem d’improvisar un bivac i un foc. El ferit estava baldat i havia aguantat el dolor sense queixar-se gaire, sorprenentment.

És broma! Ja estava fart de les seves queixes, era insuportable. Però el cabró en la penombra va veure una estreta columna de fum, no gaire lluny i mentre jo estava preparant una mena de cabaneta com podia, em va dir que tenia un bon pressentiment i s’hi va dirigir coixejant de pressa. “Malparit” vaig murmurar.

Vaig sentir un crit i se’m va eriçar l’espinada, “merda, ja hi tornem a ser” vaig pensar, Instintivament vaig agafar un pal com si m’anés a barallar. Al cap d’uns instants algú venia cap a mi ràpidament i de cop la vaig veure, amb la cara desfeta en plors mentre ens fusionàvem en una abraçada, humida i plena de sentiments.

Era la meva amiga.

cap 3.1

Les nostres (2/4)

Capítol 2 de 4 (Capítol 1)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 2 – La doble guerra

De miracle estàvem vius, encara estem vius.

Li vaig fer senyals perquè seguís recte cridant. “Fes veure que vas al bosc i torna per l’herba! I tapa’t la ferida amb el buf home! Esborrarem el camí de sang“.

Vaig entrar a dins molt adrenèrgic, aquests assassins podien arribar en pocs instants. Vaig trobar aigua i galleda. Va ser fàcil: estava en el menjador normal d’una casa normal, un lavabo al final del passadís de la dreta. Hi havia una galleda, i estava plena! Vaig repartir l’aigua des de la finestra intentant dissimular el camí de sang que deixava. Havíem de despistar-los i no sabia com. Vaig veure que el meu amic tornava per la porta del jardí de darrere, que casualment tenia la clau al pany de dins. La poca llum dels fanals llunyanes va mostrar l’empitjorament del seu color ja habitualment pàl·lid. Vaig tornar a tirar aigua perquè alguna gota de sang encara regalimava i el vaig fer entrar a dins. 

La cosa va empitjorar quan vaig dir-li al meu amic que fes un glop d’aigua. Em va semblar molt estrany que l’escopís, donades les circumstàncies. Traient força i ràbia desmesurada d’on no la tenia, va bramar “això és lleixiu, subnormal!”.

“Shhh! Calla!”. Els militars se sentien de lluny, a través de la finestra oberta del menjador. Vaig engolir saliva, una sensació de derrota m’envaïa cos i ment.

“Som pell tio”.

I de cop, ens va saludar la sort: es va obrir una tàpia de sota terra al mig del passadís i una dona d’uns setanta anys ens va fer senyal d’entrar. Vam anar-hi de cap, mentre baixava per una escala metàl·lica, no podia deixar de pensar en les meves amigues, que estaven allà fora, vam tancar la tàpia.

Des d’allà baix, amb pinta de celler que en algun altre moment de la història probablement hauria servit com refugi, se sentia tot el que passava a fora. I per sort, els militars sorprenentment no van entrar a la casa, de fet en uns instants vam sentir com s’allunyaven. “Uf!”, vam respirar alleujades.

Però no ens van donar gaire respir tampoc. El primer que ens van dir va ser “Teniu 48 hores per marxar d’aquí, donat l’estat del teu amic, si no us faríem fora demà al matí.” Dirigint-se a mi amb cara de pocs amics.

Eren una mare i un fill d’uns quaranta anys, que estava a un racó en una cadira amb la mirada clavada a terra, “és el Joan, té autisme” va deixar anar la senyora secament. Anava vestida d’anar per casa amb una bata i una manta a les espatlles, mentre anava a buscar un maletí sota una estanteria metàl·lica. El celler era bastant espaiós, i tot i la poca llum vaig poder entreveure dos matalassos i molts pots de conserva, una taula de càmping i 2 cadires.

“Curem al teu amic?”. Amb mig somriure, va treure una farmaciola i es va identificar com a infermera jubilada. “Estem de sort”, ens vam dir amb la mirada.

Em queien algunes llàgrimes galtes avall, mentre amb les gasses netejava la sang que regalimava del forat al mig del Pedraforca tatuat al bessó del meu amic. El vam haver de sedar una mica pobre, finalment li vam poder treure la bala, li vam tapar la ferida i el vam posar a dormir al costat del fill de l’Aurora, la infermera salvadora.

Estava abstret en els meus pensaments, que anaven a tota revolució, qui ens ho havia de dir de fer les campanades de 2026 a estar tota la colla separada, algunes mortes i algunes directes a la guerra, mentre no sabem res de la família…

Abans d’anar a dormir, em va preparar un té i em va situar després d’insistir-li reiteradament. Al matí, mentre recollíem de cal Bernoi i abans que tallessin les telecomunicacions, el president Casado (cap d’estat des de feia un any, quan vam aconseguir abolir la monarquia, arran de la crisi post coronavirus -sembla una broma que es digués així el virus-), va dir un breu discurs des de la Moncloa: Activava l’estat de Guerra, l’exèrcit i totes les forces de l’Estat. Ordenava també actuar sense contemplacions amb els traïdors a la pàtria, i l’ordre era per tothom, sense cap excusa de gènere, edat o condició. Tothom s’havia de presentar per mitjans propis o públics a la capital de província i se’ls assignaria tasques per la guerra. El temps límit era les 17 h, qui estigués per qualsevol altre territori, seria considerat traïdor a la pàtria i exèrcit, policia o bombers, podien detenir o matar, indistintament els traïdors a la pàtria.

“Mare de Déu, com no ens hem assabentat d’això?”

“Al cap d’una hora, la presidenta Rovira, ha declarat la independència de Catalunya i ha reunit a sot capitals territorials, com Igualada, a la gent jove i ha demanat que tothom que no es considerés preparada per la doble Guerra que s’esfumés com pogués” va entonar mirant-me amb cara de circumstàncies l’Aurora.

“Mare de Déu”

Vaig estar callat 10 minuts, mentre intentava assaborir infructuosament el té. Des del coronavirus que no havia recuperat olfacte ni gust, “Caguen déu, estem en doble guerra”.

. Vaig tenir un pensament als meus familiars i amics estimats, desitjant que estiguessin sans i estalvis, espero que s’haguessin esfumat, en el bon sentit.

Vaig abraçar molt fort l’Aurora i vaig adormir-me finalment, repetint-me dins meu, “refugi, menjar i aigua.”

Les nostres (1/4)

Capítol 1 de 4

“Les nostres” és una història escrita per Xavier Fabà.

És paral·lela a l’anteriorment publicada “La Lliçó” i enllaça a partir d’aquests fets:

“Vam fer-nos tots les maletes i vam anar a Solsona per veure si podíem tenir millor connexió i seguir millor els esdeveniments. Les hores van passar lentament i les declaracions dels líders europeus no indicaven, com era d’esperar, la rendició que proposava Mujona.

Van sonar les 16h. La TV va començar a omplir-se d’imatges de diferents localitats de la costa catalana que estaven rebent un atac. Aquest cop eren molt més agressius que la primera onada.

Encara no se si vaig prendre la decisió correcta, però un parell de cotxes vam decidir pujar cap a Andorra. Al cap i a la fi, si la cosa finalment anava bé, podríem tornar, oi?

Alguns dels meus amics no van pensar així i van decidir tornar cap a Tàrrega

Capítol 1 – La ressaca

Diari de la nova vida, 6 de gener 2026

Avui és Reis i el regal que tenim és la gana i el fred, avui després de sis dies indescriptibles, puc escriure, no sé ben bé per a què.

Era 1 de gener. L’any havia començat pitjor que el 2020.

Érem a Solsona, i després de veure les notícies, ens vam acomiadar dels bojos que van decidir emigrar a Andorra.

Vam tornar cap a Tàrrega. Semblàvem Colin McRae, sense parar de derrapar , i amb un temps rècord de 29 minuts ja érem a Tàrrega. No hi havia trànsit.

Durant el viatge poc vaig pensar però tenia una cosa clara, un únic desig: protecció. Per mi, per la família i pels amics.

La sorpresa va ser quan després de passar casa per casa, els pares i mares, germans i germanes, ja no els havíem trobat, ni una carta ni res, els telèfons estaven tots col·lapsats, el 5G no funcionava i havíem de decidir què fer. Mentrestant, a la ràdio (quan captava senyal, deien que les batalles més ferotges eren a les costes de Barcelona i costa Brava, i que a costa Daurada estava més tranquil·la la cosa. Vam deduir que per proximitat amb les petroquímiques i centrals nuclears. De les Terres de l’Ebre no en van dir res, com sempre.

Semblava que la protecció que desitjava hauria de ser a l’interior de la península.

Havíem quedat al poliesportiu a les 17:30 h, Tàrrega era un desolador desert enmig de la boira espessa, no es veia res i el poc que s’intuïa, era desolador, algun cotxe corrent amunt i avall, les botigues de menjar arrasades, gasolineres buides, algun gosset perdut, i un sentiment de soledat i preocupació ens envaïa fins a l’ànima, recordo no parar d’estrènyer les dents, em feien mal les mandíbules i el cap, allò era molt més “fort” que quan lo coronavirus va arribar al milió de morts, agreujat per una ressaca que no ens deixava en pau i més d’un vòmit hi va haver, pobra ressaca…

Vam estar força estona esperant a tots els que havíem quedat, però molts no van aparèixer. No sabem ben bé perquè, hi va haver una escissió a la colla. Voluntària? Involuntària? Estaven junts?

El fet és que nosaltres érem 14, repartides en 4 cotxes. Havíem de ser 25, però algunes no van venir al poli… i no n’he sabut més.

10 de les nostres estaven decidides, seguint instruccions escoltades la ràdio, a anar a Igualada on s’estava organitzant un exèrcit per combatre en la batalla que es preveia els pròxims dies.

No sé si va ser el sentiment estrany i confús, creat a partir de por, i una mica de valentia, o simplement responsabilitat, però es va emportar 10 de nosaltres a la guerra… tampoc en sé res.

Havíem recollit el poc menjar que quedava a les nostres cases, roba d’abrigar, gasolina en alguna garrafa i el debat era decidir on anar.

Va ser d’una maduresa excepcional la poca indecisió i encara més el respecte per la determinació de cadascuna de nosaltres havia pres. Ens havíem acomiadat de les 10 amistats massa ràpid, amb el cor encongíssim i amb intensos i dolorosos plors ofegats. Mai havia plorat així. Hi va haver un sentiment ferotge, d’aquells que esquincen l’ànima en encara més bocins del que ja està, de tristesa.

“No tornaré a veure-us, pares, amics, tot allò que conec, és com una mort viscuda això, que collons ens està passant” va poder expressar una amiga, amb els ulls inflats i vermells.

Vaig intentar parar-ho, amb llàgrimes als ulls. Sempre havia pogut mantenir-me amb el cap fred, a vegades massa i tot, i ara no va ser menys: “no té sentit estar quiets, necessitem refugi, menjar i un lloc amb aigua, però sobretot un cap serè perquè previsiblement serà lo més dur que ens ha passat mai, que la sort ens acompanyi a tots.”

Ja era fosc feia estona, quan sortíem de Tàrrega. El destí estava a una hora en cotxe, la boira era espessísima i hi ha l’ambient es notava una mena de tensió, totes quatre estàvem capficades mirant la negra foscor des de la finestreta. Un cop superada Artesa de Segre, el poble de la boira més espessa de la província, no es veia res. Ens va sobresaltar un tall amb tractors on vam estampar el cotxe al final de la frenada, el cop va ser lleu però van saltar els airbags, quina frenada tu! A l’altura de Vilanova de Meià, no podíem avançar més.

Les emissores de ràdio havien deixat d’emetre feia molta estona i ens sentíem desemparades sense la hiperconnexió habitual.

I ara què?

“Refugi, menjar i aigua, anem al poble”

Sabíem que estava entre 8 i 12 km, per la casa de colònies amb el cau, mentre caminàvem ben carregades, vam sentir trets a la llunyania, sentit nord…

“Hi ha guerra a l’interior també? On collons ens hem fotut” rumiava amb una mena de pes al pit…

En un temps indeterminat, havia apagat la bateria del rellotge per si algun dia el podia necessitar. Vam arribar a la primera casa: tancada. La segona: tancada. Tot tancat. Érem en un poble fantasma… i amb boira encara feia més impressió. A més a més, no paraven d’esclatar uns trets distants que feia l’efecte que s’acostaven. O potser només era por…

Seguíem amb boira espessa.

“Perquè està tot buit?, Tàrrega, Agramunt, Artesa i ara Vilanova de Meià, ni una ànima, que deu haver passat?”

La boira ens havia calat als ossos, tot i no parar de caminar, i estàvem glaçades. Vam decidir entrar a l’església del poble, era l’únic lloc obert i tremolàvem cada cop més. Totes 4, havíem recollit una mica de fusta i vam fer foc. La sala es va omplir ràpid de fum… però necessitàvem escalf. Ens vam poder mirar als ulls i ens vam veure totes amb uns ulls envermellits i cansats. Vam menjar pa i tonyina, vam parlar calmadament que faríem en cas de separar-nos. Ho teníem clar: sobreviure i no mirar enrere. Era la guerra.

L’altra banda de la muntanya era cara nord i hi hauria aigua. Havia sigut tardor humida. Mentre fèiem broma dels que estaven a Andorra (que no sabien res de francès) i ens relaxàvem una mica, vam sentir sorolls de fora. Abans que obríssim, un home amb la cara desfigurada de dolor, va exclamar “ja estan aquí!!!” i va caure a terra deixant entreveure una ferida de bala a la seva esquena. Va deixar de respirar en pocs instants.

Vam recollir de pressa i corrents les motxilles i vam sortir de l’església, decidits a arrencar direcció a  la muntanya. Quan sortíem vam topar amb el 4×4 d’aquell home, on hi havia una copilot que semblava morta. De sobte, de lluny vam sentir “¡eeeh! ¡hay más traidores! ¡desertoreees!”

Adrenalina 200%, cor a mil, músculs tensos

“Merda!” vam pensar les 4. I quan fèiem la primera passa van començar a caure’ns una pluja de bales, una va tocar al cap d’una de nosaltres, que va fer mig crit ensordit per la mort precoç mentre queia a terra. Vaig notar com se’m trencava el cor en mil bocins.

Entre els xiulets de les bales vaig recordar “hem pactat no mirar enrere, no mirar enrere” amb el cap emboirat de sentiments de ràbia, pensant: “tant de bo tingués una metralladora”. Als pocs instants i ofegades d’esprintar vam decidir dividir-nos, “ens veiem a l’altra banda de la muntanya!”

L’altra amiga va anar cap a la dreta cap a un camp d’ametllers. Jo em vaig desviar del camí cap a l’esquerra, vaig rebentar una finestra de la penúltima casa del poble amb el colze i m’hi vaig colar.

Al cap de 2 segons van esclatar uns crits que traduïen immens dolor. Al treure el cap vaig veure’l.

Era el meu millor amic, que havia continuat recte seguint el camí, arrossegant la cama que gotejava sang, venint cap a la meva finestra.

La lliçó (4/4)

Capítol 4 de 4 (Capítol 0 aquí / Capitol 1 aquí / Capítol 2 aquí / Capítol 3 aquí

Capítol 4 – Mort d’un covard romàntic

Com és possible que aprenguem a morir si només ens passa un cop a la vida?

Tota la vida amb milers de preocupacions i m’estic adonant que no ens preocupem per l’única cosa segura que sabem des que naixem.

Potser aprendre a viure és aprendre a morir també?

Sóc conscient que em queda poc temps per deduir-ho.

O potser és millor no perdre els últims moments pensant en això.

Ara no em ve al cap res que no s’aprengui a partir de l’experiència, de la repetició, de l’aprenentatge i de les ganes. D’una il·lusió que sempre ens acompanya per aconseguir quelcom.

Com aprendríem a parlar sense parlar? Com aprendríem a sumar sense sumar? Com aprendríem a estimar sense estimar?

Però ben pensat, he vist molta gent que ha passat davant meu que morirà sense saber estimar. Si és que jo en sé. I no em refereixo a, per exemple, el que m’acaba de disparar dos trets mortals a l’esquena. Que se jo, si aquest sap estimar. Em refereixo a la gent que ha estat propera a mi. I també m’incloc.

Amor, mort… S’assemblen per casualitat?

Em pregunto qui deu ser la persona que ha estimat més de tot el món. Si és que ens posem d’acord amb què vol dir estimar.

Ric per dins i em surt sang del nas.

Segurament, si ara es volgués definir que vol dir la paraula estimar, s’hauria de muntar un congrés a una ciutat important (probablement, seria París), on diferents antropòlegs, filòsofs, escriptors, polítics i famosos es reunirien durant una setmana on tindrien llargs debats per definir amb una frase sobre el que vol dir “estimar”. Durant aquesta setmana els restaurants farien menús de l’amor, la Torre Eiffel de color vermell, als cines hi hauria reposicions de totes les pel·lícules romàntiques (o no) on l’amor és protagonista.

A la merda la gent! Jo decideixo el que vull. El que pensi ara, serà la veritat més gran que hagi sentit mai.

Dues persones m’acaben d’agafar i m’arrosseguen dins una casa que hi havia per allà a prop. No entenc com, tenint tant dolor, estic pensant amb aquestes coses.

Clar que no, joder. Clar que no em vull morir però està passant. O morts, o no morts. Però ara em moro, és el que hi ha.

Potser si no hagués parat un moment al veure el rètol de la ciutat… Potser si hagués anat jo al davant i no el meu amic… Potser si m’hagués quedat dins el comboi. Potser si hagués combatut.

Quin sentit té ara pensar amb els “potsers”. Això havia de passar. O no. Però ha passat.

També penso amb el temps que ja no tindré. És millor o pitjor que pensar amb el temps que he perdut? Que és pitjor?

És pitjor el que he perdut. Perquè d’alguna manera o altra em diu que, inclús havent sobreviscut a una guerra, tornaria a perdre’l. N’estic convençut, que seguiria perdent el temps amb merdes que distreuen, però no omplen ni ens fan créixer.

Em lamento del temps perdut, sóc esclau de mi mateix.

Em lamento de totes aquelles coses que no he dit. Acabo de tancar totes les paraules que no he dit a una presó sense sortida possible.

Potser prou de lamentacions i que pensi en coses boniques.

No, no. Les coses boniques ja les sé, ja les he gaudit. Tot i que segur que em quedava més per gaudir i veure com evolucionaven amb el temps. No, no, ara, ja que això s’acaba, vull descobrir una última cosa. Aprendre alguna última cosa.

Servirà d’alguna cosa, la meva mort? Si és que algú se n’assabenta. Potser serà un d’aquests desapareguts eterns. Qui plorarà la meva mort? Això segur que tothom ho ha pensat alguna vegada a la vida. Però no pensava que em passaria pel cap abans de morir. Bé, no, espera. Realment no em passava pel cap que em moriria.

Perquè ostia! Ostia, un altre cop ho diré: com l’hem d’esperar a la mort? Com n’aprenem? No és el mateix veure gent morir que morir-se un.

AH! Deixeu-me estar! Algú m’està apretant molt fort a l’esquena. Els que m’han arrossegat estan discutint. Però no entenc res.

Discutint! Exacte, discutint! Com tothom, discutir, cridar, tenir la raó… Encara no hem après a raonar i ja discutim. I quan raonem, discutim més. A veure, jo m’entenc el que vull dir quan dic “discutir”. No estic ara per anar matisant.

Quant de temps la gent inverteix a discutir? Encara pitjor: segur que hi ha gent que es prepara les discussions. És a dir, que inverteix temps per discutir “millor”.

Potser fins i tot alguns amics o familiars meus discutiran sobre per què vaig decidir marxar cap a Andorra quan va començar tot això. Que es deixin de merdes. Discutir, discutir, discutir… I aprendre per quan ho deixem?

Per quan deixem empatitzar amb el qui pateix fam?

Per quan deixem entendre la nostra situació privilegiada?

Per quan deixem ser més comprensius i aprendre a escoltar més?

Per quan deixem entendre que les nostres paraules poden ferir? I sobretot que també poden curar?

Per quan deixem ser conscients que el del nostre costat necessita ajuda? Quan sabrem que nosaltres tenim la capacitat de sumar sempre, i no pas de restar?

AH! S’acaba…

Ja…

Així que això és tot.

Va, si morim, fem-ho amb una rialla…

La lliçó (3/4)

Capítol 3 de 4 (Capítol 0 aquí / Capitol 1 aquí / Capítol 2 aquí)

Capítol 3 – La gran batalla de Limoges

Març del 2026

Si hagués de definir amb una paraula la guerra, seria supervivència. O potser egoisme. Egoisme essencial. O egoisme essencial per a la supervivència. Però això ja seria fer servir moltes paraules.

Fa dies que ens estem preparant per a la gran batalla centreeuropea, que sembla que tindrà lloc d’aquí a uns minuts. Un dels epicentres serà aquí on som, Limoges. Hi haurà grans enfrontaments que diuen seran decisius per decidir cap on caurà aquesta guerra Mundial. Però jo tinc clar que això és pura propaganda, que aquesta guerra s’allargarà anys (i pensar que no portem ni tres mesos…). Ja hem desistit de tenir algun contacte o saber el que realment està passant a amics i familiars que no veig des que tot això va començar. Hem decidit ser màquines al servei de la guerra.

El meu esquadró ens hem entrenat per lluita a curta distància, que durem a terme des de les cases quan l’enemic entri a peu a la ciutat. No sabem ben bé quina és l’estratègia, però ens és igual. De fet, és molt probable que estiguem en una missió suïcida. En aquest esquadró només hi ha un amic meu: ens han separat en grups de 2 i de 3 per nosequina merda de teoria psicològica.

Acaba d’arribar el cap de l’esquadró. És francès però parla en anglès, ja que tots els del nostre esquadró (som 10) som de països estrangers.

Són les 7:34h del matí del 12 de març de 2026.

Revisem equipatge: granades de mà, dues pistoles semiautomàtiques, munició i mascares amb infrarojos per si la batalla s’allarga. Per primer cop rebem informació de la missió: es deixarà entrar l’exèrcit de Mujona ciutat endins, simulant una retirada. Quan les seves tropes estiguin entrant, es farà un atac frontal sorpresa amb tot, i quan s’intentin amagar als edificis, nosaltres serem els encarregats d’assaltar-los des de diferents punts on estarem amagats.

Un company nostre d’esquadró (el suec) demana permís al cap per anar a fer les seves necessitats al lavabo més proper de l’edifici que ocupàvem. El cap, sense dir res, li dóna l’OK i tot seguit, mirant-nos a tots, ens demana que fem absolut silenci. El cap es treu les botes i comença a caminar direcció el suec, que havia pujat al pis de dalt per fer les seves necessitats. Passen uns minuts d’incertesa fins que de cop sentim un tret que venia precisament del pis de dalt. Passats uns segons, apareix de nou el cap, amb algunes taques de sang al seu guant.

“Seguiu-me”

Obeïm, sense preguntar.

Sortim al carrer, no entenem res. Al carrer sembla que diferents grups d’esquadró estan fent el mateix moviment. M’hi fixo: gairebé cap d’ells té ara 10 components. Veig de lluny un grup on hi ha 3 dels amics amb qui vam començar aquesta retirada. Amb un hi fem contacte visual, i entenc que ells tampoc entenen el que està passant. Està totalment prohibit obrir la boca i fer el més mínim soroll.

Tots ens mirem estranyats. Encara ens estranyem més quan veiem centenars de camions de guerra buits al final del poble, tots amb el motor engegat. Hi entrem amb estricte ordre i sense perdre ni un moment, tots els combois posem rumb al sud.

Direcció el sud. Des del puto sud! Des d’on, en teoria, estan entrant les tropes de la RA.

Els capitans fan cara d’estranyats, no paren de mirar el rellotge i cridar al conductor que vagi més de pressa. “Ale, ale!”. Jo me’n recordo d’una professora de francès i se m’escapa un riure. Els que em veuen em tracten de boig. El meu amic m’entén i riem.

No portem ni una hora al comboi i els capitans ens diuen les contraindicacions: saltarem a una ciutat que havíem estat uns dies abans (Brive la Gaillarde), on ara hi ha descansant l’enemic. És un atac sorpresa, tot i que és possible que ens els trobem preparats per batallar, ja que volien arribar a Llemotges aquell mateix matí. Un noi jove italià del nostre esquadró gosa preguntar-li que havia passat amb el suec.

“Espia. Rus”.

Espia rus! Òstia, és que no he comentat les actituds internacionals d’aquest puto conflicte. Tots són rumors, però la veritat és que ens hem quedat ben sols els europeus, i la resta es mostren “neutrals”. Però la neutralitat de cada país és més aviat…

BOM!

Merda.

El conductor acaba de perdre el rumb, tots xoquem entre nosaltres i el camió acaba bolcant. Fem alguna volta de campana i mentre fem tombs sento un tret.

PAM!

Quan parem, ens mirem tots espantats. El nostre capità té un tret al pit i s’està dessagnant. L’italià, plorant, deixa anar un “ mea culpa…” i ens mostra l’arma sense el seguro posat.

A l’exterior no paren de sentir-se bombes, avions i bales. Ningú del nostre esquadró sap que fer, ens mantenim dins del comboi accidentat. De cop, sentim com el soroll de fora afluixa lleugerament… fins que sentim el crit de guerra de les tropes africanes. Ens havien dit que sempre fan uns crits eixordadors quan les tropes d’infanteria ataquen a peu.

I em cago a sobre. Gairebé literalment. Veig que no tenim res a fer, estem perduts. Que collons faig jo allà al mig? Que hi pinto jo, all…

Algú entra al comboi cridant amb angles. “A combatre!”.

PAM!

Però tornem a sentir un tret, algú dels nostres l’ha disparat erròniament. Ens mirem tots. Tornava a ser l’italià. Ara tremolava tot ell. Havia matat un altre capità. I de cop, un altre tret dins del comboi.

PAM!

Un altre dels nostres, un polonés de gairebé 2 metres d’alçada, li acaba de fotre un tret al cap. I diu mig rient:

“El mato abans que no ens peli a un de nosaltres”

I arrenca a córrer cap a fora del comboi.

Dura un segon, una bala li travessa alguna part del cos i cau a terra. S’arrossega.

Fantàstic: abans de saltar i ja només som 6 dels 10 que érem al matí.

Ens mirem amb el meu amic. Ens abracem. Hem de fugir abans que arribin. Comptem fins a tres.

Un.

Dos.

Tres.

I correm! Correm com mai cap a darrere un edifici on sembla que s’està resguardant més gent com nosaltres.

Hi arribem (de miracle?). No goso treure més el cap, però he suposat que estem atacant a tot el gruix de l’exèrcit africà pels 4 costats de la ciutat, així que si cap dels 4 blocs decau, la batalla serà nostra… Sense contar la batalla aèria.

Però m’és igual. Jo vull viure. I el meu amic també.

Comencem a córrer cap a l’est, per darrera de grans blocs d’edificis que ens cobreixen de la gran quantitat de metralla, bombes i bales que s’està buidant a la ciutat. No som els únics que estem fugint.

De tant en tant ens amaguem dins d’edificis perquè intuïm atacs aeris. No baixem mai l’alerta perquè el perill pot sortir de qualsevol costat.

Però tot va bé! Portem gairebé 20 minuts corrents i veiem que ens apropem a un altre municipi, a tocar del que érem ara. S’hi veu molta tranquil·litat, s’hi veu la glòria!

Seguim corrent i veig el nom del municipi. “Malemort”. Se m’escapa una rialla plena d’esperança. Sembla de guió de pel·lícula.

Giro el cap cap al meu amic i…

PAM, PAM, PAM

oh.

No.

En serio? Ara?

Em toco l’esquena.

Aconsegueixo posar-me les mans per dos forats que m’acaben de fer algun franctirador.

Caic a terra, desorientat.

No sé que li ha passat al meu amic. No puc aixecar el cap.

Em veig les mans plenes de sang.

Intento cridar, però no puc. Escupo sang.

 

Si vols seguir amb “La lliçó”, aquí tens el següent capítol

La lliçó (2/4)

Capítol 2 de 4 (Capítol 0 aquí / Capitol 1 aquí)

Capítol 2 – Exili

Febrer del 2026

Des de Solsona vam poder arribar, mitjançant carreteres secundaries, a La Seu. A uns quants quilòmetres d’arribar, el col·lapse ja era evident. Vam haver de deixar els cotxes gairebé al mig de la carretera, prop de Cerc, un petit poble a uns 6km de La Seu. El pànic era present a cada racó, els supermercats estaven sent saquejats, ningú controlava res. El govern havia decidit aglutinar tots els recursos militars i policials a Barcelona, Figueres, Girona i Tarragona, que era on es preveia que hi haurien els grans enfrontaments de la segona onada. Així que a la Seu pràcticament ningú vetllava per l’ordre. Ens vam adonar que mai havíem vist el que era un caos. Era evident que eren moments crucials per estar units i pensar amb cap… però la urgència i l’egoisme del ser humà poden amb tot. En aquests moments, els valors s’havien reduït a zero. I a nosaltres també.

Vam tenir sort, ja que a l’entrada del poble hi havia un supermercat que encara no era del tot buit. Vam poder saquejar alguns pots de llegums, menjar en conserva, fruits secs i alguns paquets de galetes. Vam buidar la meitat del que portàvem a la maleta per encabir-hi els aliments (ens vam quedar sobretot amb la roba d’abric i vam amagar la roba que deixàvem a un voral de la carretera, mai se sap).

Caminant per la carretera direcció Andorra, la gent anava en grups i es mirava amb desconfiança. Les motos eren els únics mitjans de transport que podien circular-hi perquè tots els cotxes estaven completament parats i no hi havia manera d’avançar. Alguns motoristes aprofitaven per fer negoci: venien viatges cap a Andorra (15 minuts) per no menys de 200€.

Vam arribar a la frontera quan ja era ben fosc, per allà les 10 de la nit. Era gener i feia molt fred. Sabíem que hauríem de dormir al ras, així que quan vam arribar a Andorra la Vella ens vam desviar una mica de la carretera principal per trobar algun racó en un poblet i fer-hi nits tranquils. Però la nit és ben fosca i quan no saps on ets ben bé i acaba de néixer una guerra mundial, et pot passar de tot. Ens va aparèixer del no res un grup de motoristes amb matrícula francesa, armats amb navalles i ganivets de tallar carn. Sense dir res, ens van fer alçar les mans. Al cap d’un minut, els vuit havíem perdut la maleta. No ens havien agafat ni el mòbil ni la cartera, només la maleta, sense mirar el que hi havia a dins. Les prioritats dels lladres eren unes altres, ara.

Aquella primera nit va ser un preludi del que serien les pròximes setmanes i mesos: discussions, mal humor, gana, fred i desconcert. Molt desconcert.

Ens havíem dit que a Toulouse hi havia instal·lat un centre humanitari que donava indicacions als desplaçats (tant catalans com francesos) i ajuda alimentaria. Hi vam arribar en 3 dies, gairebé sense dormir ni descansar, bevent aigua de rius i menjant barres de pa seques que el govern francès estava repartint en alguns punts. Va ser durant aquest trajecte que un dels meus amics va començar a sentir-se malament (bé, més malament que la resta). Vòmits, diarrees i febre. Amb aquest panorama vam aconseguir arribar a Toulouse.

Allà vam rebre una doble noticia per part d’un gendarme que parlava castellà. Per un lloc, ens va dir que la costa catalana i valenciana s’havia defensat molt bé de l’atac i havia obligat a l’exèrcit de Mujona a retirar-se, que des de l’inici de l’ofensiva mostrava les primeres debilitats. Tots vam somriure i abraçar per primer cop des de que havíem marxat de Solsona: podríem tornar a casa! Però el gendarme ens va clavar una mirada seriosa i va dir “No ho sabeu? No sabeu res?”.

La defensa de la costa blava havia sigut un desastre i les tropes de la RA no tardarien a arribar a Toulouse, per la qual cosa volia dir que era impossible tornar cap a casa, els Pirineus estarien bloquejats mentre duressin els enfrontaments. Ens va dir fredament:

“Teniu dos opcions. O bé us quedeu aquí a combatre… o pugeu aneu a Limoges. Però que us quedi clar, que tard o d’hora, haureu de combatre”.

Just quan va acabar de dir-ho, l’amic que estava malalt va començar a vomitar i es va haver d’agenollar. El vam agafar com vam poder i el policia ens va dir que el portéssim a l’hospital de campanya que havien muntat just al costat d’on érem.

Mentre discutíem que fer (no feia ni 4 dies que estàvem ballant la macarena a una casa rural amb tots els nostres amics!) vam anar a l’hospital, vam deixar en una llitera al nostre company i vam estirar-nos a un parc. Vam gaudir d’aquell minut de glòria, on per primera vegada en molts dies vam tenir la sensació de que feia calor. El sol ens tocava de ple a la cara, la gespa era tova, feia una brisa agradable i es sentia com cantaven els ocells. Vam poder respirar amb tranquil·litat.

De cop i volta, les sirenes.

Ens mirem tots. No pot ser. Només volíem una estona de descans. No ho se, no ho se, 10 minuts com a mínim… però no. Va arribar un atac aeri. Plovien bales i, les bombes… Quina barbaritat, això de les bombes! Soroll eixordador… arrasant amb tot… foc del no res… Infern…

Anem corrent cap a l’hospital. Tothom fugia de dins, havia caigut una bomba a prop. Correm fins on hi havia el nostre amic, que estava rendit, estirat al matalàs.

  • Marxem! Marxem! Ens ataquen!
  • Ja ho veig, inútil!
  • Va! Amunt!
  • Foteu el camp, que us mataran!

Una altra bomba va esclatar a prop i tots els vidres de l’edifici van fer-se miques. Tots ens el vam quedar mirant, amb els ulls en llàgrimes.

  • Ja m’espavilaré!

Un gendarme va entrar a l’habitació. Vam entendre “correu” i “nord”. No li va donar temps a res més ja que una bateria de bales van entrar pel sostre i una li va penetrar a dins el coll.

Vam arrencar tots a córrer, abandonant el nostre amic a una mort quasi segura.

Allò ens va convertir en robots. Ningú ha parlat del tema des de que després d’una lúgubre retirada vam arribar a Limoges, ciutat on estem aturats des de mitjans de gener (avui som 4 de febrer).

Ens estem preparant per combatre. S’atansa la gran batalla centreeuropea.

 

Si vols seguir amb “La lliçó”, aquí tens el següent capítol

La lliçó (1/4)

Capítol 1 de 4 (Capítol 0 aquí)

Capítol 1 – El detonant

Febrer del 2026

Ningú ho va veure venir. Tot i que havíem vist i sentit algunes conspiracions per xarxes, semblava impossible. Com totes les grans males noticies que s’apropen però que al no haver-te passat mai, segueixes pensant que no passaran.

L’exercit de la Reunificació Africana va atacar a tota la costa europea l’1 de gener d’enguany. És difícil explicar amb paraules com va fer-ho. Però jo penso que no exagero al dir que el continent va quedar pràcticament buit i van entrar sense por per tot arreu. Per tot arreu. Més de 1.000 milions de persones indignades, cabrejades i enfurismades pel que havia passat els últims anys. Bé, ara que ho escric, potser el que ha passat els últims anys ha estat el detonant… potser seria més just dir “pel que havia passat des de sempre”.

La crisis del coronavirus va passar ja fa molt temps, com tot, i la gent ja ni se’n recorda ni de com es deia (de fet, ho he hagut de Googlejar per escriure-ho bé, ara és diu “la grip de tos” i cada any passa en menor impacte). Però va evidenciar un cop més la distancia entre els dos mons i la superioritat moral dels països rics sobre els pobres. D’alguna manera, les mesures necessàries que es van prendre (com el tancament de fronteres i el confinament) van provocar al “nostre món” una sensació de desconfiança extrema no només entre països (qui amagava dades? Era segur anar a un país veí? Tot i que hagi passat, millor seguir amb protocols de prevenció…) sinó també entre persones del mateix país. Era com el mateix que passava entre països, però entre persones de la mateixa comunitat: i si el meu veí, professor, amic… amagava que era portador i m’infectava a mi, i llavors jo infectava a un familiar meu que entrava col·lectiu de risc i posava a un familiar en perill de mort? De fet, això havia trencat a moltes comunitats i famílies. Moltes inclús portaven a coneguts seus a judici acusant-los d’assassinar (a través de la grip de tos). Si, el nivell de paranoia col·lectiva arribava fins aquí… i més enllà. Es van limitar esdeveniments internacionals, fomentar l’ús de videoconferències i als aeroports les mesures per entrar es van fer molt més estrictes que quan per exemple hi havia alerta terrorista. I com que no es sabia ben bé com la grip de la tos estava present o no a països subdesenvolupats, la gent va deixar d’anar-hi (fins que va arribar la vacuna, és clar… però ja era massa tard).

Me n’adono que estic fent com els gurús, que explico les possibles causes per una cosa que està passant i que no havia vist venir… Però és que, collons, és just això… realment no se si el que dic són les causes del que està passant… També hi té molt a veure suposo el sobtat increment de la temperatura a tot al planeta. On més va afectar? És clar, d’Àfrica. Qui en tenia menys la culpa? Correcte, ja sabeu la resposta. Sequera sense precedents, temperatures a màxims històrics

Un altre motiu per arribar fins aquest detonant? El primer gran lideratge històric d’un personatge africà. Es podria dir que Nelson Mandela és un simple aficionat al costat de Jospeh Nujoma, un polític de Namíbia que ha anat congregant i convencent a tot el continent, de sud a nord. Va ser ell qui va provocar l’èxode cap al nord d’Àfrica. No és fàcil convèncer a persones a fugir de casa seva, malgrat els problemes que hi tenien. I encara menys fàcil és aturar guerres civils què estaven encastades des de feia desenes d’anys i sumar els dos bàndols enemics per la gran causa: la Reunificació Africana. En poques paraules, el moviment liderat per Nujoma que pretenia conscienciar a tot el continent que, si unien les seves forces, podrien fer front a la crisis climàtica, sanitària, econòmica i de drets humans que patien.

El personatge de Nujoma mereixeria un llibre sencer, però ara no tinc temps. El fet es que primer es va veure des d’occident com un gran lluitador dels drets humans i se li va donar reconeixement i espais mediàtics. I així era… de cara a l’exterior. De cara endins, anava teixint l’objectiu final amb diferents líders de diferents països africans: l’única salvació (almenys el primer pas) era escapar del seu continent i anar on fos. I el que quedava més a prop era el sud d’Europa.

Jo sempre havia pensat que, d’alguna manera o altra, Àfrica ens salvaria (em refereixo a la humanitat). Ingenu de mi… És com esperar un bon gest de la teva víctima després d’anys de menyspreu.

Finalment Àfrica va optar per salvar-se a ella mateixa.

La RA (Reunificació Africana) va tocar terra europea amb desenes de milers d’embarcacions la matinada de l’1 de gener Amb una coordinació extraordinària, a les 6:00h van desembarcar a la costa andalusa, portuguesa, la costa blava francesa, a les balears, Sardenya, Corsega, Sicilia, algunes ciutats importants del sud d’Itàlia (com Nàpols), nombroses illes gregues (també a la costa, entrant a Atenes), Malta i Xipre. A Catalunya ens vam salvar pels pèls, no havíem estat elegits com a primer objectiu.

L’atac es va dur a terme amb una precisió extraordinària: milions de persones estaven coordinades a través d’una app mòbil i una jerarquia molt clara per part de tots els esquadrons. L’assalt es va produir a les principals institucions i edificis públics, incloent comissaries. També es van assaltar centres militars, però aquí si que van fer servir helicòpters i un exèrcit militar del de debò, del que ja havia combatut en nombroses guerres civils de diferents països. Lluitaven conjuntament amb els qui feia alguns anys enrere eren els seus ferotges enemics.

Com us podeu imaginar, l’atac va sorprendre en plena borratxera i/o ressaca a la majoria de població, que estava celebrant el cap d’any. A les 9h del matí, tots els atacs de la RA havien complert amb èxit: centenars de centres públics i molt material bèl·lic europeu ja era a les seves mans. Les consignes de l’atac era intentar minimitzar el nombre de víctimes, i fer presos abans que disparar. Ho van aconseguir a tot arreu excepte en 3 o 4 espais militars que van sucumbir ràpidament després de donar una mica de brega. No van transcendir el nombre de víctimes mortals d’aquell primer atac, però intueixo que no va ser gaire elevat.

A les 10h en punt, quan tot el sud d’Europa havia entrat en pànic, Mujona va emetre un comunicat per vídeo, on instava a tots els països europeus a cedir totes les seves institucions, recursos i diners a la RA. A canvi, assegurava tractar amb cura i proporcionalitat a tots els ciutadans europeus.

Va donar un termini màxim de 4 hores per rebre una resposta. Si no n’hi havia, declarava la guerra a tot Europa i duria a terme la segona onada immediatament.

Tot va ser un caos terrible a partir d’aquell moment. Pel que sembla, Mujona també tenia un espectacular exercit informàtic que va fer caure durant aquelles hores internet i telefonia. To i que alguns diuen que simplement es va saturar.

Jo era amb la meva colla en una casa rural al Solsonès, a dues hores de casa meva. Era surrealista: amb la ressaca més gran de l’any, havíem de prendre la decisió més important de la nostra vida. Encara no se com, vam deduir que si la primera onada havia parat a les Balears, era segur que aquests vindrien a Catalunya a la segona onada… i cauríem presos. Però els nostres familiars, parelles i altres grans amics eren a Tàrrega i no podíem contactar amb ells.

Vam fer les maletes i vam anar tots a Solsona per veure si podíem tenir millor connexió i seguir millor els esdeveniments. Les hores van passar lentament i les declaracions dels líders europeus no indicaven, com era d’esperar, la rendició que proposava Mujona.

Van sonar les 16h. La TV va començar a omplir-se d’imatges de diferents localitats de la costa catalana que estaven rebent un atac. Aquest cop eren molt més agressius que la primera onada.

Encara no se si vaig prendre la decisió correcta, però un parell de cotxes vam decidir pujar cap a Andorra. Al cap i a la fi, si la cosa finalment anava bé, podríem tornar, oi?

Alguns dels meus amics no van pensar així i van decidir tornar cap a Tàrrega.

Som 4 de febrer i encara no se res d’ells. Ni d’ells, ni de la meva família ni de pràcticament ningú.

 

 

Si vols seguir amb “La lliçó”, aquí tens el següent capítol

La lliçó (0/4)

Capítol 0 de 4

Pròleg: Un altre cop… Àfrica desapareix

Març del 2020

Fa més o menys un any, vaig descarregar-me al eBook que feia servir durant el meu viatge un llibre que recomanaven a un article del diari Ara:Factfulness”, un llibre escrit per un important metge suec que demostrava amb dades que el món va millor del que la gent es pensa. Quan el llegia vaig subratllar bastants parts del llibre, i m’ha vingut el cap quan parlava sobre el risc de pandèmia. Estava dins de l’apartat de “Els cinc grans riscos globals pels quals sí que ens hauríem de preocupar”. No anava mal encaminat, ja que el primer d’aquests cinc parlava d’una pandèmia global i parlava del que va provocar fa just 100 anys la grip espanyola:

La esperanza de vida aumenta más de 40 años en un siglo

Enganxo una de les parts que vaig subratllar sobre la pandèmia quan vaig llegir el llibre:

Destacados expertos en enfermedades infecciosas coinciden en que un terrible nuevo tipo de gripe sigue siendo la principal amenaza para la salud mundial. La razón es la ruta de contagio de la gripe. Se transmite por el aire en gotitas minúsculas. Una persona puede entrar en el metro e infectar a todos los pasajeros sin necesidad de que se toquen unos a otros, inclusos ni tocar el mismo punto. Una enfermedad que se transmite por el aire, como la gripe, capaz de propagarse muy rápidamente, representa una amenaza para la humanidad mucho mayor que enfermedades como el ébola o el sida. […] El mundo está más preparado que nunca para enfrentarse a la gripe, pero las personas que viven en zonas en subdesarrolladas siguen viviendo en sociedades en las que puede resultar difícil intervenir rápidamente contra una enfermedad que se contagia de manera agresiva. Tenemos que asegurarnos de que la asistencia sanitaria básica llegue a todo el mundo, de manera que los brotes puedan detectarse más rápidamente.”

Poc s’està parlant (com és habitual) de com pot afectar això a aquestes zones. Si el virus segueix actuant tal com ho ha fet a tot el món, el contagi pot ser absolut i devastador en aquestes zones oblidades. Fa dies que intento veure l’avenç del virus a dos zones en concret: Índia i Àfrica en general. Les dades i la informació és gairebé inexistent. Fins on he pogut llegir, a la Índia s’han detectat  tan sols 84 casos i, a tota Àfrica, 160. Pot ser són dades que no tindrem mai (de fet, la credibilitat de dades està en dubte aquí mateix!). Qui sap cap on avançarà tot això, ni els experts ho saben… Només el temps.

Ah! Que quines són les altres quatre causes per les quals hauríem d’estar preocupats? Una gran crisis financera (com s’ha demostrat al llarg de la història impossibles de detectar a temps i fatídiques per la gent que es queda sense feina), la III Guerra Mundial (és de vital importància mantenir les relacions diplomàtiques entre països, des dels JJOO fins al comerç internacional, passant per programes d’intercanvi educatiu per tal d’evitar aquest conflicte internacional), el canvi climàtic (és una amenaça que ja estem vivint, que pot provocar gravíssimes alteracions i que realment podem canviar amb voluntat política i social –com està quedant demostrat avui en dia-) i l’extrema pobresa (entesa com a principal causant dels conflictes socials que es poden causar dins d’un mateix país: com més pobresa, més mesures radicals prenen els joves del país, fet que provoca per exemple guerres civils que paradoxalment provoquen més pobresa).

Que ens portarà el futur? Sigui el que sigui, com sempre, una nova lliçó…

 

 

Si vols seguir amb “La lliçó”, aquí tens el següent capítol

 

Creuar el semàfor

Fa dies que em fixo a com la gent creua els semàfors. I més concretament, em fixo amb la fascinació amb que els avis i avies tracten als seus nets abans de creuar un semàfor en verd. En com, per un moment, esdevenen superherois amb la importantíssima missió de tenir cura d’una innocent vida que està en joc i que depèn d’ells. Moments en que, potser sense saber-ho, experimenten allò que només veiem a les pel·lícules i novel·les: el dilema de jugar-nos la nostra vida a canvi d’un altra. Sentir una gran responsabilitat. Sentir-nos útils, al cap i a la fi.

I un s’hi fixa més, és clar, si viu a una ciutat com Barcelona, on caminant 10 minuts tens distracció cada dos per tres. Vaig decidir escriure precisament això després de veure un cas que va estar (a la meva ment inquieta) molt a prop de la tragèdia.

Un nano que no devia tenir més de 3 anys anava amb una d’aquelles motos petites de joguina amb rodetes, que es mouen empenyent amb els peus. A cada costat, tenia els seus avis (prou joves). Van parar al mateix semàfor que jo i, com que ja tenia la dèria, m’hi vaig fixar especialment. El semàfor estava en vermell, tot i que encara no passaven cotxes. L’avi, jugant amb el nen, comença a dir-li amb picardia “preparadooooos… listooooos…”… i llavors, el nen, fent una deducció d’idees molt simple crida “YA!” i comença a rodar direcció la carretera, encara amb el semàfor per a vianants amb vermell. Els dos avis, amb els ulls ben oberts i una reacció admirable (aquí ja vaig sospitar que no era la primera vegada que els hi passava) estiren els braços al moment on crucial on comença la petita rampa per començar a creuar el pas de vianants i eviten la tragèdia. No em van veure, però jo vaig fer un petit amago amb el peu per bloquejar la moto en cas d’emergència. Em vaig cagar bastant a sobre.

Aquí es on jo esperava la típica xerradeta pedagògica on se li explica a un nen que creuar un pas de zebra amb el semàfor en vermell en ple Eixample de Barcelona pot ser alguna cosa més que perillosa. Però no. Enlloc d’això, uns riures amistosos però amb pinzellades de nerviosisme, amb alguna mirada dirigida a mi, que han vist que els estic mirant. No han passat ni dos segons, i el nen, sense rebre les indicacions, hi torna: “YAAA!” i tot sonat arranca de nou cap a la carretera. Ara els avis ja el tenien més agafat i eviten de nou la tragèdia, però torno a experimentar inquietud davant el que per ells sembla una situació habitual. “No, no! Encara està em vermell, no pots passar” li diu l’avi. Em tranquil·litza una mica, sembla que ja no tornaré a patir. Però, ostia, llavors l’avi hi torna: “preparadooooos… listooooos…”… i òbviament, torna a passar la mateixa seqüència. El nen crida “YAAAAAA!”, s’embala i els braços dels avis, tot fent de barrera, impedeixen cometre el que seria un possible suïcidi innocent, si es que això es possible.

Finalment es posa en verd, i respiro erròniament alleujat mentre veig que travessen sans i estalvis els 3. Els nostres camins es separen però acte seguit penso que, tard o hora, aquella situació es repetirà. Era una joguina nova i per això el nen no era conscient del risc que tenia? O ja es un joc/costum que tenen els tres des de fa mesos? Els avis van dissimular la seva inquietud per que algú els mirava? Van sentir pànic o ho tenien tot controlat? Es van sentir orgullosos per evitar el que havien evitat, o inquietats pel que havia pogut passar?

O potser tot eren cabòries meves…i només eren uns superherois fent la seva feina.