Pep el tió (4/4)

Aquest és el quart capítol de “Pep el tió” – Fes clic aquí per veure el capítol 3

En Hans va pujar la cabina i, plorant, va treure el cinturó al tronc. Abans d’oferir-li a Thierry, va acostar-se a prop seu i li va xiuxiuejar:

  • Em sap greu… Ho sento…

“Que estàs fent, Hans?” va pensar Pep el tió.

En Hans Schubinger va agafar-lo i va baixar.

  • Que és aquesta merda? – va cridar el Thierry, que seguia apuntant amb la pistola
  • No no, no disparis! És màgic, t’ho prometo!

I llavors li va explicar tota la història, i la màgia dels tions de Nadal.

Però el Thierry mai havia sentit a parlar d’uns troncs que treien regals per l’anus (o era per l’escorça? No ho havia entès). Aquella explicació havia de ser fruit de la droga que havia consumit. I encara que fos veritat, perquè volia un tronc que cagava regals?

  • L’has cagat, Hans. T’ho vaig dir. Consumeixes i pagues. Pagues amb diners. No amb troncs
  • Si us plau, t’ho pagaré… t’ho prometo, sempre t’he pagat.
  • Tothom paga fins que no paga, Hans…

La situació era molt tensa. La vida de en Hans corria perill, i Pep el tió ho sabia. Un home l’estava apuntant amb una pistola i no estava gens dubitatiu. I aquell home no era pas un policia. Feia pudor de criminal. Havia d’intervenir com fos. No ho havia fet mai, però va centrar totes les seves forces per treure un regal. Potser allò faria calmar la situació. En Pep va concentrar-se. Va fer molta força. Es va imaginar que el picaven ben fort. I va imaginar els Puiggrós cantant les estrofes d’aquella dolça cançó.

Caga, tió.

Tió de Nadal.

No caguis arengades, que són salades.

Caga torrons, que són més bons.

I llavors, màgia.

PLOF!

El regal va sortir amb molta força i va anar a parar als peus de en Thierry. Sorprès, es va ajupir i va recollir amb una mà el paquet. A l’altra, encara hi tenia la pistola.

Hi havia el seu nom escrit amb un retolador permanent.

Va desembolicar el regal amb una sensació d’il·lusió que feia anys que no tenia. De fet, feia anys que ningú li feia cap regal.

En Hans mirava perplex la situació. El Thierry havia tret de dins el regal una samarreta de la selecció francesa de l’any 98, amb el dorsal 12 i el nom de “Henry” a l’esquena. I estava plorant. El qui fins feia pocs segons era el seu potencial assassí, ara plorava desconsoladament. Va intentar aprofitar la situació.

  • Et pagaré, Thierry. Tan sols dona’m una setmana.

En Thierry va assentir amb el cap.

  • Va, vine. Pots dormir al sofà. Ja sortiràs demà a primera hora.

En Thierry va passar el braç per damunt les espatlles del Hans.

  • Estem cansats. Anem a dormir.

Els dos van pujar cap a l’habitació 222 a poc a poc, van entrar cap a dins i van dormir a la mateixa habitació, un al seu llit i l’altre al sofà. Anaven tant beguts que no van veure que la porta de l’habitació no acabava de tancar. Hi havia un objecte que s’interposava. Era la cartera de Hans Schubinger.

Ara, Pep el tió SÍ que sabia que estava passant.

En Hans i en Thierry l’havien abandonat. S’havien oblidat d’ell i l’havien deixat tirat a un fred i lúgubre pàrquing d’un hostal de carretera.

I si, és cert: un tió de Nadal no vola, no té calefacció incorporada i no té una vareta màgica per defensar-se d’animals feréstecs. Però sí que té altres habilitats. I el més important. Té sentiments.

I ara l’envaïa un sentiment de ràbia. Per la seva saba tan sols hi corria rancor i venjança.

Pep el tió no podia pujar escales, però va veure una rampa per on els minusvàlids podien pujar fins al segon pis. El temps li corria en contra així que es va afanyar per saciar la set de venjança. Va somriure quan va veure la porta ajustada de l’habitació 222: no hauria de fer malabars per entrar-hi.

Un cop dins, va veure com els dos estaven dormint, vestits i sense tapar-se amb cap manta. Va insultar-los per dins i llavors va dur a terme el seu pla.

Al cap de dues hores, Pep el tió va sortir de l’habitació i va començar a enfilar cap al sud.

[…]

L’endemà, tot França va despertar-se amb una notícia molt xocant. Dues persones havien mort calcinades dins un hostal als afores de la ciutat de Reims. El sorprenent del cas era el com: algú hi havia abocat centenars de quilos de carbó, que havia entrat en combustió amb la llar de foc i havia provocat una trampa mortal i d’impossible sortida.

Van tardar unes setmanes a identificar una de les víctimes: era Thierry Hamou, un conegut criminal francès, fugitiu de la justícia. La dentadura, l’única part del seu cos que havia quedat després de l’incendi, va servir per fer la prova de l’ADN.

A en Hans Schubinger no el van identificar mai, però van deduir que era ell, ja que va desaparèixer el dia abans del succés i tenia el seu camió aparcat en aquell hostal.

La Elena Füss va plorar molt la seva mort. S’estava enamorant d’ell. Sempre va esperar aquella trucada del Hans, on li havia d’explicar els plans per saber què fer amb el tió que havia trobat a Catalunya. Fossin quins fossin els plans, ella tenia previst preguntar-li si volia anar a sopar amb ella quan arribes a Düsseldorf.

Pep el tió ja no era a temps d’arribar a casa dels Puiggrós aquest Nadal.

Però amb molta paciència, potser hi seria pel de l’any 2021.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s