Les nostres (4/4)

Capítol 4 de 4 (Capítol 1 / Capítol 2 / Capítol 3)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 4 – No som ningú

Avançàvem lentament, ja feia 3 dies que ens havíem retrobat i seguíem caminant, i el nostre company tenia molt dolor i febre a les nits. Em feia por, però la reunificació i els tres dies de caminada sense grans problemes que no fossin els logístics i els bancs de boira, van disminuir del màxim els nivells de cortisol dels dies previs.

Aquella tarda tocava cavalcada de reis i estàvem molt a prop de l’objectiu. Des de l’Aurora i el Joan no havíem vist ningú: ni cotxes, ni fum ni res, només de tant en tant vèiem alguns avions de guerra. Semblava que el Casado, la Rovira i el Mujona ens havien robat a tothom.

La ferida del bessó no tenia gaire bon aspecte, havia empitjorat molt en poques hores. Es queixava amb raó i anàvem escassos de recursos. No teníem ni fàrmacs ni material per les cures: feia pudor i tenia febre.

Mentre mirava a la meva amiga, movent en signe de negació, el cap, li vaig dir, que paréssim, faríem foc.

“A ple dia?? Que estàs boig? No, no. No ens posarem en risc” em va empènyer enfadada.

Vam tombar el nostre amic en una roca al costat d’un camp sembrat, feia mala cara i estava amb tiritona, li vaig dir “anem a buscar llenya“.

Quan estàvem una mica lluny i sabia que no ens sentia, li vaig dir sense preàmbuls: “Mira, no sé si has vist gaires pel·lícules de guerra però aquesta cama s’ha d’amputar o el nostre amic, morirà” mentre la mirava seriosament. “El foc és per coagular-li la ferida”.

Va canviar l’expressió d’enfadada a espantada. “Vale, vale, vale, això és molt fort tio, molt fort. Però com, com ho farem?

Al cap d’una bona estona jo ja tornava esbufegant, mentrestant havien preparat un bon foc que feia força calor. “Ho has aconseguit?” em va preguntar secament però amb veu tremolosa, mentre deixava la motxilla a terra vaig assentir amb el cap.

Vaig treure l’única xeringa que teníem, la vaig carregar amb una ampolla de morfina que tenia feia temps a casa. L’havia robat feia un any a la feina, encara no l’havia pogut provar, ni podria, però allò ho requeria.

Ens vam tombar al costat del nostre amic, li vam agafar la mà i li vam explicar que perdria la cama, que era per evitar un mal major i que intentaríem controlar-li el dolor. De primeres es va sobresaltar i s’hi negava però estava tan dèbil i tan malament que no va posar gaires més impediments. Només em va dir una frase “em pagues el tatuatge amb l’escut del Barça a l’altra cama cabró!” que vaig interpretar com a “et dono permís”.

Un bastó a la boca, una punxada al braç i la fulla de la destral que havia aconseguit del garatge de la granja que vaig localitzar, al foc.

Quan ja estava més tranquil i gairebé sense dolor, vaig agafar la destral del foc i amb dues estocades, li vaig tallar la cama per sota el genoll al meu amic enmig dels crits dels dos, em va donar una mena de plaer notar com li partia la tíbia amb una destral roent (sempre m’havia molat la traumatologia), quina sensació més bèstia.

Acte seguit, amb un altre metall calent li vam rostir el monyó que sagnava una barbaritat, el pobre s’havia desmaiat del dolor. Ella gairebé es desmaia també, però va aguantar estoicament.

Vam improvisar una llitera de transport i finalment el vam portar al nostre objectiu, el desitjat refugi, una cova molt amagada, semireformada pels meus pares, a prop de Suterranya, a 2 km aproximadament d’una masia que té la meva família, on teníem aigua i fusta per passar l’hivern i on no anàvem per por a represàlies dels militars.

Tenia una entrada estreta i una mena de passadís per on es passava ajupit, però a dins era espaiosa i feia menys fred que a l’aire lliure. Tenia una taula de fusta feta amb un palet semipodrit, 2 cadires de càmping oxidades, unes estanteries excavades a les parets i una mena de llar de foc que tenia sortida d’aire amb una escletxa. Era un bon lloc per amagar-se.

Tenia una mini esperança de trobar-hi algú, algun familiar, però res va canviar. Vaig assumir la realitat, la gent s’havia “esfumat”.

Fins que hem arribat a avui, dia de reis i he pogut escriure.

El nostre pirata no ens parla. Només plora del dolor i es queixa remugant, l’obliguem a menjar, almenys ja no té febre. Hem comptat que tenim per passar una setmana menjant molt poquet cada dia, però ja trobarem alguna solució a això.

La guerra, les guerres ens han deixat un present i un futur dolorós, incert i que ens ha arrencat la vida, l’ànima i la humanitat gairebé.

No som ningú. 

One thought on “Les nostres (4/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s