Les nostres (3/4)

Capítol 3 de 4 (Capítol 1 / Capítol 2)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 3 – Recuperació

Em vaig despertar de cop, cridant!

Eren les 13h del dia 2 de gener, segons l’Aurora, encara que allà dins no havia canviat res. El meu amic ferit estava amb febre i el Joan estava al mateix racó d’ahir amb moviments repetitius mirant a terra i l’Aurora em va oferir un cafè. Vaig pensar en les amigues desaparegudes: la van atrapar? On deu haver passat la nit? La tornaré a veure? Sabrà arribar? I l’altra pobra, quina barbaritat… però m’havia de refer teníem hores per tornar a sortir allà fora.

Li vaig demanar un mapa de la zona i si sabia la forma d’arribar a la conca de Dellà per camins secundaris i si coneixia refugis/cabanes i fonts d’aigua per la zona. No sabia com ho faria amb el coix, però havíem de seguir endavant. Li vam punxar antibiòtic i el vam deixar dormir una estona més.

L’Aurora, tot i que de caràcter sec, va ser una agradable companyia en aquell forat, inclús semblava que estava contenta de tenir-nos. Va ajudar-nos a optimitzar les motxilles traient roba doblada i només deixant menjar, abric i material per dormir. Vam planificar una ruta per 4-5 dies, es coneixia molt bé la zona. Jo de reüll em vaig aprendre totes les alternatives possibles i li vaig mentir dient que teníem un refugi a Tremp on volíem arribar caminant. No li vaig confiar el nostre objectiu real, per si de cas.

Sortiríem al 3 de gener a la nit, al complir les 48 hores, però aquella nit una puntada em va despertar. Era el meu amic, vaig sentir sorolls estranys, vaig agafar el frontal i vaig enfocar l’escena: estava blau amb els ulls injectats amb sang, tenia una corda al coll. El Joan l’estava escanyant, mentre la seva mare estava dormint tranquil·lament a l’altra punta.

“Que fots Joan!!!” instintivament, vaig agafar una tassa metàl·lica que tenia al costat de la motxilla que era el meu coixí i li vaig rebentar al cap. Es van quedar inconscients els dos. L’Aurora s’havia despertat amb el meu crit i venia cap a mi amb cara de pocs amics.

Vaig cridar-li enfurismat: “així que fas servir el teu fill “autista” per desfer-te de nosaltres? Cagun Déu, perquè ens vas salvar eh?! Per què?!” la vaig esbroncar fora de mi, mentre m’aixecava disposat a atacar-la. Però ella va intervenir amb una veu inesperadament calmada: “el Joan no té autisme, tros d’ase! Però no ho veus que el tinc sedat tot el dia? Té una malaltia mental severa amb deliris de paranoia i gelosia, segurament està gelós perquè li hem curat la cama!” senyalant la cama ferida. Em vaig quedar en silenci, encara molt neguitós, observant com respirava i es movia. Al cap d’uns instants, aparentment, començava a recuperar-se mentre l’Aurora va obrir el llum i em va ensenyar un informe de l’Hospital Santa Maria, de salut mental en què confirmava la tesi de l’Aurora, “i ara, marxeu“.

Amb silenci i cares sèries, encara mig atordits, sobretot el meu amic, va acompanyar-me coixejant intensament. En pujar a dalt, el fred ens va bufetejar la cara i fent veure que sortíem ens vam tirar a un dels llits de la casa a esperar al matí. La llum de la lluna creixent entrava per la finestra de l’habitació, era plena matinada. No vaig aclucar més els ulls.

Després de deixar dormir el coix del meu amic 2 o 3 hores, amb l’albada vam menjar unes galetes que havíem furtat. Feia millor cara però no el veia per caminar gaires quilòmetres al dia i menys amb aquest fred, en sortir cautelosament vam acomiadar-nos d’aquella casa que quasi esdevé la nostra tomba, però que a la vegada, ens va donar una segona oportunitat.

En iniciar la caminada i endevinar alguna resta de sang pel camí, vam trobar un escrit amb esprai a la paret de l’última casa del poble on es llegia ben gran “MUERTE AL DESERTOR“.

Veient la calma que hi havia i suposant que no van tenir temps per muntar trampes ni res, vam anar a acomiadar la nostra amiga. Seguia allà al mig del camí, bocaterrosa, freda. Vam recollir-la en un emotiu i dolorós silenci. Les cares xopades de llàgrimes i mocs, i el cor encongit en un puny, nus a la gola i ràbia continguda. Vam portar les seves restes al costat d’un ametller molt gran i que tenia un forat a la vora, la vam deixar reposar allí i la vam tapar com bonament vam poder. 5 minuts de plorera en silenci, l’articulació de 4 paraules cadascú va concloure la nostra petita cerimònia, ens anava gran tot allò.

“Adéu amiga”.

Ens vam agafar per l’espatlla i em va dir: “refugi, menjar i aigua.”

Glopet de saliva avall, mirada a l’horitzó (mar de boira a la plana) i cap al bosc de secà.

Segons els mapes mentals que teníem, la nostra fatigosa, lenta i dolorosa marxa ens havia allunyat uns 7 o 8 km de Vilanova de Meià, érem a l’altra banda del Montsec i pràcticament ja era fosc. El bosc a la nord era molt més espès i humit, i hi avançàvem paral·lels al camí, molt farts d’esgarrinxades. Havíem d’improvisar un bivac i un foc. El ferit estava baldat i havia aguantat el dolor sense queixar-se gaire, sorprenentment.

És broma! Ja estava fart de les seves queixes, era insuportable. Però el cabró en la penombra va veure una estreta columna de fum, no gaire lluny i mentre jo estava preparant una mena de cabaneta com podia, em va dir que tenia un bon pressentiment i s’hi va dirigir coixejant de pressa. “Malparit” vaig murmurar.

Vaig sentir un crit i se’m va eriçar l’espinada, “merda, ja hi tornem a ser” vaig pensar, Instintivament vaig agafar un pal com si m’anés a barallar. Al cap d’uns instants algú venia cap a mi ràpidament i de cop la vaig veure, amb la cara desfeta en plors mentre ens fusionàvem en una abraçada, humida i plena de sentiments.

Era la meva amiga.

cap 3.1

One thought on “Les nostres (3/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s