Les nostres (2/4)

Capítol 2 de 4 (Capítol 1)

Història escrita per Xavier Fabà

Capítol 2 – La doble guerra

De miracle estàvem vius, encara estem vius.

Li vaig fer senyals perquè seguís recte cridant. “Fes veure que vas al bosc i torna per l’herba! I tapa’t la ferida amb el buf home! Esborrarem el camí de sang“.

Vaig entrar a dins molt adrenèrgic, aquests assassins podien arribar en pocs instants. Vaig trobar aigua i galleda. Va ser fàcil: estava en el menjador normal d’una casa normal, un lavabo al final del passadís de la dreta. Hi havia una galleda, i estava plena! Vaig repartir l’aigua des de la finestra intentant dissimular el camí de sang que deixava. Havíem de despistar-los i no sabia com. Vaig veure que el meu amic tornava per la porta del jardí de darrere, que casualment tenia la clau al pany de dins. La poca llum dels fanals llunyanes va mostrar l’empitjorament del seu color ja habitualment pàl·lid. Vaig tornar a tirar aigua perquè alguna gota de sang encara regalimava i el vaig fer entrar a dins. 

La cosa va empitjorar quan vaig dir-li al meu amic que fes un glop d’aigua. Em va semblar molt estrany que l’escopís, donades les circumstàncies. Traient força i ràbia desmesurada d’on no la tenia, va bramar “això és lleixiu, subnormal!”.

“Shhh! Calla!”. Els militars se sentien de lluny, a través de la finestra oberta del menjador. Vaig engolir saliva, una sensació de derrota m’envaïa cos i ment.

“Som pell tio”.

I de cop, ens va saludar la sort: es va obrir una tàpia de sota terra al mig del passadís i una dona d’uns setanta anys ens va fer senyal d’entrar. Vam anar-hi de cap, mentre baixava per una escala metàl·lica, no podia deixar de pensar en les meves amigues, que estaven allà fora, vam tancar la tàpia.

Des d’allà baix, amb pinta de celler que en algun altre moment de la història probablement hauria servit com refugi, se sentia tot el que passava a fora. I per sort, els militars sorprenentment no van entrar a la casa, de fet en uns instants vam sentir com s’allunyaven. “Uf!”, vam respirar alleujades.

Però no ens van donar gaire respir tampoc. El primer que ens van dir va ser “Teniu 48 hores per marxar d’aquí, donat l’estat del teu amic, si no us faríem fora demà al matí.” Dirigint-se a mi amb cara de pocs amics.

Eren una mare i un fill d’uns quaranta anys, que estava a un racó en una cadira amb la mirada clavada a terra, “és el Joan, té autisme” va deixar anar la senyora secament. Anava vestida d’anar per casa amb una bata i una manta a les espatlles, mentre anava a buscar un maletí sota una estanteria metàl·lica. El celler era bastant espaiós, i tot i la poca llum vaig poder entreveure dos matalassos i molts pots de conserva, una taula de càmping i 2 cadires.

“Curem al teu amic?”. Amb mig somriure, va treure una farmaciola i es va identificar com a infermera jubilada. “Estem de sort”, ens vam dir amb la mirada.

Em queien algunes llàgrimes galtes avall, mentre amb les gasses netejava la sang que regalimava del forat al mig del Pedraforca tatuat al bessó del meu amic. El vam haver de sedar una mica pobre, finalment li vam poder treure la bala, li vam tapar la ferida i el vam posar a dormir al costat del fill de l’Aurora, la infermera salvadora.

Estava abstret en els meus pensaments, que anaven a tota revolució, qui ens ho havia de dir de fer les campanades de 2026 a estar tota la colla separada, algunes mortes i algunes directes a la guerra, mentre no sabem res de la família…

Abans d’anar a dormir, em va preparar un té i em va situar després d’insistir-li reiteradament. Al matí, mentre recollíem de cal Bernoi i abans que tallessin les telecomunicacions, el president Casado (cap d’estat des de feia un any, quan vam aconseguir abolir la monarquia, arran de la crisi post coronavirus -sembla una broma que es digués així el virus-), va dir un breu discurs des de la Moncloa: Activava l’estat de Guerra, l’exèrcit i totes les forces de l’Estat. Ordenava també actuar sense contemplacions amb els traïdors a la pàtria, i l’ordre era per tothom, sense cap excusa de gènere, edat o condició. Tothom s’havia de presentar per mitjans propis o públics a la capital de província i se’ls assignaria tasques per la guerra. El temps límit era les 17 h, qui estigués per qualsevol altre territori, seria considerat traïdor a la pàtria i exèrcit, policia o bombers, podien detenir o matar, indistintament els traïdors a la pàtria.

“Mare de Déu, com no ens hem assabentat d’això?”

“Al cap d’una hora, la presidenta Rovira, ha declarat la independència de Catalunya i ha reunit a sot capitals territorials, com Igualada, a la gent jove i ha demanat que tothom que no es considerés preparada per la doble Guerra que s’esfumés com pogués” va entonar mirant-me amb cara de circumstàncies l’Aurora.

“Mare de Déu”

Vaig estar callat 10 minuts, mentre intentava assaborir infructuosament el té. Des del coronavirus que no havia recuperat olfacte ni gust, “Caguen déu, estem en doble guerra”.

. Vaig tenir un pensament als meus familiars i amics estimats, desitjant que estiguessin sans i estalvis, espero que s’haguessin esfumat, en el bon sentit.

Vaig abraçar molt fort l’Aurora i vaig adormir-me finalment, repetint-me dins meu, “refugi, menjar i aigua.”

2 thoughts on “Les nostres (2/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s