Les nostres (1/4)

Capítol 1 de 4

“Les nostres” és una història escrita per Xavier Fabà.

És paral·lela a l’anteriorment publicada “La Lliçó” i enllaça a partir d’aquests fets:

“Vam fer-nos tots les maletes i vam anar a Solsona per veure si podíem tenir millor connexió i seguir millor els esdeveniments. Les hores van passar lentament i les declaracions dels líders europeus no indicaven, com era d’esperar, la rendició que proposava Mujona.

Van sonar les 16h. La TV va començar a omplir-se d’imatges de diferents localitats de la costa catalana que estaven rebent un atac. Aquest cop eren molt més agressius que la primera onada.

Encara no se si vaig prendre la decisió correcta, però un parell de cotxes vam decidir pujar cap a Andorra. Al cap i a la fi, si la cosa finalment anava bé, podríem tornar, oi?

Alguns dels meus amics no van pensar així i van decidir tornar cap a Tàrrega

Capítol 1 – La ressaca

Diari de la nova vida, 6 de gener 2026

Avui és Reis i el regal que tenim és la gana i el fred, avui després de sis dies indescriptibles, puc escriure, no sé ben bé per a què.

Era 1 de gener. L’any havia començat pitjor que el 2020.

Érem a Solsona, i després de veure les notícies, ens vam acomiadar dels bojos que van decidir emigrar a Andorra.

Vam tornar cap a Tàrrega. Semblàvem Colin McRae, sense parar de derrapar , i amb un temps rècord de 29 minuts ja érem a Tàrrega. No hi havia trànsit.

Durant el viatge poc vaig pensar però tenia una cosa clara, un únic desig: protecció. Per mi, per la família i pels amics.

La sorpresa va ser quan després de passar casa per casa, els pares i mares, germans i germanes, ja no els havíem trobat, ni una carta ni res, els telèfons estaven tots col·lapsats, el 5G no funcionava i havíem de decidir què fer. Mentrestant, a la ràdio (quan captava senyal, deien que les batalles més ferotges eren a les costes de Barcelona i costa Brava, i que a costa Daurada estava més tranquil·la la cosa. Vam deduir que per proximitat amb les petroquímiques i centrals nuclears. De les Terres de l’Ebre no en van dir res, com sempre.

Semblava que la protecció que desitjava hauria de ser a l’interior de la península.

Havíem quedat al poliesportiu a les 17:30 h, Tàrrega era un desolador desert enmig de la boira espessa, no es veia res i el poc que s’intuïa, era desolador, algun cotxe corrent amunt i avall, les botigues de menjar arrasades, gasolineres buides, algun gosset perdut, i un sentiment de soledat i preocupació ens envaïa fins a l’ànima, recordo no parar d’estrènyer les dents, em feien mal les mandíbules i el cap, allò era molt més “fort” que quan lo coronavirus va arribar al milió de morts, agreujat per una ressaca que no ens deixava en pau i més d’un vòmit hi va haver, pobra ressaca…

Vam estar força estona esperant a tots els que havíem quedat, però molts no van aparèixer. No sabem ben bé perquè, hi va haver una escissió a la colla. Voluntària? Involuntària? Estaven junts?

El fet és que nosaltres érem 14, repartides en 4 cotxes. Havíem de ser 25, però algunes no van venir al poli… i no n’he sabut més.

10 de les nostres estaven decidides, seguint instruccions escoltades la ràdio, a anar a Igualada on s’estava organitzant un exèrcit per combatre en la batalla que es preveia els pròxims dies.

No sé si va ser el sentiment estrany i confús, creat a partir de por, i una mica de valentia, o simplement responsabilitat, però es va emportar 10 de nosaltres a la guerra… tampoc en sé res.

Havíem recollit el poc menjar que quedava a les nostres cases, roba d’abrigar, gasolina en alguna garrafa i el debat era decidir on anar.

Va ser d’una maduresa excepcional la poca indecisió i encara més el respecte per la determinació de cadascuna de nosaltres havia pres. Ens havíem acomiadat de les 10 amistats massa ràpid, amb el cor encongíssim i amb intensos i dolorosos plors ofegats. Mai havia plorat així. Hi va haver un sentiment ferotge, d’aquells que esquincen l’ànima en encara més bocins del que ja està, de tristesa.

“No tornaré a veure-us, pares, amics, tot allò que conec, és com una mort viscuda això, que collons ens està passant” va poder expressar una amiga, amb els ulls inflats i vermells.

Vaig intentar parar-ho, amb llàgrimes als ulls. Sempre havia pogut mantenir-me amb el cap fred, a vegades massa i tot, i ara no va ser menys: “no té sentit estar quiets, necessitem refugi, menjar i un lloc amb aigua, però sobretot un cap serè perquè previsiblement serà lo més dur que ens ha passat mai, que la sort ens acompanyi a tots.”

Ja era fosc feia estona, quan sortíem de Tàrrega. El destí estava a una hora en cotxe, la boira era espessísima i hi ha l’ambient es notava una mena de tensió, totes quatre estàvem capficades mirant la negra foscor des de la finestreta. Un cop superada Artesa de Segre, el poble de la boira més espessa de la província, no es veia res. Ens va sobresaltar un tall amb tractors on vam estampar el cotxe al final de la frenada, el cop va ser lleu però van saltar els airbags, quina frenada tu! A l’altura de Vilanova de Meià, no podíem avançar més.

Les emissores de ràdio havien deixat d’emetre feia molta estona i ens sentíem desemparades sense la hiperconnexió habitual.

I ara què?

“Refugi, menjar i aigua, anem al poble”

Sabíem que estava entre 8 i 12 km, per la casa de colònies amb el cau, mentre caminàvem ben carregades, vam sentir trets a la llunyania, sentit nord…

“Hi ha guerra a l’interior també? On collons ens hem fotut” rumiava amb una mena de pes al pit…

En un temps indeterminat, havia apagat la bateria del rellotge per si algun dia el podia necessitar. Vam arribar a la primera casa: tancada. La segona: tancada. Tot tancat. Érem en un poble fantasma… i amb boira encara feia més impressió. A més a més, no paraven d’esclatar uns trets distants que feia l’efecte que s’acostaven. O potser només era por…

Seguíem amb boira espessa.

“Perquè està tot buit?, Tàrrega, Agramunt, Artesa i ara Vilanova de Meià, ni una ànima, que deu haver passat?”

La boira ens havia calat als ossos, tot i no parar de caminar, i estàvem glaçades. Vam decidir entrar a l’església del poble, era l’únic lloc obert i tremolàvem cada cop més. Totes 4, havíem recollit una mica de fusta i vam fer foc. La sala es va omplir ràpid de fum… però necessitàvem escalf. Ens vam poder mirar als ulls i ens vam veure totes amb uns ulls envermellits i cansats. Vam menjar pa i tonyina, vam parlar calmadament que faríem en cas de separar-nos. Ho teníem clar: sobreviure i no mirar enrere. Era la guerra.

L’altra banda de la muntanya era cara nord i hi hauria aigua. Havia sigut tardor humida. Mentre fèiem broma dels que estaven a Andorra (que no sabien res de francès) i ens relaxàvem una mica, vam sentir sorolls de fora. Abans que obríssim, un home amb la cara desfigurada de dolor, va exclamar “ja estan aquí!!!” i va caure a terra deixant entreveure una ferida de bala a la seva esquena. Va deixar de respirar en pocs instants.

Vam recollir de pressa i corrents les motxilles i vam sortir de l’església, decidits a arrencar direcció a  la muntanya. Quan sortíem vam topar amb el 4×4 d’aquell home, on hi havia una copilot que semblava morta. De sobte, de lluny vam sentir “¡eeeh! ¡hay más traidores! ¡desertoreees!”

Adrenalina 200%, cor a mil, músculs tensos

“Merda!” vam pensar les 4. I quan fèiem la primera passa van començar a caure’ns una pluja de bales, una va tocar al cap d’una de nosaltres, que va fer mig crit ensordit per la mort precoç mentre queia a terra. Vaig notar com se’m trencava el cor en mil bocins.

Entre els xiulets de les bales vaig recordar “hem pactat no mirar enrere, no mirar enrere” amb el cap emboirat de sentiments de ràbia, pensant: “tant de bo tingués una metralladora”. Als pocs instants i ofegades d’esprintar vam decidir dividir-nos, “ens veiem a l’altra banda de la muntanya!”

L’altra amiga va anar cap a la dreta cap a un camp d’ametllers. Jo em vaig desviar del camí cap a l’esquerra, vaig rebentar una finestra de la penúltima casa del poble amb el colze i m’hi vaig colar.

Al cap de 2 segons van esclatar uns crits que traduïen immens dolor. Al treure el cap vaig veure’l.

Era el meu millor amic, que havia continuat recte seguint el camí, arrossegant la cama que gotejava sang, venint cap a la meva finestra.

3 thoughts on “Les nostres (1/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s