La lliçó (4/4)

Capítol 4 de 4 (Capítol 0 aquí / Capitol 1 aquí / Capítol 2 aquí / Capítol 3 aquí

Capítol 4 – Mort d’un covard romàntic

Com és possible que aprenguem a morir si només ens passa un cop a la vida?

Tota la vida amb milers de preocupacions i m’estic adonant que no ens preocupem per l’única cosa segura que sabem des que naixem.

Potser aprendre a viure és aprendre a morir també?

Sóc conscient que em queda poc temps per deduir-ho.

O potser és millor no perdre els últims moments pensant en això.

Ara no em ve al cap res que no s’aprengui a partir de l’experiència, de la repetició, de l’aprenentatge i de les ganes. D’una il·lusió que sempre ens acompanya per aconseguir quelcom.

Com aprendríem a parlar sense parlar? Com aprendríem a sumar sense sumar? Com aprendríem a estimar sense estimar?

Però ben pensat, he vist molta gent que ha passat davant meu que morirà sense saber estimar. Si és que jo en sé. I no em refereixo a, per exemple, el que m’acaba de disparar dos trets mortals a l’esquena. Que se jo, si aquest sap estimar. Em refereixo a la gent que ha estat propera a mi. I també m’incloc.

Amor, mort… S’assemblen per casualitat?

Em pregunto qui deu ser la persona que ha estimat més de tot el món. Si és que ens posem d’acord amb què vol dir estimar.

Ric per dins i em surt sang del nas.

Segurament, si ara es volgués definir que vol dir la paraula estimar, s’hauria de muntar un congrés a una ciutat important (probablement, seria París), on diferents antropòlegs, filòsofs, escriptors, polítics i famosos es reunirien durant una setmana on tindrien llargs debats per definir amb una frase sobre el que vol dir “estimar”. Durant aquesta setmana els restaurants farien menús de l’amor, la Torre Eiffel de color vermell, als cines hi hauria reposicions de totes les pel·lícules romàntiques (o no) on l’amor és protagonista.

A la merda la gent! Jo decideixo el que vull. El que pensi ara, serà la veritat més gran que hagi sentit mai.

Dues persones m’acaben d’agafar i m’arrosseguen dins una casa que hi havia per allà a prop. No entenc com, tenint tant dolor, estic pensant amb aquestes coses.

Clar que no, joder. Clar que no em vull morir però està passant. O morts, o no morts. Però ara em moro, és el que hi ha.

Potser si no hagués parat un moment al veure el rètol de la ciutat… Potser si hagués anat jo al davant i no el meu amic… Potser si m’hagués quedat dins el comboi. Potser si hagués combatut.

Quin sentit té ara pensar amb els “potsers”. Això havia de passar. O no. Però ha passat.

També penso amb el temps que ja no tindré. És millor o pitjor que pensar amb el temps que he perdut? Que és pitjor?

És pitjor el que he perdut. Perquè d’alguna manera o altra em diu que, inclús havent sobreviscut a una guerra, tornaria a perdre’l. N’estic convençut, que seguiria perdent el temps amb merdes que distreuen, però no omplen ni ens fan créixer.

Em lamento del temps perdut, sóc esclau de mi mateix.

Em lamento de totes aquelles coses que no he dit. Acabo de tancar totes les paraules que no he dit a una presó sense sortida possible.

Potser prou de lamentacions i que pensi en coses boniques.

No, no. Les coses boniques ja les sé, ja les he gaudit. Tot i que segur que em quedava més per gaudir i veure com evolucionaven amb el temps. No, no, ara, ja que això s’acaba, vull descobrir una última cosa. Aprendre alguna última cosa.

Servirà d’alguna cosa, la meva mort? Si és que algú se n’assabenta. Potser serà un d’aquests desapareguts eterns. Qui plorarà la meva mort? Això segur que tothom ho ha pensat alguna vegada a la vida. Però no pensava que em passaria pel cap abans de morir. Bé, no, espera. Realment no em passava pel cap que em moriria.

Perquè ostia! Ostia, un altre cop ho diré: com l’hem d’esperar a la mort? Com n’aprenem? No és el mateix veure gent morir que morir-se un.

AH! Deixeu-me estar! Algú m’està apretant molt fort a l’esquena. Els que m’han arrossegat estan discutint. Però no entenc res.

Discutint! Exacte, discutint! Com tothom, discutir, cridar, tenir la raó… Encara no hem après a raonar i ja discutim. I quan raonem, discutim més. A veure, jo m’entenc el que vull dir quan dic “discutir”. No estic ara per anar matisant.

Quant de temps la gent inverteix a discutir? Encara pitjor: segur que hi ha gent que es prepara les discussions. És a dir, que inverteix temps per discutir “millor”.

Potser fins i tot alguns amics o familiars meus discutiran sobre per què vaig decidir marxar cap a Andorra quan va començar tot això. Que es deixin de merdes. Discutir, discutir, discutir… I aprendre per quan ho deixem?

Per quan deixem empatitzar amb el qui pateix fam?

Per quan deixem entendre la nostra situació privilegiada?

Per quan deixem ser més comprensius i aprendre a escoltar més?

Per quan deixem entendre que les nostres paraules poden ferir? I sobretot que també poden curar?

Per quan deixem ser conscients que el del nostre costat necessita ajuda? Quan sabrem que nosaltres tenim la capacitat de sumar sempre, i no pas de restar?

AH! S’acaba…

Ja…

Així que això és tot.

Va, si morim, fem-ho amb una rialla…

One thought on “La lliçó (4/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s