La lliçó (3/4)

Capítol 3 de 4 (Capítol 0 aquí / Capitol 1 aquí / Capítol 2 aquí)

Capítol 3 – La gran batalla de Limoges

Març del 2026

Si hagués de definir amb una paraula la guerra, seria supervivència. O potser egoisme. Egoisme essencial. O egoisme essencial per a la supervivència. Però això ja seria fer servir moltes paraules.

Fa dies que ens estem preparant per a la gran batalla centreeuropea, que sembla que tindrà lloc d’aquí a uns minuts. Un dels epicentres serà aquí on som, Limoges. Hi haurà grans enfrontaments que diuen seran decisius per decidir cap on caurà aquesta guerra Mundial. Però jo tinc clar que això és pura propaganda, que aquesta guerra s’allargarà anys (i pensar que no portem ni tres mesos…). Ja hem desistit de tenir algun contacte o saber el que realment està passant a amics i familiars que no veig des que tot això va començar. Hem decidit ser màquines al servei de la guerra.

El meu esquadró ens hem entrenat per lluita a curta distància, que durem a terme des de les cases quan l’enemic entri a peu a la ciutat. No sabem ben bé quina és l’estratègia, però ens és igual. De fet, és molt probable que estiguem en una missió suïcida. En aquest esquadró només hi ha un amic meu: ens han separat en grups de 2 i de 3 per nosequina merda de teoria psicològica.

Acaba d’arribar el cap de l’esquadró. És francès però parla en anglès, ja que tots els del nostre esquadró (som 10) som de països estrangers.

Són les 7:34h del matí del 12 de març de 2026.

Revisem equipatge: granades de mà, dues pistoles semiautomàtiques, munició i mascares amb infrarojos per si la batalla s’allarga. Per primer cop rebem informació de la missió: es deixarà entrar l’exèrcit de Mujona ciutat endins, simulant una retirada. Quan les seves tropes estiguin entrant, es farà un atac frontal sorpresa amb tot, i quan s’intentin amagar als edificis, nosaltres serem els encarregats d’assaltar-los des de diferents punts on estarem amagats.

Un company nostre d’esquadró (el suec) demana permís al cap per anar a fer les seves necessitats al lavabo més proper de l’edifici que ocupàvem. El cap, sense dir res, li dóna l’OK i tot seguit, mirant-nos a tots, ens demana que fem absolut silenci. El cap es treu les botes i comença a caminar direcció el suec, que havia pujat al pis de dalt per fer les seves necessitats. Passen uns minuts d’incertesa fins que de cop sentim un tret que venia precisament del pis de dalt. Passats uns segons, apareix de nou el cap, amb algunes taques de sang al seu guant.

“Seguiu-me”

Obeïm, sense preguntar.

Sortim al carrer, no entenem res. Al carrer sembla que diferents grups d’esquadró estan fent el mateix moviment. M’hi fixo: gairebé cap d’ells té ara 10 components. Veig de lluny un grup on hi ha 3 dels amics amb qui vam començar aquesta retirada. Amb un hi fem contacte visual, i entenc que ells tampoc entenen el que està passant. Està totalment prohibit obrir la boca i fer el més mínim soroll.

Tots ens mirem estranyats. Encara ens estranyem més quan veiem centenars de camions de guerra buits al final del poble, tots amb el motor engegat. Hi entrem amb estricte ordre i sense perdre ni un moment, tots els combois posem rumb al sud.

Direcció el sud. Des del puto sud! Des d’on, en teoria, estan entrant les tropes de la RA.

Els capitans fan cara d’estranyats, no paren de mirar el rellotge i cridar al conductor que vagi més de pressa. “Ale, ale!”. Jo me’n recordo d’una professora de francès i se m’escapa un riure. Els que em veuen em tracten de boig. El meu amic m’entén i riem.

No portem ni una hora al comboi i els capitans ens diuen les contraindicacions: saltarem a una ciutat que havíem estat uns dies abans (Brive la Gaillarde), on ara hi ha descansant l’enemic. És un atac sorpresa, tot i que és possible que ens els trobem preparats per batallar, ja que volien arribar a Llemotges aquell mateix matí. Un noi jove italià del nostre esquadró gosa preguntar-li que havia passat amb el suec.

“Espia. Rus”.

Espia rus! Òstia, és que no he comentat les actituds internacionals d’aquest puto conflicte. Tots són rumors, però la veritat és que ens hem quedat ben sols els europeus, i la resta es mostren “neutrals”. Però la neutralitat de cada país és més aviat…

BOM!

Merda.

El conductor acaba de perdre el rumb, tots xoquem entre nosaltres i el camió acaba bolcant. Fem alguna volta de campana i mentre fem tombs sento un tret.

PAM!

Quan parem, ens mirem tots espantats. El nostre capità té un tret al pit i s’està dessagnant. L’italià, plorant, deixa anar un “ mea culpa…” i ens mostra l’arma sense el seguro posat.

A l’exterior no paren de sentir-se bombes, avions i bales. Ningú del nostre esquadró sap que fer, ens mantenim dins del comboi accidentat. De cop, sentim com el soroll de fora afluixa lleugerament… fins que sentim el crit de guerra de les tropes africanes. Ens havien dit que sempre fan uns crits eixordadors quan les tropes d’infanteria ataquen a peu.

I em cago a sobre. Gairebé literalment. Veig que no tenim res a fer, estem perduts. Que collons faig jo allà al mig? Que hi pinto jo, all…

Algú entra al comboi cridant amb angles. “A combatre!”.

PAM!

Però tornem a sentir un tret, algú dels nostres l’ha disparat erròniament. Ens mirem tots. Tornava a ser l’italià. Ara tremolava tot ell. Havia matat un altre capità. I de cop, un altre tret dins del comboi.

PAM!

Un altre dels nostres, un polonés de gairebé 2 metres d’alçada, li acaba de fotre un tret al cap. I diu mig rient:

“El mato abans que no ens peli a un de nosaltres”

I arrenca a córrer cap a fora del comboi.

Dura un segon, una bala li travessa alguna part del cos i cau a terra. S’arrossega.

Fantàstic: abans de saltar i ja només som 6 dels 10 que érem al matí.

Ens mirem amb el meu amic. Ens abracem. Hem de fugir abans que arribin. Comptem fins a tres.

Un.

Dos.

Tres.

I correm! Correm com mai cap a darrere un edifici on sembla que s’està resguardant més gent com nosaltres.

Hi arribem (de miracle?). No goso treure més el cap, però he suposat que estem atacant a tot el gruix de l’exèrcit africà pels 4 costats de la ciutat, així que si cap dels 4 blocs decau, la batalla serà nostra… Sense contar la batalla aèria.

Però m’és igual. Jo vull viure. I el meu amic també.

Comencem a córrer cap a l’est, per darrera de grans blocs d’edificis que ens cobreixen de la gran quantitat de metralla, bombes i bales que s’està buidant a la ciutat. No som els únics que estem fugint.

De tant en tant ens amaguem dins d’edificis perquè intuïm atacs aeris. No baixem mai l’alerta perquè el perill pot sortir de qualsevol costat.

Però tot va bé! Portem gairebé 20 minuts corrents i veiem que ens apropem a un altre municipi, a tocar del que érem ara. S’hi veu molta tranquil·litat, s’hi veu la glòria!

Seguim corrent i veig el nom del municipi. “Malemort”. Se m’escapa una rialla plena d’esperança. Sembla de guió de pel·lícula.

Giro el cap cap al meu amic i…

PAM, PAM, PAM

oh.

No.

En serio? Ara?

Em toco l’esquena.

Aconsegueixo posar-me les mans per dos forats que m’acaben de fer algun franctirador.

Caic a terra, desorientat.

No sé que li ha passat al meu amic. No puc aixecar el cap.

Em veig les mans plenes de sang.

Intento cridar, però no puc. Escupo sang.

 

Si vols seguir amb “La lliçó”, aquí tens el següent capítol

2 thoughts on “La lliçó (3/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s