La lliçó (2/4)

Capítol 2 de 4 (Capítol 0 aquí / Capitol 1 aquí)

Capítol 2 – Exili

Febrer del 2026

Des de Solsona vam poder arribar, mitjançant carreteres secundaries, a La Seu. A uns quants quilòmetres d’arribar, el col·lapse ja era evident. Vam haver de deixar els cotxes gairebé al mig de la carretera, prop de Cerc, un petit poble a uns 6km de La Seu. El pànic era present a cada racó, els supermercats estaven sent saquejats, ningú controlava res. El govern havia decidit aglutinar tots els recursos militars i policials a Barcelona, Figueres, Girona i Tarragona, que era on es preveia que hi haurien els grans enfrontaments de la segona onada. Així que a la Seu pràcticament ningú vetllava per l’ordre. Ens vam adonar que mai havíem vist el que era un caos. Era evident que eren moments crucials per estar units i pensar amb cap… però la urgència i l’egoisme del ser humà poden amb tot. En aquests moments, els valors s’havien reduït a zero. I a nosaltres també.

Vam tenir sort, ja que a l’entrada del poble hi havia un supermercat que encara no era del tot buit. Vam poder saquejar alguns pots de llegums, menjar en conserva, fruits secs i alguns paquets de galetes. Vam buidar la meitat del que portàvem a la maleta per encabir-hi els aliments (ens vam quedar sobretot amb la roba d’abric i vam amagar la roba que deixàvem a un voral de la carretera, mai se sap).

Caminant per la carretera direcció Andorra, la gent anava en grups i es mirava amb desconfiança. Les motos eren els únics mitjans de transport que podien circular-hi perquè tots els cotxes estaven completament parats i no hi havia manera d’avançar. Alguns motoristes aprofitaven per fer negoci: venien viatges cap a Andorra (15 minuts) per no menys de 200€.

Vam arribar a la frontera quan ja era ben fosc, per allà les 10 de la nit. Era gener i feia molt fred. Sabíem que hauríem de dormir al ras, així que quan vam arribar a Andorra la Vella ens vam desviar una mica de la carretera principal per trobar algun racó en un poblet i fer-hi nits tranquils. Però la nit és ben fosca i quan no saps on ets ben bé i acaba de néixer una guerra mundial, et pot passar de tot. Ens va aparèixer del no res un grup de motoristes amb matrícula francesa, armats amb navalles i ganivets de tallar carn. Sense dir res, ens van fer alçar les mans. Al cap d’un minut, els vuit havíem perdut la maleta. No ens havien agafat ni el mòbil ni la cartera, només la maleta, sense mirar el que hi havia a dins. Les prioritats dels lladres eren unes altres, ara.

Aquella primera nit va ser un preludi del que serien les pròximes setmanes i mesos: discussions, mal humor, gana, fred i desconcert. Molt desconcert.

Ens havíem dit que a Toulouse hi havia instal·lat un centre humanitari que donava indicacions als desplaçats (tant catalans com francesos) i ajuda alimentaria. Hi vam arribar en 3 dies, gairebé sense dormir ni descansar, bevent aigua de rius i menjant barres de pa seques que el govern francès estava repartint en alguns punts. Va ser durant aquest trajecte que un dels meus amics va començar a sentir-se malament (bé, més malament que la resta). Vòmits, diarrees i febre. Amb aquest panorama vam aconseguir arribar a Toulouse.

Allà vam rebre una doble noticia per part d’un gendarme que parlava castellà. Per un lloc, ens va dir que la costa catalana i valenciana s’havia defensat molt bé de l’atac i havia obligat a l’exèrcit de Mujona a retirar-se, que des de l’inici de l’ofensiva mostrava les primeres debilitats. Tots vam somriure i abraçar per primer cop des de que havíem marxat de Solsona: podríem tornar a casa! Però el gendarme ens va clavar una mirada seriosa i va dir “No ho sabeu? No sabeu res?”.

La defensa de la costa blava havia sigut un desastre i les tropes de la RA no tardarien a arribar a Toulouse, per la qual cosa volia dir que era impossible tornar cap a casa, els Pirineus estarien bloquejats mentre duressin els enfrontaments. Ens va dir fredament:

“Teniu dos opcions. O bé us quedeu aquí a combatre… o pugeu aneu a Limoges. Però que us quedi clar, que tard o d’hora, haureu de combatre”.

Just quan va acabar de dir-ho, l’amic que estava malalt va començar a vomitar i es va haver d’agenollar. El vam agafar com vam poder i el policia ens va dir que el portéssim a l’hospital de campanya que havien muntat just al costat d’on érem.

Mentre discutíem que fer (no feia ni 4 dies que estàvem ballant la macarena a una casa rural amb tots els nostres amics!) vam anar a l’hospital, vam deixar en una llitera al nostre company i vam estirar-nos a un parc. Vam gaudir d’aquell minut de glòria, on per primera vegada en molts dies vam tenir la sensació de que feia calor. El sol ens tocava de ple a la cara, la gespa era tova, feia una brisa agradable i es sentia com cantaven els ocells. Vam poder respirar amb tranquil·litat.

De cop i volta, les sirenes.

Ens mirem tots. No pot ser. Només volíem una estona de descans. No ho se, no ho se, 10 minuts com a mínim… però no. Va arribar un atac aeri. Plovien bales i, les bombes… Quina barbaritat, això de les bombes! Soroll eixordador… arrasant amb tot… foc del no res… Infern…

Anem corrent cap a l’hospital. Tothom fugia de dins, havia caigut una bomba a prop. Correm fins on hi havia el nostre amic, que estava rendit, estirat al matalàs.

  • Marxem! Marxem! Ens ataquen!
  • Ja ho veig, inútil!
  • Va! Amunt!
  • Foteu el camp, que us mataran!

Una altra bomba va esclatar a prop i tots els vidres de l’edifici van fer-se miques. Tots ens el vam quedar mirant, amb els ulls en llàgrimes.

  • Ja m’espavilaré!

Un gendarme va entrar a l’habitació. Vam entendre “correu” i “nord”. No li va donar temps a res més ja que una bateria de bales van entrar pel sostre i una li va penetrar a dins el coll.

Vam arrencar tots a córrer, abandonant el nostre amic a una mort quasi segura.

Allò ens va convertir en robots. Ningú ha parlat del tema des de que després d’una lúgubre retirada vam arribar a Limoges, ciutat on estem aturats des de mitjans de gener (avui som 4 de febrer).

Ens estem preparant per combatre. S’atansa la gran batalla centreeuropea.

 

Si vols seguir amb “La lliçó”, aquí tens el següent capítol

3 thoughts on “La lliçó (2/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s