La lliçó (1/4)

Capítol 1 de 4 (Capítol 0 aquí)

Capítol 1 – El detonant

Febrer del 2026

Ningú ho va veure venir. Tot i que havíem vist i sentit algunes conspiracions per xarxes, semblava impossible. Com totes les grans males noticies que s’apropen però que al no haver-te passat mai, segueixes pensant que no passaran.

L’exercit de la Reunificació Africana va atacar a tota la costa europea l’1 de gener d’enguany. És difícil explicar amb paraules com va fer-ho. Però jo penso que no exagero al dir que el continent va quedar pràcticament buit i van entrar sense por per tot arreu. Per tot arreu. Més de 1.000 milions de persones indignades, cabrejades i enfurismades pel que havia passat els últims anys. Bé, ara que ho escric, potser el que ha passat els últims anys ha estat el detonant… potser seria més just dir “pel que havia passat des de sempre”.

La crisis del coronavirus va passar ja fa molt temps, com tot, i la gent ja ni se’n recorda ni de com es deia (de fet, ho he hagut de Googlejar per escriure-ho bé, ara és diu “la grip de tos” i cada any passa en menor impacte). Però va evidenciar un cop més la distancia entre els dos mons i la superioritat moral dels països rics sobre els pobres. D’alguna manera, les mesures necessàries que es van prendre (com el tancament de fronteres i el confinament) van provocar al “nostre món” una sensació de desconfiança extrema no només entre països (qui amagava dades? Era segur anar a un país veí? Tot i que hagi passat, millor seguir amb protocols de prevenció…) sinó també entre persones del mateix país. Era com el mateix que passava entre països, però entre persones de la mateixa comunitat: i si el meu veí, professor, amic… amagava que era portador i m’infectava a mi, i llavors jo infectava a un familiar meu que entrava col·lectiu de risc i posava a un familiar en perill de mort? De fet, això havia trencat a moltes comunitats i famílies. Moltes inclús portaven a coneguts seus a judici acusant-los d’assassinar (a través de la grip de tos). Si, el nivell de paranoia col·lectiva arribava fins aquí… i més enllà. Es van limitar esdeveniments internacionals, fomentar l’ús de videoconferències i als aeroports les mesures per entrar es van fer molt més estrictes que quan per exemple hi havia alerta terrorista. I com que no es sabia ben bé com la grip de la tos estava present o no a països subdesenvolupats, la gent va deixar d’anar-hi (fins que va arribar la vacuna, és clar… però ja era massa tard).

Me n’adono que estic fent com els gurús, que explico les possibles causes per una cosa que està passant i que no havia vist venir… Però és que, collons, és just això… realment no se si el que dic són les causes del que està passant… També hi té molt a veure suposo el sobtat increment de la temperatura a tot al planeta. On més va afectar? És clar, d’Àfrica. Qui en tenia menys la culpa? Correcte, ja sabeu la resposta. Sequera sense precedents, temperatures a màxims històrics

Un altre motiu per arribar fins aquest detonant? El primer gran lideratge històric d’un personatge africà. Es podria dir que Nelson Mandela és un simple aficionat al costat de Jospeh Nujoma, un polític de Namíbia que ha anat congregant i convencent a tot el continent, de sud a nord. Va ser ell qui va provocar l’èxode cap al nord d’Àfrica. No és fàcil convèncer a persones a fugir de casa seva, malgrat els problemes que hi tenien. I encara menys fàcil és aturar guerres civils què estaven encastades des de feia desenes d’anys i sumar els dos bàndols enemics per la gran causa: la Reunificació Africana. En poques paraules, el moviment liderat per Nujoma que pretenia conscienciar a tot el continent que, si unien les seves forces, podrien fer front a la crisis climàtica, sanitària, econòmica i de drets humans que patien.

El personatge de Nujoma mereixeria un llibre sencer, però ara no tinc temps. El fet es que primer es va veure des d’occident com un gran lluitador dels drets humans i se li va donar reconeixement i espais mediàtics. I així era… de cara a l’exterior. De cara endins, anava teixint l’objectiu final amb diferents líders de diferents països africans: l’única salvació (almenys el primer pas) era escapar del seu continent i anar on fos. I el que quedava més a prop era el sud d’Europa.

Jo sempre havia pensat que, d’alguna manera o altra, Àfrica ens salvaria (em refereixo a la humanitat). Ingenu de mi… És com esperar un bon gest de la teva víctima després d’anys de menyspreu.

Finalment Àfrica va optar per salvar-se a ella mateixa.

La RA (Reunificació Africana) va tocar terra europea amb desenes de milers d’embarcacions la matinada de l’1 de gener Amb una coordinació extraordinària, a les 6:00h van desembarcar a la costa andalusa, portuguesa, la costa blava francesa, a les balears, Sardenya, Corsega, Sicilia, algunes ciutats importants del sud d’Itàlia (com Nàpols), nombroses illes gregues (també a la costa, entrant a Atenes), Malta i Xipre. A Catalunya ens vam salvar pels pèls, no havíem estat elegits com a primer objectiu.

L’atac es va dur a terme amb una precisió extraordinària: milions de persones estaven coordinades a través d’una app mòbil i una jerarquia molt clara per part de tots els esquadrons. L’assalt es va produir a les principals institucions i edificis públics, incloent comissaries. També es van assaltar centres militars, però aquí si que van fer servir helicòpters i un exèrcit militar del de debò, del que ja havia combatut en nombroses guerres civils de diferents països. Lluitaven conjuntament amb els qui feia alguns anys enrere eren els seus ferotges enemics.

Com us podeu imaginar, l’atac va sorprendre en plena borratxera i/o ressaca a la majoria de població, que estava celebrant el cap d’any. A les 9h del matí, tots els atacs de la RA havien complert amb èxit: centenars de centres públics i molt material bèl·lic europeu ja era a les seves mans. Les consignes de l’atac era intentar minimitzar el nombre de víctimes, i fer presos abans que disparar. Ho van aconseguir a tot arreu excepte en 3 o 4 espais militars que van sucumbir ràpidament després de donar una mica de brega. No van transcendir el nombre de víctimes mortals d’aquell primer atac, però intueixo que no va ser gaire elevat.

A les 10h en punt, quan tot el sud d’Europa havia entrat en pànic, Mujona va emetre un comunicat per vídeo, on instava a tots els països europeus a cedir totes les seves institucions, recursos i diners a la RA. A canvi, assegurava tractar amb cura i proporcionalitat a tots els ciutadans europeus.

Va donar un termini màxim de 4 hores per rebre una resposta. Si no n’hi havia, declarava la guerra a tot Europa i duria a terme la segona onada immediatament.

Tot va ser un caos terrible a partir d’aquell moment. Pel que sembla, Mujona també tenia un espectacular exercit informàtic que va fer caure durant aquelles hores internet i telefonia. To i que alguns diuen que simplement es va saturar.

Jo era amb la meva colla en una casa rural al Solsonès, a dues hores de casa meva. Era surrealista: amb la ressaca més gran de l’any, havíem de prendre la decisió més important de la nostra vida. Encara no se com, vam deduir que si la primera onada havia parat a les Balears, era segur que aquests vindrien a Catalunya a la segona onada… i cauríem presos. Però els nostres familiars, parelles i altres grans amics eren a Tàrrega i no podíem contactar amb ells.

Vam fer les maletes i vam anar tots a Solsona per veure si podíem tenir millor connexió i seguir millor els esdeveniments. Les hores van passar lentament i les declaracions dels líders europeus no indicaven, com era d’esperar, la rendició que proposava Mujona.

Van sonar les 16h. La TV va començar a omplir-se d’imatges de diferents localitats de la costa catalana que estaven rebent un atac. Aquest cop eren molt més agressius que la primera onada.

Encara no se si vaig prendre la decisió correcta, però un parell de cotxes vam decidir pujar cap a Andorra. Al cap i a la fi, si la cosa finalment anava bé, podríem tornar, oi?

Alguns dels meus amics no van pensar així i van decidir tornar cap a Tàrrega.

Som 4 de febrer i encara no se res d’ells. Ni d’ells, ni de la meva família ni de pràcticament ningú.

 

 

Si vols seguir amb “La lliçó”, aquí tens el següent capítol

4 thoughts on “La lliçó (1/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s