Creuar el semàfor

Fa dies que em fixo a com la gent creua els semàfors. I més concretament, em fixo amb la fascinació amb que els avis i avies tracten als seus nets abans de creuar un semàfor en verd. En com, per un moment, esdevenen superherois amb la importantíssima missió de tenir cura d’una innocent vida que està en joc i que depèn d’ells. Moments en que, potser sense saber-ho, experimenten allò que només veiem a les pel·lícules i novel·les: el dilema de jugar-nos la nostra vida a canvi d’un altra. Sentir una gran responsabilitat. Sentir-nos útils, al cap i a la fi.

I un s’hi fixa més, és clar, si viu a una ciutat com Barcelona, on caminant 10 minuts tens distracció cada dos per tres. Vaig decidir escriure precisament això després de veure un cas que va estar (a la meva ment inquieta) molt a prop de la tragèdia.

Un nano que no devia tenir més de 3 anys anava amb una d’aquelles motos petites de joguina amb rodetes, que es mouen empenyent amb els peus. A cada costat, tenia els seus avis (prou joves). Van parar al mateix semàfor que jo i, com que ja tenia la dèria, m’hi vaig fixar especialment. El semàfor estava en vermell, tot i que encara no passaven cotxes. L’avi, jugant amb el nen, comença a dir-li amb picardia “preparadooooos… listooooos…”… i llavors, el nen, fent una deducció d’idees molt simple crida “YA!” i comença a rodar direcció la carretera, encara amb el semàfor per a vianants amb vermell. Els dos avis, amb els ulls ben oberts i una reacció admirable (aquí ja vaig sospitar que no era la primera vegada que els hi passava) estiren els braços al moment on crucial on comença la petita rampa per començar a creuar el pas de vianants i eviten la tragèdia. No em van veure, però jo vaig fer un petit amago amb el peu per bloquejar la moto en cas d’emergència. Em vaig cagar bastant a sobre.

Aquí es on jo esperava la típica xerradeta pedagògica on se li explica a un nen que creuar un pas de zebra amb el semàfor en vermell en ple Eixample de Barcelona pot ser alguna cosa més que perillosa. Però no. Enlloc d’això, uns riures amistosos però amb pinzellades de nerviosisme, amb alguna mirada dirigida a mi, que han vist que els estic mirant. No han passat ni dos segons, i el nen, sense rebre les indicacions, hi torna: “YAAA!” i tot sonat arranca de nou cap a la carretera. Ara els avis ja el tenien més agafat i eviten de nou la tragèdia, però torno a experimentar inquietud davant el que per ells sembla una situació habitual. “No, no! Encara està em vermell, no pots passar” li diu l’avi. Em tranquil·litza una mica, sembla que ja no tornaré a patir. Però, ostia, llavors l’avi hi torna: “preparadooooos… listooooos…”… i òbviament, torna a passar la mateixa seqüència. El nen crida “YAAAAAA!”, s’embala i els braços dels avis, tot fent de barrera, impedeixen cometre el que seria un possible suïcidi innocent, si es que això es possible.

Finalment es posa en verd, i respiro erròniament alleujat mentre veig que travessen sans i estalvis els 3. Els nostres camins es separen però acte seguit penso que, tard o hora, aquella situació es repetirà. Era una joguina nova i per això el nen no era conscient del risc que tenia? O ja es un joc/costum que tenen els tres des de fa mesos? Els avis van dissimular la seva inquietud per que algú els mirava? Van sentir pànic o ho tenien tot controlat? Es van sentir orgullosos per evitar el que havien evitat, o inquietats pel que havia pogut passar?

O potser tot eren cabòries meves…i només eren uns superherois fent la seva feina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s