El tirà de les agulles

Fa un any vaig escriure el meu primer “1001 paraules”, titulat “Començar”. Des de llavors i fins avui, he escrit fins a 41 posts. De diferents temàtiques, amb diferents tons, de diferents cultures, de més o menys transcendència.

La veritat es que, quan estava en aquells moments, em resultava molt més fàcil escriure. No tan sols pel temps del que disposava, sinó perquè les idees entraven al meu cap i s’hi estaven una estona. Podia assaborir el que m’entrava al cap, retenia la informació i m’assaltaven diferents idees sobre com encarar aquest tema en un dels meus escrits. Gairebé mai hi havia l’ànsia del que vindrà i, sobretot, mai calia mirar el rellotge. Potser una cosa porta l’altra.

Quan vaig escriure “Començar”, fa poc més d’un any, tenia el cap ple de dubtes i preguntes, la majoria (per no dir totes) tenien a veure només amb el “jo” i els meus següents passos. M’adaptaria a l’aventura que acabava de començar? Quan de difícil seria conèixer molta gent? Que coi he de fer tant temps a un país com Nepal?

Avui, el meu cap segueix ple. Però potser no de tants dubtes i preguntes sobre l’horitzó proper, sinó d’altres cabòries: actualitat, cursos i tasques diàries, projectes… i moltes coses més. Ara que tinc clar el que en principi ha de passar a curt termini, el meu cervell es centra en altres coses. Entenc que és això, precisament: el meu cap necessita sempre moviment, i el troba siguin quines siguin les condicions.

Però quan era allà, a mesura que estava més acostumat al dia a dia, vaig anar eliminant del meu cap el tirà de les agulles. De manera totalment inconscient, jo funcionava més o menys com sempre, però havia deixat de rebre les flagel·lades letals d’aquest malvat anomenat rellotge: no existien les hores, els minuts ni els segons.

Existia el sol, que et feia aixecar. Existia la son, que et feia anar a dormir. Existien els àpats, quan la gana apareixia. Existia l’anar a prendre aire quan el cos t’ho demanava. No existien caps de setmana, no existien festes, no existien dinars ni sopars preparats amb antelació. Tampoc calia estar atent cada minut al que deien per un canal de Telegram per saber que s’havia de fer.

Quan perdies el temps, era igual.

Ara ja no és igual. Quan perdo el temps, miro el rellotge i lamento haver estat “x” minuts fent una cosa de la qual no en trec profit, o pensant que els podia haver invertit en una altra cosa que m’hagués aportat més. Inclús quan faig activitats que m’agraden, el tirà sempre hi és present per indicar que allò que m’està agradant, és a punt d’acabar.

El tirà de les agulles s’alimenta de l’ànsia de la societat en la que vivim, i ens és impossible viure ni un segon sense aquest personatge sinistre que t’obliga a estar als llocs a un moment determinat del dia. Sovint, el fem servir com a eina per mesurar els nostres resultats, i ens fa oblidar el que realment importa: el resultat en sí i el gaudi del camí fins allà. El tirà sempre hi és i ens posa nerviós aprofitant el seu domini del temps: quan volem que els minuts es facin curts, és fan llargs. I viceversa.

No es pot competir contra ell, així que la nostra missió es conviure-hi de la manera menys tòxica possible. Cadascú a la seva manera, però sent conscient de les discussions, malentesos i problemes als que ens sotmet constantment.

Fem el mínim cas possible al tirà de les agulles, i tot anirà millor. Paradoxalment, podrem ocupar el temps en altres coses més importants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s