“You always meet twice”

Estava fent escala a l’aeroport de Kuala Lumpur, Malàisia. Allà hi tenia una escala de 10 hores entre Indonesia i Japó. Així que en pic vaig arribar vaig buscar algun establiment amb un seient còmode, internet i amb endoll. Allà m’hi vaig passar gairebé 6 hores, al meu món, llegint, escrivint, mirant series, menjant, bevent, no fent res… El que es fa a una escala. Quan s’apropava l’hora d’embarcar, em vaig alçar per anar a pagar. Tot just vaig posar la targeta de crèdit, sento una veu familiar: “Miquel?”. Em giro tot astorat i em trobo al Stephen, un divertit home alemany amb qui havia coincidit al viatge en vaixell per les illes de Komodo a Indonesia. Somrient i encara amb cara d’incredulitat, em diu “I told you. You always meet twice”. Amb català queda més malament, però la traducció seria quelcom com “T’ho vaig dir. Sempre et retrobes dues vegades”.

No era el primer que m’havien dit aquesta frase durant el viatge. Però sempre que l’escoltava, dins meu pensava que no, que això era massa romàntic, de pel·lícula de Hollywood. Que els camins es creuen una vegada i que si ningú canvia el seu rumb aquestes “microrelacions” ja són història. Ho pensava per experiència, perquè inclús a nivell de Catalunya hi ha persones amb les qui he coincidit una vegada, ens hem caigut bé i ja no ens hem tornat a veure. Que el temps s’ho endú tot, que quan dos grans de sorra es troben en un punt, l’endemà bufa el vent i queden separats per sempre. Per lògica, per probabilitats, per estadística.

Però, quina probabilitat hi havia de trobar-me amb l’Stephen fent una escala a l’aeroport de Malàisia? La meva ment analítica es va activar i començar a muntar cabòries. Quantes casualitats s’havien ajuntat?

Quan havíem coincidit a Indonesia, ell m’havia dit que “you always meet twice”, havíem tingut converses sobre lo petit que era el món, i jo li havia explicat la història de la mateixa persona amb qui m’he trobat a 3 llocs diferents randoms mentre viatjava.

Els dos havíem decidit volar el mateix dia a la mateixa hora, sense saber-ho, a llocs diferents, i des de llocs diferents. Però fèiem l’escala allà.

Després de 6 hores quiet a un restaurant, em vaig aixecar el precís moment que ell caminava per allà.

I podria seguir. Però només amb aquests 3 factors, la probabilitat es tant baixa que en un moment vaig canviar el que portava pensant tota una vida.

Fa 8 mesos, vaig fer el primer escrit aquí, al 1001 paraules. Es titulava “Començar”, i escrivia això:

Sempre hi ha un neguit dins de totes les persones quan es tracta de començar quelcom. Començar a l’escola, començar a una nova feina, començar un projecte personal, començar, començar, començar… Un neguit en major part infundat, perquè els sers humans tenim la estranya tendència de visualitzar quines entrebancs poden sorgir en un nou camí, més que no pas imaginar-nos tot allò que ens pot arribar a oferir el que ens queda pel davant.

Parlava del neguit de començar, un neguit que m’havia acompanyat els dies (inclús setmanes, diria) abans de marxar. Parlava dels entrebancs que ens imaginem que poden passar en un futur, i no de les coses bones que podem trobar pel camí.

I ara, que he tornat, també tinc un neguit, encara que molt diferent al de fa 8 mesos. Un neguit que ha anat agafant diferents formes setmana a setmana… un neguit difícil d’explicar, difícil de d’entendre… un neguit positiu.

Fa 8 mesos no sabia on anava i amb el temps vaig adonar-me que era el que calia. De manera inconscient, he anat dissolent molts dels pensaments d’hipotètics entrebancs futurs.

Els darrers mesos ja formen part del passat. Persones, olors, problemes, solucions, espectacles naturals, debats interminables, cerveses, comiats… milers de petites d’històries que s’han anat entrellaçant, sensacions que han anat i venint.

Un munt de decisions preses. Ser conscient que encara em queda molt per aprendre.

Al mateix temps que tot això anava passant, m’imaginava un futur. Perquè no? És clar que no sabem el que vindrà, però si que hem de saber qui som i que volem fer aquí.

Per això poso un signe d’interrogació a aquest final, a aquest acabament. Això s’acaba aquí?

No. Tinc clar que això no s’acaba aquí. Així com he entès que això no va començar fa 8 mesos. Més aviat diria que va ser un moment clau, un pas més cap a un territori desconegut, on intuïa una foscor que em feia certa por i respecte, però en el fons tenia clar que era un pas que havia de fer per no lamentar-me més endavant. Va ser (ha estat) com obrir una porta que et porta a una altra dimensió. Moltes coses han crescut dins meu. Des de ganes de viatjar fins a agafar consciencia de mi mateix.

I quin camí, amics… un camí que heu pogut seguir en part amb aquestes 1001 paraules que anava escrivint més o menys cada setmana. En forma de contes, d’històries, d’experiències, de reflexions… 1001 paraules que m’han ajudat sobretot a mi, a entendre millor el que feia, a trobar algunes respostes, a escriure sobre persones, llocs, cultures o moments que m’han meravellat. Em sento content si d’alguna manera us han ajudat a tenir un vincle amb mi durant tot aquest temps i encara més si us han agradat.

Espero haver complert l’objectiu de transmetre amb paraules allò que no expressen les imatges, i perquè no, encoratjar-vos a tornar a donar, poc a poc, poder a les paraules. Ja sigui llegint, escrivint o de la manera que vosaltres penseu.

Durant els propers dies pujaré un apartat amb algunes de les fotografies que he fet durant aquest viatge. Algunes són espectaculars, fotografies que imprimiré i penjaré a la meva habitació per no oblidar mai segons alguns dels grans moments que he pogut viure.

Però tal com vaig intentar explicar algun dia, poques fotografies poden explicar la complexitat de cada moment. Poques poden expressar la total bellesa d’un paisatge. Poques poden explicar que hi ha darrera d’un somriure o darrere d’una mirada perduda.

Ha estat un plaer ensenyar-vos el que em passava pel cap i, qui sap, si això tampoc és un final pel 1001 paraules.

De nou, moltes gràcies i… que visquin les paraules!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s