Oda a la Tassa Japonesa

M’havien parlat de tu. Dels teus encants, de lo diferent que erets en comparació a la resta del globus terraqüi. No eren els teus trets asiàtics el que meravellaven i et deixaven sorprès. Era el teu avenç a l’època, a ser l’alumne avantatjat, el futur tal com s’imaginava fa desenes d’anys. Un robot perfecte, una màquina insuperable, impossible de fallar.

T’imaginava envoltat d’una aura celestial i tot això, perquè no dir-ho, em generava certa enveja. La meva part més orgullosa no volia sucumbir als teus encants. És amb aquests pensaments que et vaig fer front per primera vegada, que vaig mirar la porta sabent que trobaria darrera, vaig agafar aire i dir-me a mi mateix que la nostra relació seria cordial, que no m’impressionaries.

TASSA

Que equivocat estava.

Només obrir la porta ja vas deixar anar un gest de màxima cordialitat i benvinguda. Sense jo imaginar-m’ho, vas fer un “pip!” i la teva tapa es va obrir sola. Ja sabies perquè havia entrat en aquell petit habitacle. Em vaig intentar reprimir una rialla que finalment va sortir per sota el nas. Ets tant perfecta que segur que te’n vas donar compte, però no em vas dir res per no incomodar-me.

Havies pres inesperadament la iniciativa, com mai cap tassa havia fet. Vaig respondre amb el que per tothom seria considerat una ofensa però per tu és la teva essència, la teva raó de ser: em vaig abaixar els pantalons i els calçotets i vaig assentar-me sobre teu.

Amb aquell segon gest de afable i cortès ja em vas guanyar gairebé al 100%. Sabies que a fora feia un dia fred i plujós, així que ja estaves preparada per rebre amb calidesa la meva pàl·lida i fresca pell. Com podia imaginar que la tassa d’un vàter tingues calefacció? El contacte pell / tassa càlida va fer esclatar espurnes (espurnes emocionals, no malpenseu – encara-). M’havia obert totalment al nou món que m’estaves oferint. Lluny de l’enveja i distancia amb que volia fer-te front, ja et veia com una joguina per la nit de reis.

És cert que no parlàvem el mateix idioma i això va suposar algunes petites confusions. Tot i que alguns missatges estaven dibuixats, no t’acabava d’entendre. Però em vaig fer l’innocent i el juganer.

Vaig prémer aquell botó on hi havia una nota musical i vas començar a emetre un soroll, com d’aigua de manantial caient plàcidament per una exòtica cascada. Després de donar-hi voltes, vaig entendre que era perquè la gent que estigues a altres zones d’aquell lavabo públic no sentissin hipotètiques flatulències que podien sorgir d’allà on neixen i moren tots les nostres talps interiors. Tot un detall per quan les cues que s’esperen darrera la porta màgica del Doraemon (davant de tot aquella meravella, ja l’havia batejat així) podien jugar males passades.

Vaig deduir fàcilment que eren aquells tres botons que estaven junts. Un dibuixava un raig apuntant a un cul. L’altre un raig apuntava a una dona. L’últim deixava entreveure una petita ràfega de vent.

BOTONS

Que quin vaig prémer? El mateix que hagéssiu pres vosaltres, punyeteros, bandidos.

Un raig va sortir disparat a una velocitat que em va semblar exagerada cap un forat que jo no tenia. Vaig fer un petit salt i em va semblar mala idea haver pecat de tafaner. No sabia com parar aquella font de Montjuic que em provocava pessigolles a l’entrecuix. Vaig mirar la resta de botons. Primer vaig veure un en el que podies mesurar la potencia del raig, així que vaig prémer el botó de “menys” força estona, però el raig no cedia. No em podia aixecar ja que llavors em mullaria la roba (o potser el raig pararia intel·ligentment? Això no m’ho vaig plantejar en aquell moment). Semblava talment que un ser diminut estigues sota meu disparant una pistola d’aigua amb pressió constant i interminable.

No se com no l’havia vist abans. Ben gros, s’alçava el botó de “STOP”, aquell quadrat, típic de qualsevol comandament a distancia. El túnel de rentat va interrompre’s tant bon punt vaig indicar a la tassa que ja en tenia prou. Vaig provar d’assecar-me tot aquell tinglado amb el botó de la ràfega de vent, però va resultar tenir la mateixa potencia que un assecador de mans d’una àrea de servei qualsevol. Com que veia que amb allò no aniríem enlloc, vaig optar per la solució manual d’assecat amb paper de vàter.

Ja devia portar més de 5 minuts entretenint-me amb tot això, i tenia pressa per arribar al hostel i descansar. Així que vaig alçar-me, vaig posar-m’ho tot a lloc i vaig marxar d’aquella lavabo tot fent una efusiva carícia a la seva tassa.

Vaig sortir amb una rialla a la cara, havia sucumbit als seus encants, i n’estava ben orgullós.

Tot i que tenia la sensació que em deixava alguna cosa dins meu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s