The Earthquake

“Et ben asseguro, Miquel, que aquell dia les muntanyes es van moure, van cobrar vida. Jo era just en aquest lloc i t’ho juro, es van moure. Des d’aquell dia, crec que res impossible”

Fa uns dies vaig enfilar cap al Rinjani, el volcà més famós de l’illa de Lombok. Havia llegit per internet que és un dels trekkings més complerts i bonics que es poden fer per Indonesia, i que mereix la pena contractar algun guia i alguns portadors per fer nit a l’anell del volcà i poder arribar fins a dalt de tot de la muntanya que rodeja el crater, d’uns 3.600 metres d’altura.

Quan vaig arribar a l’illa, vaig anar tantejant com s’hi podia arribar i quines opcions hi havia d’arribar fins a dalt de tot. Al primer lloc on vaig preguntar, ja m’ho van explicar tot: a l’agost de l’any passat (2018) hi va haver un fort terratrèmol a l’illa de Lombok, que va provocar danys materials molt elevats. Aquesta forta sacsejada va provocar, entre moltes altres coses, que l’ascens a dalt de tot del Rinjani quedes prohibit degut a uns forts despreniments que hi ha haver. Tots ells feien servir la mateixa expressió: “la muntanya es va trencar”.

Però hi havia l’opció de fer trekking d’un parell de dies, arribar fins a l’anell del volcà, fer nit i l’endemà tornar a baixar. Dit i fet! L’ascens començaria l’endemà: un vehicle ens passaria a buscar a la matinada i enfilaríem cap al poble de sortida, Senaru, situat al nord i a unes 2 hores d’on estàvem dormint. La ruta la faríem amb un grup de 6, més 4 acompanyants (1 guia i 3 portadors, que carregaven menjar per 5 apats, tendes i material per cuinar, bàsicament). Ep! Us en recordeu dels portadors del Nepal? Doncs aquests tenen un altre estil, però també són màgics! Potser aquests van anar a Hufflepuff.

porters
Ep! Us en recordeu dels portadors del Nepal? Doncs aquests tenen un altre estil, però també són màgics!

Però tornem on estàvem. Erem al cotxe, endormiscats, anant cap a Senaru, però el sol ja començava a sortir. Llavors vam veure la total destrucció que va provocar el terratrèmol de l’agost del 2018. Pocs (molt pocs) eren els edificis que es mantenien en peu. La imatge era desoladora: al costat de cada edificació s’hi alçaven tendes fetes amb canyes de bambú i lones de plàstic mig foradades. He llegit per internet que el 80% de les cases del nord de Lombok van patir greus danys. M’ho crec, ho he vist amb els meus propis ulls: dins d’aquelles cases ja no s’hi podia viure.

destruccio
Davant les cases destruides i abandonades, la natura imposa la seva llei.

Poques cases estaven en procés de reconstrucció: potser els locals pensaven que, quin sentit tindria, si tornarien a caure a la següent sacsejada. En aquest sentit, molta gent viu afectada no només a nivell material, sinó també psicològic: molta gent va deixar de treballar en tasques que eren “perilloses” si hi tornava a haver un terratrèmol. Entre altres, el de guia de muntanya.

cases platja
Un grapat de cases que s’aguanten parcialment amb bastides. Una imatge típica del nord de Lombok.

El nostre guia es deia Josi. Es dedicava a fer de guia pel volcà Rinjani i aquell matí del 5 d’agost era a l’anella del volcà, justament on nosaltres faríem nit i veuríem, l’endemà al matí, com sortia el sol. Aquell dia d’agost, la planificació era la mateixa: despertar-se a les 6 i anar tranquil·lament a un bon lloc per veure com sortia el sol. I així hi havia, un bon grapat de gent, quan passades les 6 del matí, la terra va tremolar durant 20 segons que es van fer eterns:

“Et ben asseguro, Miquel, que aquell dia les muntanyes es van moure, van cobrar vida. Jo era just en aquest lloc i t’ho juro, es van moure. Des d’aquell dia, crec que res impossible”

El terratrèmol va cobrar la vida de més de 500 persones. Tot i els greus danys i desperfectes, no sembla que el govern hagi intervingut per ajudar a les famílies que s’han quedat sense casa. Més aviat al contrari: la imatges que dona, per posar un exemple, l’entrada al parc nacional del Rinjani, és fantasmagòrica, digna d’una pel·lícula d’apocalipsi.

entrada rinjani
Aquí era on abans pagaves “l’entada” al parc nacional. Ara, les guixetes estan amb els vidres trencats, els lavabos no funcionen i no hi ha ningú vigilant ni cobrant.

La caminada, tot i ser intensa, va anar molt bé. Vam fer bons amics pujant i el guia era divertit i parlador. Ens va acabar confesant que era la primera vegada que tornava al Rinjani després del terratrèmol, ja que diferents familiars i monjos li havien dit que no ho tornés a fer. Un dia va parlar amb un altre monjo, que el va entusiasmar a tornar a fer de guia. “Si no ho faig, no puc guanyar diners, i contribuiré a que aquest trekking desapareixi”.

anell
Panoràmica des de l’anell del Rinjani: un gran llac amb tonalitats d’aigua diferents omple el cràter. 

Un cop acabat el trekking, ja descansant, vaig pensar sobre el tarannà enfront els terratrèmols que havia vist tant aquí Lombok com a Nepal. Si a Nepal em vaig trobar una resignació optimista, a Lombok vaig veure-hi uns ànims menys optimistes (per no dir pessimistes), evidentment coherents (podríem dir també realistes) en relació la destrossa que havien patit.

Com hem d’encarar els problemes col·lectius amb que topem al llarg de la nostra vida? Cal ser optimistes davant les adversitats? O és millor ser realistes i prudents per no endur-nos decepcions?

Sí qui no plora no mama… que fem amb els que decideixen riure davant situacions similars?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s