Trist? relat sota una nit estrellada

És l’atzar qui va voler posar, al bell mig de l’oceà, aquell grup de persones. De diferents països, de diferents edats, en diferents estats vitals. Dins un vaixell que amarrava en diferents paratges magnífics d’algunes de les joies en forma de terra que sobresortien del mar.

Potser penseu que us fa falta més detalls, potser us penseu que en sobren. Però el que ara s’explicarà és el que va passar en una nit dins aquell vaixell, mentre el vaixell es dirigia cap a l’oest, tornant al mateix lloc que dies abans havia estat l’inici.

Les onades seguien impactant violentament contra el vaixell. Durant les primeres nits, el sacseig era molest i impossibilitava dormir. Ara ja portaven un parell de nits i tots els hostes ja estaven acostumats.

Ningú sabria on eren. La nit era fosca, la lluna nova i no semblava haver-hi cap illa habitada a prop. Les estrelles brillaven i formaven un espectacle visual difícil d’explicar.

Ella era a proa. Estava desperta, estirada sobre un matalàs que havia arrastrat fins allà. Mirava, precisament, les estrelles. Pensava que estava sola i ningú la molestaria, quan va notar que algú s’apropava a aquella zona. Ell la va mirar i va somriure, sense saber realment si ella ho havia vist. Es va estirar sense dir res al seu costat, en un altra matalàs que havia portat. Ell també va ser qui va trencar el silenci:

  • Que és el millor d’una nit estrellada?

Ella va tardar en contestar, s’ho va rumiar de veritat.

  • El millor d’una nit estrellada? Que no es pot fotografiar.
NIT
“El millor d’una nit estrellada? Que no es pot fotografiar.”

Els dos van riure silenciosament. Aquella mateixa tarda havien tingut una conversa sobre l’afició que tenien alguns altres amfitrions sobre fer fotos, fins i tot perilloses. Però la resposta, anava més enllà. Els dos ho sabien. Ella va continuar:

  • Ho trobo fascinant! Es de les poques coses d’avui en dia que pots gaudir sense pensar en treure el mòbil de la butxaca i fer-li una foto. Em provoca una sensació de tranquil·litat…
  • Si, tens raó… Mirar i gaudir. Que importa si demà el cel està ennuvolat? El que és segur és que el sol es tornarà a amagar… Això si que és segur!
  • Si, suposo…

Van estar uns quants minuts en silenci, sense dir-se res. Una estrella fugaç va trencar-lo de nou. Els dos es van mig incorporar ràpidament amb un “mira!” simultani.

  • Un desig! Ara toca demanar un desig, no? – va dir ella

Ara va ser ell qui va callar i es va pensar la resposta:

  • Quan has de demanar un desig, tu el demanes, realment?
  • Que vols dir?
  • He vist caure moltes estrelles fugaces a la meva vida… i sempre que estic amb algú, diu que he de demanar un desig. Però, no se perquè, ara mateix m’acabo donar compte que fa anys que no demano cap desig després de veure una estrella fugaç.
  • Es veritat. A mi em passa el mateix que tu. Serà que no tenim desitjos?
  • No ho se… Potser és que en tenim masses i no sabem quin triar.
  • Sigui el que sigui… o manca o excés de desitjos! Mai no estarem satisfets…

Van tornar a riure lleugerament per sota el nas. Ell va tornar a agafar la iniciativa.

  • Escolta… et puc preguntar una cosa? Si no vols, no la responguis… potser no és apropiada…
  • Pensa que si m’enfado et puc tirar el mar i ningú et trobarà mai.
  • Gràcies… ara no estic segur si dir-t’ho o no!
  • Era broma! Digues

Ell va mirar de trobar les paraules exactes per dir-ho, encara que sabia que la seva ment el trairia i ho diria de la pitjor manera possible.

  • És cert…? És cert el que diu la teva mirada?

Per primera vegada des de que estaven parlant, els dos van girar el cap i es van mirar.

Si, era cert.

Ella va sentir de nou com una cosa es punxava dins seu. Va empassar-se la saliva. Va agafar aire. I va sospirar fortament. Li va costar dir les següents paraules:

  • Tant… tant es nota?
  • Si… o no. O sigui, potser sóc jo qui ho veig només. O potser ho veu tothom. No ho se.
  • Com… perquè ho dius? Com ho has vist?
  • Diguem-ne que la teva expressió facial en tot moment contrasta molt amb la que tens quan se’t veu alliberada i no penses amb el que el turmenta.
  • Bé… Si, suposo que si.

El silenci va tornar a regnar per uns segons. Ell no sabia si havia espatllat un bon moment o si havia fet el que havia de fer. De cop, ella, sense mirar-lo, va allargar-li la ma. Ell va agafar-li. I va notar com ella tremolava, i va veure que estava plorant.

Van estar així uns minuts més, mirant les estrelles. Mirant allò que no es podia fotografiar.

Finalment, sense saber quanta estona van estar agafats de la mà, ella el va deixar, es va posar de peu i va dir:

  • Hi ha tantes coses que no es poden fotografiar…

A ell no se li va ocórrer res enginyós a afegir.

Ella va agafar el matalàs i va tornar cap a la seva habitació, que compartia amb la seva parella.

Ell va romandre estirat a la proa, pensatiu, fins que es va adormir.

L’endemà, el sol va sortir. I tot semblava que continues igual que ahir.

vaixell

One thought on “Trist? relat sota una nit estrellada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s