Good bye, Índia: 10 petites anècdotes viscudes

Ja han passat dos mesos mes al meu viatge. Dos mesos per corroborar que no n’hi ha prou per veure ni mitja Índia. Ni una desena part, segurament. Si es que existeix una persona que hagi experimentat tota la Índia.

Dels molts llocs que tenia recomanats i volia anar, finalment m’he vist “obligat” a centrar-me en el sud. Així tinc excusa per tornar i fer-me tot el nord amb tranquil·litat. De fet, he de fer un trajecte amb tren de 15 hores només per anar a Delhi a agafar l’avió que em portarà al meu següent destí. Mala planificació, però es que vaig trobar una ganga fa unes setmanes i m’imaginava anar a un ritme que al final hi he renunciat.

El següent destí, per cert, Sri Lanka. On tinc previst estar-hi màxim 1 meset i on em vindran a veure els meus pares!

Durant aquests dos mesos he viscut moltes històries, conegut molta gent i après moltes coses. Avui us explico 10 petites anècdotes que he viscut durant tot aquest temps i que no he explicat aquí al blog.

1. La mel més natural

Com ja vaig explicar, vaig estar 10 dies a un orfenat situat a una petita localitat del sud de la Índia. 10 dies els quals vaig estar rodejat d’innocència i essència infanti. Una essència molt més salvatge del que ens podem imaginar i, és clar, molt diferent a la dels infants de Catalunya.

Corria un diumenge i els nens tenien tot el dia lliure per fer el que volguessin per l’orfenat. En una de les seves estones lliures, vaig veure que saltaven contents d’alegria tot mirant un arbre. Quan em vaig atansar per saber que els feia tant contents, no els vaig saber entendre. De cop i volta, dos d’ells, que anaven amb una manta cadascun tot i fer una calor de por, van començar a escalar l’arbre. Ben amunt, fins que van arribar a una branca i, de cop i volta, el que anava primer es va tapar amb la manta tant com va poder i es va dedicar a donar cops ben forts a una cosa que sobreeixia a l’extrem de la branca.

De cop, ho vaig entendre tot: vaig començar a sentir un brunzit molt fort i vaig veure com milers d’abelles volàvem al voltant d’un rusc. El nano no es va apartar i tot i l’amenaça dels petits insectes voladors, va seguir fent cops amb un bastó al rusc, fins que el va fer caure. Un cop a terra, ja tenien preparat un plat on hi van fer vessar tota la mel… i a gaudir-la!

mel

2. Anatore

Si amb alguna persona em quedo durant tota la meva estada a l’Índia, aquesta és l’Anatore. L’Anatore era el responsable de la granja i els camps de cultiu de l’orfenat. Era un home d’uns 50 anys (els 50 a l’Índia no són els 50 d’aquí) que, sense saber parlar angles, es fa estimar molt. La comunicació bàsica es basava en una onomatopeia que, en funció de l’entonació i la durada de la mateixa, volia dir una cosa o una altra. Aquesta onomatopeia no era cap més altra que un “aaaaaaaaaaaah!”. Amb un “aaaah” podíem entendre sorpresa, desacord, felicitat, reafirmació i preguntes. Bé, sincerament, moltes vegades no l’enteníem (parlo en plural perquè vaig compartir l’estada amb una parella de catalans) però amb un “aaah!” tancàvem la conversa i tant tranquils.

El comiat de l’Anatore va ser el més difícil que he fet aquí a l’Índia. I no ho dic pas per la comunicació. Va ser difícil perquè tot i no parlar el mateix idioma, havíem compartit molts dies i petites aventures diàries que ens van fer riure i aprendre molt.

Anatore, allà on siguis…. “aaaaaaaaaaaaah!!!!”.

anatore

3. Expert en Vipasserisme

Pels començaments del viatge, vaig parar un parell de nits a Madurai, una de les ciutats més importants de Tamil Nadu. Tot i no ser una ciutat molt atractiva, hi havia un hostel amb bon ambient on la gent hi feia normalment estades curtes.

A la primera nit, mentre fèiem petar la xerrada amb la gent al terrat, va sortir el tema del Vipassana, i va resultar que hi havia 5 persones que l’endemà començaven un Vipassana a prop d’on érem. Em va fer gracia ja que vaig poder veure des de fora els nervis i dubtes que tenien la nit abans d’entrar-hi. Em feien moltes preguntes i em vaig sentir un autèntic expert de la meditació, mentre em venien a la ment els nervis que jo mateix vaig experimentar abans d’entrar i tornava a pensar en com havia anat tot.

Com a dada curiosa, i que enllaça en part en el pròxim i darrer punt… passats 3 dies, mentre estava a una altra ciutat (Kodaikanal) va entrar per la porta una d’aquestes persones amb qui havia coincidit a Madurai. No ho havia superat. Coses que pasen.

4. De la caminadeta a la gran caminata.

Kodaikanal és una petita localitat de la Índia que s’amaga endins d’una regió boscosa. Tot i no ser un destí molt conegut pels turistes d’occident, és una zona on hi ha molt turisme nacional i on moltes parelles índies hi van a celebrar la lluna de mel.

Quan vaig fer cap allà no era temporada alta, així que compartia el dormitori del hostel amb dues persones més. Una d’aquestes era en Liam, un noi de Bristol que no tenia previst parar a Kodaikanal però que va tenir un accident amb la seva moto i havia d’esperar allà mentre li reparaven.

Un dia dels que vam coincidir vam posar-nos d’acord per anar a fer una passejada pels voltants del famós llac que hi ha. En un revolt, hi havia una indicació d’una atracció turística situada a uns quants kilòmetres més enllà. Tot i que ell anava amb xancletes, vam decidir arribar-nos-hi… i el que havia de ser una caminadeta d’un parell d’hores, es va convertir en una petita ruta d’unes 7 hores.

Vam arribar al hostel suadíssims, cansadíssims i cremadíssims (del sol). La caminada va valer la pena però va ser divertit com tots vam obviar comentar lo vermella que estava la cara de l’altre.

kodai.jpeg

5. La Biennale de Kochi

Moltes de les ciutats a Índia (bé, de les més conegudes o les més turístiques) tenen dues (per simplificar-ho) cares: el caos, desordre i ritme típic de l’Índia ens alguns barris, i l’ordre, la calma i l’estil de vida d’occident en altres (que acostumen a ser vora la platja o alguna zona amb espais grans).

Kochi n’és una d’aquestes. I una de les sorpreses agradables (situada a la part menys Índia) va ser descobrir la Biennale de Kochi, una exposició artística d’art modern, reivindicatiu i trencador. Els artistes eren d’arreu, la majoria de l’Índia.

Visitar la Biennale em va resultar inspirador. D’entre les propostes que hi havia, destacar-ne un parell. La primera, unes artistes anomenades Guerrila Girls, amb diferents obres que mostraven la desigualtat de gènere. Per altra banda, un dels eixos de l’exposició era les riuades que hi havia hagut l’any anterior a la regió de Kerala, on van morir més de 300 persones i nombrosos danys materials. Artistes s’havien “inspirat” en aquest fet per conscienciar als visitants i ajudar a les víctimes.

biennale kochi

6. El retrobament

Trobar-me amb la Laia a la Índia va ser especial i estrany a la vegada. Tot i saber-ho amb antelació, veure-la arribar em va fer encaixar dos conceptes tant oposats com l’ambient targarí i el ritme de viatjar que estic portant aquí. I de cop allà estàvem, els dos, parlant, com si el temps no hagués passat i com si fos el més normal del món. Com hauria de ser, sinó?

Teníem moltes ganes de parlar i explicar-nos coses, prova d’això és que tot i haver d’aixecar-nos molt aviat el següent dia, vam estar xarrant fins ben entrada la matinada. I quan vam anar a dormir, recordo que em va costar adormir-me tot i lo cansat que estava. M’envaïa una sensació d’alegria i ganes d’aprofitar aquells dos dies que coincidíem!

El somriure era constant a les nostres cares i no va marxar a l’hora del comiat. És més, el seu me’l vaig guardar a un raconet dins meu i el faré servir quan més el necessiti.

retrobament.jpeg
Laia amb Roba Estesa.

7. Ditades a les 1.000 escales

Per arribar fins a dalt de tot de Chamundi Hills (Mysore) s’han de pujar 1.000 escales. Per entendre’ns, Chamundi Hills és com un Sant Eloi de Mysore, però una mica més alt (si haguéssim de pujar 1.000 escales per anar a Sant Eloi potser ens ho pensaríem més, no?).

Doncs bé, mentre en portava algunes, vaig donar-me’n compte que totes i cada una de les escales tenien varies marques d’un color càlid (variava entre diferents tonalitats des de groc a vermell) a la part vertical. Encuriosit, només em va fer faltar fer alguns passos per descobrir a que era degut: vaig trobar un grup de dones, vestides amb les seves millors gales, parant a cada escala i fent una ditada a cadascuna, amb una pols de color, estil holi. Quan les hi vaig preguntar perquè ho feien, em van explicar que era una tradició per venerar al patró de la ciutat, que trobaves quan entraves al temple que es situava al capdamunt del turó, tot just superar l’última escala.

Això sí que és estimar un patró. I més sota els prop de 40º de justícia que queien aquell infernal matí.

ditades escales

8. El “meu” Tah Mahal

Si em coneixeu sabreu que m’agrada fer coses fora de lo normal, originals, fora de lo comú. Si, sóc un loco.

I que he fet a l’Índia? No he anat al Tah Mahal! En part, així tinc una excusa per tornar. En part, ara puc anar fardant pel món dient “eh, nen, jo he anat a Índia i no he anat al Tah Mahal. I tu que has fet d’important a la teva vida?”.

No he anat al Tah Mahal… però si que he descobert el seu germà petit. Es tracta del preciós palau de Mysore, reconstruït l’any 1912 després que un foc cremes tot l’anterior (que estava construït bàsicament de fusta). Tot i que no en tinc ni fakin idea, em va semblar una meravella artística i arquitectònica. A més, vaig poder gaudir d’un espectacle de llums nocturn que va culminar amb l’encesa de 100.000 bombetes. Així lluïa el palau. Espectacular a la fotografia, imponent en directe.

mysore mahal

9. Les vaques sagrades

Tots n’hem sentit a parlar, però si no es viu és molt difícil imaginar-se l’estatus quo de les vaques. És impossible d’interioritzar com tenen la mateixa llibertat a la que considerem que tenen per exemple, els gatos callejeros. Són protagonistes pel que fan al carrer i no pel que fan als restaurants. Les maquillen, les cuiden i, amb el bon sentit de la paraula, les estimen. Bé, és veritat que algunes vegades les estimen a l’estil “bruto” hindú, fent algunes festivitats semblant als San Fermins, aquí anomenat “Pongal”.

Fins i tot tenen la paxorra de caminar tranquil·lament per unes de les considerades millors platges de l’Índia… Com actuarien si poguessin pensar amb la sort que han tingut de néixer on han nascut?

vaques

10. El món és un mocador: segona part

A l’article de comiat del Nepal, el vaig acabar amb el mateix punt. Però és que els nivells de mocadorisme s’han fet inclús més impressionants. Us explicaré el cas de l’home de les tres trobades.

Si recordeu (i heu llegit tots els 1001 paraules), al novembre passat vaig fer un curs de budisme a Katmandú. Allà, un dia, mentre feia un cafè abans d’entrar a classe, vaig mantenir una breu conversa amb un home de Anglaterra que feia el mateix curs que jo. Ens vam anar seguint saludant durant el curset de 10 dies però ja no vam coincidir més una vegada acabat. Els dies van anar passant i a principis de gener, encara a Nepal (concretament a Lumbini), se’m va assentar al costat de la taula on estava sopant un home que em resultava familiar. Me’l vaig quedar mirant molta estona… fins que al final va ser ell qui es va atrevir: “amb tu vaig coincidir al curs de Katmandú, no?”. I jo “ostia! Doncs si! Que petit és el món!”. Vam parlar de com havia anat el viatge i cap on seguirien els nostres camins. Al igual que al novembre, no ens vam intercanviar el telèfon, així que ens vam desitjar sort amb el que quedava de viatge.

Fa un parell de setmanes, a mitjans de febrer, mentre estava a Kochi (sud de la Índia, moooolt lluny de Nepal), caminava sense rumb per la ciutat. Alguna força em va fer aixecar el cap i llavors vaig trobar de nou aquella cara. Els dos vam excalamar a la vegada “hey!” i ens vam fer un panxot de riure. Com pot ser? Quines eren les probabilitats? Mentre encara estàvem flipant, vam comentar la jugada i ens vam explicar com havíem parat allà. Ens vam acomiadar fent broma: “ja ens veurem!”. O no, potser no era broma. Crec que, en el fons, els dos realment tenim la sensació que algun dia o altre ens tornarem a creuar per algun lloc random del globus terrestre…

I això és tot… A reveure, Índia.

Next stop: Sri Lanka

HAMPI BYE
Posta de sol a Hampi, el paradís on es barregen pedres i camps d’arrós.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s