Good bye, Nepal: 10 petites anècdotes viscudes

Aquests són els meu últims dia al Nepal. Durant aquests 3 mesos he viscut moltes històries, conegut molta gent i après moltes coses. Avui us explico 10 petites anècdotes que he viscut durant tot aquest temps i que no he explicat aquí al blog.

1. El mur

Vaig arribar a Katmandú un divendres a les 8h del matí. Tot i que el viatge havia sigut llarg i no sabia ben bé a quina hora estàvem, el cel era clar i estava assentat al costat esquerra que donava a la finestra. De cop i volta, quan van avisar que en breus minuts arribaríem a Katmandú, vaig mirar per la finestra i els ulls se’m van fer grans com dos taronges. El paisatge era d’un altre planeta. Tot el territori estava ennuvolat, però vaig veure que, cap l’horitzó, hi havia quelcom que sobreeixia. Primer em pensava que eren núvols més alts de la resta, però no. Eren els Himalaya. Totes les muntanyes de l’Himalaya sobresortien imponents per sobre els núvols. Vaig sentir una barreja de respecte, excitació i sorpresa. Era 19 d’octubre, i ja era al Nepal.

el mur

2. El mòbil (quasi) efímer

La meva primera decepció al Nepal va estar a punt d’arribar encara quan no havia sortit de l’aeroport. A l’arribar a Katmandú, va tocar fer un seguit de tràmits burocràtics senzills, tot i que estava nerviós perquè allò acaba de començar. Tramitació del visat, tot bé… Em dirigeixo a buscar la motxilla, passo per un control de seguretat previ, em poso a la cinta a esperar i… em toca una butxaca, em toco l’altra… Trobo a faltar el mòbil. Torno a repassar les butxaques dels abrics, pantalons i equipatge de ma… Res. Suor freda… Penso. Me’n dono compte que l’he fet servir en pic sortir de l’aeroport perquè he fet unes fotos (aquesta mateixa que he penjat) i llavors caic que segurament me l’he deixat a la caixeta per on passava el control de seguretat. Vaig corrent cap allà, miro al de seguretat i sense dir-li res, ell ja em diu “is your mobile?”. Uf! Ja respiro amb tranquil·litat. I constato que els nepalís, són mooooolt bona gent.

aeroport
Foto de l’aeroport de Katmandú

3. Tenir l’Everest a tocar… i no ser-ne conscient

El punt més alt del trekking que vaig fer a finals d’octubre era coronar una muntanya anomenada Kala Patthar (5.643m). La idea era sortir ben aviat des d’on dormíem (Gorakshep, 5.164m) per veure la sortida del sol. El plan era sortir a les 5.20h del matí i ser al punt més alt a les 7.20h, hora que sortiria el sol. L’ascens va ser un suplici. No pas per la dificultat tècnica (no en tenia gens), sinó per l’altitud i, sobretot, pel fred. Cap dia havíem patit fred caminat i vam subestimar l’alçada i l’hora que era. Sentia els dits dels peus i les mans congelats i em costava respirar. Tot i així, vaig arribar a dalt. Eren les 7.10h,  només quedaven 10 minuts perquè sortís el sol però vaig optar per fer una retirada express. Un parell de fotos, algun vídeo i avall! Vaig baixar corrents per tal d’escalfar els dits dels peus i arribar aviat a un lodge i passar una bona estona vora la estufa. Mentre parlàvem del matí amb els companys del trekking, vaig dir, mig en broma: “maleït Kala Patthar… que té d’especial aquest coi de muntanya?”. Tothom em va mirar amb cara de “que dius? Ja ho saps, no?”. I jo “no…”. Tothom va riure “tio, que des de dalt del Kala Patthar és el lloc de tot el trekking des d’on pots veure millor l’Everest! Si t’he fet una foto amb l’Everest de fons i tot!”. Ouch. Si, la foto és la que adjunto amb aquest anècdota. I podeu comprovar que, un cop fet el cim, no feia cara de bons amics. Tenir l’Everest “a tocar”… i no en vaig ser conscient.

everest
Si l’Everest és la muntanya més alta del món, ja us podeu imaginar quina és a la foto, bandidos.

4. Barça – Madrid a les fosques

El 28 d’octubre es va jugar el clàssic al Camp Nou, i jo estava dormint a més de 4.000 metres. El partit es jugava a les 16h (20:45h hora Nepalí). Tot i que no era tard per mi, si que ho és per al Nepal, i més als Himalayas, on els més tardaners van a dormir a les 21h. Com que la connexió era limitada, i a les 21h tothom ha d’estar a les habitacions a dormir (sense manta ets home mort) no em va quedar més remei que estirar-me a les fosques a l’habitació, posar-me els cascos i escoltar-lo per la ràdio. El que no podia imaginar es que hi hauria tants gols… vaig haver de celebrar-los estirat al llit, fent petits vots horitzontals i amb silenci per no despertar a ningú. Sens dubte, un clàssic diferent.

5. Vaga nepalí

Al mes de novembre vaig fer un voluntariat a Dhunkharka, un poblet situat a 50km de Katmandú. El dia que vam acabar-lo, i per tornar a Katmandú, havíem d’agafar dos busos. El primer sortia a les 11h. Allà hi érem, puntuals. Però ens van dir que de moment el bus no podia sortir, perquè hi havia un problema a la carretera. El temps va anar passant i, no sabem ben bé perquè, a la 13h el conductor va decidir arrancar. Va parar a la meitat del trajecte. Tots vam mirar que passava . Potser alguna esllavissada havia tallat la carretera, o quelcom per l’estil… Però l’únic que veiem era un filera inacabable de camions i cotxes parats. Ens van dir que, la resta del trajecte, l’havíem de fer a peu… quin remei! Comencem a caminar, en part encuriosits per saber quin problema ocasionava que tot el transit d’aquella contrada estigues bloquejat… fins que arribem al començament del tap i hi trobem… un home estirat a terra! Al mig de la carretera, amb el ulls ben oberts i cridant ben fort. Preguntem a la gent d’allà que passava, i tot i que ens consta comunicar-nos, al final entenem que aquell home s’està queixant perquè la carretera està molt malament i vol que el govern l’arregli. I ell solet, tombat tot el matí al mig de la carretera, bloqueja els dos sentits de la marxa. La policia no apareix, i donava la sensació que ningú l’esperava.  Una vaga a la nepalí.

local bus
Així llueix un bus nepalí si t’assentes a la última fila.

6. El paquet targarí

Tenia ben clar des del principi que volia enviar un paquet sorpresa a Tàrrega, amb alguns detallets per algunes personetes. Quan estava per Katmandú, a finals de novembre, vaig veure que la opció més econòmica era enviar-ho a través de l’oficina de correus nepalí. Vaig anar-hi a les 10h (sembla ser que hora d’obertura de totes o moltes institucions públiques aquí) i vaig viure un procés curiós i entranyable, a l’hora que m’entraven alguns dubtes sobre si realment el paquet arribaria a Tàrrega. Quan arribes allà, el primer que fan es vendre’t una caixa de cartró on hi càpiguen els teus objectes. Després de provar-ho en un parell de caixes i trobar l’adient, presencies una encintada i veus com el teu paquet passa en mans d’un grup de dones que cosien. Aquestes dones agafaven la capsa, la envoltaven amb una tela blanca que donava un aspecte molt retro al paquet i la cosien per tots els extrems. Aquest no era l’últim pas: després d’apuntar la direcció amb un retolador permanent, un home sellava el paquest amb la cera d’una espelma per tal de donar-li un toc final. El paquet ja estava preparat i, finalment, després d’una gestió aduanera que van haver de fer muns pares, va arribar abans de Nadal. Objectiu complert!

paquet nepalÍ
[…] un home sellava el paquest amb la cera d’una espelma per tal de donar-li un toc final […]

7. Un tigre a l’aguait

No havia visitat mai un safari i fer-ho a Chitwan (reserva de tigres salvatges més gran del món) a peu enmig de la selva sembla, vist des de fora, una acte irresponsable… si no fos perquè és el procediment habitual i no hi acostuma a haver “accidents” sovint.

El fet es que quan entres a la selva, a peu, amb un guia que l’únic que té per defensar-se és un bastó de bambú t’entren dubtes. I després, quan et para i et diu que miris a terra i vegis una petjada de tigre, i t’explica el procediment a seguir si en veus un amb actitud agressiva (enfilar-te ràpidament a un arbre), un se n’adona de lo fràgils que som com a humans i amb la rapidesa que un tigre et podria aniquilar en centèsimes de segon. L’atenció durant els primers minuts de caminada és màxima, mirant a tots costats i preparat pel pitjor. Però, com a la vida, a mesura que van passant les hores un es relaxa i no pensa tant amb els perills que comporta caminar pel mig de tota aquella vegetació.

Amb tot, cal dir que no vam veure cap tigre (com la majoria de turistes que van a Chitwan). El que no se, es si algun em va veure a mi.

tigre
El fet es que quan entres a la selva, a peu, amb un guia que l’únic que té per defensar-se és un bastó de bambú t’entren dubtes.

8. El postureo nepalí

Si, el postureo existeix a tot el món. Els nepalís tenen un estil que des de Europa consideraríem antiquat, cutre i poc professional. Ells també es fan selfies quan tenen persones a devant que els podrien fer fotos. Ells també van amb amics a parcs amb vistes o bonica vegetació per fer-se fotos amb les seves millors robes i maquillatges.

En el cas que m’ocupa (el meu propi postureo), sovint he hagut de demanar a nepalís que em fessin fotos quan estava a paratges preciosos, amb els Himalayes de fons. Vaig constatar que per ells les muntanyes són boniques, però clar, les tenen molt vistes: mentre jo li intentava dir que jo no volia sortir a tota la foto i que l’important era que es veies el paisatge, ell s’entestava en fer fotos on jo fos el protagonista i deixes en un segon plat el paisatge. Tot i així, ni s’adonaven que posaven el dit a la foto, o bé que la feien torta. “Professional, muy professional” pensava. Guerra de postureos.

postureo
El dit que no quedi. Ja ho diu la cançó “Antes dedo que Himalaya, hay que Himalaya, hay que Himalaya!”

9. Quan l’any no té cap ni peus

Aquí al Nepal és l’any 2075, i el seu cap d’any és al nostre abril… així que per mi, la nit del 31 de desembre, va ser una nit més enmig d’aquest viatge. Si que estàvem amb gent d’altres parts del món que volíem ser conscients de l’entrada al 2019, però va ser tot molt senzill: foc a terra i musiqueta amb guitarra. Van arribar les 12 de la nit i algú va ensenyar el rellotge del seu mòbil. Ens vam aixecar, ens vam abraçar, ens vam desitjar bon any gairebé tots van anar a dormir (alguns vam anar a fer algunes balleruques en algun pub fins les 2, hora que tancaven). Va ser com a mínim un petit aprenentatge veure com no tot el món es torna boig quan arriba l’1 de gener.

cap d'any
Així lluïa Pokhara l’última nit del (nostre) any.

10. Demostrat: el món és un mocador

De vegades quan estem per Barcelona i coneixem per casualitat algú que coneix a algú altre diem la frase “el món és un mocador!”, quan realment hauríem de dir quelcom com “Catalunya és un mocador!”. Però jo he pogut constatar de primera mà que la frase és real, i es pot fer servir amb la paraula “món”. M’he trobat per casualitat amb gent parlant lleidatà a un remot bar de Lukla (inici i final del trekking EBC), amb gent que havia compartit formacions del cau amb amics meus, amb gent d’una ciutat valenciana que coneixia a gent que viu a Tàrrega… inclús hem coincidit en un hostel de la immensa Katmandú, i sense saber-ho previament, amb gent que havíem conegut durant un voluntariat que vaig fer al novembre al sud del Nepal. I imagina amb tots aquells amb qui m’he creuat i no ens hem dirigit la paraula però que alguna connexió directa hagéssim trobat… Sí, amics…. el món és un mocador.

 

A reveure, Nepal.

Next stop: Índia

One thought on “Good bye, Nepal: 10 petites anècdotes viscudes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s