El meu Vipassana: per què? – (Part 4/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1 , la part 2 i la part 3. Fes clic a sobre per llegir-les si encara no ho has fet!]

Però llavors vam tenir el plaer de presenciar un dels espectacles més divertits i espectaculars que mai he vist a la vida. Vaig començar a sentir sorolls estranys. De cop i volta, com si fos un huracà, tots els arbres que hi havia van començar a moure’s. Però no feia vent. Vaig començar a sentir sorolls d’animals que no, no eren ocells. De cop i volta van aparèixer tots, de cop, saltant entre lianes, branques i arbres: estàvem envoltats d’una cinquantena de monos salvatges.

male area
De cop i volta van aparèixer tots, de cop, saltant entre lianes, branques i arbres: estàvem envoltats d’una cinquantena de monos salvatges.

I quins farts de riure ens vam fer tots. Alguns es perseguien, alguns es pegàven, alguns copulaven, d’altres saltaven sobre el sostre metàl·lic de les construccions fent un soroll eixordador, uns quants jeien relaxats sobre algunes branques mentre semblava que gaudissin mirant-nos a nosaltres, d’altres pixaven i es cagaven (alguns semblava fins i tot que fessin punteria per tocar-nos). Dins meu vaig batejar l’espectacle com a Monkey Show, de lo millor que han pogut veure els ulls a la meva vida. Un espectacle de natura en ple directe i que passava per sobre nostre. Tots estàvem assentats i rient quant, de cop i volta, vaig veure que l’Eric es posava les mans al cap i anava corrent cap a la nostra habitació. Ho vaig saber quan es va acabar el curs: uns quants monos havien entrat a la nostra habitació i li estaven furgant la motxilla per robar-li alguns snacks que tenia guardats. Karma is bitch.

El Monkey Show va acabar i dins meu ja no tenia ni un raconet de l’apatia que m’havia envoltat durant tot el matí Al contrari, tenia ganes d’afrontar l’sprint final de meditació. I així ho vaig encarar. Fins que va arribar el matí del dia 10 i va acabar el silenci.

Surto del Meditation Hall i em creo amb l’Ajay. Penso “i ara, que he de dir?”. La primera paraula que em ve al cap és “finish!. La seva és “congratulations!”. No ens podem xocar la ma perquè el contacte físic segueix prohibit fins que s’acabi el curs. “Com ha anat?” em pregunta. “Uf. Crec que necessito temps per assimilar-ho. Intens. Molt intens. Crec que necessito escriure-ho per podar-ho explicar bé”.

course boundary

I aquí em teniu, avorrint-vos amb 4 escrits d’unes 1000 paraules cadascun, intentant fer-vos entendre el que (això segur) no es podria explicar amb una imatge. Si heu arribat fins aquest punt i us heu llegit els 3 anteriors escrits sobre el Vipassana… només us puc demanar que… moltes gràcies!!!

Tot i que un pensament recurrent durant els primers dies era “com estaré moralment el dia de Nadal?”, justament quan va arribar no en vaig ser conscient. L’intercanvi de sensacions i el final del silenci van ser un motiu suficient com per no mirar quin dia del calendari era. Gairebé tots vam compartir com ens havíem sentit els darrers 10 dies i molts vam coincidir amb algunes de les coses que us he estat explicant els darrers 4 dies. Inclús amb alguns vam passar uns quants dies més de relax a un hostel del costat del llac. Però deixaré aquestes històries de banda i, acabaré amb que n’he tret de tot plegat.

Com gairebé tot durant aquest viatge, vaig decidir fer un curs Vipassana perquè el destí m’hi ha portat. Quan vaig agafar l’avió de Barcelona cap a Katmandú no sabia ni el que era i ara em trobo que he passat 10 dies aïllat del món exterior per fer una cosa que no havia fet mai abans. M’hi he trobat, i era el que m’havia de trobar.

Per què m’ha servit? No puc assegurar que seguiré meditant constantment, 2 hores al dia, com recomanen al sortir del curs. El que si que puc assegurar és que he comprés una mica millor el poder que pot arribar a tenir la ment humana, almenys una part del potencial que s’hi amaga. I els beneficis que pot comportar per moltes persones entrenar (d’aquesta manera o d’una altra) un estat mental estable, positiu i enriquidor.

M’ha ajudat a creure més fermament i donar més solidesa a algunes tesis que sempre he intentat aplicar a la meva vida: que crear ambients positius és la clau per fer sentir a tothom millor dins la nostra (i qualsevol) societat; que trobarem la felicitat quan ajudem als altres i ens deixem d’inflar l’ego; que s’ha d’aprendre a donar sense esperar res a canvi i que si actuem amb simplicitat i serenor amb les coses que ens passen ens enfadarem menys i entendrem més aquesta vida. I molt probablement viurem més i millor.

També m’ha ajudat a ser conscient d’errors del passat i del present. A creure amb tothom i no donar cap persona ni cap causa perduda. A no deixar passar allò que un moment et regira per dins i et penses que ja ho has digerit. A escoltar més. A creure’m que puc fer allò que creia que no podia fer. O allò que mai havia ni imaginat fer.

Malauradament la vida a la que vivim està construïda per voler sempre més, més i més. I encara més durant aquests dies. Estem tristos si no rebem els regals que volíem. Si no ens desitja bon Nadal o bon any aquella persona que es tan especial. Si els àpats d’aquest Nadal no van ser tan bons com els de l’any passat. Si al bar se’ls ha acabat la Voll Damm i només tenen Estrella. Si ens toca treballar el dia 2 de gener.

Però de tant en tant, sense que ningú avisi, ens cauen bombes emocionals de qualsevol tipus que no sabem com tractar. Durant el curs, un dels discurs deia que “Si quan ens cauen bombes emocionals (com perdre una persona estimada o saber que tens una malaltia greu) algú ve i t’ofereix tot l’or del món, no té cap sentit, no l’acceptaries”. Vols tornar al passat per corregir segons què, però xoques frontalment amb el present.

I que és el present?

El present és ara. El present ho és tot. De presents n’hi ha milions però no infinits.

I prendre una decisió, ara, en aquest present, pot fer canviar la teva vida i, encara més important, la dels qui t’envolten.

Una decisió, que podria ser tant simple, com decidir fluir. Deixar-te anar i saber on et porta el corrent de la vida.

I és que potser deixar de nadar (ni que sigui per una estona) és una de les millors decisions que un pot pendre a la vida.

THE END
visio general

One thought on “El meu Vipassana: per què? – (Part 4/4)

  1. visca el Dalai lima limon! inspires fins i tot a tanta distància! gràcies i segueix experimentant i compartint que des de la teva terra t’acompanyem amb molt de gust

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s