El meu Vipassana: sotracs, llunes i minuts – (Part 3/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1 i la part 2 . Fes clic a  sobre per llegir-les si encara no ho has fet!]

Dia 4 a la tarda: comença la sessió de “Giving of the Vipassana”. Amb aquesta sessió i el vídeodiscurs de la nit, entenc amb que consisteix. Tot té una base científica: no només entendre que no som res més que uns quants milions de àtoms dins d’aquests univers, sinó experimentar-ho. Aquesta és una de les paraules claus. Fa 2500 anys, Buddha, després d’entendre que tota la matèria d’aquest planeta està formada per unes partícules minúscules, va recuperar una tècnica antiga per experimentar-ho com a persona. Això és el Vipassana: observar atentament el nostre cos i comprovar-ho. Des del dia 4 fins al 10 així ho faríem.

La tècnica consisteix en analitzar el teu cos per ordre (de cap a peus; i de peus a cap), parant atenció a cada part i analitzant totes les sensacions que experimentis. Ja siguin “burdes” (com dolor, batecs del cor, respiració, fred…) o subtils (picors, tremolors, impulsos no conscients…). I funciona, amb més o menys intensitat, a diferents parts del cos. La primera sessió de Vipassana es guiada per un àudio de Goenka… però a partir de llavors, fins el dia 10, només anirem rebent petites indicacions i canvis en la tècnica per tal d’anar millorant-la.

La sessió va prou bé per part meva i surto ben content del Meditation Hall. És l’hora de berenar! Però llavors, sorpresa. Veig sortir d’una habitació una persona amb la motxilla feta. Algú ha decidit marxar. Fa unes passes i veig que és el valencià amb qui havia parlat el primer dia. “Legalment” no ens podem mirar, però ens vam fer una mirada de comiat. Ell va seguir pujant les escales per marxar i em jo em vaig sentir estrany. Jo que tenia inquietud per parlar amb ell sobre com havia anat tot plegat! A més, s’assentava just davant meu. En aquell moment penso que potser ja no ens veurem més, així que miro amunt i el veig que està assentat a les escales, esperant no se ben bé que. Decideixo infringir una norma: evitar el contacte físic. Pujo les escales, miro que no hi hagi ningú mirant i li allargo el braç. Ens xoquem la mà i no creuem cap paraula, però crec que ens hem entès. Jo dic “bon viatge!” i ell “ànims, i que que vagi molt bé pel Vipassana!”. Em vaig girar i vaig baixar les escales.

escales
Em vaig girar i vaig baixar les escales.

Tot això em provoca un petit sotrac emocional: com es que marxa ara, que ja estem gairebé a la meitat? Quines motivacions l’hauran empès a marxar? Els nostres camins es tornaran a creuar alguna vegada? El sotrac, per estrany que sigui, segur que també el va fer l’encaixada de mans. Després de 4 dies, aquest va ser el meu únic acte comunicatiu amb una altra persona. Llavors vaig entendre més on era i que estava fent. Vaig donar-me compte que havia entrat en aquell curs per curiositat, però que hi havia quelcom dins meu que estava entenent. Que sentir-me en moments perdut, trist, desconcentrat o decebut formava part del curs, així com formava part de la meva vida i de la de tothom. Constatar que tots aquests sentiments només els crea la ment de cadascú. I entrenar la ment volia dir ser capaç de gestionar-los d’una millor manera.

Però el temps avança, inexorablement. Durant els propers dies la nostra meditació hauria de centrar-se amb la tècnica Vipassana. A més, es va afegir el component “Adhittana” que significa “forta determinació”: durant 3 vegades al dia, ens assentaríem durant una hora sense moure cap part del cos i amb els ulls tancats. Si experimentàvem dolor alguna part del cas, tocava practicar el segon concepte més important del curs, la equanimitat (l’altra era la concentració): no reaccionar al dolor físic, entenent que és passatger (impermanent). Com que la ment i la matèria (el cos) estan molt relacionats, la idea vindria a ser que conseqüentment reaccionaríem de la mateixa manera quan tinguéssim adversitats que involucressin la ment.

course boundary be happh

Ja estàvem avisats: normalment els dies més durs eren el 2 i el 6. I a mi em va tocar el rebre el dia 6. Tot i que es pot veure com a que “passat el dia 6, ja només en quedarien 4”, el fet és que si no estàs còmode durant un dia, ho pagues fort. Cada dia canvia la percepció del temps. Ho havia sentit a dir moltes vegades, però ara tenia més sentit que mai: “el temps és relatiu”. I, un altra vegada, qui mana sobre aquesta relativització és la ment. A la nit, (per sort o per desgracia) el bo del Eric en va fer una altra: va trencar el noble silenci per dir-me una cosa totalment irrellevant. Se m’acosta, abans d’anar a dormir i diu “Ei, he tret a fora del meu llit un matalàs perquè estava humit. Per això tenia tant fred a la nit, tio”. Jo me’l miro amb cara de no entendre res. I em diu “Ho sento per trencar el Noble Silence, ho sento”. I jo li dic fluixet que “Don’t worry, don’t worry”. A dormir. A aquestes alçades, la ràbia que li tenia dels primers dies ja havia desaparegut i no podia deixar de riure interiorment per tot el que feia. La meditació funcionava, suposo…

Van arribar els últims dies i per controlar la bogeria, jo (i també molts altres meditadors) ens assentàvem durant els descansos i miràvem el cel o les muntanyes. La televisió dels avantpassats. A la nit el cel era clar, i puc assegurar del cert que vaig veure la segona millor lluna plena de la meva vida. Primer em sabia greu no tenir cap càmera per fotografiar-la, però també és veritat que, d’aquesta manera, se’m va gravar el moment a la memòria i vaig poder-lo gaudir amb el plaer que et dona la soledat. Durant aquells últims dies no hi havia tanta boira ni tants núvols com de costum i tots seguíem el consell que ens havia donat Goenka: ser conscients de tots els actes que fèiem. Caminar, menjar, observar, dutxar-nos… D’alguna manera, ens estava començant a entrenar per la tornada a la realitat.

vegetacio
A part de la lluna, contemplar el detall de totes les plantes que hi havia repartides per les instal·lacions també era un entretingut passatemps.

S’atansava el final. Sabíem que el dia 10, a partir de les 10 del matí, s’aixecaria el silenci i podríem parlar els uns amb els altres. Potser per això (i que tenia ganes de compartir les sensacions amb els altres companys) el dia 9 em va passar lentament, esperant només que arribes el 10. Era l’hora lliure després de dinar i em sentia malament perquè havia desaprofitat gairebé tot el matí. Però llavors tots els presents vam tenir el plaer de presenciar un dels espectacles més divertits i espectaculars que mai he vist a la vida.

 

to be continued

One thought on “El meu Vipassana: sotracs, llunes i minuts – (Part 3/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s