El meu Vipassana: la inestabilitat de la ment – (Part 2/4)

[Aquest escrit és la continuació de la part 1: fes clic aquí per llegir-la]

DONG, DONG, DONG.

Son les 4h del matí. Comença el Vipassana.

Surto de l’habitació. Fa molt fred i és fosc. La gent va sortint lentament de les seves habitacions i, com zombies, tots ens dirigim cap al Meditation Hall. El curs l’estem cursant 17 homes, tot formant un quadrat de 4 x 4 coixins més amb un coixí extra a la última fila, que desentona. Aquest sóc jo. Em toca ser el “D5” (és com si al Hundir la flota hi hagués una casella més trencant l’harmonia del quadrat). Estic al darrera de tot.

meditation hall
Aquesta era l’entrada del Meditation Hall

La rutina no canviarà cap dia. Primeres dues hores, de 4:30h a 6:30h. Tot i la son, començo a entendre on m’he posat. Primer rebem unes curtes indicacions sobre com hem de centrar tota la nostra l’atenció sobre la respiració (i més concretament a la part del nas). Després, dues hores de silenci fins que torna a sonar el DONG. Hora d’esmorzar. Acte seguit, 3 hores de meditació descansant 5 minuts entremig. Torna a sonar el DONG. Hora de dinar. Al cap de dos hores, tornem-hi: 4 hores de meditació, fent dos petits breaks. Torna a sonar el DONG. Hora del té i una peça de fruita i cereals. 1 hora de meditació, descans, discurs del dia, mitja horeta de meditació i a dormir.

Ja és al primer dia quan entenc quin serà el gran problema i al mateix temps la gran solució durant aquest curs: estar a soles durant tot el dia amb la meva ment. Amb ningú més. Des del principi me n’adono de lo terriblement difícil que resulta estar 15 segons seguits amb tota la concentració centrada sobre la meva respiració. Centenars de pensaments entren i surten de la meva ment amb velocitats siderals. Persones, situacions viscudes durant el viatge, projeccions de quins seran els meus següents passos, imaginacions, suposicions, records… una cascada constant ataca a la meva ment i constato la meva incapacitat de concentració. Sabia que la meva ment estava constantment en agitació… però tanta? Llavors sorgeixen les primeres preocupacions: sóc l’únic a qui li estarà passant? Això és normal? Potser no havia d’haver fet aquest curs? Com que sóc, malgrat tot, una persona pacient, intento preocupar-me el mínim i concentrar-me… però amb voler-ho no és suficient.

jo
Ja és al primer dia quan entenc quin serà el gran problema i al mateix temps la gran solució durant aquest curs: estar a soles durant tot el dia amb la meva ment

Descobreixo, també, quins seran els meus moments d’alleujament i alegria de cada dia: les parades pels àpats. El menjar és (i ho seguirà sent tots els dies) deliciós. Com que se que des de l’hora del dinar (11h) fins al següent esmorzar (6:30h) no podré menjar gairebé res més, aprofito per atiborrar-me de menjar: repeteixo un parell de vegades i m’empasso cullerades i cullerades del típic plat nepalí, el dhal bat, acompanyat amb altres menjars boníssims. El resultat? No s’ha de ser molt geni per endevinar-ho: a l’hora de meditació, una ñoña del copón. “Quines ganes de dormir, és l’hora de la migdiada! Oh, merda! No hauria ni d’estar pensant que és l’hora de la migdiada, hauria d’estar concentrat amb la respiració!”. Tota la tarda segueix igual. I la preocupació segueix en augment. M’omplo de dubtes i preguntes. I no puc pensar amb res més.

Però llavors vaig veure la llum. De 19h a 20h, cada dia, veuríem a una televisió el discurs diari del Goenka, que ens parlaria sobre el que havíem estat fent aquell dia i ens explicaria diferents històries per entendre el que estàvem fent. Per fer-vos una idea de com era el vídeo, podeu veure quina pinta fa fent clic aquí. I aquell primer dia, va semblar com si el Goenka em llegís els pensaments i em resolgués tots els dubtes que em rondaven pel cap: al primer dia, era normal constatar que la ment és un animal salvatge que s’ha d’aprendre a domar. I era normal constatar que, una ment només s’aprèn a dominar-la entrenant-se. I amb un dia, no n’hi ha prou. Amb un to calmat, tendre i irònic, aquests discursos van esdevenir clau per no tornar-me boig i trobar-li un sentit al que estàvem fent.

I els primers dies van anar passant. Gràcies a l’estricta rutina diària tot es normalitza. Els problemes de concentració segueixen, però no em generen tanta angoixa com al primer dia. Llavors penso: “Ep, vigila! Si no et preocupes per la desconcentració, això serà pitjor, perquè et desconcertaràs més i no faràs res per concentrart-te”. Maleïda ment. És fascinant al mateix punt que desesperant.

Dins d’aquesta dinàmica dels primers tres dies, m’agradaria explicar dues coses:

La primera, els moments hilarants de l’Eric. Ja des del dia 1, va començar a tossir molt estranyament i anava sovint al lavabo. Vaig entendre que estava malalt, però no ben bé de què. Fins que vaig donar-me compte que estava comprant un rotllo de paper de vàter cada dia. Si, potser exagerat inclús pels casos més extrems. Però és que era un tio d’extrems.

Així era l’Eric. A part de que justament fos ell qui és poses malalt, també vaig presenciar una situació totalment surreal a la nit del dia 2. Just després de rentar-me les dents i anar al llit a dormir, obro l’habitació i me’l trobo a quatre grapes amb el cap gairebé amagat a sota el llit. Miro… i el cabró s’estava menjant una bossa de patates. I va actuar com si fos un gos: va parar de menjar, em va mirar, es va tornar a girar, i va seguir menjant les patates. Després del moment d’incredulitat, em vaig estirar al llit i vaig començar a riure interiorment.

A la mateixa nit, em vaig despertar per un soroll. Vaig obrir mig ull i vaig parar l’orella. Està plovent? No, era impossible, aquí no plou mai durant aquests mesos. Miro cap a fora i veig una ombra dreta, apuntant cap al bosc. Miro al llit de l’Eric i no hi es. El molt cabró estava pixant a devant de l’habitació, quan tenia el lavabo a menys de 10 segons caminant. Ens vam creuar les mirades fugaçment amb l’Ajay perquè a més havia deixat la llum de l’habitació oberta. “Aquest tio està sonat” ens diem amb la mirada.

room 1 - 4

La segona, va ser la sensació més mística i poderosa que vaig tenir en tot el curs (i per conseqüència de la meva vida), mentre meditava. Va passar a la tarda del dia 3. Portava tot el dia bastant rallat perquè notava que no avançava, no sentia el que havia de sentir (molta sensibilitat i detalls sensorials a la part del nas). I llavors, de cop i volta, vaig dir-me “va, ara concentra’t molt molt molt molt i no et desconcentris fins que acabi el torn”. Tanco els ulls, començo a respirar. Passa un minut, i noto que ho he aconseguit. Però no paro, i pocs moments després començo a sentir quelcom al cap, al cos i a les cames. Me n’adono que dins meu hi ha alguna cosa (o moltes coses) que donen voltes i no paren. Ho definiria com un tornado. Tot jo era un tornado que no parava de donar voltes. I notava sensacions molt positives, era un tornado ple de positivitat. I intento fer un exercici: pensar amb els pensaments negatius que havia tingut durant els tres dies, a veure si la sensació així s’acaba. Els faig venir conscientment cap a la meva ment i… surten disparats! No se perquè vaig decidir fer-ho, però vaig seguir. I no hi havia manera, cap pensament negatiu podia entrar dins meu. Sabia que allò s’havia d’acabar d’algun moment o altre, així que abans de obrir els ulls vaig aprofitar alguns segons més i llavors vaig desconnectar.

Plof.

Obro els ulls i ja no hi havia tornado. L’exercici de meditació que estàvem fent no tenia aquesta finalitat, però m’havia passat i quan em va venir ho vaig fer durar tant com vaig poder. Més tard ho vaig tornar a intentar, però no hi ha haver manera. Bé, que hi farem. Així es la vida. Tot és impermanent.

El dia 3 havia acabat. A la tarda del dia 4 tocaria fer la primera sessió de Vipassana, la tècnica que realment ens ajudaria a veure les coses com realment són. Pensava que això seria el més important que passaria el dia 4, però no. També va passar una altra cosa que no estava planejada. I dins del horari marcat, totes les coses que sortien del guió eren rellevants.

to be continued

2 thoughts on “El meu Vipassana: la inestabilitat de la ment – (Part 2/4)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s