Messi

Quan viatgem a llocs llunyans aprenem moltes coses. Aprenem a pensar, a ser conscients, a estar sols, a parlar amb altres idiomes, a fer feines que mai havies fet, a cuinar nous plats, a fer noves amistats, a replantejar-te la vida… Però tot i així, si ets de Catalunya, aprens una cosa: amb una sola paraula el teu interlocutor et situa al mapa: “Messi!”

T’agradi o no el futbol, és un fenomen espectacular. Messi és el factor diferencial, no només al camp i jugant a futbol, sinó viatjant i havent d’explicar d’on ets. La conversa, sovint, va així:

• Namaste! Where are you from?
  • Namaste! I am from Catalonia!
• .. (cara de “això no ho he sentit mai”)
  • Barcelona! You know?
• .. Baaa… mmmmm (cara de “ostia potser si que em sona però… no, no, ni puta idea”)
  • Messi!!!
• AAAAAAAAAh!!! Messiiii, Barçaaa, football!!! Best Player in the world, I am big fan of Messi (tot i que t’ho digui mentre porta una motxilla del Cristiano Ronaldo a l’esquena)

I primer tot queda en anècdota, però després si t’ho pares a pensar el tema és més profund del que sembla. Els vehicles (camions sobretot) porten escuts del Barça i el nom de Messi serigrafiat,  tothom sap qui és Messi (tot i que això en algunes ocasions provoca certa confusió quan intentes explicar que Barcelona no és a Argentina) i veus sovint samarretes del Barça a diferents barris i ciutats.

Si en bo de Messi no hagués nascut (o no hagués vingut de petit a Barcelona), hi hauria algú altre, d’alguna altre ciutat, que ocuparia el seu lloc. Però… tant se val.

Com potser que a un racó del món on no arriba la calefacció, on sovint falla la electricitat, on l’alimentació es basa en menjar arròs cada dia de l’any, on el concepte de igualtat de gènere no es planteja, on el 99% de les carreteres són sense asfaltar, on quasi ningú juga a futbol, on llancen quasi totes les escombraries als rius o al no-res, on per transportar qualsevol pes s’esllomen l’esquena i no han sentit mai a parlar del carretó…

Com pot ser que, a un lloc on passa (o més ben dit, no passa) tot això… si que arriba que hi ha un tal Messi, que juga a futbol, que és el puto amo, i que juga al Barça?

Com aniria un món on el focus mediàtic, les portades, i els sous multimillonaris els tinguessin (per dir alguna cosa) els educadors? On hi hagués figures mediàtiques i guanyessin un Llibre d’Or per la innovació en el terreny educatiu. On durant els caps de setmana es retransmetis per la tele (amb un suc natural de taronja a la mà) dotzenes de lliçons sobre com educar a casa, a l’escola, al lleure… I entre setmana s’ajuntessin els millors educadors d’Europa per debatre sobre això.  I el que seria brutal… cada 4 anys, els millors educadors del món quedarien en un país per celebrar el Mundial de l’Educació, on tota l’atenció estigues focalitzada en ells. Us imagineu a la feina, els treballadors intentant veure els debats en directe, i els jefes fent bronca perquè segueixin treballant…?

Potser, en aquest món alternatiu, hi hauria algun argentí tant resignat com entusiasmat que un dia s’asseuria davant del seu ordenador portàtil, i començaria a escriure lo injust que és un noi petitó de la seva ciutat natal, Rosario, fa coses amb una pilota que ningú al món sap fer. Però això si: quan ell viatja pel món ha d’aguantar com tothom li parla d’un geni lituà que és el puto amo amb l’educació mundial, que és el millor educador de tots els temps i que hem d’aprofitar mentre sigui viu perquè no en tornarem a veure un de millor.

Que injust és el món.