La impermanència (o el Carpe Diem budista)

“La vida no és més que una espelma encesa enmig d’un camp. En qualsevol moment el vent pot bufar molt fort i apagar-la.” – Chökyi Nyima Rinpoche

Aquest novembre vaig decidir apuntar-me a un curs de 10 dies sobre budisme i meditació, impartit a un temple a les afores del Katmandú més turístic. No sabia ben bé on em posava, ja que més que un curs per a complete begginers com jo, era un curs per a gent experimentada. A més, pel que vaig descobrir al primer dia, les classes anaven a càrrec de Chökyi Nyima Rinpoche, tota una institució dins del budisme tibetà. Tot i així, en vaig treure moltes coses positives i m’ho vaig fer venir com a una introducció intensiva a aquest món desconegut. Si caminar pels Himalayas va ser com incorporar un nou ventall de formes i colors per la meva vista, presenciar aquest curs ha estat com ampliar la meva visió perifèrica.

CLASSE
Així eren les classes al Rangjung Yeshe Institute

El que més m’ha sorprès de tot plegat és la complexitat que realment s’amaga darrere el budisme. El primer de tot, com ja vaig comentar, és que no es tracta d’una religió, sinó d’una filosofia de vida per buscar la nostra felicitat… des d’un punt de vista científic i racional.

Dins de tota la teoria budista, hi ha un concepte que apareix sovint i que té molta força: la impermanència. La impermanència no és res més que el fet irrefutable que res dura per sempre, que tot acaba. I la conclusió que treu el budisme a partir d’aquest fet és que si volem ser feliços i evitar el sofriment, hem d’acceptar que tot el que ens envolta no és permanent. Que tot pot canviar en qualsevol moment. Així de fàcil. I així de difícil.

És a dir, la causa del nostre sofriment és que no interioritzem que les coses com la fama, la joventut, el nostre cabell, el cotxe nou que ens hem comprat, o les persones que ens estimem, algun dia no hi seran. No acceptar-ho ens porta a viure en una constant i irreparable sensació de frustració.

No es tracta de viure amb la por o amb l’amargura de que tot es pot acabar d’un moment a l’altre, sinó tot el contrari: hem d’entendre l’essència de la vida, i fluir amb aquest coneixement per tal de viure cada moment amb màxima intensitat i plenitud. Com si fos l’últim instant.

El Carpe Diem en versió budista.

STUPA
L’institut estava situat a la vora de la mítica stupa Boudhanath.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s