Amistats fugaces (I)

M’estiro al llit. El dia és a punt d’acabar. El matalàs és dur com una pedra, però m’és igual. Encara que sensorialment me’n dono compte, el meu cap té en ment altres coses. Ja ha esdevingut un hàbit: obro una petita llibreta que sempre duc a sobre, passo unes pàgines i m’aturo on tinc escrit “a qui he conegut?”. Aquell dia no estava tant inspirat. Avui, l’hagués titulat “amistats fugaces”.

Si vaig decidir apuntar en un raconet de la meva llibreta d’aventures els noms i trets característics d’algunes de les persones amb qui m’anava creuant va ser, instintivament, per la meva falta flagrant de memòria. Amb el temps, per això, m’ha agradat anar repassant alguns noms per fer elucubracions i hipòtesis de com va la seva vida a través de la meva imaginació.

En Marcos, que anava als Annapurnas però semblava més preocupat per agafar un autobús nepalí durant 6 hores, deu estar tornant amb avió cap a casa amb mil aventures a l’esquena i algun que altre ensurt a l’alta muntanya.

En Richard, el meu company de trekking al EBC, torna a estar immers al dia a dia laboral que comporta ser director d’un banc a Ljubljana. Cada dia treballa fins tard, i quan arriba a casa dedica temps a les seves tres criatures. Encara són petites, així que espera impacient a que tinguin un mínim d’ús de raó per explicar-los-hi el seu viatge als Himalaya. Si pot gaudir d’uns minuts de solitud, potser aquell viatge li evoca altres sensacions que encara no ha tingut temps a replantejar-se.

En Matt, com tants altres viatgers, ja ha aterrat a Australia. Diuen que allà els sous són exageradament alts i que, amb una mica de cap, treballant pocs mesos pots tenir prou diners per després viatjar durant un any sencer pel sudest asiàtic amb total tranquil·litat. Ell va aterrar fa alguns dies i estava desesperat perquè no trobava feina i la seva amiga si. Va ser un dia quan, en una xerrada fortuïta en un bar, va conèixer a un vell australià que també era fan de l’Aston Vila. Li va oferir feina com a agricultor i, tot i que no era el sou ni el tipus de feina que s’esperava, allà segueix. Potser ha descobert la seva nova vocació…

Que se’n devia fer d’aquella família polonesa de 4 membres amb dos fills de 5 i 8 anys que dormien a aquelles habitacions congelades de Gorakshep (5.100m)?. Després de jugar a cartes amb ells aquella nit, van llogar un helicòpter i van baixar fins a Lukla. A la nena (8 anys), quan va arribar a Polonia, li van dir a l’escola que fes una petita explicació sobre com havia anat el viatge. La professora, que esperava que li parles de les muntanyes i paisatges que havia vist, va quedar astorada quan va veure que el que va explicar del viatge va ser un joc de cartes que volia compartir amb tots els seus companys. El nen, més petit, no va haver d’explicar res, però remugava constantment d’aquell viatge que li havia fet venir tant fred, mal de cap i fatiga. No en volia sentir a parlar, de les muntanyes. Els pares, aficionats al muntanyisme, es preguntaven si havien fet bé d’anar a l’Himalaya.

I en Jean Luc, un francès gran que jugava cartes al meu costat i quan va descobrir que jo parlava castellà va parar (estava perdent tota l’estona i s’enfadava) i vam començar una conversa. Havia aprés a parlar castellà quan de jove havia estat viatjant per l’Amèrica del Sud. De fet, havia viatjat tota la vida. A part d’explicar-me que una vegada li van robar 1000€ en un taxi a Cambodja (als anys 80), també vam parlar de política i va acabar afirmant que “aquest del Valls li va pujar molt el poder al cap”. Doncs bé, l’endemà, dia que havia d’encarar un bon ascens, es va trobar malament i amb el seu company van decidir fet mitja volta i tornar cap avall. A l’hora d’anar a dormir es va posar a plorar. Perquè plorava? Potser era perquè s’havia donat compte que ja no ho podia fer-ho tot? Potser perquè ho volia explicar als seus nets, i ara no podia? Potser perquè per culpa seva el seu amic no havia pogut continuar el viatge?  Potser simplement per dolor físic? O potser, precisament, perquè no sabia que li passava…?

 

Com els estels, passen una vegada i t’il·luminen. Segueixen el seu curs, i els desitges que els vagi tot molt bé. Agraeixes que t’hagin ocupat una petita part de la teva vida universal i, irrefutablement, ja formen part del passat.

 

I qui sap si, en un cop de volant del destí, també del futur.

CAMÍ

One thought on “Amistats fugaces (I)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s