Harry Porters

A l’Himalaya, els portadors (“porters” en angles) són les persones encarregades de transportar equipatges a aquells excursionistes o comerços que ho demanin. És un concepte que al nostre país ni existeix (no té entrada al diccionari), però la veritat és que aquí, al sostre del món, hi ha molta gent que s’hi dedica. Estem parlant de persones que carreguen a la seva esquena, durant un recorregut que pot arribar fins a varies setmanes, entre 30kg i 80kg a la seva esquena. No he tingut cap dubte a qui havia de dedicar la meva primera entrada al blog: a aquests sers màgics que aguanten condicions que es podrien considerar d’esclavitud… i sempre amb un somriure a la boca.

Quan es tracta d’anar a fer un trekking per algunes de les zones més freqüentades de l’Himalaya, pots triar diferents opcions a l’hora de planificar el teu recorregut. Un dels factors a decidir és si durant la teva caminada vols que t’acompanyi un guia local, el qual t’ajuda a trobar els lodges més adients per dormir, t’explica quines són les muntanyes que veus a l’horitzó i t’aporta companyerisme i seguretat durant tota la ruta (entre moltes altres coses). Els guies acostumen a saber angles i són ells qui, un cop arribes al destí inicial, et presenten al porter, l’encarregat de carretejar a la seva esquena l’equipatge que no et sigui imprescindible per caminar. S’ha de dir que, igual que el guia, triar si vols anar o no amb portador és opcional. Però la majoria de persones (m’incloc) s’acaba decantant per aquesta opció: guia + portador. Ja sigui individualment o en grup.

Encara no ho he explicat: durant aquests 15 dies (del 20 d’octubre al 2 de novembre) he compartit la caminada amb en Tika (el guia), en Tek (portador) i en Richard (un eslovac de 40 anys que també havia decidit fer el trekking del EBC durant aquests dies, i amb el qual ens vam ajuntar). Gràcies a la confiança que hem agafat tots quatre, hem pogut parlar amb força detall sobre les condicions dels portadors.

En primer lloc, quan veus un portador carregant tant pes a l’esquena penses “uf! quin patiment!”. Però les llargues caminades donen molt temps a pensar, i a fer-te preguntes sobre aquest ofici.

Quan pensem amb una persona carregant tant pes, segurament ens ve al cap un prototip de persona corpulenta, amb molta musculatura i una esquena ampla. Res més lluny de la realitat: es tracten de tot tipus de persones, la majoria de constitució escanyolida, dels 12 (sí, 12) als 50 anys. La seva tasca, com ja hem dit, és fer de mula de carrega amb l’equipatge dels excursionistes. Tot i que hi ha una llei “ètica” de que el pes màxim a carregar hauria de ser de 30kg (com si fos poc), durant el trajecte hem vist gent carregant més de 80kg. El curiós del cas és que aquest pes no el carreguen a l’esquena, com ens podem imaginar. Els portadors suporten la majoria del pes amb el seu cap: lliguen tota la seva carrega amb uns cordills i es passen una espècie de corda més ampla pel cap. “I com us queda el coll després d’això? Quan aneu al metge, no us diu que teniu cascades les cervicals?” li pregunto a en Tek (portador). El Tika (guia) fa de traductor, i ens diu entre rialles “aquí no hi anem, al metge! Quan acaba una expedició, esperem fins que en vingui un altra!”.

porter1
Els porters porten carregues molt pesades… i en alguns casos, espectacularment voluminoses.

Si primer amb el que pateixes és amb el cap, no tardes gaire en fixar-te amb els peus. La feina dels portadors està molt malt pagada (en parlo una mica més avall en detall), això vol dir que alguns no tenen diners ni per comprar-se un calçat adequat… Però no em refereixo a que no tenen diners per comprar-se unes sabates de trekking. No, encara molt pitjor: alguns nanos carreguen tot això i caminen durant 15 dies amb un desnivell acumulat de +2000 metres ( dels 2.800 de Lukla als 5.100 de Gorak Shep -si, algun dia també parlaré del recorregut que he fet-) amb… xancletes de dit!!!

porter2
Alguns portadors caminen… amb xancles de dit!!!

Analitzar en profunditat els portadors no deixa de sorprendre. Entre les seves tasques, també hi ha les de anar més ràpid que la resta de grup, arribar a un lodge (hostel) i reservar una habitació pel grup que porta darrera. Aquí, a mesura que vas pujant metres, els “pobles” són més petits i costa més trobar habitacions per fer-hi nit.

I llavors arriba el dia que et preguntes: “ostia, aquest tio està carregant la meva motxilla, però… i la seva?”. “Tranquil”, diu en Tek, “ja estic acostumat, vaig cada dia amb la mateixa roba, ja saps, aquí a la muntanya tot fa menys pudor!” i un somriure màgic a la cara una altra vegada. Li pregunto al guia una obvietat “es veritat el que diu?”, i em respon “Si, si! Es renten la cara cada matí i llestos!”. I se m’acut preguntar: “i on dorm, el Tek?”. Me n’adono que obro un altre meló…

Mentre nosaltres dormim a una habitació d’un lodge cada dia (sovint amb temperatures sota zero, tapats amb sac i mantes), els porters tenen uns locals apartats, on hi dormen entre 9 i 10 persones a habitacions on el turistes hi som 2. Un altre cop, somriure a la boca i positivitat: “així estem més juntets i fa més escalfor!”. No he pogut veure als llocs que dormen, però me’n faig una idea i les condicions han de ser paupèrrimes.

I per acabar… el sou. Un dia li vam preguntar al guia quan cobrava el nostre portador, i parlant amb total naturalitat ens va dir que 1.000 rupies nepalís al dia. Això són una mica menys de 8€ diaris. Es va justificar dient que llogar una habitació a les afores de Kathmandu durant un mes valia només una mica més que allò… tot i que llavors va ser una mica més crític amb el “sistema”. “Però a aquestes 1.000 rupies els hi has de descomptar els àpats, que se’ls paguen amb el seus diners. Això fa uns anys no passava. Ara tant ells (portadors) com nosaltres (guies) paguem el menjar a preu de turista. És a dir, que resta-li més o menys la meitat del sou diari.” Amb els dies vam intuir que els portadors només sopaven.

IMG_20181031_153211
Els portadors que caminen amb un pal el fan servir per descansar d’empeu, descarregant el pes sobre el mateix. Aquest pal té una espècie de forma de forca.

Per tot això (i segurament molts més coses que se m’han passat per alt), no vaig dubtar en dedicar la meva primera publicació a els màgics Harry Porters. Nens, joves, homes i ancians que carreguen dia si i dia també grans pesos sobre el seu cap. I sense perdre el somriure. Aquí la gent està feta d’una altra pasta. Sovint es diu (i ho puc corroborar) que les muntanyes de l’Himalaya desprenen un aire místic que t’enganxa i t’apassiona. Però per màgia, la que mostren les persones que hi viuen i hi treballen. Gent amb més poder que els personatges creats per JK Rowling.

El meu primer post va per vosaltres, Harry Porters.

IMG_20181021_142002
Els portadors carreguen la majoria del pes sobre el seu cap amb una cinta ampla.

2 thoughts on “Harry Porters

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s